Fragment: ‘El darrer dia’, de Jordi Coca

La darrera novel·la de l’escriptor, que, entre la realitat i la ficció, ens mostra la relació que el protagonista té amb un gat, el Núvol · L’editora, Pilar Beltran, ens parla de la trajectòria de Coca i ens situa aquesta obra

VilaWeb
L'escriptor Jordi Coca.
Redacció
01.10.2022 - 21:40
Actualització: 01.10.2022 - 21:45

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“Que potser voleu un gat? En tinc una bona colla de preciosos i no sé què fer-ne. Si no els vol ningú, els hauré de matar.” Així de sobte i sense pensar-ho gaire un bon dia la parella protagonista de la novel·la acull un gat, el Núvol. Conviure-hi permet al narrador de ser espectador de la seva vida, del naixement a la mort. I és així com l’autor, entre la realitat i la ficció, descobreix una relació nova, unes emocions, una estima i una nova manera de comunicar-se. Jordi Coca s’endinsa en la relació amb un gat a la seva darrera novel·la, El darrer dia (Edicions 62).

Llegiu un fragment d’El darrer dia, de Jordi Coca (Edicions 62).

Pilar Beltran, l’editora de Jordi Coca i responsable d’Edicions 62, explica:

“Des que el 1971 Jordi Coca va publicar Els Lluïsos, a Edicions 62, han passat més de cinquanta anys, mig segle, que es diu aviat. És per això que enguany, que Edicions 62 celebra el 60è aniversari, estem molt contents de publicar El darrer dia, una novel·la important per al nostre catàleg amb la qual ens retrobem amb un escriptor que admirem i amb un amic.

Al llarg dels anys, i ja en són setanta-cinc, Jordi Coca ens ha demostrat que escriure, i escriure en català, és una carrera de fons. El 15 de març de 1973, Josep M. Castellet, aleshores director literari d’Edicions 62, escrivia al seu Dietari:

‘Llarga xerrada amb Jordi Coca sobre els inicis d’una carrera literària avui i aquí. D’en Coca m’impressiona la seva impertorbabilitat davant les dificultats. S’ha proposat un pla –al marge de l’acceptació del públic– i el realitza. En les actuals circumstàncies suraran els que tinguin constància.’

I de constància n’ha tingut, tant per la quantitat, una vintena de novel·les, com per l’ambició i la seriositat dels seus plantejaments, en què obra rere obra va ampliant el seu interès per aprofundir i qüestionar diferents aspectes de la identitat i la societat actual.


Vaig tenir la sort de començar a treballar amb ell el 2002, just acabada d’aterrar a Edicions 62. Lena s’havia de publicar al cap de cinc mesos i, per tant, ens vam haver de posar a treballar de seguida. Aviat ens vam entendre. Aquella història sobre el desig, la soledat i la incomunicació protagonitzada per un jove professor i una dona sueca d’ulls blaus que vivia marcada per la desgràcia i la culpa em va frapar. Després van venir Cara d’àngel (2004, premi Joanot Martorell), Sorres blanques (2006), La nit de les papallones (2009, premi Sant Joan) i En caure la tarda (Premi Nacional de la Crítica 2013), a banda de força recuperacions de novel·les anteriors seves. Són novel·les amb una història i una trama mínima, que parlen del desig, la culpa, la incomunicació, la vulnerabilitat, la brutalitat, el pas del temps; ben allunyades del sentimentalisme, amb passions i instants fugaços de lluminositat, però en el fons gens complaents, justament perquè el que busquen és interpel·lar el lector sobre la identitat i els fonaments de l’home i la dona actuals; mirar de respondre, a través de la literatura, a una única qüestió: què és ‘la vida’, com vivim els individus, com aprenem a viure cada dia, quin sentit té la vida?

Per això, quan ara fa un any vaig llegir El darrer dia, em va sorprendre justament trobar un Jordi Coca que ara sí, en parlar d’un gat, es permetia una mica més de calidesa, de tendresa, la memòria d’un lapse d’amor perfecte, en constatar una experiència d’amistat amb un animal. Hi ha també una casa, un poble, una ciutat, una parella i altres col·legues humans i animals, però El darrer dia és sobretot això: l’homenatge, fet amb paraules, amb la literatura, a un amic, un gat. La descoberta, la seducció, el coneixement, la relació, l’intercanvi d’experiències amb un ésser del qual el narrador n’ha estat un testimoni de vida. I, és clar, les dificultats de la comunicació, del coneixement i del pas del temps.”
Pilar Beltran

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes