Una dona cavallera fa botar el cavall a les festes de Sant Bartomeu de Ferreries (fotografia: Prats i Camps).

Hi ha una pregunta que ningú no gosava fer en veu alta: per què Ciutadella és l’únic municipi de Menorca on les dones no van dalt cavall a les festes? A les festes de Sant Joan, s’entén. Ningú no gosava fer-la fins ara, fins diumenge passat. Diumenge es presentava al Casino 17 de Gener de Ciutadella l’associació Salvem Sant Joan. Pandora s’hi va presentar sense avisar i va obrir una capsa que mai més no es podrà tornar a tancar.

L’objectiu de l’associació, que es defineix com a apolítica, era de fer propostes per a preservar l’essència, la genuïnitat i l’esperit de la festa. Defensar-la de la gernació que cada any desembarca com un ramat a Ciutadella i, a parer d’aquells que la volen salvar, la desvirtuen i la converteixen en una entrompada global. Es va parlar de qüestions que vorejaven algun dret fonamental com ara el de la lliure circulació de les persones. Tot, per evitar que l’esperit santjoaner de sempre es dissolgui com un sucre esponjat dins un magma de discomòbils i gin amb llimonada. Però ara, això ja no té importància. El debat és un altre.

Les madones, a casa

La guspira va saltar quan Joan Fedelich, pagès (l’amo, com es diu a Menorca) de Sant Joan Gran i president de l’associació salvadora, va dir unes paraules que li van néixer de ben endins, com l’esperit santjoaner. “A Sant Joan no volem ni política ni, amb tots els respectes, dones per allà enmig.” Després va dir que sí, que les dones, sa mare i la seva esposa, ja saben quina feina tenen per Sant Joan. “I no hi ha res més a xerrar”, va reblar.

 

Ho saben, sí. Les dones pageses, per Sant Joan han de parar compte que les camises dels seus homes o fills o germans siguin ben blanques, planxades i emmidonades, que el vestit i la guindola siguin ben nets, que la buldrafa del cavall tengui tots els brodats a lloc. La posada, o la casa que tenen al poble, ha de ser ben neta, amb les parets ben emblanquinades i preparada per a la visita del be o de les amistats els dies de festa. També han de procurar de tenir la taula ben parada: pa amb sobrassada, formatge, cuixot, pastissets, pilotes amb tomatigat, coques, confits, carquinyols… I, també, que les ensaïmades siguin molt estufades i la xocolata ben espessa.

Reacció a Ciutadella i a fora

Les paraules del pagès de Sant Joan Gran van sortir disparades de la sala del Casino i van començar a rebotar de grup de WhatsApp en grup de WhatsApp. Primer, amb timidesa, i després de manera molt més desimbolta, les xarxes socials, especialment alguns grups de Facebook, es van omplir de crítiques a aquest discurs més propi de fa un parell de segles, de la Ciutadella que Joan Benejam descrivia a Foc i Fum, per exemple, que no de la Ciutadella del 2021.

També hi havia comentaris comprensius, gent que pretenia explicar què havia dit Fedelich. Molts, ciutadellencs de cor i santjoaners de primera, entenien que potser les formes no havien estat adequades, però en compartien el fons: les dones no poden sortir dalt cavall per Sant Joan. El mot que més es llegia en aquests comentaris era “tradició”. El segon, “protocol”. Després venien “història”, “estima”, i més “tradició”.

Al món de la política també hi va haver reaccions. La més destacada, la de la presidenta del govern, Francina Armengol, que, en una piulada feta dilluns a primera hora, va voler deixar clar que les dones no necessitam que ningú ens digui quin és el nostre lloc. Més dones del socialisme illenc, com ara Pilar Carbonero, que havia estat batllessa de Ciutadella, o la presidenta del consell, Susana Mora, també van reaccionar amb enuig.

L’actual batllessa de Ciutadella, Joana Gomila, que diumenge era a la sala del Casino 17 de Gener on es feia la presentació, va tardar moltes hores a fer cap comentari sobre la qüestió. Va dir que havia anat a la reunió en representació de poble, com va a tants altres actes on la conviden. Per veure una reacció contra les paraules de Fedelich vam haver d’esperar moltes hores més. Gomila va escriure un text molt llarg al seu mur de Facebook. Va escriure que aquells mots representen un clar menysteniment de la dona i del seu paper a la societat. “Afirmacions com aquestes no tenen cabuda en una societat igualitària, moderna i equitativa.” El seu partit, Més per Menorca, també va fer un comunicat molt escarit sobre la qüestió.

Hores després de dir allò que va dir, Joan Fedelich va demanar disculpes a les madones (pageses) que s’haguessin pogut sentir ofeses. Però Pandora ja havia fet la seva tasca i la pregunta s’havia ensenyorit de les xarxes. Per què les dones no poden sortir a la cavalcada per Sant Joan? Per què les dones no poden sortir a la cavalcada per Sant Joan? I així es repetia en bucle.

De totes les respostes, la més llisa i prima que es pot llegir o escoltar aquests dies és: “Perquè no hi han anat mai.” Després hi ha tots aquells que s’aferren als protocols i a la tradició, i aquells que diuen que la festa sempre ha estat així, sense poder definir bé on naix aquest “sempre”.

Un debat (im)possible i ajornat

Fa uns quants mesos van aparèixer a Ciutadella unes pintades en què es reclamava el dret de les dones de participar en la cavalcada. En aquell moment, la regidora d’Igualtat, Carla Gener, de Podem, va aprofitar-ho per demanar que es començàs a xerrar d’aquesta qüestió, amb calma, amb raonaments i sense passió. Va dir també que havia de ser l’ajuntament que havia d’encapçalar el debat. Fins i tot, aprofitant que la pandèmia impedia de celebrar unes festes tan multitudinàries, va proposar d’organitzar unes jornades d’anàlisi.

Aquestes manifestacions van molestar la batllessa, Joana Gomila, que va tancar ràpidament la carpeta del debat. Ara Gener recorda les crítiques ferotges que va rebre dins i fora de l’ajuntament i el poc suport de l’equip de govern. “Sincerament, els drets humans no s’han de debatre, i la igualtat és un dret humà. La versió oficial és que a l’equip de govern no hi va haver acord per a fer aquelles jornades, però el PSOE sí que estava disposat a xerrar-ne. La batllessa no en va voler saber res perquè deia que això s’havia de tractar dins la Junta Municipal de Sant Joan”.

La Junta Municipal de Sant Joan és un organisme que, ara per ara, no existeix després d’haver-se extingit. Actualment, és en exposició pública el reglament per a constituir-la novament. Entre els objectius que diu que té, hi ha el d’actuar com a àmbit d’anàlisi i revisió de tot allò que afecta la festa, promoure’n el coneixement, treballar els protocols, etc. Un decàleg molt eteri que, quan parla de la composició de la junta, no té en compte la paritat dels integrants.

Carla Gener admet que el masclisme és molt més arrelat a la festa que no la gent es pensa, i que les paraules de Fedelich les comparteix molta gent. “Sant Joan és un lobby. Un lobby de poder, i dóna i lleva vots. Pot fer caure ajuntaments. Imagín que ara, a final de legislatura, treure aquest tema no és gaire amable, però ha sortit i no en podem fugir. Jo, com a regidora d’Igualtat no en puc fugir. No tindria gens de sentit tenir una regidoria d’Igualtat a l’Ajuntament de Ciutadella, que el tema surti i que no hi fem res. No m’entra dins el cap”, diu Gener, que insisteix a parlar de la por.

Madona de s’Ullestrar

La regidora reconeix també que hi ha moltes dones criades al camp que no han pensat mai en la possibilitat de sortir a les festes com a cavalleres. També parla de por de fer visible aquest desig. Per a exemplificar-ho, recorda el cas de Nina Marquès Pons, la pagesa de s’Ullestrar que fa més de vint anys va gosar dir que si ella hagués pogut, quan era jove, li hauria agradat sortir.

Nina Marquès, de seixanta-sis anys, va rebre moltes crítiques en aquell moment, i en rep encara, diu, però es referma en el seu discurs igualitari. “Continuï pensant que les dones haurien de poder anar a la festa. Tenc tres néts; una és una filleta que està boja amb els cavalls. Jo pens que quan venguin els caixers pagesos a convidar son pare, per exemple, convidaran el meu nét i no la meva néta. Per què no la conviden? Per què és una filleta?”

El cas de Nina Marquès no és el més habitual entre les dones que treballen al camp, perquè s’Ullestrar, el lloc (les terres) és de la seva propietat. En la majoria de casos, el lloc és d’un “senyor”, com s’anomenen els membres de la noblesa encara ara a Ciutadella. Diu que alguna vegada n’ha parlat amb més dones també pageses. “Se’m tiren damunt. L’excusa que posen és que la presència de les dones dalt cavall faria malbé la festa. Què és fer malbé la festa? També em diuen que hi ha massa cavalls, però a vegades veig homes que cavalquen que són jardiners i en aquest cas no complirien els protocols que diuen que defensen…”

Madona de s’Ullestrar va fins i tot en contra que s’obri un debat sobre aquesta qüestió. “Què hem de debatre? Quin debat hem de fer? Això és perdre el temps. El que s’ha de fer és posar les eines perquè quan els caixers pagesos van als llocs a convidar, convidin tots els de la casa, homes i dones. És tan senzill com això”, diu.

Els protocols

Nina Marquès parla de convidar. Això té a veure amb un dels protocols de la festa, amb els senyors i amb l’arrel profunda del problema.

Qui hi mana, a la festa? De qui és la festa? Per què algú ha de convidar els pagesos a participar-hi? I qui els convida? La resposta és que manen els senyors. Cada dos anys, un d’aquests senyors és nomenat Caixer Senyor i presideix la festa. I són els caixers senyors els que conviden els pagesos a participar-hi.

Els caixers senyors són membres de la noblesa de Ciutadella. Comtes, barons, ducs, donys… Títols i llinatges diversos de les famílies preeminents de Ciutadella. Algunes encara conserven els palaus i els llocs. Alguns altres els han hagut de vendre perquè no els podien mantenir i ara són hotels amb encant al centre de Ciutadella o hotels rurals. Es preserven, això sí, tot el poder damunt la festa organitzats en la Junta de Caixers Senyors. I ho poden fer perquè s’ajuden entre ells. Perquè, per exemple, si un Caixer Senyor ja no té palau, algun altre membre de la junta l’hi deixa perquè pugui celebrar-hi la festa.

La regidora d’Igualtat de l’Ajuntament de Ciutadella, Carla Gener, és molt radical quan parla de l’immobilisme que fa que la igualtat hagi arribat a tots els aspectes de la vida social, lúdica, política o cultural de Ciutadella, excepte a les festes de Sant Joan. “Els que no volen tocar la festa s’alimenten de mantres que repeteixen com ara que fa set-cents anys que Sant Joan és així, i això no és cert. Que Sant Joan no ha canviat mai, i no és cert… I totes aquestes coses que no són certes.”

Entre tants mantres i frases fetes, a Ciutadella es diu que les festes de Sant Joan no tenen cap norma escrita, que és una tradició que passa de pares a fills. I això no és ben bé cert. Josep Pons Lluch, que va ser arxiver municipal, i un estudiós obsessiu de la festa, va aplegar els protocols de les festes i els va publicar l’any 1977. I, més tard, se n’han fetes diverses reedicions. Aquest llibre fixava l’organització de la festa i algunes idees sobre què és o no ser bon ciutadellenc. Pons Lluch, conegut per Bep Padet, va crear una escola de molts més estudiosos i entesos en la festa que s’han encarregat de vetllar pel seu llegat i per fixar-ne la doctrina.

Un dels detalls que fossilitza Pons Lluch és el paper de la noblesa. Tanmateix, passa per alt que fins abans de la guerra de 1936-1939 era l’ajuntament que tenia el control de la festa. Ho va deixar escrit Jaume Marquès al llibre Funcions de l’Ajuntament de Ciutadella en les festes de Sant Joan, publicat per Editorial Menorca.

L’etnomusicòleg Amadeu Corbera, al llibre Les festes de Sant Joan de Ciutadella. Sota l’ombra del poder, editat per Lleonard Muntaner, resol un altre oblit de Pons Lluch: fins l’any 1946 els membres de les famílies nobles de Ciutadella no es constitueixen en Junta de la Nobleza i comuniquen al batlle que a partir d’aquell moment la festa serà cosa seva. Fins al punt que el dia de Sant Joan, quan caixers i cavallers es disposen a fer els jocs medievals del Pla, el Caixer Senyor va a l’ajuntament a convidar la corporació municipal perquè hi vagin com a espectadors.

I ara aquesta claríssima connivència de la noblesa amb el règim guanyador de la guerra, amb el franquisme, per a controlar una festa que era popular, és tradició.

Per tant, aquest “sempre” que addueixen aquells qui volen una festa fossilitzada és molt més recent que no sembla.

Consuelo Marquès. Ferreries, Sant Bartomeu de 1970

El debat sobre la presència de les dones a les festes de Sant Joan de Ciutadella arriba amb cinquanta anys de retard. Cinquanta-un, per a ser més exactes, perquè l’any 1970 Consuelo Marquès, que en tenia dinou, va sortir com a cavallera a les festes de Sant Bartomeu de Ferreries, la població que hi ha més a prop de Ciutadella.

Nina Marquès, madona de s’Ullestrar, ho recorda. “Jo era molt jove quan va sortir na Consuelo a Ferreries. Jo era a la plaça i va sortir amb tota normalitat, i als altres pobles de Menorca també surten. Què passa? Som especials a Ciutadella?”

Tradicionalment, Sant Bartomeu és viscut com un segon Sant Joan pels ciutadellencs, que el 23 d’agost reviuen, a la plaça de l’Església, els caragols de dos mesos enrere. Consuelo va obrir un camí que moltes dones han continuat i així han gaudit de les festes a tots els pobles de l’illa. A tots, llevat de Ciutadella.

Les festes de Sant Joan són considerades pels ciutadellencs l’essència i l’originalitat. I les dels altres pobles, una còpia, una imitació. Unes festes de marca blanca sense uns protocols tan ferris, inamovibles i, presumptament, tan arrelats al pou de la història.

En el cas de la resta de municipis, qui gestiona les festes patronals és l’ajuntament. No hi ha cap representació de la noblesa que les presidesqui, sinó que el paper prominent el té el batlle o la batllessa, i és ell, o una persona que el representa, que presideix la cavalcada.

Mentrestant, a Ciutadella s’ha retardat tant com s’ha pogut el debat sobre si les dones han de cavalcar o no, sobre si seria convenient o no que ja junta de nobles deixàs d’exercir el poder de lobby com fan ara i es limitassin a representar un paper durant dos dies…

Però ara Pandora tresca a lloure i contempla com, una setmana cada any, les dones de Ciutadella tornen a l’edat mitjana, donen la raó a Joan Fedelich i es limiten a mirar la festa des de baix. Amb tot, Nina Marquès, madona de s’Ullestrar, està convençuda que això durarà molt poc i que les coses cauran pel seu pes. De moment, aquest dissabte hi ha convocada una concentració feminista per a reivindicar el paper de la dona a la festa.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.