De la glòria a l’oblit. Aquest va ser el trist camí del pintor Antoni Fabrés, un virtuós al marge dels corrents de la seva època que ha estat relegat durant dècades a la penombra del magatzem del Museu Nacional d’Art de Catalunya i que el museu ha volgut restaurar en tots els sentits. Aquests darrers cinc anys, el seu llegat ha estat objecte d’un procés de restauració ingent que afecta, pel cap baix, 105 de les 145 obres exposades a la mostra monogràfica ‘A. Fabrés’.

D’aquesta manera, el MNAC vol recuperar la figura d’un artista de renom i prestigiat a l’època però que la historiografia havia relegat sota l’etiqueta d’academicista. El comissari de l’exposició, Aitor Quiney, sosté que Fabrés era més aviat un vers lliure, i que potser va pagar car no abraçar les avantguardes. Això, i l’exhibició precipitada i molt criticada que la Junta de Museus de Catalunya va organitzar amb la donació que l’artista va fer dels seus fons, han fet que fos arraconat fins avui, diu Quiney.

‘La mostra permet descobrir un gran retratista i un dibuixant excel·lent que dominava l’aquarel·la i el pastel amb una tècnica molt virtuosa i personal’, diu el comissari. Un artista que, més enllà de l’orientalisme que l’ha identificat sovint amb Fortuny, va crear el seu propi estil.

Malgrat el desconeixement que es té de la seva figura avui, Fabrés va desenvolupar un treball pictòric de gran dimensió: va ser exposat i premiat arreu d’Europa, on va començar camí des de Roma seguint els passos de Fortuny. Després París i més tard Mèxic, on ja com a pintor consolidat va ser convidat pel president del país per ensenyar a l’Acadèmia de San Carlos. Allà va coincidir amb una generació d’artistes joveníssims, als quals va formar, i entre els quals hi havia Diego Rivera.

La figura de Marià Fortuny, efectivament, el va influir, diu Quiney, però no com a model estilístic sinó d’èxit. ‘Quan l’autor de La vicaria va morir, ell va decidir que seria el seu seguidor, sense dir-ho. Immediatament li arriba l’èxit, deixa de banda l’escultura i se centra en la pintura, i el 1889 la seva obra ja es reprodueix a revistes de França i guanya premis a Munic, Viena, París i Londres’, recorda.

No obstant això, un infortuni al final de la seva trajectòria va fer que desaparegués durant dècades del relat historiogràfic. Com exposa Quiney, entre el 1925 i el 1926, Fabrés va voler donar tot el seu fons a la Junta de Museus de Catalunya. Amb poc encert, la Junta va decidir dedicar tota una ala del Museu Nacional a exposar tota la seva obra, cosa que va ser molt criticada. La conseqüència va ser que, pocs anys després, se’n van despenjar totes les obres i l’autor va quedar arraconat.

Al marge de les avantguardes

‘De pintors catalans oblidats n’hi ha molts’, afegeix l’historiador de l’art. La diferència, indica, és que Fabrés va donar molta obra. En part, el pintor barceloní també ha estat víctima de la historiografia a partir dels anys setanta, que l’ha considerat com un pintor pompier, una denominació pejorativa per a referir-se a l’academicisme francès. Però el comissari nega que el seu virtuosisme es pugui assimilar a l’academicisme i sosté que Fabrés no ho era, d’acadèmic.

Això sí, tot i ser contemporani de tots els moviments d’avantguarda (cubisme, surrealisme, futurisme, etc.), ‘ell va fer la seva pròpia pintura, que tampoc té un terme per a definir-la’. Potser el pintor també va pagar el preu de no alinear-se amb les tendències creatives del moment, convé Quiney.

Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu ací.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb