Benvolguda Clara,

La darrera vegada que ens vam veure va ser a Brussel·les al desembre. Hi vaig pujar una setmana després de la manifestació que va aplegar-hi desenes de milers de catalans. Vam dinar, acompanyats del president i d’amics comuns, en un restaurant popular, aquella carn gruixuda i frittes que fan més suportables el fred nord-europeu. Després, a la tarda, ens vam estendre en una conversa, que amb tu acostuma a ser parca en paraules, sobre política i literatura. Va ser aleshores que em vas deixar Conversa a Sicília, que jo desconeixia completament, d’Elio Vittorini. Un cop a Barcelona, el vaig llegir d’una revolada. El llibre, que té com a únic artifici la prosa despullada, és una petita joia. La seva pura concreció ens permet de tocar les coses més intangibles. I és aquesta mateixa intangibilitat que, d’una manera boirosa, ens permet d’albirar la possibilitat de ser lliures o, si tu vols, imperfectament lliures.

Si hi ha res que et defineix políticament és el teu compromís amb el pensament i l’acció lliures. Quan el president et va demanar d’entrar al govern el juliol del 2017, quan ja es presagiava el xoc dramàtic de l’octubre, vas acceptar gairebé sense dubtar-ne, de manera incondicional, tota sola, sense cap de les xarxes protectores –ni de partits ni d’organitzacions civils– que acostumen a acompanyar els qui es dediquen a l’acció política. Ho vas fer, sens dubte, per patriotisme, amb la voluntat de col·laborar amb un moviment general de defensa davant la indignitat a què ens vèiem i veiem sotmesos. Ho vas fer, sobretot, però, pel teu compromís amb la llibertat –pel teu compromís amb el principi de construir una societat més lliure, més transparent. Un compromís, sens dubte, que ja arrenca de la teva oposició contra el franquisme, en una època en què encara no ens coneixíem.

Catalunya no és un país lliure. No ho és perquè l’estat no ens deixa ser-ho: n’hi ha hagut prou de sacsejar una mica les cadenes per comprovar-ho. Però no ho és tampoc perquè molts, a dins, no ho volen. I aquí no em refereixo als votants de peu que, per les seves arrels identitàries, s’hi oposen, sinó a aquella teranyina d’interessos que ofega quotidianament la possibilitat d’actuar lliurement i de fer (o intentar fer) un país ambiciós i modèlic. Banquers catalans que accepten i emblanqueixen xantatges de l’estat i que festegen ministrables que tenen, com a únic objectiu, quan guanyin, destruir l’autogovern de Catalunya i consolidar Madrid com a únic centre financer. Catedràtics que naveguen entre dues aigües per no arriscar el torn pre-establert en el repartiment de places universitàries o en el nomenament d’algun consell consultiu o tribunal. Directors de mitjans obsedits a assegurar subsidis. Empresaris que no serien empresaris sense els favors del regulador governamental.

Per a tots ells, tu ets una figura incòmoda, sense servituds, allò que, a Amèrica, coneixen com a straight shooter: honesta, neta, directa. Ho vas ser quan eres a Georgetown i el govern espanyol et va perseguir, amb tota la cruesa que fa servir amb els adversaris, quan vas explicar, amb absoluta pulcritud, el comportament de l’estat envers Catalunya. Ho has estat des que et vas implicar públicament en la vida política catalana durant el darrer any.

Alguns associen una república a una revolució social, a l’establiment d’una utopia de mel i mannà per a tothom. Al meu entendre, però, un projecte democràtic és una cosa més profunda. Implica la creació d’un espai institucional on sigui possible de dir la veritat, des de la igualtat cívica, sense viure tenallats per totes aquelles complicitats i esclavatges que ens encadenen i ens duen a la mediocritat. Per això la construcció d’una democràcia (una república) necessita figures incòmodes. Com tu.

No fa encara un mes que vas engegar una campanya per a pagar la teva defensa a Escòcia contra les autoritats espanyoles. En menys d’un dia, vas aplegar, recordem-ho, més de 200.000 lliures esterlines. Els diners no van venir de cap banc ni de cap gran empresari, sinó de petites donacions d’arreu. Això va ser així per una raó senzilla i poderosa: tot allò que et fa incòmoda entre alguns et fa ser estimada entre la gran majoria. Tots sabem que el preu que has pagat, l’exili i, sobretot, la incertesa de saber quan podràs tornar a casa, és molt gran. Sàpigues, per aquesta carta, que jo (i, com jo, crec, moltíssims més) vull (volem) oferir-te un primer consol: el de la nostra admiració i la nostra estimació.

Carles

PS: Clara: En aquest Sant Jordi del 2018, enceta la grandíssima traducció de l’Odissea feta per l’Emily Wilson! Teixirem i desteixirem el que calgui fins a tenir-te aquí un altre cop.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb