Gabriela Serra: “Que la gent no pateixi pel risc de la vaga de fam, l’assumim conscientment”

  • Entrevista a l’activista antimilitarista el cinquè dia de reivindicació a favor de la pau a Palestina i contra el comerç d’armes amb Israel

VilaWeb
Odei A.-Etxearte Adiva Koenigsberg (fotografies)
05.02.2024 - 21:40
Actualització: 05.02.2024 - 22:17

És el cinquè dia que Gabriela Serra Frediani fa vaga de fam per la pau a Palestina, amb els activistes Llum Mascaray i Martí Olivella. Assegura que estan bé, amb els efectes prevists per a la salut de beure aigua i prou. A conseqüència de la vaga, diu que de tant en tant li fuig del cap una paraula o una idea, però manté la lucidesa i les idees clares. És una protesta extrema per a interpel·lar els governs espanyol i català, i instar els ciutadans a mobilitzar-se. En parlem al terrat de l’edifici del Migra Studium, una fundació vinculada a una comunitat dels jesuïtes i a Cristianisme i Justícia, que atén població immigrada i els ofereix formació, a més de treballar pel diàleg interreligiós amb les escoles. És l’espai on van decidir de fer la vaga de fam. “L’esquerra fem manifestacions i altres coses que calen, però ells fan aquesta feina silenciosa i és meravellós”, diu. Durant l’entrevista se senten alguns crits de manifestants que denuncien l’existència d’un genocidi contra el poble palestí. No és la primera vegada que Serra fa una vaga de fam. L’ex-diputada de la CUP va participar en el moviment anti-OTAN, va ser col·laboradora del MOC i del moviment per la insubmissió, i voluntària de Brigades Internacionals per la Pau a Guatemala. També va presidir la Federació Catalana d’ONGD. És membre del Centre Delàs, Fundipau i voluntària de Justícia i Pau a la presó de Wad-Ras, a més de presidenta del Consell Català de Foment de la Pau.

Com us trobeu?
—Estem tots força bé. Hem tingut alguns marejos, alguns més que altres. Però estem en dansa encara. Vull dir que no tenim gaires problemes. Tenim el metge i la infermera que vénen i ens supervisen cada dia. Des d’aquest punt de vista, no patim, i les sensacions que tenim són les normals en una vaga de fam a aquest nivell de dies. Per exemple, jo tinc insomni, em costa molt dormir, i algun mareig i el cap una mica ennuvolat. Són les conseqüències lògiques i normals.

Per què una vaga de fam?
—Mira, ja no sabia què fer. Tenia un nivell de desesperació, de disgust, d’impotència, de ràbia, a part de solidaritat. Una impotència enorme per tot això que passa a Palestina. I volia fer una cosa diferent, perquè penso que el ressò que té i la sensació de rebuig que hi ha a la societat encara és molt petit. Hi ha més de vint mil morts. D’assassinats, perquè no són morts. Hi ha els que ja estan convençuts, els solidaris que ens vénen a veure, ens truquen i ens envien whatsapps. Però volíem que els que no estan gaire convençuts busquessin un moment per a pensar. I els que pensen que l’estat d’Israel fa bé de fer tot el que fa, que com a mínim tinguessin un punt de qüestionar-s’ho. Ho vaig comentar amb la comunitat palestina i van dir que endavant, amb dos criteris: que els objectius siguin clars i formin part del que ja es fa a les organitzacions, i que la decisió última per a continuar la vaga fos mèdica. Després en vam parlar amb els meus companys del Centre Delàs d’Estudis per la Pau i junts ho vam proposar a Lafede. Vam fer un bon equip amb Martí Olivella i Llum Mascaray. Amb Llum Mascaray hem compartit més projectes de no-violència, vam estar a les Brigades Internacionals de Pau, i tenim clar que la presència no violenta activa té un sentit i unes possibilitats reals. Martí Olivella és un militant no violent i divulgador de la no-violència molt gran a casa nostra. Vam fer un cop de cap, com se sol dir, i som aquí.

Heu dit que la vaga de fam també és una manera d’empatitzar amb les víctimes palestines.
—Sí. Hem optat per fer una vegada de fam, que és un instrument claríssim de la lluita no violenta, però res comparat amb la fam de pau que té la gent palestina, que passa moments tràgics i duríssims. És compartir humilment una mica de mancança per part nostra i una mica el seu dolor, d’una altra manera. És una opció lliure, que ells no han tingut. Pateixen una fam de pau i una fam de gana, de falta de menjar. Se’ls ha imposat la invasió, la guerra. Volíem dir això.

