Esther López (la Calòrica): “Som uns jonquis del riure”

L’actriu Esther López, cofundadora de la companyia de teatre la Calòrica, ens rep dues hores abans de començar una nova funció de La brama del cérvol, obra que aquest darrer mes ha aconseguit d’omplir la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Barcelona, perquè torna a ser una comèdia divertidíssima i alhora crítica que qüestiona temes com ara si el teatre pot canviar el món, i que es riu dels qui cerquen experiències úniques que els resolguin els problemes matrimonials.

Entre el final d’una llarguíssima ronda pel país amb Le congrès ne marche pas, la seva obra anterior, i l’estrena de La brama del cérvol al teatre i Sala polivalent a la plataforma de 3Cat, la companyia ha celebrat quinze anys de trajectòria que han deixat obres com Fairfly, Els ocells, De què parlem quan no parlem de tota aquesta merda? o Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, que els ha projectats com una de les companyies més estimades del país.

—Acabeu de celebrar quinze anys de la Calòrica. És excepcional que una companyia de teatre tiri endavant tant de temps?
—Qualsevol cosa que duri quinze anys és una cosa excepcional avui dia, perquè les coses són tan efímeres, tan supèrflues, que aconseguir quinze anys d’un grup estable, treballar junts i entendre’ns, és impressionant.

—Així i tot, si ho mirem amb una visió retrospectiva veiem que a Catalunya, per exemple, tenim moltes companyies que ho han aconseguit: Tricicle, Dagoll Dagom, T de Teatre…
—Els Joglars, Comediants… Hi va haver un esclat de companyies que van durar molts anys, fruit d’un moment. Avui dia, hi ha poques companyies que durin tant, perquè realment és molt difícil de sobreviure. Ara hi ha els Pirates Teatre o la Ruta 40, que fa molts anys que duren, però realment és molt complicat. És difícil de mantenir un grup estable, i encara més si ets un grup nombrós. A més, sempre et posen l’etiqueta de “companyia emergent”. D’una altra banda, si Dagoll Dagom o Tricicle han treballat tants anys és per un públic que ha donat suport a totes aquestes companyies. Esperem que també ens passi a nosaltres.

—Encara que costi de treure-us de sobre l’etiqueta de “companyia emergent”, amb la Calòrica ho heu aconseguit. Quin diríeu que va ser el punt d’inflexió? A partir de quan van deixar de considerar-vos-hi?
—Crec que comença a passar amb Fairfly, que va néixer al Cicló [cicle de companyies independents en residència al teatre Tantarantana]. Teníem tres anys de residència i era el tercer espectacle que fèiem. Ens van nominar als premis Max, que just els entregaven la mateixa setmana que estrenàvem a la Villarroel. Era el primer salt que fèiem d’una sala petita a una de gran. No va anar gaire bé de públic, però va ser un salt. Els ocells potser va ser la consolidació. És una obra que s’ha fet molt, que s’ha vist molt. El gran públic, però, ens va arribar amb De què parlem quan no parlem de tota aquesta merda?, perquè era la primera vegada que actuàvem al TNC, en una institució pública que ens donava suport.

—És que justament una altra de les coses excepcionals de la Calòrica és que molts dels vostres espectacles han tingut i tenen una vida molt llarga. A què creieu que es deu, això?
—Ens agrada ser una companyia de repertori: un divendres fer Els ocells, un dissabte fer Fairfly i un diumenge fer Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I. Els espectacles encara tenen vida perquè els temes són molt vigents, i perquè hi ha molt de públic potencial que encara no els ha vist. Hi ha gent que ens coneix per Fairfly, però que s’ha perdut Els ocells o Feísima. Acabem de fer dues temporades al Teatre Poliorama amb Els ocells, i encara hi ha gent que ens demana que la tornem a fer perquè no l’han poguda veure! Això és una manera molt anticapitalista de fer teatre, no? Perquè és com agafar una cosa i explotar-la mentre tingui vida, no pas cremar-ho de seguida i apa, una altra cosa nova.

—Ens hauria de preocupar que obres de fa quinze anys encara siguin vigents, o no?
—Jo crec que és una combinació d’una bona obra amb la mirada del públic i les coses que passen. Per exemple, quan vam fer Els ocells, hi havia un món polític que encara no existia, com Isabel Ayuso o Vox. Cada vegada que la fem, el públic en fa una lectura diferent. Ens diuen: “Ostres, com es nota que us heu inspirat en Ayuso!” No era coneguda, encara! També ens passa d’anar a Madrid i que el públic vegi unes capes que el d’aquí no veu. És interessant veure com canvia mínimament.

—Us fa por que la reestrena de tants espectacles vells faci passar més desapercebuts els nous?
—No. És veritat que tenim un públic que ens ha seguit des que vam començar, però hi ha molta gent que diu: “Ho he vist tot, de la Calòrica!”, i és impossible, perquè al principi fèiem espectacles on venia poquíssim públic. La gent es pensa que vam començar amb Fairfly. També és molt normal que si t’ha agradat moltíssim un espectacle, el següent potser no t’agradi tant. Hi ha gent que té espectacles mitificats, que ens diuen: “Ostres, com la Feísima, res!” Cada espectacle és completament diferent, tant per la forma, com pel tema… Hi ha política, crítica i comèdia, però tots són molt diferents.

—Són molt diferents, però qui us vagi a veure segur que sentirà la frase: “És tant de la Calòrica…!”. L’essència l’heu mantinguda sempre.
—Sí, ara que ja fa tants anys que actuem, podem veure que sempre parlem de política, de coses socials amb un humor… Hi ha ingredients que es repeteixen, però ningú no diu que l’espectacle següent no sigui una cosa completament diferent. Qui hagi vingut a veure La brama del cérvol, veurà que és molt diferent del que hem fet. Per a mi, les coses calòriques són la sala d’assaig i treballar, sobretot treballar.

—Com és el dia a dia de la Calòrica? Com treballeu?
—En un local a l’Hospitalet de Llobregat hi tenim les escenografies, una oficina… Un dia la setmana hi fem reunions de producció i parlem de les coses que hem de fer. Hem après que si ens reunim un cop la setmana podem mantenir reunions no tan feixugues, i que amb dues o tres hores ja ho hem enllestit. Pel que fa a les reunions de creació, ens reunim primer per a fer pluja d’idees i per a decidir de què volem parlar. Amb Le congrès ne marche pas, per exemple, va ser en Xavi que va dir: “Llegiu-vos aquest capítol, que és increïble”. La brama del cérvol, en canvi, neix de converses profundes com a companyia i com a amics. Diem: cap a on anem? Què fem? Serveix de res, això que fem? Volíem explicar que estem perduts, de la crisi dels quaranta… A partir d’aquí, vam anar construint l’espectacle i fent una escaleta d’escenes amb personatges i trames. Un cop tenim això, en Joan Yago, el nostre dramaturg, n’escriu l’obra estant en contacte amb Israel Solà, el director, i amb nosaltres. I ho anem debatent.

—Com heu dit, una de les preguntes principals de La brama del cérvol és si el teatre realment serveix per a canviar les coses. Què en penseu, personalment?
—Jo penso que sí. Potser és naïf, pensar-ho, però si no no pujaria cada dia a l’escenari. Ara l’impacte suposo que no és tan gran.

—Per què?
—Per començar, perquè fer coses al món del teatre vol dir que el gruix de gent a qui envies el missatge és més reduït que no pas al món audiovisual, per exemple. Però penso que és necessari. Potser no hi ha un canvi real, però si fas que com a mínim una persona es plantegi alguna cosa, que canviï alguna cosa… Nosaltres podem canviar, però si no canvien les polítiques i no canvia el món en què vivim, és complicat.

—El teatre fa pensar, però poques vegades ens fa actuar…
—Mira, ara que venim de Le congrès ne marche pas, en què fem una crida a la revolució, vam tenir moltes converses en què ens plantejàvem si el pas següent era fer una cosa més punk, passar a l’acció. Vam debatre sobre com es passa a l’acció des del teatre, però no ens en vam sortir. Potser a l’espectacle següent… Ens havíem arribat a proposar que la gent fes una acció allà mateix, com ara canviar-se d’energètica, de companyia de mòbil… Això tindria un impacte econòmic, encara que fos petit.

—A dalt de l’escenari heu aconseguit riure-us de vosaltres mateixos. Ho apliqueu també a les reunions d’equip, a la relació entre vosaltres?
—I tant! Si fem aquesta mena de teatre és perquè entre nosaltres ens relacionem així. És la manera com sabem comunicar i la manera que tenim d’arribar a grans problemàtiques. Per riure-te’n d’una cosa, primer t’has de riure de tu mateix.

