‘Estiu-ú mil nou teents noranta tres’

  • «El buit en els discursos i en les solapes que encara es veu més quan saps que només pot venir de la indiferència o de la por»

Marta Rojals
05.02.2018 - 22:00
Actualització: 22.03.2022 - 15:06
VilaWeb

Com si fos rus. O cantonès. O candemor. Així li devia semblar l’idioma català a la soferta veu en off de l’última gala dels premis Goya. El regne d’Espanya que es vanta de la falòrnia aquesta dels ‘más de quinientos años juntos’, resulta que ni amb cinc segles no n’ha tingut prou per a familiaritzar-se amb la ingovernable fonètica catalana. Ni que sigui per a recordar-nos el ‘seni’ que hem perdut i el trist final del president ‘Companis’. Ni que sigui perquè els professionals de l’articulació puguin excel·lir dient una frase en una gala. [I no, que us veig a venir: un Errejón no fa estiu, si voleu ja en parlarem un altre dia.]

Dissabte, com molts catalanets, servidora va entrar un moment a Twitter a ‘veure’ els Goya. Sí, què passa? Molts teníem curiositat per confirmar –o no– el silenci eixordador que ens arriba cada dia de la progressia i l’artistia; si aquest buit continuaria igual de buit davant la regressió democràtica i la vulneració de drets que s’està produint a un pam dels seus morros. Perquè quan hi ha tants precedents que aquests éssers sensibles i crítics amb el poder –amb l’abús de poder– solen aprofitar esdeveniments com aquests per deixar anar el discurset, penses: calla, i si…?

‘I sí’, ha!

Molts tuitaires espanyols ens etzibaven, en el millor dels casos, que els catalans no som el melic del món, que els deixéssim tenir la festa en pau. De nou aquesta cosa bipolar del –perdó, llanço metàfora conjugal:– et vull tant que t’abonyego, i ara calla un parell d’hores que vull mirar la gala. Tot plegat encara colaria si no fos perquè les seues teles i els seus diaris i les seues ràdios i les seues xarxes estan cada dia rac i rac contra Catalunya, talment com si fóssim el melic del món. I tot plegat encara colaria si no fos que els artistes justament solen reivindicar causes que són lluny de ser el centre del món, i que si se’n fan ressò és justament, també, perquè el poder té interès a silenciar-les, o a amagar-les, o a menystenir-les, o etcètera. I ara resulta que, jo què sé, tenir quatre polítics segrestats per l’estat a pocs quilòmetres de l’auditori on es lliuraven els premis no és una causa prou allunyada del centre del món perquè calgui trencar cap silenci. N’hi ha perquè t’explotin les neurones dues vegades al dia.

El silenci dels sensibles no és cap sorpresa, entenguem-nos, perquè a aquestes altures ja queden pocs catalans que encara creguin en la llegenda de les aliances fraternals, però la gran nit del cinema espanyol va ser una metàfora amb llum i lluentons de la nostra anomalia quotidiana. El reconeixement a una multipremiada pel·lícula catalana pot il·lustrar a la perfecció el paternalisme espanyol que ens diu: ho veieu, com quan feu les vostres coses sense voler trencar Espanya us deixem fer, i fins i tot us aplaudim? Després, continuant amb les al·legories, tenim catalans que no gosen dir ‘gràcies’ davant de l’ull escrutador de les càmeres espanyoles –és la primera vegada que passa, als Goya?– en contrast amb l’alegre exhibició de l’èuscar per part dels bascos, amnistiats del malson que els puguin titllar de terroristes, colpistes o nazionalistes i que l’estigma els acabi destruint la carrera i malbaratant el talent. I per sobre de tot, hi ha aquest buit dins la festa. El buit en els discursos i en les solapes que encara es veu més quan saps que només pot venir de la indiferència o de la por. I no sé quina cosa és la pitjor de les dues.

Poca broma, amb aquest buit. Perquè, fora dels focus, la realitat xiscla amb tots els pulmons, i des d’aquell any remot que la llei mordassa va generar tantes protestes de faristol, cada dia mengem llei mordassa per dinar i per sopar, que els ho expliquin als rapers condemnats a presó justament per fer allò que s’espera dels artistes en una societat lliure. La lliçó és clara. No hi haurà clemència en la Turquia d’Espanya. Penseu en els vostres fills.

A la gala de dissabte, quan encara faltava una hora i mitja perquè s’acabessin de lliurar els premis, el president dels espanyols Mariano Rajoy emetia una piulada com aquell qui ja es troba en pijama dins del llit: ‘Felicito tots els guardonats dels premis Goya i la meua enhorabona al cine espanyol’. Rajoy, ho sap tothom, no té cap interès pel cine espanyol, i en aquesta ocasió, com quan li escriuen les respostes de cultura per a les entrevistes, algú li devia passar també una noteta que ja podia anar a fer nones tranquil, que allò dels artistes estava ‘to controlao’. Que aquesta vegada sembla que els farandulers torracollons han entès per fi que no val la pena jugar-se-la; que ja estan prou advertits de com les gasta l’estat espanyol amb els que han gosat aixecar un dit. I potser si collen una mica més, ara ja fabulo, l’any que ve potser els sentirem proclamar que visca el cine, visca el rei, i visca l’ordre i la llei.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any