Què dieu als que pensen que Israel té el dret de defensar-se i que això no és un genocidi?
—A la incursió del 7 d’octubre d’Hamàs no hi donem suport. Som antimilitaristes, hem optat per la no-violència, no hi donem suport. Realment tot el que hem vist ha estat dramàtic i rebutjable. Això s’ha de denunciar i ha de quedar molt clar. Una cosa és defensar-te, i Israel tenia el dret de defensar-se, i una altra cosa és fins a quin punt, perquè això que fa ara Israel, segons el nostre punt de vista, no és defensar-se. Incompleix normes bàsiques de qualsevol conflicte bèl·lic, de respecte als drets humans, viola el dret que sigui atesa la població civil. I hi ha un incompliment d’acords, des dels d’Oslo i tots els altres, emparat pels Estats Units i la majoria de països de la Unió Europea. S’han permès coses que serien intolerables a qualsevol altre estat: la invasió dels territoris palestins: l’expulsió de població palestina per a ampliar el territori de les comunitats israelianes… I és absolutament inacceptable. Ara ja hem arribat a un punt que hem de dir prou i hem d’exigir que hi hagi una negociació pacífica, que s’aturi el conflicte, que hi hagi mediadors i que aconsegueixin la creació de dos estats que intentin solucionar-ho, perquè, és clar, la petjada de violència i el ressentiment serà un procés que –tant de bo arribi– haurem d’acompanyar i supervisar. No és fàcil sortir d’aquesta situació. Per sort, a Catalunya comptem amb l’organització Junts, de palestins i jueus, que fa una gran feina de diferenciar l’estat d’Israel i la ciutadania israeliana dels jueus i jueves. Perquè la motxilla històrica de l’estat d’Israel, i el procés traumàtic que ha viscut en molts moments la població jueva, no pot ser ni ha de ser una excusa que li doni el dret de continuar fent patir un altre poble, massacrar-lo i envair-lo, si ells mateixos ho han patit. Diuen: no, una cosa és la nostra religió, la nostra opció, i una altra el que fa l’estat d’Israel, que no pot fer-ho en nom de tots els jueus i del judaisme.

Demaneu un suport explícit del govern espanyol a la demanda de Sud-àfrica contra Israel al tribunal de l’Haia.
—Sí. Primer, demanem que el govern espanyol acabi el programa de compra i venda d’armament amb Israel. No és tant la venda, que és important i pot ser veritat que a partir del 7 d’octubre, com va dir el ministre Albares, s’hagi acabat, tot i que hi ha contractes d’armament firmats a l’inici del 2024 i a final del 2023 en marxa, sinó també la compra. L’estat espanyol compra més armament a Israel que no pas li’n ven. Israel és el desè exportador i fabricant d’armament del món. Això implica guanyar diners per a la roda de comprar més armament. Quan en venen, diuen que són materials, instruments, provats amb resultat positiu. I aquestes proves s’han practicat amb la població palestina. Segon, amb la denúncia de Sud-àfrica, ja s’ha fet una primera fase, i els resultats no són gens satisfactoris perquè no van al fons de la veritat que es plantejava, però ens sembla que és bo que l’estat espanyol també s’hi adhereixi. Europa ens fa molta pena. Malgrat les trampetes com la de la compra-venda d’armament i més suports econòmics a Israel, el govern espanyol és un dels governs europeus que té una posició més radical i que encara no ha tallat el finançament a l’UNRWA (l’agència de l’ONU per als refugiats palestins), cosa que s’ha de reconèixer.

Per què creieu que el govern espanyol demana un alto-al-foc però continua vinculat a la compra-venda d’armament amb Israel?
—Hi ha acords amb Israel que vénen d’anys i n’hi ha que duren quatre anys. És contradictori en si mateix, perquè no es pot vendre armament quan hi ha conflictes a països on es violen els drets humans, però no n’han fet cas. Hi ha molts interessos econòmics i geostratègics amb Israel, i això també és substancial per als Estats Units. I hi ha pressions. Òbviament, el govern espanyol en deu tenir, i tenint en compte una mica la solitud amb què es troba, quan veus el que fan Itàlia, França, Anglaterra, el Canadà, que no volen anar més enllà ni reconèixer el genocidi… Creiem que si l’estat espanyol pogués firmar això, seria un pas més. De fons, hi ha el problema que Europa amb Israel té una posició molt ambigua per la motxilla que porta, com Alemanya, de l’Holocaust, que va ser un crim de lesa humanitat. Els té molt paralitzats a l’hora d’analitzar els drets d’un poble que va ser colonitzat, envaït i reprimit.

Heu tingut contacte amb el govern espanyol?
—Enviarem una carta al ministre Albares i als grups parlamentaris per fer-los arribar les dues reivindicacions.

Com valoreu la posició del govern de la Generalitat?
—Té problemes perquè a Catalunya tenim una representació israeliana molt important. Hi ha molt capital israelià i molta pressió. Ho vam veure quan l’Ajuntament de Barcelona va trencar les relacions amb Tel-Aviv. De moment, no hi hem tingut cap visita ni cap entrevista. Han vingut dues forces polítiques des del primer dia: En Comú Podem i la CUP. Ara ens posarem en contacte amb el govern: “Fa cinc dies que som aquí, vejam si dieu alguna cosa!” Sabem que al març es debatrà al parlament una proposta de resolució sobre la denúncia de Sud-àfrica.

A final d’octubre, la junta de portaveus va fer una declaració en què defensava la solució dels dos estats, i també reconeixia el dret d’Israel de defensar-se dins els límits que marquen el dret humanitari i els tractats internacionals. Això per a vosaltres és insuficient?
—Sí, i s’hi ha de veure la lletra petita perquè, si no, no acabes d’entendre la fondària de la proposta, però té un valor en si mateix. Ara caldria que fos una resolució més àmplia i profunda, que donés suport a la proposta de Sud-àfrica, que parla obertament de genocidi, de colonialisme i realment de l’arrel del problema, perquè si no hi anem no tenim sortida. Si no hi ha un reconeixement clar i explícit del que ha significat la colonització de Palestina per part d’Israel, no ho solucionarem mai, això. Personalment, també penso que no sé si Hamàs va mesurar prou fins a quin nivell seria resposta per Israel l’acció violenta, agressiva, que va fer, amb la capacitat bèl·lica dels israelians, i que s’arribaria a una situació dramàtica i irreversible en algunes coses. Parlem de ciutats i de pobles que han estat absolutament destruïts, i ha estat l’excusa perquè l’estat d’Israel, com ha volgut sempre, expulsés els palestins dels territoris de Gaza i els enviés cap a Egipte, i tenir el territori net i lliure.

Perquè el tribunal de l’Haia digui que hi ha un genocidi, s’ha de provar la intencionalitat. N’hi veieu?
—Històricament s’ha demostrat. Si veiem el mapa de Palestina de l’any 1947 i mirem com ha evolucionat, hi ha hagut una invasió contínua, permanent, una política d’extermini continu i permanent. Això ho veiem veient ara a Cisjordània. En plena agressió a Gaza, els colons van als pobles i expulsen la gent de casa seva. S’aprofita la situació de Gaza per acabar d’expulsar i arraconar la població cap a Jordània. I d’això no se’n parla. Aquesta política d’extermini no comença ara amb Gaza. És palès que hi ha una intencionalitat. Per això és dur que una població jueva, a qui van voler exterminar, no vegi que això que fa l’estat d’Israel és igual com allò que van fer amb ells.

Parleu de la solució dels dos estats. Encara la veieu viable?
—Si no la fem viable, quina altra hi ha? Expulsar els palestins o expulsar els israelians? No n’hi ha cap més. Precisament aquest és el problema quan has colonitzat i t’has establert al país. El que és acceptable és que tinguem la possibilitat de construir un veïnatge de dos estats amb unes normes de respecte i acompanyament que ajudin que la convivència de dos estats sigui possible. És clar que sempre hi va haver jueus a Palestina; pocs, però n’hi havia. Però el sionisme, abans que s’instal·lessin a Palestina, havia cercat uns altres llocs on establir-se. Diuen que són a Palestina amb l’argument teològic de la terra promesa, però havien mirat uns altres llocs. Hi ha jueus als Estats Units, a Europa, a Palestina, a Israel, que van en contra de l’ofensiva de l’estat d’Israel, i que també, amb un fonament teològic, diuen que no és manat per Déu que hi hagi d’haver un estat d’Israel.

Israel no deixa que entrin periodistes internacionals de la franja de Gaza, però ens arriben imatges molt dures per les xarxes socials i de periodistes palestins que continuen treballant. Dèieu que la gent que es mobilitza aquí és una minoria. Per què?
—Tinc setanta-dos anys i he passat per la dictadura, el postfranquisme, la transició… I mai a la vida no havia tingut la sensació de desconcert tan gran que tinc ara. Ara tot és tan ràpid, les conseqüències són tan immediates, hi ha tants fenòmens nous per a reflexionar, tenim tantes crisis (l’ecològica, ara la de l’aigua…). Som en un canvi d’època. Tot s’ha convertit en una pilota que costa molt de pair. I les forces polítiques d’esquerres no se situen en la identificació dels problemes reals. Els saben, però no hi actuen. I hi ha els interessos econòmics i financers, l’enriquiment d’una minoria que els continua tapant. Encara tenim forces polítiques que neguen el canvi climàtic, o gent que l’entén però que després vol l’ampliació de l’aeroport del Prat. Totes aquestes contradiccions tan terribles no ajuden gens que la població ho pugui entendre. I, després, la ciutadania pateix possiblement el mateix desconcert que tinc jo, i hi ha una falta de valors, de principis i de criteris. El sistema, el consum, han colonitzat els nostres caps. Tot gira entorn del mercat, de la compra i de la venda. Es transmet l’individualisme: tu sol ho pots fer. L’hedonisme. Tot això no hi ajuda gens. Mai abans la nostra joventut no havia estat envoltada de tantes temptacions, pressions i estímuls nefastos, tan colonitzats mentalment per unes necessitats supèrflues que fan que tota la resta no tingui sentit. És greu. Ho patim tots, de fet. La gent organitzada ho veiem: no hi ha relleu, costa molt entendre i apropar-nos al que els joves pensen, viuen, a la manera com creen el seu ideari, com es conceptualitzen i s’autoconstrueixen en un món així. I, a més, tots plegats, no vam veure tot l’entreteixit que hi havia quan va caure el mur de Berlín.

Què voleu dir?
—La bipolaritat va servir perquè es desenvolupés l’estat del benestar. El bloc occidental, democràtic, perquè la gent no tingués posicions més radicals, perquè no mirés l’experiència de la Unió Soviètica com a tal, va crear l’estat del benestar, una societat en què tothom té i tothom és més o menys feliç. Però en el moment que no tens el pol de possible atracció que podia ser la Unió Soviètica, ja no cal. Ja no hi ha el perill, els hem convençut que la nostra opció és la bona. Allò era tan dolent que ha desaparegut. Jo t’ho he donat, jo t’ho prenc.

És a dir: és l’estat del benestar, la democràcia i el capitalisme?
—És que l’estat del benestar el crea el capitalisme. Avui ho veiem arreu. A l’Amèrica Llatina, tot són “democràcies”, ja. No en podem dir democràcies, però és igual. La “democràcia” ho embolcalla tot: com que tenim parlament, està tot dat i beneït.

Quin és el límit de la vaga de fam?
—No arribar a cap situació amb nivells d’irreversibilitat física. I això sí que ho tenim clar. Malgrat que hem rebut alguna piulada que ens diu que continuem amb la vaga fins que acabem com Bobby Sands. No, aquest desig no es complirà. Tenim l’acord que vam prendre també amb la comunitat palestina: no fer més màrtirs. Palestina té molts màrtirs, moltíssims. No li calen nous màrtirs. El que hem de fer és obrir consciències i donar arguments. I això és el que demanem a la gent. Que la gent ens vingui a veure i se solidaritzi amb nosaltres està molt bé, tot i que d’aquí a dos dies no podrem fer gaires visites. Nosaltres som una gota i entre tots hem de construir un mar. L’altre dia vam veure un documental que es diu Saber Sumut Palestina, que és preciós, sobre la situació de la població palestina, i molta gent el demanava per poder fer xerrades als seus barris i pobles. Altres ens han dit que faran un dejuni de cap de setmana, altres que faran cartes a qui sigui. Hem de treballar: som la gota però hem de fer la taca d’oli. Un mar potser és moltíssim, però una gota sí que la podem aconseguir. Modestament, ho penso. També hi ha la jornada de lluita de dijous. Tot ha d’ajudar a reaccionar. Fins que estiguem més o menys bé, serem aquí.

No és la primera vaga de fam que feu.
—No. Em vaig estrenar amb motiu del referèndum de l’OTAN. El moviment anti-OTAN a casa nostra va ser espectacular. Hi havia tota una colla de col·lectius, de comitès, que van fer un munt d’accions i la nostra vaga era per a pressionar el govern espanyol perquè fes el referèndum, i ho vam aconseguir. Vam fer una vaga de fam d’onze dies també aquí a Barcelona. Hi va haver dos companys que van haver de deixar la vaga i la resta vam continuar fins que el moviment ens va dir que ja n’hi havia prou. Després vaig fer dejunis més petits, de cap de setmana. És molt divertit perquè molts amics solidaríssims em diuen: no ho penses, que llavors en tenies 36 i ara en tens 72? No em cal pensar-ho. Ho sento! Però les coses són com són. Tenim un metge meravellós i una infermera meravellosa. És un risc assumit voluntàriament. Hi ha gent que s’arrisca molt més, i no tan sols els palestins, sinó tota la nostra gent que travessa el mar amb barcasses. Perquè és la nostra gent, que passa situacions dramàtiques. Als nostres germans i germanes palestins ni tan sols els deixen entrar aliments. La nostra gana és una riallada en comparació amb tot el que passa la gent palestina. Que la gent no pateixi pel nostre risc, l’assumim conscientment.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any