Francesc Cabana a casa seva, a Barcelona, la setmana passada (Foto: Albert Salamé)

Francesc Cabana (1934) és advocat i historiador de l’economia. Fa més de seixanta anys que estudia i publica llibres sobre aspectes econòmics i durant anys va estar al capdavant de la divisió internacional de Banca Catalana. Tot i això, actualment, en el seu darrer llibre, L’agonia del capitalisme (Editorial Pòrtic), es declara obertament contrari al sistema capitalista. El rebutja i en aquesta entrevista ens fa saber que ja no creu en la possibilitat que pugui reformar-se i també ens explica per què prefereix avançar envers un altre. Cabana rep VilaWeb a casa seva.

«Si el capitalisme ha perdut el seny, hem de veure si és possible modificar-lo, i que sigui més efectiu, o cal anar a una nova forma de sistema econòmic. L’opció de l’autor és la segona.» Impressiona llegir frases com aquesta de vós, senyor Cabana.
—T’ho prometo: aquest és un llibre que tenia molt interès de fer. I peti qui peti. Ho tinc molt clar. Després de seixanta anys he vist tota l’evolució d’aquest sistema econòmic. I ha produït grans beneficis (sobretot dels anys quaranta als seixanta) i grans crisis. Jo ho he experimentat a dintre i a fora. I ara no crec en la reforma. No hi crec. Els diaris ja parlen d’una altra crisi econòmica, quan l’última ja va ser una bestiesa.

Al llibre vós expliqueu la darrera crisi a través d’un acudit jueu.
—Dos amics es veuen. I un té un gos. ‘Te’l venc per deu.’ Al cap de poc, l’amic diu: ‘Escolta, vull recuperar el gos. Te’l recompro per vint.’ I la següent vegada se’l passen de mans per trenta. I per quaranta. I per cinquanta. Fins que arriba un moment que un diu: ‘Mira, ja no vull el gos. Tot teu.’ I salta l’altre: ‘Com? Mira que guanyàvem diners, tu i jo!’ I és exacte. Això han fet. I graduats de Harvard! És increïble.

D’entrada, del sistema, ara no us n’agrada ni el nom. ‘Capitalisme.’
—Exacte. Jo parteixo de la base que aquest nom ja no ajuda. ‘Capitalisme’ vol dir que tot és en mans del capital. Per què, tot en mans del capital? Jo hi cito una part de l’encíclica Rerum novarum. És molt forta. I els bisbes espanyols se la van quedar a casa i no la van debatre. Perquè la clientela era gent rica. Excepte el bisbe Morgades, que la va fer córrer, la resta, muts.

—Vós dieu que cal desempallegar-se del benefici màxim.
—Aquest és un problema total i absolut. Encara l’ensenyen a l’ESADE i l’IESE. Alguns professors m’ho han reconegut. Cercar el benefici màxim ens fa molt mal. Et fa trepitjar línies vermelles. Per obtenir-lo, potser va bé una mica de corrupció per aquí i estrènyer una mica els salaris per allà. Tot plegat amb una fórmula que no em convenç gens. El benefici de l’empresa, crec jo, ha de ser per als accionistes, però també per a la comunitat.

—Coses que us hagin ajudat a caure del cavall. Autors, noms?
—La majoria d’economistes ja veuen que les coses no rutllen. Qui ho veia era algú com Galbraith, un home que vaig conèixer aquí fa molts anys. Llibres? No gaires. Per això n’he fet jo un. Mira, m’he trobat gent preocupada perquè dic que el capitalisme és caduc. I em responen que no. Que té capacitat de modificar-se. El capitalisme s’ha modificat? Sí. Ho ha fet. Però, saps què passa, que tot s’ha modificat. I, de moment, cada vegada creem més desigualtats. Cada vegada hi ha més rics, i cada vegada més hi ha més pobres. Acabaran donant la raó a Marx. Aquestes classes mitjanes desapareixeran? De petit, jo recordo que ens deien: ‘tu viuràs millor que els teus pares.’ Jo això ja no ho dic. Els meus néts em preocupen: no hi ha feina. I bé que han de viure.

