Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Tot indica que avui Pere Aragonès no aconseguirà els vots necessaris per a ser proclamat 132è president de la Generalitat de Catalunya. Esquerra necessita els vots de Junts i els de la CUP i tan sols té assegurats aquests darrers, de manera que els tres grups continuaran obligats a negociar.

Sembla evident que tots tres paguen aquests dies el preu de la batalla sostinguda els darrers tres anys per l’hegemonia dins el bloc independentista. I que encara no han acabat d’entendre, especialment Esquerra, on som. S’han insultat molt els uns als altres. S’han fet la traveta tant com han pogut. Les deslleialtats han estat de l’alçada d’un campanar. I, encara pitjor, els uns i els altres s’han perdut completament el respecte. En part perquè s’havien  imaginat, els uns, els altres i els altres, que la realitat era diferent de com és. Però ara el poble sobirà, que deien els cursis, els ha dibuixat un quadrilàter on pegar-se amb ganes no sembla cap activitat prudent per a ningú. La factura, doncs, la factura de tanta mala maror acumulada, podria acabar essent una oportunitat. Si és que aquesta gent és capaç de no fer-ne malbé una altra.

Esquerra finalment ha aconseguit la presidència de la Generalitat –l’aconseguirà. I això és un canvi determinant en molts aspectes. L’obliga a ser prudent i a construir, tant si li agrada com si no, ponts amb aquells de qui depèn. Durant tres anys les picabaralles amb Junts han estat èpiques però ara a qui més li interessa que s’acaben és a Esquerra. Especialment després d’haver vist que la política real ja ha apartat del camí la fantasia de fer un govern amb els comuns. Ara Esquerra sap que solament pot governar comptant amb Junts i la CUP. I si li agrada la perspectiva o no ja és anecdòtic.

Junts, per una altra banda, ha de fer l’exercici contrari. Oblidar ràpidament la temptació de patrimonialitzar la Generalitat i escapolir-se de la pressió del seu sottogoverno per a concentrar-se a moure el conjunt de l’independentisme cap a les posicions que defensa, fent valer amb lleialtat els seus vots. En poques hores hem començat a veure alguna cosa d’això que pot passar. El Consell per la República, per exemple, ha passat en molt poques hores de ser carn de consigna agressiva i maldestra del feixuc exèrcit de trolls a esdevenir objecte d’una discussió seriosa i prudent. No diria encara de negociació, però sí ja de discussió. Aquests anys Esquerra no n’ha volgut saber gairebé res, però ara els estímuls han canviat i això podria originar, pensant en aquest òrgan, un canvi positiu. Vull dir positiu per al país –que si a ells els agrada o no la perspectiva, a qualsevol dels dos o a tots dos, això ja és anecdòtic.

La CUP, finalment, ha aterrat del tot i ha liquidat definitivament l’aurèola de partit menjacapellans. Una aurèola que ja no podrà sostenir mai més després d’haver fet un exercici tan notable de ductilitat com és donar els vots a un acord que el 80% dels militants diuen que no veuen clar. Res no tornarà a ser igual mai més, cosa que es constata fàcilment si es mira aquest gest tot recordant la famosa assemblea aquella de l’empat o la trista negativa a investir Jordi Turull com a president, hores abans que el candidat entràs a la presó.

La política és el domini de les contradiccions i la traça de fer-les servir per a arribar tan a prop com siga possible de l’objectiu que t’has marcat. Però manen els ciutadans i els ciutadans van decidir a les urnes de fer un canvi, però no fer tant de canvi. I en el quadrilàter que s’ha dibuixat resulta que ara tothom es necessita per a una cosa o per a una altra, pot trobar un al·licient o un altre, i el país en conjunt pot eixir-hi guanyat. A veure si la cosa encara acabarà essent interessant i tot. Un amic, ahir, tot comentant l’editorial de La Vanguardia que reclamava que es formàs govern de pressa, em va recordar: “Ja saps que si La Vanguardia demana això, cal fer la contrària.” Bona lletra, doncs, paciència, i a fer un acord seriós. Polític. Ep!, si pot ser…

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.