Ets pobre? No siguis pobre!

Coincidint amb l’inici de The District, el congrés dels especuladors immobiliaris a Barcelona, La Vanguardia se’ns despenjava amb aquesta piulada que tradueixo per a l’amable lector: “Els Mossos assumeixen tasques domèstiques durant un desnonament”, i ampliava: “Els agents de policia han calmat una dona, que ha patit un atac d’ansietat davant del seu desnonament i ha amenaçat d’autolesionar-se, i l’han ajudat a recollir les coses.” Il·lustrava l’entranyable anècdota un vídeo d’un parell d’agents plegant la bugada de la dona –que clarament havia desatès les seues tasques domèstiques–, i l’amuntegaven en un recipient fora de pla.

La piulada té tots els colors del cinisme i es comenta sola. Si volia resultar humana, esdevé insultant i deshumanitzadora, des del moment que utilitza gent en situació de màxima vulnerabilitat per a enaltir els dipositaris del monopoli de la força –la força amb què els faran fora de casa. La reverència, de tan servil, acaba essent una tombarella sencera, i per tant vergonyosament còmica. Tot plegat et fa demanar en quin món deu viure qui se la va empescar per no adonar-se’n, des de quina torre d’ivori es deu atalaiar el món en aquest diari perquè, malgrat les tones de repulsa rebudes, cap mà executora no tingués la decència d’esborrar-la a l’instant.

Parlem una mica d’aquesta torre. Perquè des del seu cim també hem vist caure llàgrimes com melons pels vestits dels congressistes de The District tacats de pintura pels defensors del dret de l’habitatge: per on han entrat?, per la porta principal, per una de lateral, per la de servei?, era la gran preocupació en una tertúlia emesa des d’aquests cims regalats; quina imatge donem de la ciutat?, clamaven a les xarxes els pro-especulació; estan enfonsant Barcelona!, ploraven cocodrilament, amb aquesta comèdia d’alimentar el missatge d’una ciutat destruïda per comunistes, separatistes, ocupes i lladres, aviam si es deixa comprar més barata per poder vendre-la al preu de la propaganda oposada. Barcelona és un producte, el seu producte!, com goseu jugar així amb la seua pasta? Com goseu embrutar-li la imatge amb les vostres històries de llagrimeta sobre gent sense casa?

Perquè des d’aquesta torre d’ivori hi ha llàgrimes de primera i de segona, segons què val al mercat immobiliari aquell qui plora. Al seu cim es decideixen les pors que s’inferiran a la població, les alarmes socials més convenients, les pràctiques que han de provocar rebuig i les que no. Veges la matraca recent arran de l’ocurrència d’un alcalde de fer-se assessorar per nazis desocupadors. A Catalunya, amb 35.000 pisos de grans tenidors criant teranyines; amb més de mig milió d’ànimes que ni amb un contracte de feina no es poden permetre un lloguer; amb els megapropietaris incomplint feliçment la llei d’oferir lloguers socials abans de desnonar: si aquests dies arriba a aterrar aquí al mig un periodista selenita, hauria dit que el primer problema dels catalans és que els ocupin la casa mentre s’estan dutxant.

La casuística de l’ocupació és tan heterogènia com inflada artificialment, ja no és cap secret. Com revelava la responsable d’un programa sensacionalista d’abast estatal, “és un tema que dóna audiència”, i aportava una dada significativa: el primer anunciant de les ràdios, avui, són les empreses d’alarmes. Milions i milions d’euros destinats a publicitar la por, invertits en el negoci de la por. Desenganya’t: el seu interès per la iaia a qui se li han instal·lat al pis uns extorquidors no va més enllà del fet que la poden fer servir de reclam per a atraure més i més por. La por paralitza, també el pensament. I així, ensenyant-te el món pel forat d’un pany (de seguretat i amb doble forrellat), et distreuen d’allò que t’hauria de preocupar més en proporció: que a l’ombra negra de la torre d’ivori, ets més a prop de quedar-te sense casa que no pas que vingui ningú a ocupar-te-la.

Des de la seguretat de les altures, on no hi neva ni hi plou, la solidaritat pels perdedors de la vida és ridiculitzada, venuda com un sentimentalisme de dropos i artistes morts de gana: ets pobre?, no siguis pobre! No t’arriba per a llogar? Doncs penca més, gandul, apuja les tarifes, demana un augment de sou, treu-te unes oposicions! Que vols continuar vivint on vivies? Sí home, i el pobre “expat” què, se n’ha d’anar d’hotel? Va, tira cap al poble, o torna al país d’on véns. De la torre estant els teus temors són de riure, culpa teua per no haver sabut jugar bé les teues cartes. Apel·lant a una suposada meritocràcia, et suggereixen l’opció de prosperar i aspirar a tenir algun dia una fracció de la por que té la gent important, els poderosos, els bancs, els fons d’inversió. Perquè la por dels posseïdors de béns, a diferència de la teua, és una por amb galons.

Però, hi pot accedir tothom, a aquesta torre privilegiada? O més aviat has d’haver nascut al cim, o ni que sigui a mig camí? Una altra dada eloqüent ens ve del periodista Roger Tugas, que s’ho ha mirat: un de cada cinc diputats del congrés espanyol tenen un mínim de 3 pisos en propietat —més com més amunt a la línia de poder—, condició que comparteixen amb només un 2% dels ciutadans. Si aquesta és la realitat dels qui han de fer lleis d’habitatge, que ni tan sols són els que manen de debò, tot allò que en surti no ens pot sorprendre gaire. I pel que fa a la resta de mortals, cadascú, des del seu esglaonet, mira amunt i mira avall i s’explica la història segons si és més a prop de l’àtic o del soterrani. I si l’esglaonet ho permet, qui vol i pot s’aprofita del capitalisme immobiliari, ruc l’últim, que el sistema és injust i tal i tal, sí, però canviar el món és molta fenya i el somni més vell de la humanitat és no haver de treballar.