—Heu pensat a fer obres que no siguin d’humor?
—Vam fer El profeta el 2016, el nostre segon any al Cicló, que tractava de temes molt profunds, no era de riure. Va venir a veure-la poquíssima gent, però com a companyia ens va servir per a veure que podíem fer altres coses que no fossin només basades en l’humor.

—Heu voltat per tot el país, també per Espanya. Canvia molt l’humor, traduït?
—Ens sentim molt estimats als llocs on anem. Ara anirem a l’Amèrica del Sud: a Xile i a l’Argentina –Buenos Aires, Córdoba, Rosario… L’humor canvia molt quan el tradueixes, molt. També els tempos dels gags, els tempos de parlar, el públic… Dins el país ja es nota molt: no és igual fer una funció a Granollers que fer-la a Reus o a Girona. És molt diferent.

—A Girona tenim fama de ser un públic molt exigent i seriós…
—N’hi ha un que encara ho és més.

—Quin?
—El de Reus! [Riu]

—Per què creieu que passa, això? Què fa que un públic sigui més exigent que un altre?
—Jo crec que té a veure amb el fet que tant a Reus com a Girona hi ha una tradició teatral molt forta, i això fa que hi hagi aquell posat…

—I què passa quan el públic no riu? Canvia molt, la manera de fer l’espectacle?
—Sí! Quan anem a Espanya –a Palència, Valladolid, etc.– i ens posem amb l’Església, per exemple, notes com l’ambient es pot tallar. Llavors comences a posar-te nerviós, perquè veus que no riuen. Si ve l’Israel, en acabar la funció ens diu: “Heu collat com uns desgraciats!”, perquè nosaltres som uns jonquis del riure, no ho podem evitar. Moltes vegades ens hem de repetir: “No passa res si no riuen, cada públic és diferent.” El públic l’has d’escoltar, però no n’has de ser esclau, perquè llavors et trontolla la funció.

—Sou de Mallorca, igual que la vostra companya Júlia Truyol. Per què quan actueu no parleu en mallorquí?
—Hem fet alguns personatges mallorquins, però penso que està bé barrejar. Igual que en aquesta obra faig un personatge de la Vall Fosca i el faig parlar d’allà. És bonic veure els diferents accents, és sa. És veritat que fa un temps no ho era, vull dir que xerrar mallorquí era malvist, no tan sols sobre l’escenari. A mi m’han arribat a dir: “Para de parlar així, que em fas molta ràbia! Quina vergonya, quin fàstic!” És com parlo jo! A mi em passa que quan vaig a veure una obra a Mallorca i parlen un accent raríssim, sense salar, em distancia molt. Si m’expliques una història d’aquí, de dues persones que són en un bar parlant col·loquialment, salarien! És estranyíssim, fan una cosa normativa raríssima.

—Darrerament, incorporeu actors que no són de la companyia a les produccions de la Calòrica. Us beneficia, això? De quina manera?
—Va molt bé treballar amb gent externa a la companyia, perquè ens oxigena molt. Imagina’t el pobre Yago, haver d’escriure sempre per als mateixos cinc actors…! Som cinc persones més o menys de la mateixa edat. Les històries que podem explicar no són eternes. Per això incorporar gent més jove i més gran ens obre un ventall de possibilitats des de la dramatúrgia molt interessant.

—Doneu espai a nous talents i, alhora, també us deu permetre a vosaltres de participar en projectes externs…
—És clar, ha arribat un punt en què ens hem adonat que és bonic que nosaltres treballem a fora i a dins de la companyia, per això diem que tenim una relació oberta, perquè ens és molt útil que, per exemple, la Júlia se’n vagi tres anys i després torni, perquè arrossegarà un nou públic; o que ara en Marc Rius no pugui ser a La brama del cérvol perquè fa La casa nostra de TV3…  És molt sa anar-se’n, veure gent, noves formes de treballar i aprendre. Quan fa molt de temps que ets fora i tornes a la Calòrica, tornes amb moltes ganes, perquè tornes al teu espai. I això és molt bonic.

—Us fa por caure en l’humor boomer?
—Jo crec que ja hi som i ho hem d’abraçar! [Riu] Vull dir que tenim quaranta anys, ja no som companyia jove ni emergent. El que fa única aquesta companyia és que fem el que volem. Vindràs a veure La brama del cérvol i t’agradarà o no, però és el que nosaltres volíem fer. Per molts anys d’això!

—Quinze anys més, si més no, oi?
—Sí!