28.02.2017 - 10:15
Gairebé la meitat de les dones són víctimes de violència sexual en el seu viatge a la costa de Líbia
MADRID, 28 (EUROPA PRESS)
El llarg periple que emprenen milers de persones per mirar d’arribar a la costa de Líbia i, des d’aquest punt, fer el salt definitiu a Itàlia, deixa aquests migrants a la mercè de les màfies i els abusos. Tres de cada quatre menors han denunciat violència, assetjament o agressió, mentre que gairebé la meitat de les dones han patit algun tipus de violència sexual.
Així es recull en una anàlisi del Fons de l’ONU per a la Infància (Unicef) divulgat aquest dimarts i en el qual s’examina la ruta que segueixen els migrants cap al Mediterrani central. El 2016, més de 181.000 persones, gairebé 26.000 d’elles menors no acompanyats, van posar la seva vida en risc per arribar a Itàlia.
Més de 4.500 migrants –inclosos més de 700 menors– van perdre la vida al mar intentant aconseguir les costes italianes, si bé el perill per tots ells havia començat molts quilòmetres abans, quan van decidir partir de països tan distants com Eritrea i Somàlia. La part més perillosa i opaca són els mil quilòmetres que van des de la frontera sud del desert de Líbia fins a la costa mediterrània.
L’Organització Internacional per a la Cooperació i Ajuda d’Emergència (IOCEA), aliada d’Unicef, ha entrevistat 80 dones i 42 infants per conèixer els principals desafiaments als quals s’han hagut d’enfrontar. Alguns dels menors entrevistats, d’entre deu i 17 anys, van néixer a Líbia durant els viatges dels seus pares.
Tres quartes parts dels menors van assegurar que havien patit violència, assetjament o agressió a mans dels adults i la meitat han afirmat que van ser víctimes de pallisses o altres abusos físics. El grau d’incidència és encara més gran en el cas de les nenes, segons l’estudi.
Més d’una tercera part de les dones i els nens entrevistats van explicar que els agressors duien uniformes, per la qual cosa estarien associats a exèrcits o milícies armades. La majoria dels abusos corresponen a controls de seguretat dins les ciutats o al llarg de les carreteres.
Els abusos, encara que comuns, amb prou feines es comuniquen a les autoritats. El silenci impera entre un col·lectiu amb por a ser deportat o retingut i que tem l’estigma que aniria associat a la denúncia, per la qual cosa les estadístiques encara podrien estar incompletes i ser només la punta de l’iceberg d’una tragèdia soterrada.
DETENCIÓ
Les ONG calculen que a Líbia hi ha 34 centres de detenció, però la comunitat internacional només té accés a la meitat. Els testimonis citats en l’estudi coincideixen a relatar tot tipus d’abusos en unes instal·lacions amb condicions sanitàries deficients i habitualment abarrotades –fins a 20 persones amuntegades a cel·les de menys de dos metros quadrats–.
Els centres de detenció operats per les milícies són camps de treballs forçats, granges, magatzems i, en resum, presons improvisades on els migrants acaben convertits en mercaderia i objecte de tot tipus d’abusos.
Jon, de 14 anys, explica que al centre de detenció els interns els tracten “com a pollastres” i “moren moltes persones, de malaltia, de fred”.
La seva situació no és ni molt menys única. “Ens van detenir i ens van portar a la presó de Zawia. Sense menjar. Sense aigua. Ens colpejaven cada dia”, relata Kamis, una nena nigeriana de nou anys que ha patit la duresa de la captivitat a Líbia. Kamis, que aspira a ser doctora, ha viscut durant cinc mesos amb prou feines sense menjar ni aigua en un lloc que recorda “molt trist”.
“Una dona estava embarassada. Volia donar a llum. Quan va néixer el nounat, no hi havia aigua calenta. En comptes d’això, van utilitzar aigua salada”, explica la nena, que va arribar a pujar a bord d’una precària embarcació rumb a Itàlia abans de ser portada de nou a Líbia.
La seva mare, Aza, admet que “no sabia que el viatge seria tan perillós”, però explica que ho va fer tot pels seus fills. Quan eren al mar, va arribar a veure la mort de prop: “Si sóc jo, està bé, però que no morin ells”.
CONVERTITS EN MERCADERIA
Aza explica que va pagar pel viatge 1.400 dòlars i Unicef assegura que, per persona, els contrabandistes sovint cobren entre 200 i 1.200 dòlars. El 75 per cent de les persones entrevistades va demanar diners a familiars, amics o veïns; uns 650 dòlars de mitjana.
Gairebé totes les dones van pagar en arrencar el periple amb l’esperança de treballar abans de fer l’últim salt a Europa, cosa que també esperaven fer gran part dels menors. Els seus plans es van tórcer durant el camí en convertir-se en alguns casos en mercaderia, sotmesos a explotació laboral per a benefici dels contrabandistes.
El director adjunt d’Unicef, Justin Forsyth, ha advertit que aquestes màfies existeixen “perquè proporcionen un servei que la gent desesperada no pot obtenir legalment”. Sense escrúpols, “no es preocupen de cap altra cosa que no sigui els diners sagnants (…) i no els preocupa enviar els menors a la mort quan travessen el Sàhara o el mar Mediterrani”.
La ruta, ha subratllat Forsyth, “és ara una empresa totalment criminal per la qual els menors i les dones paguen el preu”.
La directora regional d’Unicef i coordinadora especial per a la Crisi dels Refugiats i Migrants a Europa, Afshan Jan, ha coincidit que els “50 milions d’infants que hi ha en moviment” no poden dependre de contrabandistes i ha reclamat un “passatge segur” per a tots ells. “Si fossin els nostres fills, sols i espantats, actuaríem”, ha sentenciat.
DANYS PSICOLÒGICS
Encara que els abusos sexuals també afecten nens i homes, en el cas de les dones gairebé la meitat de les entrevistades va declarar que els va patir en algun moment del viatge. Algunes dones i nenes que van passar per Khartum (Sudan) van rebre injeccions d’anticonceptius i van portar pastilles per utilitzar en cas d’emergència.
Situacions com aquesta suposen per als afectats greus repercussions psicològiques i socials –així ho reconeixen la majoria de les persones entrevistades–. Part de les dones van deixar enrere tot o si més no algun dels seus fills, amb el trauma que això suposa.
Molt pocs dels participants en aquest estudi van poder enviar diners per mantenir els seus fills mentre es trobaven en trànsit, la qual cosa ha donat lloc a situacions d’estrès psicològic, tant per a les mares i fills com per als cuidadors en les comunitats d’origen de la persona migrant.
MENORS NO ACOMPANYATS
“Vaig sortir del Níger fa dos anys i mig. Volia travessar el mar a la recerca de feina, treballar dur per guanyar una mica de diners i ajudar els meus cinc germans de tornada a casa”, relata Issaa, un nen de 14 anys que va viatjar només cap a Líbia, on ara es troba detingut i sense perspectives de futur.
Dels 256.000 migrants que es troben a Líbia, un 9 per cent són nens, una tercera part menors no acompanyats. Com Issaa, milers de nens que viatgen sense companyia són especialment vulnerables a totes les formes de violència, abús i explotació, inclosa la tracta de persones.
En alguns casos, com el de Will, de vuit anys, l’orfandat els sorprèn pel camí. “Ens trobàvem a un vaixell. Després d’un temps, va començar a omplir-se d’aigua i poc després es va enfonsar. Hi havia un noi que va sobreviure i em vaig agafar a ell durant moltes hores”, explica des del centre on es troba reclòs a Líbia. “Ell em va salvar, però el meu pare i la meva mare van morir. No els he tornat a veure”.
