Europa, captiva i paralitzada pel neoliberalisme mundial

  • Sami Naïr, catedràtic de ciències polítiques, conseller d’estat honorari, ex-eurodiputat i especialista en migracions, publica ‘Europa encadenada’ (Galàxia Gutenberg)

VilaWeb
Augmenta el sensellarisme a Europa (fotografia: AP/Michael Probst).
19.01.2025 - 21:40
Actualització: 20.01.2025 - 02:35

La idea fundacional d’una Europa unida per enfortir el benestar comú mitjançant polítiques socials i comercials solidàries va ser un somni que no s’ha fet realitat. Més aviat, com que la Unió Europea s’ha lliura voluntàriament al neoliberalisme salvatge, ha passat la contrària. En perjudici d’una Europa social i democràtica, creixen les desigualtats i la desocupació, augmenten de manera alarmant els populismes neofeixistes i l’extrema dreta tradicional, la xenofòbia i les mesures repressives contra els immigrants. Europa pot ser en un forat negre sense sortida, analitza i explica rigorosament Sami Naïr, però, malgrat tot, a Europa encadenada ens proposa nous camins de futur per a reorientar la UE i situar-la en un món geopolíticament en transició.

Sami Naïr (Algèria, 1946) és un fervent europeista que fa molts anys que treballa per una Europa unida, social i solidària. És, o ha estat analista, eurodiputat, catedràtic de ciències polítiques i assessor de governs, com ara el del socialista francès Lionel Jospin (1997-99). Com a culminació de la seva trajectòria, a l’assaig Europa encadenada exposa a la llum pública moltes de les incongruències internes, externes i de funcionament de la UE per definir l’estat de paràlisi europea actual en un món en plena ebullició. De fet, el neoliberalisme ens ha portat el neofeixisme, segons ell.

El catedràtic i especialista europeu Sami Naïr.

El dèficit democràtic fundacional

El Banc Central Europeu i la Comissió Europea, dues institucions nascudes al marge de la voluntat popular, manen per damunt del Parlament Europeu, que sí que prové de la sobirania directa, però, en el fons, no té gaire capacitat legislativa. S’inverteixen així els papers del dret constitucional, diu Naïr. Es pot parlar de dèficit democràtic, gairebé d’aberració institucional. És la crua realitat, que sembla que no volem veure. La que s’amaga, en realitat, darrere la disfressa i la il·lusió col·lectiva de l’Europa com a far i model de democràcia mundial.

Creix l’euroescepticisme perquè el tomb radical i submís al neoliberalisme, que, paradoxalment, van impulsar sobretot els socialistes francesos amb Jacques Delors, ha causat l’abandonament progressiu de polítiques socials comunes i solidàries, en el terreny de l’habitatge, la sanitat, l’educació i el treball, en detriment del benestar i el progrés de les classes mitjanes baixes i populars, per afavorir a les elits locals i transnacionals del capital i els negocis. La qual cosa, sens dubte, és indestriable del creixement de les opcions populistes i neofeixistes, que ja tenen un poder important, directe o indirecte, en molts governs i instàncies europees. La tendència és clarament a l’alça.

El parlament podria ser una tapadora per a justificar la voluntat popular i actuar en contra del progrés social i cultural dels estats nació d’Europa. Fa molts anys, d’ençà de les mesures de Jacques Delors, que el continent s’ha rendit al neoliberalisme salvatge. Curiosament, tal com subratlla l’autor, Brussel·les és, després de Washington, la segona ciutat del món en nombre de lobbies i grups de pressió, i això afavoreix l’augment de la corrupció organitzada.

Manifestants d’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya (fotografia: Martin Divisek).

Traïció a la idea original de la Unió

Després de la Segona Guerra Mundial, les classes dirigents i les elits europees es van veure obligades a reorganitzar-se, ara ja sense violència, i amb la presència afegida d’un tercer, els EUA, que havia estat important en la derrota nazi-feixista. Tots es van unir per evitar les lluites sagnants entre si i per formar un bloc capitalista i liberal enfront de l’URSS. El projecte dels “pares fundadors”, remarca l’autor, ometia, deliberadament, el deure de consultar a les poblacions sobre els aspectes socials i polítics d’un projecte “comú” en què serien involucrades.

Més tard, l’enfonsament del bloc soviètic causà canvis: el tomb ultraliberal de l’economia i l’ampliació de la UE cap als països de l’est. “Es declinava la construcció política democràtica en favor d’un enfocament de la Unió Europea estrictament tecnocràtic i econòmic, destinat a estendre el mercat envers l’est. L’Europa resultant és un cos sense cap, fruit, en realitat, de la seva condició de ser gresol i vector de la globalització neoliberal”, reflexiona Sami Naïr.

Hi va haver, doncs, una inversió radical en la construcció europea. Un pas imperceptible i pacífic en la forma, però violent en el fons, diu Naïr. El pas del liberalisme democràtic al neoliberalisme autoritari, encapçalat per tecnocràcies que escapen del control democràtic. Va sorgir la tercera via de Tony Blair, el “social-liberalisme”, oposat al conservadorisme i a la socialdemocràcia, per adaptar el “socialisme” ni més ni menys que al capital financer contemporani. Les crisis econòmiques posteriors del capital financer, en especial la del 2008, van fer que la construcció d’Europa acabés, de fet i de dret, únicament en mans de les forces conservadores europees.

El gran fracàs de l’esquerra

En tots aquests anys hi ha hagut un gran fracàs de l’esquerra. No obstant això, la irrupció en escena de noves formes de mobilització política i social, la crisi del capitalisme, i alguns avenços de renovació que han fet els sectors més dinàmics de la socialdemocràcia, permeten pensar que hi ha algun camí de futur per a Europa, mentre la dreta i l’extrema dreta s’uneixen com més va més.

Hi ha la qüestió molt important dels fluxos migratoris, que l’autor, com a especialista, analitza en profunditat, i critica la política migratòria europea actual, basada en l’externalització del control i la repressió. Advoca per un canvi de rumb. En compte de créixer cap a l’est, Europa hauria d’enfortir els seus lligams amb l’Àfrica (que tindrà, anys a venir, un creixement demogràfic espectacular, més que la Xina i l’Índia) i amb el sud de la Mediterrània, i fomentar projectes de col·laboració macroeconòmics sòlids per equilibrar i humanitzar les migracions amb una lògica sostenible que afavoreixi tothom.

També hi ha la guerra d’Ucraïna, i un entorn geopolític canviant, en què els estats membres de la UE, incapaços de posar-se d’acord en matèria de defensa, han tendit a refugiar-se a l’OTAN, que, sens dubte, “demanarà un preu més alt del que Europa ha pagat des de la fi de la Segona Guerra Mundial, en termes de submissió i dependència”. Sens dubte, per ell, aquest és, més que no pas l’econòmic, el baròmetre del gran fracàs d’Europa.

Naïr defuig el qualificatiu d’euroescèptic, prefereix ser “eurorealista”, atès que la raó política pràctica, que no vol confondre amb la de l’estat, és la veritablement útil per a la història, més enllà de retòriques emfàtiques i utòpiques. S’oposa a allò que anomena “el pensament únic europeu”, el que creu que Europa navega a velocitat de creuer, sense voler veure que els vèrtexs fan aigües. “Cal fer sonar la sirena del vaixell quan va a la deriva, tornar a port i emprendre, sota un so renaixent, una travessia més segura per als seus habitants”, diu.

El desafiament dels fluxos migratoris és decisiu per al futur d’Europa.

Pot renéixer una Europa pel benestar dels ciutadans?

En tots aquests anys, constata l’autor, el gran assoliment de la UE ha estat convertir-se en una àrea de caça de la mercantilització mundial. Ja sembla irreversible la idea d’un conjunt europeu centrat en la competència entre territoris, el desmantellament del sostre social, el dúmping generalitzat i la lliure circulació de capitals. En conseqüència, l’estancament econòmic, social i polític envaeix tot Europa. “La globalització neoliberal és avui nociva i perillosa”, diu Naïr.

La major part de ciutadans no cauen en la demagògia antieuropea, però hi ha grans dosis d’insatisfacció i decepció. Les protestes sorgeixen a tot arreu: jupetins grocs, agricultors, ecologistes, dones, treballadors, joves, etc. Com també les victòries dels populistes antieuropeus –a Itàlia i alguns països de l’est. Les classes mitjanes i treballadores constaten, amb amargor, que tan sols resta l’esquelet de les conquestes socials tradicionalment defensades pels seus estats nació. La “globalització feliç” que ens van vendre als anys noranta ha causat un seguit de revoltes, conflictes, revolucions i explosions d’identitat que ja són característiques de la nostra època.

Les elits europees s’han abocat tan intensament a l’obsessió pel negoci que, segons l’autor, s’han desconnectat de la realitat. Són ben lluny del dia a dia dels seus conciutadans i no semblen tenir cap més interès que la preservació.

Manifestació dels jupetins grocs a París (fotografia: Benoit Tessier).

Com revertir la situació

Naïr pensa que caldria, en primer lloc, atrevir-se a obrir el debat sobre la reforma dels tractats, per tornar a situar el bé comú i el model social al cor de la política comunitària, amb prou força per a fer front al mercat ultraliberal. Aquest debat és indispensable per rellançar Europa. És una necessitat per superar-se i reorientar-se. Les proves del fracàs són greus.

L’assaig en constata algunes. No hi ha acord sobre una política exterior comuna. No hi ha acord sobre la reforma de l’euro. No hi ha acord sobre el vot per majoria qualificada. No hi ha acord sobre una Europa de diverses velocitats al voltant d’un nucli dur. No hi ha acord sobre l’autonomia i la sobirania europea, cosa que dificulta una defensa comuna, la majoria dels socis prefereixen refugiar-se sota les ales de l’OTAN. No hi ha acord sobre les relacions amb el sud mundial. No hi ha acord sobre les migracions, més enllà de les contraproduents mesures repressives. No hi ha acord sobre la reforma de la política agrícola comuna (PAC). Ni sobre l’augment del pressupost de la Unió, ni sobre els terminis i continguts de la transició energètica, ni sobre l’ús de l’energia nuclear civil, ni sobre la reforma de la unió monetària…

Hi ha, per contra, un mal acord, insatisfactori per als socis, fet amb presses per la ingerència russa a Ucraïna: l’ampliació cap als territoris de l’est. Una idea que, de fet, tan sols satisfà els EUA.

El gran desafiament, segons ell, com insisteix en tot l’assaig, és la dimensió social en la formació de la identitat europea: posar els ciutadans al centre del projecte general. Per exemple, sobre la qüestió important de la creació de llocs de feina per als joves, la UE no ha proposat res per a avui ni per al futur. Com pot incidir en el pla macroeconòmic en la creació de llocs de feina si ha afavorit la desindustrialització i les deslocalitzacions?, es demana Naïr. Si ha censurat les subvencions públiques a empreses privades estatals que fracassen per culpa del lliure comerç, però, en canvi, creen molts llocs de feina? Com pot respondre a la necessitat d’inversió enorme en energies de baixes emissions de carboni i en més mesures de transició energètica, quan, al mateix temps, s’aplica l’austeritat pressupostària?

A l’assaig, hi ha molts bons exemples i argumentacions que demostren la conclusió que la UE és molt lluny de posar solucions als temes candents. És clar que la qüestió social, la creació de feina no precària, la innovació i la investigació no són les preocupacions principals de l’Europa neoliberal, tal com s’ha construït. La Unió Europea no defensa els seus treballadors, assalariats, ni classes mitjanes i populars.

Malauradament, tan sols hi ha una “veritat especulativa” que no crea feina, que no funciona amb inversors que en creïn, sinó amb accionistes rendistes, que sempre volen més benefici, els tentacles dels quals privatitzen, com en el model nord-americà, sectors de serveis que són essencials, com ara les pensions, els hospitals i les universitats. És per això que Sami Naïr conclou que el sistema no dóna més de si. Cal debatre i elaborar un nou projecte polític que no dubti a l’hora de qüestionar i replantejar el model econòmic anterior i, fins i tot, rebutjar-lo, si és necessari. Cal alliberar Europa de les cadenes neoliberals. Cal un renaixement. La UE representa una Europa que no pot respondre ni fer front als desafiaments de futur del món.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor