Un dels símptomes més clars del fet que, ai las, ja tinc una edat és que cada vegada les coses, per més estrambòtiques que semblin, m’agafen menys de sorpresa. La raó és molt senzilla: la majoria de les vegades algú ja les havia pensat i posat en pràctica fa molts, uns quants o pocs anys. Resumint: que el repertori de les idees ‘de bombero’ no és tan extens com podria semblar a primera vista.

Ve a tomb tot aquest preàmbul perquè des de fa uns dies la galvana pròpia de l’agost s’ha vist un pèl remoguda a casa nostra per culpa d’un projecte —em sembla que ara en diuen ‘una proposta’— de l’Ajuntament de Barcelona consistent a muntar una exposició de cara a la tardor en la qual es plantificarà una estàtua eqüestre (sembla que decapitada) del dictador Franco a la plaça de davant del Born. A pocs metres precisament d’on l’any passat l’Ajuntament va instal·lar uns urinaris públics i on fa tres anys un individu (o indivídua, no ens barallarem per això) del gènere bípede i pretesament pensant va penjar una pancarta que equiparava el Born amb el Valle de los Caídos.

També —per acabar de situar la cosa en el seu context—  a pocs metres d’aquell màstil de 17,14 metres d’alçada que al senyor Daniel Mòdol, regidor de Paisatge Urbà de l’Ajuntament de Barcelona per obra i gràcia del carrer de Nicaragua, li genera, pobre, un munt d’esgarrifances.

Pàgines viscudes
Tot, doncs, previst i salpebrat amb l’aroma inconfusible del ‘dejà vu’ (manera cosmopolita de dir ‘pàgines viscudes’ sense que es noti la catalanor). Em refereixo a la proverbial incompetència dels polítics en general a l’hora de ‘fer cultura’. Una incompetència que pot venir de, almenys, tres posicions prèvies: la facilitat que tenen de beure a galet davant d’una ‘proposta’ que els sembli enlluernadora i trencadora, les ganes de demostrar que són l’hòstia de moderns, o senzillament les ganes de tocar el botet als ciutadans. Molt especialment als que no voten les opcions que ells representen. Vaja, allò tan conegut de ‘i si no els agrada, que es fotin’.

Sobre la idea de col·locar l’estàtua de Franco a la porta del Born i no, per esmentar algun lloc, davant de Capitania (com proposava Quim Torra amb molt trellat atès que seria una ubicació d’allò més adient) la resposta, triple, és similar a la que es podria donar quan veiem com els agrada als nostres edils fer conyeta amb el Parenostre i, en canvi, no gosen a fer paròdia (per posar un exemple) de cap fragment de l’Alcorà: perquè saben que hi ha coses amb les quals no és saludable jugar, perquè no hi ha pebrots, i perquè així, de passada, els toquen (els pebrots, vull dir) a la gent que no els riu la gracieta. Una altra variant, en fi, de l’’i si no els agrada…’ de més amunt.

Franco amb SMS
Aquests dies de canícula els periodistes van bojos per omplir les poques pàgines amb què surten els diaris. Per això els hem tingut ocupats buscant precedents a exhibicions com la que l’Ajuntament barceloní té previst de perpetrar a la tardor davant del Born. I gràcies als seus descomunals esforços els ciutadans sabem ara que la idea, amb matisos diferenciats en cada cas, ja s’havia desplegat abans mitja dotzena de vegades més o menys.

De tota manera em permetran que faci la meva aportació a aquest particular Museu dels Horrors i de la Modernor recordant que fa aproximadament deu anys (època Caterina Mieras / Ferran Barenblit) el Centre d’Art Santa Mònica, depenent del Departament de Cultura de la Generalitat, va exhibir en lloc tan eminent com el seu claustre una ‘proposta’ consistent en una enorme estàtua eqüestre del general Franco situada damunt d’una plataforma hidràulica que pujava i baixava. En la posició elevada del recorregut la cosa s’exhibia com un monument en una plaça i en la posició baixa quedava oculta dintre d’una caixa d’embalatge.

Parlo de memòria, però em sembla que la gràcia de l’invent era que l’espectador podia moure l’andròmina  —ara se’n diu ‘interactuar’—  enviant un SMS (érem al 2006, no ho oblideu) a un número per alçar-la i a un altre número per amagar-la. Txupi guai, cosa de no dir…

Com era habitual en aquella època del Centre d’Art Santa Mònica l’invent va passar totalment desapercebut, no perquè aleshores la gent no tingués tantes manies com ara, sinó perquè, senzillament, al Centre no s’hi acostava ningú. I si ara parlo amb tant de detall l’explicació és molt senzilla: durant els tres o quatre mesos que la proposta va estar en exhibició cada matí de dilluns a divendres un servidor travessava aquell claustre a dos quarts de vuit per arribar al despatx on treballava sense haver de fer gaire volta.

La font dels pixats
Si fa no fa per aquells mateixos temps (juny de 2006; és a dir, primera època Mascarell i amb el mateix Ferran Barenblit al capdavant del Centre) els cervells pensants de la cosa varen considerar que el poble de Catalunya necessitava una instal·lació denominada ‘Join us’ l’autor de la qual va ser el senyor Luís Bisbe, ‘artista espanyol reconegut internacionalment’, segons madona Viquipèdia.

No em refiaré, com abans, de la memòria perquè aquells mateixos dies vaig deixar escrites les meves impressions sobre l’esdeveniment en el meu Bloc. Us en reprodueixo uns fragments:

‘… l’obra de l’artista Luis Bisbe (Málaga, 1965), tal com declarava fa uns dies a la premsa, no és més -ni menys- que una composició artística elaborada amb aigües residuals provinents dels lavabos de la primera planta de l’edifici. Així doncs, el visitant que s’aventuri a conèixer aquesta curiosa experiència trobarà al bell mig del claustre de l’antic convent de Santa Madrona una bombolla de plàstic transparent d’uns cinc metres de diàmetre a la qual van a parar unes misterioses conduccions que surten de la primera planta. Dintre d’aquest recinte de plàstic tancat hermèticament hi ha un brollador, uns focus de llum i uns vint-i-cinc o trenta centímetres d’un líquid groguenc que la penombra de l’entorn fa difícil d’identificar al primer cop d’ull.

De fet, el visitant només veuria aquest enigmàtic líquid en repòs si es presentava abans de l’hora que la instal·lació es posa en activitat ja que la gràcia de “Join Us” és que va formant ininterrompudament columnes d’aigua de diverses intensitats i amb diversos jocs de llum i de color. Talment una rèplica en miniatura de la Font Màgica de Montjuïc a la qual només li faltaria un ou al damunt per semblar una versió futurista i lúdica de l’oucomballa.

Un esclat de moviment, llum, color i fins i tot soroll amb la peculiaritat que aquell líquid tan juganer prové directament dels lavabos del Centre d’Art cosa que vol dir que qualsevol visitant engrescat per la proposta de Luis Bisbe pot fer la seva aportació a l’obra mitjançant la corresponent visita als serveis amb descàrrega corporal inclosa.’

Uns bellíssims jocs tornassolats
De fet, els puc assegurar que quan jo travessava el claustre del Centre d’Art a quarts de vuit del matí aquell líquid groguenc en repòs m’oferia uns insòlits jocs tornassolats enriquits amb un bé de Déu de bombolletes d’allò més suggerents que estic segur que no deixarien gens indiferent al senyor Bisbe (l’artista, no el Martínez Sistach) i fins i tot li donarien idees per a alguna altra proposta d’aquest estil.

Sé perfectament que des de fa una estona m’he allunyat del monument a Franco i de l’Ajuntament colauí, però és que em sembla que tot plegat fa joc perquè la llana al clatell és patrimoni universal. Tot es qüestió, això sí, de trobar un comissari que sàpiga vendre la cosa amb un Power Point ben llampant i un discurs ben trenat i poc entenedor. Allò tan vell, d’altra banda, dels duros a quatre pessetes.

No m’invento res. A continuació els reproduiré uns fragments del text del senyor Frederic Montornés, comissari de la instal·lació dels pixats, extrets del full que els visitants (pocs, també) tenien a la seva disposició per endur-se a casa i arxivar, com vaig fer jo, en la carpeta ‘Preses de pèl institucionals’. Els recomano una lectura pausada per no perdre cap matís:

‘(…) Interessat a proposar una nova percepció de l’espai i, a partir d’aquí, una visió diferent de cadascú de nosaltres, l’obra que ha concebut Bisbe per al claustre del Centre d’Art Santa Mònica és un acte de reconciliació amb la finalitat contemplativa i meditativa d’aquest espai, alhora que és una invitació a comprendre la seva proposta com la necessitat de mostrar un dels darrers esglaons de la vida de l’home abans de desaparèixer entre les aigües d’una ciutat en el seu camí cap aquell lloc on, indefectiblement, tots anem a parar: el mar.

Per bé que la intervenció d’aquest artista rau en desviar el recorregut d’unes aigües residuals per tal de mostrar en el marc d’un espectacle marcadament lúdic el que ell anomena ‘Join us’ i que, segons es contempli, es podria considerar com la metàfora de la desaparició dels homes o de l’espai on es relega tot allò que abandonem, un altre dels aspectes que es deriva d’aquest treball influït per aquell aspecte escatològic tan característic d’una bona part de la cultura popular catalana, és el desig d’invitar l’espectador a reflexionar sobre la legitimitat de l’art que fa de la transformació, el reciclatge o la reutilització dels elements existents la medul·la espinal d’un discurs amarat d’una dosi important de consciència política, ètica i personal.

Tot invitant a contemplar amb la temprança pròpia d’un claustre la bellesa d’una font l’origen de la qual se’ns oculta, el moviment d’unes aigües en un punt intermedi del seu curs o el poder fantàstic d’unes llums que apaivaguen qualsevol referència immediata, allò que es proposa Luis Bisbe a través d’aquesta obra és fer visible l’invisible a través de la bellesa d’una escultura que confronta l’espectador amb la seva realitat des del prisma més ocult de la seva persona. El vessant més íntim de la seva fràgil existència qüestionada a la llum pública i orientada a participar d’una proposta festiva i coral.’

Una petició, per acabar
Si us plau, si us plau, si us plau, que algú tingui la bondat de donar a conèixer públicament la memòria justificativa de la proposta de posar el burro i l’haca (que dirien a València) davant del Born. El poble, que és qui paga tot això, té dret a conèixer els fonaments teòrics d’una experiència d’aquest nivell. I a riure una bona estona.

Per no plorar.

(Tot i que, francament, pretendre superar el nivell del Franco-ascensor a cops de SMS i, sobretot, de la font dels pixats i les bombolletes em sembla un missió bastant difícil).

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb