04.03.2025 - 21:40
|
Actualització: 04.03.2025 - 22:36
Màscares fora! El temps d’escalfament s’ha acabat i el campsisme ja actua amb la cara descoberta. En el moment de més feblesa política i institucional del president Carlos Mazón, els nostàlgics del PP gloriós de Francisco Camps surten dels quarters d’hivern i volen assaltar el palau d’estiu. És a dir, volen donar la darrera empenta a Mazón perquè caiga, tot confiant que la direcció espanyola del partit reconega que es va equivocar quan donà l’esquena a Francisco Camps una volta va tenir resolts els seus problemes amb la justícia. Ara han signat un manifest per a demanar que no s’ajorne el congrés ordinari previst per al mes de juliol. Que els militants elegesquen el líder, volen.
Una història de traïcions
Carlos Mazón i Alberto Núñez Feijóo van arribar a ser caps del PP, l’un al País Valencià i l’altre a Espanya, gràcies a l’antiga pràctica política de la defenestració del contrincant. Carlos Mazón va accedir a la presidència del PP del País Valencià després de la defenestració d’Isabel Bonig inspirada a Madrid per Pablo Casado, que, a la vegada, va ser defenestrat per inspiració d’Isabel Díaz Ayuso. En aquest cas, el llançament no és literal, sinó figurat.
Ara un Carlos Mazón absolutament acorralat per la negligència, com més va més demostrada, que va perpetrar el 29 d’octubre, per les revelacions que es van sabent, per les mentides i per la manca d’empatia que ha demostrat aquests mesos, compta les hores perquè Alberto Núñez Feijóo l’obligue a fer un pas enrere i deixe la Generalitat i la direcció del partit. A Feijóo, que ha deixat de donar suport explícit a Mazón, li ho demanen molts dels seus dirigents, tant valencians com espanyols.
Francisco Camps va ser obligat a dimitir del càrrec de president de la Generalitat el mes de juliol del 2011, poc després d’haver guanyat unes eleccions amb una majoria absoluta estratosfèrica tot i que el cas Gürtel era a les portades dels diaris dia sí i dia també. Camps va plegar quan un jutge el va encausar. Molts mesos abans, Mariano Rajoy, que encapçalava el PP, el va pressionar per terra, mar i aire perquè se n’anés. Li va enviar tota mena d’emissaris. Fins i tot, va intentar que s’inculpàs en companyia de qui va ser el seu conseller, Ricardo Costa. Havien previst de fer-ho junts, però quan Costa va signar, Camps no va comparèixer. El resultat va ser que Costa va ser condemnat i Camps ha estat absolt en totes les causes. La darrera absolució que li quedava la va rebre el 29 de maig de l’any passat de l’Audiència espanyola.
Campsistes i zaplanistes
D’ençà de la dimissió de Camps l’any 2011, hi ha hagut vora 150 condemnes per a càrrecs i militants del PP al País Valencià. El més sonat, Eduardo Zaplana, predecessor i enemic íntim de Camps. A Zaplana el van detenir l’any 2018 acusat d’emblanquiment de capitals i suborn, entre més delictes, en el cas Erial, i el mes d’octubre passat va ser condemnat a deu anys de presó.
Pocs dies després de ser exonerat de tota culpa, Francisco Camps va dir que es posava a disposició del partit per a ocupar qualsevol lloc on el volguessen posar. Ell era un soldat en primer ordre de salutació. Va voler parlar amb Feijóo, que se’l va espolsar de damunt. Al País Valencià tampoc no li van fer gaire més cas, perquè ara mana el sector zaplanista que fa anys i panys que manté una guerra soterrada amb els campsistes. Montecchi i Capuleti enfrontats per la seua manera de veure i dirigir el partit.
Pas a pas
Francisco Camps ha anat a poc a poc. Pujant aquells graonets de què parlava cada volta que havia d’anar a un judici. Un dia es fotografiava a les runes del circuit de Fórmula 1 dient que allò sí que van ser bons temps… Un altre dia recordava la seua mentora Rita Barberà, allò sí que va ser una batllessa… Després recordava la Copa Amèrica o altres fites inoblidables per als valencians. Inoblidables de tan cares com van ser. L’actual direcció del partit se’l mirava amb una mescla de llàstima i commiseració.
Però ara Camps ha pitjat l’accelerador. Es va fer escriure un llibre titulat Reenfocando España i havia previst que la ronda de presentació servís per a tornar a tenir contacte amb la gent que en algun moment li va donar suport polític. La seua tesi era que al País Valencià calia un Partit Popular fort, amb una majoria absoluta a les Corts per no haver de sotmetre’s a Vox. No el citava, però deia que no havien de voler dependre de ningú perquè, a parer seu, tothom havia de cabre dins el PP.
A tota màquina
A partir dels fets d’octubre i amb el vertiginós afebliment polític i institucional del president Carlos Mazón, aquestes trobades es converteixen en actes de reafirmació. Francisco Camps ja no dissimula i diu que camina fermament per a assolir l’objectiu marcat, que no és sinó un PP fort, unes seus actives i plenes de militants orgullosos de formar-ne part, i un govern de la Generalitat amb majoria absoluta.
Cada un d’aquests actes reuneix, pel cap baix, dues-centes persones. La majoria són batlles i regidors i antics càrrecs dels seus governs. Són assistents fixes, entre més, l’ex-batlessa d’Alacant Sonia Castedo; l’ex-consellera Trini Miró; l’ex-president de la Diputació de Castelló Carlos Fabra; i l’ex-consellera Alicia de Miguel. A València van ser més de quatre-centes. Les pròximes cites que Camps té a l’agenda són el 8 de març a Borriana, i el 12 a Alacant, la casa de Mazón i Zaplana, en un acte que s’espera que siga multitudinari i, potser, fundacional.
Mantenir el congrés del mes de juliol
Com a vasos comunicants, com més feble està Carlos Mazón, més força adquireixen els campsistes. La culminació va ser ahir, quan un grup dels seus fidels va fer públic un manifest per a demanar a la direcció espanyola del PP que convocàs el congrés ordinari previst per al mes de juliol. D’ençà de la barrancada, la militància i la direcció del PP valencià donava per descomptat que aquest congrés no es podia convocar per no obrir el partit en canal i per no obrir la possibilitat del sorgiment de candidatures alternatives a Mazón.
Curiosament, molts fragments del manifest coincideixen, pràcticament de manera textual, amb les arengues en què Francisco Camps converteix la presentació del llibre que li ha escrit Javier Mas. “Fer una altra volta del PP el partit líder i guanyador que tots els valencians es mereixen.” Utilitzen expressions com “reconstruir” i “reunificar” els populars valencians i altres termes amb què també s’expressa Camps.
Per tot això veuen molt necessari que el PP faça el congrés ordinari tal com preveuen els estatuts. Diuen que serà clau perquè es puguen “reunificar tots els votants que fins a l’any 2011 [any de la majoria absoluta de Camps] confiaven en aquestes sigles i tornar al PP de les majories absolutes”.
Obertament, en el manifest demanen que siguen els militants els qui elegesquen directament la presidència, la direcció i els equips per a reactivar el partit.
Com si l’hagués escrit Camps mateix, aquest manifest reivindica com a èxits la Fórmula 1, la Copa Amèrica i els palaus de l’Òpera i de la Música de València [inaugurat el 25 d’abril del 1987] i dels continguts de l’IVAM [inaugurat l’any 1989].
Recorden sense embuts allò que es va anomenar l’eix de la prosperitat entre València i Madrid i l’arquitectura de Santiago Calatrava o la Ciutat de la Llum… I tots els grans esdeveniments que, dit tòpicament, i amb paraules seues, van posar València al mapa.