—Hi ha anticapitalistes que vénen amb la solució feta: ‘Aquest sistema no. Però aquest altre, sí.’ Vós sou més caut: ‘Aquest sistema no. Veurem quin trobem.’
—És més possible que el capitalisme duri cent anys i que cada vegada es produeixin més crisis. Al final no sé com acabarà, això. Arribarà un moment que, o s’avança vers la transformació o això pot petar.

—I, aquest nou sistema, com pot ser?
—Explico una anècdota d’un conte de Mark Twain. Hi tinc molt respecte, per a en Twain. Explica que va pel cel i que un àngel l’acompanya. ‘Aquell és el gran talent musical del món, diu l’àngel’. Qui és? Wagner? No. Un ferrer de Kansas. Passa que ningú va veure que tenia un talent extraordinari. Això impressiona molt, que passi. I passa. Hi ha talents que no veiem. Per tant, hem de descobrir el ferrer de Kansas. Com es fa? No ho sé. Aquest llibre deixa moltes preguntes. Només té una cosa clara: que així no podem continuar. I que hem de canviar de sistema econòmic. El sistema no ha de ser aquest.

—Francesc Cabana, anticapitalista?
—Sóc un home que he valorat el capitalisme uns quants anys però que ara voldria un canvi de sistema. Començant pel nom. No pot ser que el nou sistema es digui ‘capitalista’. Tot en mans del capital, no. Com veig el futur? Amb un una relació entre capital i treball més igualitària. Com? No ho sé. Però la paraula ‘anticapitalista’ en aquests moments és la CUP. I jo, amb la CUP, no m’hi entendré pas. Jo sóc partidari d’una economia liberal i no socialitzada. Sé que molta gent se m’enfadarà i ja m’ho han dit uns quants. Però jo ho veig molt clar. Fa seixanta anys que hi treballo, en això, i, mentre feia feina de cap de la divisió internacional de Banca Catalana, vaig voltar una mica el món i ningú no em va oferir mai res. Mai. I ara, escolta’m, no ha parat. És la cultura de la cobdícia, que diu Obama. Per tal de cercar el benefici màxim, tot s’hi val. Però si la senyora Botín i el Santander van invertir 2.300 milions de dòlars en l’estafa més estúpida que hi ha hagut els darrers cent anys! Madoff. 2.300 milions! I, quan demanaves ‘però què hi ha aquí darrere de la inversió de Madoff?’, es veu que era secret. Secret. Però en sap molt. I mira.

—Món de bruixots. Seríeu partidari d’impartir una història del capitalisme a escola? Ni que fos per a rebatre aquesta idea tan poc acadèmica que el capitalisme durarà per sempre i que no hi ha cap alternativa.
—El capitalisme va néixer en un moment determinat. El capital, en canvi, existeix de sempre. Or, plata, diners. Entenc que el capital ha d’existir. Però no el podem posar mai davant, ni per sobre, del treball. El treball és molt més digne. I en aquests moments és totalment al revés. La senyora Patrícia Botin té més força que un ministre de Sánchez. Hi ha un problema de repartiment.

—Crisis terribles i cícliques. Per què ens l’hem de menjar, aquesta idea absurda? No podem inventar un sistema sense tants alts i baixos?
—És clar. Per això parlo de la borsa. De fet, una borsa correcta puja o baixa de manera més harmoniosa, d’acord amb la situació econòmica. Però no és bo que sigui com ara, amb uns alts i baixos espectaculars. Per què passa? Perquè n’hi ha molts que especulen.

—Els economistes són científics?
—Científic en el sentit de ‘dos i dos són quatre’, no. De ciències exactes, n’hi ha unes quantes, però molt poques. I les ciències socials no són ciències exactes absolutes. L’economia, tampoc.

