Sant Joan a Ciutadella, entre l’èxit i l’abisme

"Mon pare era santjoaner. Molt santjoaner. Plorava quan veia 'Foc i fum', tenia llocs fixos i concrets per a veure cada un dels actes de les festes"

Esperança Camps Barber
Esperança Camps Barber
22.06.2022 - 21:40
Actualització: 23.06.2022 - 12:45
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

A València hi ha fallers, a Alcoi hi ha festers, a Ciutadella hi ha santjoaners. N’hi ha de molts de graus, de santjoaners. Santjoaners, molt santjoaners, bons santjoaners, santjoaners de dalt de tot… I així anar fent fins a crear tot un espectre amb diverses tonalitats segons la intensitat amb què es viu la festa.

Estampa 1

Mon pare era santjoaner. Molt santjoaner. Plorava quan veia Foc i fum, tenia llocs fixos i concrets per a veure cada un dels actes de les festes. Hi anava tot sol. Avui el trobaré a faltar a les escales de la Catedral on sempre trobava un lloc per a veure entrar els cavalls al Caragol del Born. Una de les darreres vegades que hi va ser li vaig fer una fotografia, ell no em va veure, enmig de la gernació. Calb, camisa de quadres, ulleres i somriure d’infant davant l’espectacle més fascinant del món. Els cavalls no li feien por i les aglomeracions i el trui, tampoc. Li agradava el gin i la cervesa. Cantava Fru-fru i Davallada de la Mola, coneixia cavallers pagesos. Quan es va mudar a València, si algun any no podia anar a Ciutadella es posava trist i melancòlic a les dues del migdia del dia 23. Els darrers anys li posava IB3 a l’ordinador i no perdia calada del Caragol del Born o dels Jocs del Pla, com aquell any que vam veure el meu cosí, en Marc, arreplegant un tros de carota. Em va fer estimar i conèixer la festa.

Ma mare no és gens santjoanera. Els cavalls li fan por i les multituds la posen nerviosa. No li agrada el gin. Tolera la festa i prou. Però s’encarrega que a casa no hi faltin ni la xocolata ni l’ensaïmada, ni un bon dinar el dia de Sant Joan. Viure a València i no anar a Ciutadella per Sant Joan era un descans, per a ella. També em va fer estimar Sant Joan.

Estampa 2

Els meus avis tenien una casa a Baixamar, a tocar del Pla. Tenia una finestra que quan érem petits era immensa i quan vam créixer semblava que s’encongia. La finestra era la mateixa, però sempre hi havia més i més infants que en gaudien per fer sa capadeta i tocar l’estel als cavalls que pujaven a la plaça després de participar en els jocs del Pla. Mentre duraven els jocs, les portes de la casa eren obertes per als amics de la família. Sempre cal un lloc on reposar una estona i beure una mica d’aigua fresca i comentar com van les festes i contar anècdotes petites que, a poc a poc, solidifiquen dins la memòria. Els cavalls entraven dins aquella casa. Un darrere l’altre, però una vegada van haver-n’hi tres i tot van ser crits i espants i rialles. I ara és una d’aquestes anècdotes solidificades que recordam a la família.

Fotografia: Prats i Camps

Estampa 3

Un dels meus oncles va ser fabioler molts anys. Era un privilegi sentir-lo tocar el tambor i el fabiol amb una nitidesa cristal·lina setmanes abans de les festes, quan les ganes que arribin fan que tot faci olor de nou, de regal per desembolicar. Quan no era moda anar a veure com sortia el fabioler de casa seva per anar a demanar permís al Caixer Senyor per començar la festa, vaig tenir la sort de viure-ho sense empentes. Record cada detall de com tenia cura de la indumentària, de les flors de paper del tambor, els fabiols de recanvi que es posava dins una butxaca, el pèl de cuca invisible amb què duia lligat el fabiol a un dit de la mà perquè no li fugís… Només hi havia la família i els veïns del carrer que sortien damunt el portal perquè els feia gràcia veure la somereta i el fabioler sortint cap a cal caixer senyor. Ara això ja és una tradició. Nova, novíssima. I ben bella, perquè significa guanyar minuts a una festa que s’escola massa ràpidament entre les hores del dia i mig que dura.

Retrat del natural

Aquest Sant Joan ja no hi és. És paper groc i fum de formatjades. S’ha dissolt com un sucre esponjat dins l’aigua fresca i anisada. Però fa de bon recordar. Ara hi ha un altre Sant Joan que també és una meravella, que té moments d’una intensitat que convoca tantes emocions que vessen de per tot. També és un Sant Joan que origina titulars de premsa tan escandalosos que fan feredat. En un dels darrers, el diari insular diu que els vaixells que arriben de Mallorca són com pasteres, de tant atapeïda com va la gent. Vindran 30.000 persones només de Mallorca, diuen. De fet, molts ja han arribat. Al port de son Blanc l’activitat és frenètica i els cetacis que habiten el canal de Menorca deuen anar en revolt en veure les ombres negres i pesants dels vaixells que van i vénen com si volassin per la AP-7.

Són notícia els centenars de joves que dormen a les platges, o que molts d’aquests que arriben ni tan sols ho fan atrets per l’ancestralitat d’unes festes com les de Sant Joan, sinó que formen part d’una massa que ha decidit que les millors entrompades de l’estiu són les dels dies 22, 23 i 24 de juny a Ciutadella.

Amb aquest panorama, hi ha molts ciutadellencs que se senten expulsats de casa i de la festa, que ja no xalen com abans i que se’n van. Que viatgen fora, si poden, que no vénen si viuen fora, o que queden a l’hortal o al xalet i no baixen al poble durant dos dies. Perquè de tanta gent com hi ha a qualsevol carrer, a qualsevol racó, la colcada no pot avançar, perquè al Caragol del Born i als jocs del Pla hi ha control de cabuda i potser no poden assistir a l’acte de la festa que més els agrada… Perquè l’arena que l’ajuntament posa perquè els cavalls no lleneguin està negada de pixat i de vòmit, perquè hi ha falta de respecte als cavalls i als cavallers… Perquè, diuen, es veu millor per la televisió. I l’ajuntament posa pantalles grans en un parell de places, per dissuadir la gent d’anar a la festa.

És inevitable i sembla que és impossible posar fre a la massificació de les festes. Viatjar és molt assequible, i hi ha molts sectors econòmics locals que necessiten una festa multitudinària, mercantilitzada i desnaturalitzada, per a arredonir el balanç econòmic anual. És un esdeveniment comercial més, com Pasqua o Nadal o el mes d’agost, quan no hi cap més gent, damunt l’illa. Polseretes amb la creu de Sant Joan de Malta, arracades amb forma de flabiol, ventalls, figuretes de ceràmica. I d’ençà de fa ben pocs anys, milers i milers de mocadors del mateix vermell almangra amb la creu, que els d’aquí i els d’allà es fermen pel coll o al braó. Una tradició de fa quatre dies importada, clarament, de les festes de Sant Fermí. Per a molts, s’ha fet tota la vida. Igual que els incomptables domassos que pengen a molts balcons i boínders de la ciutat. També fa quatre dies que molts veïns han decidit d’ambientar així la festa. En veritat, i segons la tradició, sembla que l’única bandera de Sant Joan que hauria d’onejar al poble és la que du el caixer fadrí durant les festes i que, entre el diumenge del Be i el dissabte de Sant Joan, es guarda a cal caixer casat i que penja al balcó entre la sortida i la posta del sol.

Altres expulsades

També hi ha gent que se sent expulsada de la festa perquè no s’hi sent prou representada, perquè la seva presència no és, encara, una d’aquestes noves tradicions que han anat penetrant amb naturalitat dins l’imaginari dels ciutadellencs. Ha estat el tema de conversa dels darrers mesos, però amb una certa sordina. Molta gent calla. Alguns, pocs, gosen parlar en veu alta de la presència de les dones a la colcada. De les dones pageses. Amb els mateixos drets i els mateixos deures i condicionants que els seus companys, els homes pagesos. Els condicionants que marquen aquests protocols de les festes que ens entestam a dir que no estan escrits, que ens els passam de pares a fills, de manera oral, però que, quan convé, diem que en Josep Pons Lluch els va escriure i els va fixar. Per tant, els protocols que ara tenim i que van a missa, són els que va fixar en Bep Padet. No són, per exemple, els que seguien els ciutadellencs deu o vint anys abans de la publicació.

El debat sobre la presència de la dona va retardant-se, encara que és com una rissaga lenta que prest omplirà el Pla i negarà els baixos de les cases de Baixamar. Tanmateix, avui, la majoria de la gent calla, perquè aquells que gosen parlar reben una clatellada de part dels bons santjoaners, dels entesos que tenen com a encàrrec guardar i reverenciar el pot de les essències. Però aquestes essències fa anys que s’han mesclat amb tot d’aromes vinguts d’una banda i una altra.

Les dones no poden anar a la colcada, això no obstant, enguany, per mor d’unes obres infinites, els cavalls no podran fer el seu recorregut habitual per a entrar al poble, a sol post, després de resar completes a Sant Joan de Missa. Les festes són vives, i per això es gaudeixen tant. Passen coses, accidents, com ara, per exemple, que el darrer toc de flabiol, aquest acte tan emotiu que els ciutadellencs vivim amb un nus a la gargamella, es fa a ca la Capellana per un error. De fa poquíssims anys. Menys de cinquanta.

L’evidència caurà per l’acció de la gravetat. Pel canvi generacional, pel mestissatge de la societat. Les dones no poden anar a la colcada, però podem posar numerus clausus al Born al primer toc de flabiol. I semàfors i una speaker al Pla. O podem tenir un caixer senyor que no té palau a Ciutadella i que ha de llogar un casat mig ruïnós, propietat d’una empresa francesa que d’ací a quatre dies el convertirà en un hotel boutique, d’aquests de ciutat, que minen un centre de Ciutadella que, per cert, sofreix un procés de gentrificació com no havia passat mai. Però aquesta estampa, la de la massificació que ens corca, és peça d’un altre teler.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies