Formatge, carn i pa, un menú de luxe?

  • Els lactis, els productes de la fleca i tots els que fan servir cereals, directament o indirecta, per a l'alimentació humana o animal són els causants, en dues terceres parts, del 15,7% de la inflació alimentària

Jordi Goula
18.01.2023 - 19:50
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Sens dubte, fa mesos que la qüestió que més ens preocupa a tots és l’encariment dels aliments, que, malgrat la baixada de l’IPC general, continuen enfilant-se. Un 15,7% interanual a l’estat espanyol al desembre és una xifra molt alta, i el cas és que manté aquesta tendència. La repercussió directa en l’alça global de l’IPC supera amb escreix el 60%. Per això he cregut interessant d’analitzar el problema i escatir si són certes algunes de les crítiques que es fan, a més d’alguns remeis proposats per a posar-hi fi.

Comencem dient que els aliments tenen un pes del 22,6% en el total de l’IPC. Sabeu que l’IPC és un índex que pretén representar la despesa mitjana –producte a producte i servei a servei– que fa un ciutadà de l’estat espanyol. Òbviament, ningú en particular no s’hi pot sentir identificat, perquè és una mitjana abstracta, producte de l’enquesta de pressuposts familiars (EPF) que es fa cada any. Evidentment, els qui tenen rendes baixes gasten molt més d’aquest percentatge en l’alimentació i els qui en tenen de més altes mengen més i millor, tot i que el percentatge que representa sobre el seu pressupost és inferior a aquesta xifra. Dit això, l’IPC s’accepta com a referència del cost de la vida. I, insisteixo, sense que ningú s’hi senti identificat.

Dins l’índex dels aliments hi ha dues categories: els elaborats, que ponderen un 13,7% sobre l’IPC general, i els no elaborats, que ponderen un 8,9%. Doncs bé, en aquesta primera bifurcació, trobem que els preus dels primers van pujar d’un 16,4% al desembre i els dels segons, d’un 11,4%. Si els elaborats mantenen una tendència regular a l’alça –van començar l’any al 3,5%–, els frescs tenen alts i baixos notables. Van començar l’any al 6,5%, van tenir un pic a l’octubre, amb un 15,3%, i després van baixar. És lògica l’evolució de tots dos, perquè en el primer cas hi ha pel mig un procés d’elaboració, en què s’afegeixen un seguit de costs, avui també molt alcistes. En el segon, habitualment es reflecteixen més les condicions climàtiques en els preus, d’aquí ve que siguin més irregulars.

Però avui m’interessava mirar les arrels de l’augment de preus actual. Dins l’índex alimentari, també hi ha una colla de ponderacions per productes, fruit de la despesa del “ciutadà mitjà” usada per construir l’IPC. Així, veient com s’han apujat els preus a cada subgrup i recalculant-ne la ponderació, podem veure amb més detall la composició dels 15,7 punts percentuals en què creix l’índex alimentari. En definitiva, què ens encareix més allò que mengem.

Fets els càlculs explicats, em surt que d’aquests 15,7 punts, 3,3 es deuen als augments del sector lacti, que inclou la llet i els derivats –sobretot, els formatges. 2,1 punts corresponen a tot allò que es fa a la fleca –el pa i els productes afins. Tot seguit, amb 1,9 punts, ve la carn, sobretot la vedella, el pollastre i el porc. Observeu que amb aquests tres grups de productes tenim detallada gairebé la meitat de l’índex, perquè sumen 7,3 punts. I si hi afegim els productes derivats de la carn, sobretot embotits, pugem 0,8 punts més i ja passem de la meitat.

Per ordre d’afectació a la pujada final dels aliments, segueixen els olis, amb 0,9 punts. Curiosament, perquè s’entengui bé la importància de les ponderacions, l’oli de gira-sol, que ha pujat d’un 50%, representa 0,2 punts d’augment a l’índex. En canvi, l’oli d’oliva, que ha pujat d’un 35%, en representa 0,7, fruit del consum que es fa de l’un i l’altre, segons l’EPF. És obvi que la pujada del gira-sol i la de l’oliva tenen orígens ben diferents.

Prosseguim. A continuació apareixen les hortalisses i la fruita fresca, amb una aportació de 0,7 punts i 0,6, respectivament. Després, les conserves de peix, amb 0,5, i ja, amb aportacions de 0,4 punts, els llegums secs, el vi, la pasta i la pizza. La resta tenen una aportació menor de 0,4 punts en la pujada durant l’any. Tanmateix, observem que, amb els esmentats fins ara, ja hem sumat 12 punts dels 15,7 de la pujada de l’índex. És a dir, expliquen més de tres quartes parts del creixement dels preus alimentaris. Quin lligam hi ha?


Posats a cercar un denominador comú en tots, crec que convindrem que són els cereals, bé pel vessant de l’alimentació humana bé per l’animal. Directament o indirecta, sabem que els cereals tenen una incidència molt alta en la nostra alimentació. El desembre del 2021, segons el nostre IPC, els cereals van pujar d’un 4,3%. I un any més tard, d’un 19,5%. El salt de preus arriba el mes d’abril, després de començar la guerra a Ucraïna.

En vista dels càlculs que he presentat, si traiem les hortalisses, la fruita, els llegums, l’oli d’oliva i algun producte més, però n’hi afegim dels que tenen una repercussió inferior a 0,4 punts percentuals, no és cap bestiesa de pensar que uns 10 punts dels 15,7 tenen l’arrel en les conseqüències de la guerra d’Ucraïna i els cereals, cosa que significa gairebé les dues terceres parts. Pot haver-hi cap dubte en el rerefons de la inflació alimentària actual?

I penso que això ho hem de tenir clar a l’hora de cercar solucions, si és que n’hi ha, a banda el final de la guerra. Que és un problema generalitzat ens ho diu el fet que la mitjana dels IPC alimentaris de la zona euro sigui del 16%. La causa és la mateixa.

Aquests dies he llegit gent que culpa les empreses de distribució i les acusa d’ampliar massa els marges. Jo no crec que sigui això. Tinc dues raons per a pensar-ho. La primera és l’extremada competència que hi ha entre aquestes empreses, de manera que una pujada en alguna li faria perdre mercat ràpidament. I l’altra raó és la diferència entre els preus d’origen i de destinació de diversos productes vegetals i animals que calcula cada mes la Coordinadora d’Organitzacions d’Agricultors i Ramaders (COAG). Resulta que la diferència era molt més alta el desembre del 2021 que no el del 2022, tant en productes agraris com en productes ramaders. I això vol dir que els marges de qui es troba entre productor i consumidor no poden haver pujat massa, ans al contrari.

Per això una de les solucions que es comentaven, la d’implantar un impost sobre les grans superfícies, em sembla una beneiteria. Aquí no hi ha beneficis caiguts del cel com a les elèctriques. A més, seria un impost que repercutiria ràpidament en els consumidors.

Però la ruqueria més grossa que he sentit en boca de ministres i d’alguna organització de consumidors és la de posar un topall en els preus i mantenir-los així durant un temps. Topall, on? Al supermercat? Realment, qui ha pensat això coneix molt poc el funcionament del mercat. Un topall al producte final local, sabent que la causa de l’encariment és a fora, acabaria perjudicant els més febles de la baula alimentària, que són els pagesos. Fins i tot, n’expulsaria molts, perquè es trobarien pressionats per les cadenes distribuïdores, i no podrien treballar amb un marge mínim de garantia.

La baixada de l’IVA que s’ha aplicat no em sembla malament, però estic convençut que la repercussió real que tindrà en el consumidor serà mínima.

Explico totes aquestes conclusions a algú que en sap molt més que jo: Francesc Reguant, director de l’Observatori d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes. I em diu que li semblen correctes, però hi afegeix alguns punts que em semblen molt interessants. Em comenta, per exemple: “Tenim davant un mercat molt especial, amb una demanda molt inelàstica (poc sensible als preus) i qualsevol distorsió que hi ha en l’oferta produeix reaccions desmesurades en els preus.” Hi ha un fet –afegeix– del qual no es parla gairebé mai als mitjans i que és un dels amplificadors del fenomen. “És l’especulació que hi ha en els mercats de futurs, els professionals que es guanyen la vida amb el vessant financer de les primeres matèries alimentàries i alteren la naturalesa dels preus.”

I diu, encara: “En situacions de confluència de problemes com l’any passat, amb la pujada dels combustibles i la caiguda de l’oferta en els cereals per culpa de la guerra d’Ucraïna, apareix a l’acte l’especulació, per mirar de guanyar-hi diners. I aquesta intervenció financera fa pujar més els preus. Per això, en vista de la conjunció de causes que hem travessat, no m’ha sorprès això que passa amb la inflació dels aliments. Més aviat em sorprendria el contrari.” També emfasitza el paper inflacionari que hi han tingut els fertilitzants, que s’han disparat. “Aquí tenim potassa, però no tenim ni nitrogen ni fòsfor, per a fer els fertilitzants nitrogenats. A més, elaborar-los requereix molta calor que, al seu torn, necessita molt de gas. I ja n’hem vist els preus. Vet aquí que, al final, s’han fet els amos d’aquest mercat.”

Sobre això que explica Reguant de l’especulació en els aliments primaris, sempre he pensat que hi hauria d’haver un aspecte ètic molt pel damunt dels diners, en aquests casos. Em sembla bé l’especulació, quan es fa a la borsa o amb els actius que vulgueu. Al capdavall, és un joc de risc. Però no hauria de ser mai tolerada quan es fa amb matèries que són de primera necessitat per a la humanitat. Especular amb els cereals, per exemple, em sembla execrable, perquè hi ha el risc de portar la fam a molts racons del món. I tot hauria de tenir un límit.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes