10.03.2025 - 21:40
The Washington Post · Jeffrey Collins (The Associated Press)
Columbia, Carolina del Sud, Estats Units. Rere vidres i barrots, he vist l’execució d’onze homes a les presons de l’estat de Carolina del Sud. Cap de les deu execucions anteriors no em preparà pas per presenciar l’execució per afusellament de Brad Sigmon, divendres proppassat.
És possible que sigui un cas únic entre els periodistes nord-americans. He presenciat tres mètodes diferents d’execució: nou injeccions letals, una electrocució a la cadira elèctrica i, ara, un afusellament. Vint-i-un anys després, encara puc sentir l’espetec del tallacircuit.
En les dues setmanes que transcorregueren entre que m’assignaren el cas i que Sigmon fou executat, em vaig documentar extensament sobre els afusellaments. Fins i tot, vaig revisar les fotografies de l’autòpsia del darrer home executat per afusellament als Estats Units. Va ser a l’estat de Utah l’any 2010.
També vaig estudiar detingudament la transcripció del judici de Sigmon. Vaig llegir el relat dels fiscals, que explicaren que Sigmon havia tardat menys de dos minuts a matar els pares de la seva ex-parella amb un bat de beisbol l’any 2001, colpejant-los repetidament al cap fins a deixar-los tots dos morts.
Però no hi ha res que pugui preparar-te per veure ningú essent afusellat davant teu. Per molt que t’hi mentalitzis, és impossible fer-te una idea de com és un afusellament de ben a prop.
L’afusellament és, sens dubte, un mètode d’execució més ràpid –i més violent– que no pas la injecció letal. També és molt més tens, és clar. Quan l’advocat va haver llegit la declaració final de Sigmon, recordo que el cor em començà a bategar descontroladament. Un guàrdia penitenciari cobrí el cap de Sigmon amb una caputxa i els guàrdies enretiraren la cortina que separava l’home dels tres botxins, tots ells voluntaris.
Al cap d’uns dos minuts, si fa no fa, els homes dispararen. No va haver-hi cap advertiment, no va haver-hi cap compte enrere. El retruny dels trets em va sobresaltar més que no esperava. En qüestió d’un instant, la diana blanca i vermella col·locada al pit del condemnat –l’únic element de color en tot l’uniforme negre de presidiari– desaparegué mentre el cos de Sigmon, assegut en una cadira també negra, se sacsejava.
L’escena em recordà la manera com s’estremí el cos d’un altre pres que vaig veure executat a mort per descàrrega elèctrica a l’estat, ara fa més de dues dècades.
En el punt per on les bales entraren al cos de Sigmon, hi aparegué una taca vermella irregular, de la mida d’un puny. El pit del condemnat es mogué dues vegades o tres més. No se sentí cap soroll, a banda del retruny de les bales.
Al cap de menys d’un minut, un metge s’atansà a l’home i l’examinà durant un minut més. A les 18.08, Sigmon va ser declarat mort oficialment.
Una volta acabada l’execució, els assistents sortírem de la sala per la mateixa porta per la qual havíem entrat.
El sol es ponia. El cel era d’un color rogent bonic. El contrast amb la fredor dels fluorescents de la sala d’execució –amb la grisor de la cadira del condemnat, amb les tonalitats asèptiques de les parets– era corprenedor.
La sala d’execució es troba a menys de cinc minuts amb cotxe de les oficines centrals de la presó. Al cotxe, quan torno d’una execució, sempre solc mirar per la finestra. Just al costat de la sala hi ha un prat, amb vaques que pasturen rere una tanca; més enllà es veuen els murs de filferro que custodien la presó.
Recordo que hi havia guàrdies de presons armats per tot arreu. En sortir de l’execució, els treballadors de la presó van fer-nos seure en unes furgonetes durant uns quinze minuts, crec recordar. Tampoc no ho podria assegurar: els guàrdies van requisar-me tot allò que duia a sobre –incloent-hi el telèfon i el rellotge– per raons de seguretat. Tan sols em permeteren de mantenir una llibreta i un bolígraf.
Assegut, a la meva dreta, veia les reixes del corredor de la mort. A primera hora de divendres, al corredor hi havia 28 reclusos. Ara n’hi ha 27.
L’agost passat, aquesta xifra era més alta. Després d’una treva de tretze anys, en què l’estat ha lluitat per obtenir els fàrmacs amb què es fabriquen les injeccions letals, les execucions a Carolina del Sud s’han reprès. Els reclusos poden triar el mètode d’execució: injecció letal, electrocució o afusellament.
El 20 de setembre de l’any passat, vaig ser testimoni de l’execució de Freddie Owens. Recordo que, instants abans de ser executat, mirà fixament tots els testimonis de la sala, un a un.
El primer de novembre, vaig veure morir Richard Moore. El recordo mirar serenament el sostre de la sala mentre el seu advocat, que havia lluitat per salvar-li la vida durant més d’una dècada, plorava.
També vaig presenciar l’execució de Marion Bowman Jr., el 31 de gener passat. Recordo com somrigué serenament mentre intercanviava mirades amb el seu advocat. Recordo com tancà els ulls, com es limità a esperar.
També recordo més execucions. He vist testimonis mirar fixament l’assassí dels seus éssers estimats mentre els guàrdies en preparaven l’execució. He vist una mare vessar llàgrimes mentre veia morir el seu fill, prou a prop seu per a tocar-lo si hagués allargat la mà.
No oblidaré mai el retruny dels trets, com tampoc no he oblidat aquell espetec del tallacircuit, l’any 2004. També no se m’esborrarà del cap la imatge de Sigmon provant de comunicar-se amb el seu advocat, mentre li posaven la caputxa, per fer-li saber que es trobava bé.
És probable que torni a la presó de Broad River aquest abril mateix. Al corredor de la mort seuen dos homes que ja han esgotat totes les vies d’apel·lació possibles, i el Tribunal Suprem de l’estat sembla decidit a programar-ne sengles execucions a partir d’aleshores.
Seran la dotzena execució i la tretzena, respectivament, que hauré presenciat a l’estat de Carolina del Sud. Amb els seus casos, hauré vist més d’un quart de totes les execucions que s’han dut a terme a l’estat d’ençà que la pena de mort hi fou restablerta, ara fa gairebé mig segle.
Collins fou un dels tres periodistes que presencià, divendres proppassat, l’execució per afusellament de Brad Sigmon. Durant gairebé 25 anys com a periodista de The Associated Press, Collins ha estat testimoni d’un total d’onze execucions a Carolina del Sud.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
