Foto: Roberto Ruiz

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Anna Mateu. Fernando Maestre (Sax, 1976) assegura que anava per a metge, però durant l’últim any d’institut va començar a preocupar-se pel medi ambient i finalment va optar per la biologia. «Vaig pensar que aquesta carrera acadèmica em permetria contribuir a estudiar i a lluitar per la defensa del medi ambient», recorda. I la seua trajectòria sembla donar-li la raó. En 2020 Fernando Maestre ha estat guardonat amb el Premi Rei Jaume I de Protecció del Medi Ambient, en reconeixement a la seua trajectòria en l’estudi del problema de la desertificació i la influència de la seua investigació en la gestió sostenible de les zones àrides.

Fernando Maestre és catedràtic d’Ecologia en excedència de la Universitat Rey Juan Carlos, i actualment dirigeix el Laboratori d’Ecologia de Zones Àrides i Canvi Global a la Universitat d’Alacant. Part del premi Jaume I, que té una dotació de 100.000 euros, anirà destinat a finançar estàncies d’investigadores joves africanes a la Universitat d’Alacant, per a desenvolupar recerca en el camp de l’ecologia, la seguretat alimentària i el canvi climàtic i la desertificació a Àfrica.

Molt actiu en xarxes socials, la seua preocupació pel medi ambient també queda reflectida en el seu compte de Twitter, on és habitual que compartisca les seus eixides per a recollir plàstics i envasos en zones naturals, a més de mostrar-se molt crític amb el sistema actual de gestió de residus.

Un altre aspecte al qual sol prestar especial atenció és a la vessant més humana de la investigació. Els seus articles en la revista Nature sobre la necessitat de crear bons ambients de treball al laboratori i sobre l’estrès que genera la tasca de la investigació van tenir molt de ressò en les xarxes socials i van encoratjar moltes persones a compartir les seues experiències particulars, mostra de què realment existeix una necessitat de parlar sobre la millora dels ambients de treball en la investigació.

Conversem amb ell a través de videoconferència, una activitat que hem incorporat a la nostra quotidianitat dins de la nova normalitat que ens ha imposat la pandèmia. Una entrevista en què ens explica que el seu interès per les zones àrides li ve per proximitat, per haver crescut en un entorn semiàrid, però també per la falta d’investigació sobre aquests entorns conseqüència d’un desinterès generalitzat. Un fet que, segons l’investigador, el que deixa entreveure en definitiva és un desinterès també pels nostres ecosistemes i pel nostre territori. «Jo sempre dic que som el que som por les nostres circumstàncies. I la nostra història està lligada a la història natural de l’entorn on vivim, que són les zones àrides», sentencia.

Foto: Cristina Escolar

Comencem amb una pregunta que pot semblar òbvia, però que no sé si sempre tenim clara. A què ens referim exactament quan parlem de zones àrides?

Ens estem referint a zones amb un determinat tipus de clima. Al llarg dels anys s’han proposat diferents definicions, la més àmpliament utilitzada es basa en un paràmetre que es denomina índex d’aridesa, i és molt senzill, simplement és la precipitació dividida per l’evapotranspiració, és a dir, la relació entre l’aigua que cau per precipitació respecte a la quantitat d’aigua que es perd per evapotranspiració. Observar l’evaporació és molt fàcil, si poses un got amb aigua a Alacant, s’evaporarà molt més ràpidament que si el poses a Berlín, per exemple, perquè la intensitat de la radiació i la capacitat evaporativa de l’atmosfera ací és molt major. Així que conceptualment és molt senzill, les zones àrides són aquelles en les quals plou menys del que es perd per evaporació i per tant, són zones amb dèficit hídric, amb dèficit d’aigua.

Sovint relacionem zones àrides amb deserts, però les zones àrides van molt més enllà.

Generalment es té la idea dels deserts com a llocs on a penes hi ha vida, com a antítesi del bosc tropical. Però els deserts tenen una vida sorprenent. El que passa és que a qualsevol que li parles de desert li ve al cap un desert de dunes, com el del Sàhara, llocs molt inhòspits on fa moltíssima calor de dia i amb temperatures baixes a la nit, on plou molt poc i hi ha molt poca vegetació restringida a llocs molt concrets. Però hi ha diferents categories de zones àrides en funció del nivell d’aridesa: hiperàrides, àrides, semiàrides i sec subhumides. Els deserts com el Sàhara, Atacama o el Gobi són llocs amb valors d’aridesa extrems, hiperàrids, però la pràctica totalitat del territori valencià, per exemple, té un clima semiàrid o secsubhumid, exceptuant zones molt puntuals. Les zones àrides comprenen més del 40 % de la superfície terrestre, i a la península Ibèrica representen pràcticament tres quartes parts del territori.

Foto: Roberto Ruiz

Què ha de passar perquè parlem de desertificació?

Hi ha molt de desconeixement sobre la desertificació, la imatge que en tenim en l’imaginari col·lectiu és la d’un desert que va engolint el territori. Però no és així. La definició oficial és la degradació de la terra associada tant a causes climàtiques –el canvi climàtic és un factor que incrementa la vulnerabilitat de les zones àrides– com a les activitats humanes inadequades. I ací és on entra en joc l’ús que fem dels recursos.

La desertificació es produeix aleshores per un mal ús dels recursos, què hauríem de fer per afavorir-ne un ús més racional?

Hi ha molts recursos que són fonamentals, però a mi m’agrada centrar-me en dos, l’aigua i el sòl. El sòl és un recurs en el qual moltes vegades no pensem, però sense ell no hi ha vida. És un dels factors als quals més importància se li ha donat en l’estudi de la desertificació i en els processos que l’ocasionen, com per exemple l’erosió. D’una banda, tenim la degradació del sòl, que es veu accentuada per l’ús que en fem, per exemple amb determinades pràctiques agrícoles. A més, el canvi climàtic està augmentant la freqüència d’esdeveniments de pluja molt intensos. Les pluges torrencials, juntament amb altres transformacions del territori, provoquen que part d’aquest sòl s’acabe perdent. Arriba un moment en què es travessa un llindar i ja no hi ha marxa enrere, i aleshores sí que comença un canvi abrupte cap a la degradació i la desertificació.

I d’altra banda tenim l’ús de l’aigua.

Aquest és molt fàcil d’entendre. Si agafem llocs paradigmàtics en el semiàrid, com ara el camp de Cartagena, el ponent almerienc, el sud de la província d’Alacant i tota l’horta murciana, són zones que es basen en el regadiu, i les estem sobreexplotant. Ara mateix estem utilitzant l’aigua com si fóra un recurs infinit, quan és finit i molt escàs, i l’estem explotant a un ritme molt major del que és capaç de regenerar-se de manera natural. I quan esgotem l’aigua, què farem?

Llig l’entrevista completa a la web de Mètode.

Descobreix altres articles del número 109 de la revista Mètode, «Ciència ciutadana. La societat entra a esena».

Anna Mateu és cap de redacció de la revista Mètode.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.