—Aquest nou sistema econòmic no capitalista, el veurem?
—No ho sé. Però si no, ens la fotrem. Ara ja es comença a parlar d’una altra crisi. L’última va costar 750.000 milions de dòlars als nord-americans. Què pot passar amb la següent?

—Frase: ‘Si voleu canviar la  història, heu de canviar l’economia.’ Hi esteu d’acord?
—Sí, és clar.

—Si els catalans volen canviar la història, potser hauran de canviar l’economia.
—Aquí no pot haver-hi revolucions econòmiques parcials. No en trauríem res. Si el Principat d’Andorra aplica els principis que surten aquí, al cap de quatre dies tornarà a ser la mateixa cosa. Això ha de ser molt global, al voltant de l’ONU. Mira, avui dia hi ha marramaus terribles quan apugen els impostos dels rics. No sempre ha estat igual. Després de la segona guerra mundial els els van pujar i tothom va callar. Per què? Perquè l’ambient era de guerra. I, per tant, qui tenia calers sobrats callava. Ara s’enfilen per les parets.

—Als EUA, després del crac del 29, hi havia un topall per als rics. Per sobre d’una certa quantitat, l’estat els prenia el 95%. Gairebé tot. Ara sembla impossible, proposar-ho.
—És clar. Hi ha d’haver limitacions. I unes normes. I com dic jo: ‘cal tenir quatre cases?’ Un iot de cent metres? Aquestes manifestacions de riquesa no sé si calen.

—Impressiona d’escoltar Francesc Cabana dient que no veu possible la reforma i que hem d’anar vers un altre sistema.
—Me n’alegro. Recordo que fa molts anys vaig anar a Cuba per feina. I hi vaig fer una certa amistat amb una persona. I em deia: ‘si ets més comunista que jo.’ Ha! A mi ara em fa por la CUP perquè hi ha poc pensament darrere. D’altra banda jo sí que dic que cal transformar les relacions treball-capital. Per mi, el treball té tanta o més importància que el capital. Ho veig.

—Què veieu?
—Que, tal com anem, no anem bé. És necessari un canvi profund. Una transformació. Alguns en diran ‘revolució’. Jo no n’hi dic perquè espanta la gent. I si mires la definició de ‘revolució’, és aquesta: ‘canvi profund’. Passa que la paraula tira d’esquena. No es tracta de penjar els empresaris d’un fanal. Ni ells, ni ningú. Es tracta de ser just. Es tracta de cercar la justícia i no pas l’enriquiment d’unes quantes persones. Ja em resten pocs contactes entre els empresaris. Però algun, sí. I em diuen que el sistema capitalista encara té la capacitat de modificar-se. Potser sí. Però no ho veig. I, el procés de transformació, el veig inevitable.

—En aquest nou sistema econòmic, com hi veieu Catalunya?
—Bé. Catalunya té una cosa que no l’ha canviada ningú. I és la situació geogràfica. Molt bona. Sobretot gràcies a Ferdinand de Lesseps. Canal de Suez. En aquell moment la comunicació era molta bona. Europa és molt ben situada. Tenim mar. I tenim enginy. I ganes. Quan treballava a Banca Catalana ens va impressionar una visita que vam fer. Una casa de pagès. Un estable dividit en dos. En una part, només vaques. I a l’altra, màquines. Filatures. I deia l’amo: ‘Quan em van bé les vaques, vaques. I, si no, màquines. I, aquestes màquines, les vaig comprar. Però aquestes altres, no. Ja me les vaig fer jo’ deia. Això és una cosa que tenim aquí. Enginy.

—Anarquistes catalans del 1936 van intentar fer societats sense diners. Ho heu estudiat?
—No. Van ser invents que van acabar amb violència. Mira, teòricament l’anarquisme és ideal. Ara, és pràctic? No ho sé pas. I tens poques realitats on agafar-te. Per mi, el cel és un món anarquista. Però aquí baix, en el moment que jo et robo la cartera, ja hem de crear la policia. I com ho fem, doncs?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb