Els fiscals del Tribunal Suprem espanyol varen presentar ahir les seues conclusions. Com era previsible, la vista no ha servit absolutament de res i ells s’han mantingut allà on eren al començament del judici: continuen qualificant els fets de rebel·lió i acusen Oriol Junqueras de ser-ne el principal responsable –que és la manera que tenen d’esquivar la contradicció màxima que significa no poder jutjar el president Carles Puigdemont perquè ja ha estat declarat innocent pels tribunals alemanys.

Durant tot el judici, n’hem anat denunciant una vegada i una altra les constants manipulacions, l’absència absoluta de garanties. Josep Casulleras, al seu ‘Diari d’un judici polític‘ ha fet una feina periodística extraordinària, amb una dissecció de cada sessió que m’estalvia avui haver d’entrar en aquest terreny.

Per això m’agradaria centrar-me, ara que el judici ja s’acaba, en dues qüestions fonamentals que hem anat deixant de banda però que després dels discursos d’ahir adquireixen un gran valor. La primera és remarcar la inutilitat del judici per a resoldre el problema català. La segona és la greu conseqüència d’aquest judici, en el sentit d’alienar la política dels ciutadans i erigir un poder tirànic que constitueix, des d’avui, no tan sols una amenaça per a tots els ciutadans dels Països Catalans sinó per a tots els ciutadans de totes les nacions que viuen avui dins les fronteres de l’estat espanyol –incloent-hi, és clar, l’espanyola.

La primera qüestió és senzilla d’entendre. Ara castigaran tots els presos a penes enormes de presó amb la voluntat política de fer-los desaparèixer de la vida pública i d’advertir tots els catalans que qualsevol altre intent de proclamació de la república serà reprimit amb duresa. Però això farà desaparèixer el problema català? La resposta és ben evident: no únicament no el farà desaparèixer sinó que el farà créixer. I què farà l’estat espanyol si, per posar un exemple, la Generalitat decideix de tornar a fer el referèndum per demostrar al món la persistència i la potència de la reivindicació catalana? Entrarem aleshores en un nou bucle de dos anys de judici i condemnes de dècades contra un segon grup de polítics catalans? I si això passa i d’ací a quatre anys, després d’un segon judici, la Generalitat decideix, per exemple, de tornar a fer el referèndum per demostrar al món la persistència i la potència de la reivindicació catalana? Entrarem aleshores en un nou bucle de dos anys, després de dos anys, després de dos anys i que hi haja novament condemnes de dècades contra un tercer grup de polítics catalans? La proposició espanyola és tan feble que al final es basa només en l’esperança que els catalans ens rendirem. Tan ridícul com això.

El problema és que, a més de ridícul, és molt perillós, això que han fet els governs del PP i del PSOE de deixar en mans dels jutges la gestió del principal problema polític que ha tingut mai l’estat espanyol. Perquè la judicialització de la política implica necessàriament una alienació d’alguns aspectes bàsics de la política mateixa. La judicialització deslocalitza greument el debat polític fora de l’esfera social i democràtica per situar-lo a l’esfera de la tècnica jurídica. I allà no hi ha ciutadans sinó parts, no hi ha debat sinó peces processals i no hi ha política sinó codi –fixat en el temps i immutable. En resum, es pot dir que el judici lleva espai a la política per dipositar-lo en la lluita tècnico-judicial, amb la qual cosa irremeiablement deixa la democràcia en mans de la tecnocràcia, apartant-la dels parlaments o dels governs. La contradicció és brutal i faria riure si no fos tan perillosa. Són els parlaments, que creen les lleis, però ara resulta que les lleis són més importants que no els seus creadors i que els creadors no poden anar al davant de les criatures que han creat.

Aquests mesos, a Madrid, hem assistit a un intent de destruir l’equilibri entre la llei i la sobirania, equilibri històric que vol prevenir que la dominació es perpetre mitjançant el monopoli de la llei i impedir que el poder judicial siga usat pel govern o el parlament, cosa que trenca la separació de poders que és a la base de la democràcia. Però ací és on Espanya ha decidit de situar-se, com si els segles no haguessen passat…

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb