No puc parlar en nom de ningú més que de mi mateix. Perquè no puc ni vull ni crec que siga correcte d’atorgar-me la representació de ningú més. Però he fet servir el plural, ‘farts’, en compte del singular, ‘fart’, perquè, sense saber quants som que pensem igual, estic convençut que avui no sóc l’únic que se sent així.

En l’editorial d’ahir ja avisava que temia que el recurs, sorprenent, de demanar una opinió al Síndic de Greuges podia ser una manera de cercar una pista d’aterratge des del govern de la Generalitat per tal d’adoptar finalment la decisió de retirar el llaç groc del balcó del Palau de la Generalitat. Lamente no haver-me equivocat. Ho lamente pel que representa en aquest cas concret l’enèsima cessió a les tesis de l’estat. Em sap molt de greu que el Síndic protector dels ciutadans opine que la solidaritat amb els presos és temporalment prescindible, i em sap greu també la incoherència que significa aquesta opinió respecte d’allò que ell mateix ha defensat de manera tan valenta aquests darrers mesos. Però allò que més lamente de tot és que aquest afer confirme el distanciament claríssim entre la gent del carrer i la classe política catalana.

Ahir vam saber que la consellera Artadi quan divendres deia en públic que es defensaria el llaç del balcó ja sabia que el Síndic, en un primer informe, en recomanava la retirada. Ens han remarcat que van demanar uns aclariments i que per això no el consideraven definitiu, aquell primer informe. D’acord. Però si Artadi ja sospitava que podia passar això que ha passat no calia que ens fes aquella proclama que ens va fer. No calia enramar-se en aquell simbolisme pírric que cansa, si ja podia sospitar que acabarien acceptant la retirada. Certament, és constatable que el president Torra és, malgrat tot i pese a qui pese, qui ha anat més enllà en la desobediència a la Junta Electoral espanyola. Però no és pas menys cert que, al final, el regust és molt agre, quan veus que el govern es doblega a retirar un símbol que per a molta gent, precisament per la manera com l’ataquen els qui ens voldrien a tots empresonats, és més que un llaç i és més que un color. Encara que la retirada siga finalment a instàncies d’una institució catalana.

Dit això, és obvi que no podem perdre de vista que el problema principal, l’essencial, el de fons, és l’actitud ridícula de la Junta Electoral –no se m’acut cap més qualificatiu publicable. I estic d’acord que, per això mateix, cal ridiculitzar-la. Som-hi i endavant. Però la decepció que implica la decisió no es pot passar per alt així com així ni és fàcil d’esborrar. Especialment perquè plou sobre mullat i comença a ser hora que escampe.

És evident que aquest afer del llaç al balcó de Palau no és el més greu que hem hagut de suportar ni el més important ni determinant –en això ens posaríem d’acord fàcilment. La situació més greu i cabdal, la primigènia, va passar el 30 de gener de 2018, quan el president del parlament, Roger Torrent, va decidir que no investia el guanyador de les eleccions i quan, tot seguit, el seu partit i el partit del president Puigdemont ho van acceptar. ERC i Junts per Catalunya, és cert que amb intensitats diverses i amb intencions clarament diferents, van entrar aquell dia en una deriva de la qual tinc el dubte si no saben eixir-ne o bé si no ho volen. Una deriva en què persisteixen a partir d’uns interessos que jo com a independentista, i insistesc que vull parlar per mi i prou, ni entenc ni puc acceptar.

No vaig entendre, per exemple, aquella obsessió de fer un govern efectiu que, a part de propiciar un repartiment generós de càrrecs, no ha servit per a res més. No vaig entendre que la CUP no fos capaç de veure que investir Jordi Turull hores abans d’entrar a la presó era la denúncia del règim més poderosa possible. No vaig entendre després que el president Puigdemont convertís la commemoració del 27 d’octubre en un acte partidista, relegant i probablement matant per sempre el Consell de la República, que era l’eina més potent que teníem i podíem imaginar. I no entenc per què el tenen paralitzat el Consell, per quina raó, els uns i els altres, i se’l miren com si fos un artefacte explosiu al qual val més no acostar-se. No he entès les càrregues dels Mossos ni per què no cessen d’identificar independentistes mentre deixen campar com volen els escamots feixistes, una nit i una altra i encara una altra. No vaig entendre en cap moment l’obsessió dels presos amb la hipotètica violència que es podia produir el 21-D a Barcelona, arran de la visita de Pedro Sánchez, com si això els importàs més que no la protesta mateix. O els intents repetits d’apuntalar en el poder com fos el dirigent de l’únic partit, el PSOE, que era imprescindible per a decretar el 155 i engarjolar-los a ells. No entenc per què companys de cel·la no poden ser companys de llista. No entenc per què uns fan vaga de fam i uns altres no. Ni per què quan uns fan vaga de fam uns altres corren a filtrar una fotografia, com si això fos una competició de flaixos. Ni per què s’acaba la vaga. De fet no entenc, i com més avança el judici menys ho entenc encara, ni tan sols per quin motiu es van lliurar als tribunals espanyols si acabaven de proclamar la independència. No entenc l’obsessió que tenen contra la unitat, exacerbada pels fets de l’octubre i que ha esdevingut una autèntica fòbia per part d’ERC, ni com és que els dirigents d’aquest partit diuen cada dia coses que no quadren amb allò que van votar els seus militants com a proposta política després de les eleccions del 21-D. I no cal ni dir que ja estic més que perdut en l’espectacle –no sabria definir-ho de cap més manera–, organitzat entorn del PDECat, la Crida, Junts per la República, Junts per Catalunya i no sé si em deixe ningú més. No vaig entendre tampoc la picabaralla dins la CUP sobre si presentar-se o no, en un moment com aquest, i no sé, sincerament, què fan els de Primàries per Barcelona. No entenc per quin motiu Junqueras veta Puigdemont a les europees o quan Arnaldo Otegi li proposa un front ampli, ni sé per quina raó ara hauran d’enfrontar-se tots dos, cara a cara, i convertir les eleccions en un fratricidi que a Espanya es miraran amb plaer.

La llista pot semblar llarga i feixuga, però al cap i a la fi tot això és molt fàcil de resumir. Simplement em costa d’entendre per què en un moment en què una part diria que important de la població sentim que vivim en un estat d’autèntica excepció, pitjor que mai, els representants que vam votar en les eleccions més difícils de la història, les del 21-D, aquells que vam triar per restituir el govern legítim i recuperar el camí de la República, són tan incapaços, com a conjunt i salvant les individualitats que calga salvar, de fer la feina que els vam assignar. He dit que no ho entenc però vull dir-ho més clar encara. Em resulta simplement incomprensible que ells mateixos no tinguen en compte com ho vam fer per guanyar, quan només cal mirar enrere i recordar que no fa pas tant, el primer d’octubre de 2017, els uns i els altres, ells i nosaltres, vam saber ser carn i ungla. Indestriables.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb