Aquestes últimes setmanes s’han presentat els informes sobre l’estat de la llengua elaborats per la societat civil i per la Direcció General de Política Lingüística. Dibuixen avenços en la normalització del català en alguns àmbits, però també grans dèficits en uns altres. Després d’haver entrevistat els responsables de política lingüística del govern valencià, Rubén Trenzano, i de les Illes, Marta Fuxà, ara entrevistem Ester Franquesa, directora general de Política Lingüística del govern català, per tractar de l’estat de la llengua, de les actuacions que són prioritàries, de l’estatus lingüístic en un futur estat independent, de l’empobriment de la llengua als mitjans i a l’ensenyament i de la coordinació institucional als Països Catalans. Franquesa no esquiva cap pregunta; fins i tot la que qüestiona la pertinença de la direcció general al Departament de Cultura.

Sovint ens agafem a petites millores en l’ús del català en determinats àmbits, però la situació general no és bona. Ho veieu així? A l’àrea metropolitana l’ús del català recula de manera preocupant…
—D’entrada, vull dir que quan s’ha de fer política lingüística t’has de basar en dades. No podem treballar només segons les percepcions. I en la llengua catalana aquestes percepcions i comentaris són molt freqüents. Estem acostumats a opinar i discutir perquè la llengua ens interessa. Però no sempre ho fem a partir de dades que resulten d’una enquesta o un estudi i que són més fiables. I aquestes dades es poden comunicar o no. Però cal tenir-les en compte a l’hora de dissenyar les actuacions que cal fer i de prendre decisions. Els informes que fem a la direcció general de Política Lingüística parteixen de les dades obtingudes d’una enquesta sòlida d’usos de la llengua. Fonamentalment, d’usos individuals. I això és molt important. Quan nosaltres diem quina és la situació del coneixement i la situació de l’ús, no ho fem separadament. Cal observar aquests fenòmens en conjunt. No es poden entendre bé analitzats separadament.

I què diuen aquestes dades?
—Tenim un alt índex de coneixement de la població adulta. I aquí hi afegim el milió tres-centes mil persones que tenim a l’escola i que sortiran amb aquest coneixement de la llengua catalana –i de l’occità a la Vall d’Aran– garantit. Per tant, tenim un coneixement de base que és molt elevat. Tenim també una capacitat d’ús molt elevada. I l’últim informe explica –i és bo de remarcar-ho– que els usos individuals –que són privats– són els que són. Un tant per cent de llengua catalana, un tant per cent de llengua castellana, i un 10% d’altres llengües –amb l’àrab al capdavant, l’amazic i el romanès, a continuació. Aquesta és la composició demogràfica que tenim. I els usos, quan hi ha interacció, canvien segons cada àmbit.

Per exemple?
—En el consum cultural, el termòmetre ens diu que la ràdio en català puja; els espectacles tenen un percentatge elevat; les webs són disponibles i consultables en català… Tot això són usos. I també són usos –deficitaris en matèria lingüística– el baix consum de cinema en català o la poca presència en l’àmbit de la justícia. Si ho mirem en conjunt, no pots donar només una dada positiva o una altra de negativa. Tenim un ventall: això va prou bé, allò va mitjanament bé, i allò d’allà va malament. Si només mirem un cas concret, podem endur-nos una percepció equivocada en un sentit o en un altre. No és que siguem optimistes o pessimistes. Però en conjunt podem considerar que som un miracle. Les dades, més que no treure una conclusió única i definitiva, ens serveixen per a prendre decisions i prioritzar els àmbits d’actuació.

I quins són aquestes prioritats?
—Tenim una bossa de població que no entén el català i una bossa que no el sap parlar. Per tant, això és prioritari. S’entendrà millor si dic que treballem en les tres ces del català: coneixement, cohesió i consum. L’àmbit del coneixement és prioritari per a nosaltres. Sorprèn una mica que el 2016 hàgim de fer actuacions molt semblants a les que s’havien de fer al principi de la democràcia. Però la composició de la població ha canviat. I algunes coses que es van fer aleshores i que van funcionar bé, les hem de continuar fent. Com que tenim un 18% de la població que ha vingut de fora i aquest creixement ha estat molt intens, hem de tornar a reforçar les estructures i els sistemes d’aprenentatge per fer que el català sigui accessible a tothom.

Aquestes bosses són molt importants…
—Nosaltres posem el focus ara al 5,7% de la població adulta que diu que no entén el català i el 19% i escaig que diu que no el sap parlar. Perquè aquesta situació sí que impedeix que hi hagi una interacció en català. Hem d’intentar que aquesta població tingui la capacitat d’usar el català. Aquesta acció, mirem de canalitzar-la sobretot a través del Consorci de Normalització Lingüística, per on han passat un milió set-centes mil persones en tota la seva història. Fa una acció llarga i prioritària.

I en l’àmbit de la cohesió?
—Per a la cohesió, l’objectiu és facilitar entorns d’ús. Això és molt important perquè si els nous parlants de la llengua no veuen que els és útil i necessària, la perceben com a prescindible. I aquest és el gran problema. Però m’agrada remarcar que això ha canviat una mica respecte d’etapes anteriors. Abans parlàvem del català com una llengua que hem de recuperar i que hem de normalitzar. Era una mica la visió de recuperar el passat. En canvi, ara crec que la visió ha de ser molt diferent. Hem de vincular la llengua a un projecte de futur. Si volem ser com a país, hem de ser també en llengua catalana. La llengua com un instrument de futur per a construir el país que volem. Hem de convidar a compartir una manera de fer país.

I ens queda la ce del consum…
—Totes tres s’han de mirar en conjunt. Parlem de consum en un sentit d’ús. La llengua no existeix. És una entelèquia. Només existeixen les persones que la parlen i els productes que la vehiculen com a matèria primera o matèria secundària. Per tant, hem d’actuar de manera que l’ús creixi. I el govern, juntament amb les entitats socials, hem d’actuar en determinats àmbits. Per exemple, en literatura catalana estem prou bé. Hi ha llengües de cultura que no tenen pas la nostra situació. En canvi, en traducció d’obres en llengua estrangera no anem tan bé. Tenim una certa dificultat quan volem llegir obres que han estat escrites en una altra llengua. Hem d’actuar en molts àmbits diferents. En cinema, cal continuar treballant per augmentar l’oferta a les sales. Però hem d’incidir en les noves finestres de distribució, que és on els joves es troben més còmodes per a mirar pel·lícules i sèries. Hem d’anar adaptant les polítiques a les noves realitats.

I àmbits com el de la justícia?
—És un dèficit etern, aquest. Mentre no siguem un estat no cal que ens dediquem a picar ferro fred en determinats àmbits. Si no tenim una llei orgànica del poder judicial amb un estat que diu que el català ha de ser un requeriment per als professionals de la justícia, no cal que ens hi amoïnem. Sí que podem treballar en la part de tramitació processal. Aquest any és el primer que parlem a l’informe, a més de la dada trista de sentències, de tota la tramitació processal. Arribem a un 23% d’ús del català, encara que sabem que al final hi ha una sentència en castellà. En aquest àmbit només podem treballar-hi una mica, perquè no és a les nostres mans.

El novè informe sobre la situació de la llengua catalana conclou que el govern no legisla prou per a protegir el català. Què en penseu?
—És evident que la legislació hauria de ser més favorable per a poder impulsar la llengua. Tenim l’estat espanyol que ho sap perfectament. I l’estat francès, també. Per això legislen d’una manera que no és favorable a la llengua catalana. En tenim un munt d’exemples. Només cal veure tots els recursos presentats i les lleis que tenim impugnades per raons de llengua. La del cinema, la d’acolliment, la d’educació, el codi de consum… les tenim totes impugnades. Amb tot, tenim una legislació pròpia que té recorregut llarg que encara no cal canviar. No necessitem una nova legislació, sinó que l’actual es compleixi. La meva manera de veure-ho és que no cal legislar gaire i, en canvi, hem de conèixer més la realitat i actuar amb més precisió.

I pensar en situacions legals més estables i definitives?
—És important de tenir molt present que d’un temps ençà, el govern i la majoria parlamentària tenen la mirada posada a la creació d’un estat. Per tant, no es tracta de modificar la legislació actual en matèria lingüística ni pretendre incidir en els àmbits legislats per l’estat espanyol, sinó que cal reflexionar com farem una legislació eficaç per al català en el nou estat. Si tinguéssim una perspectiva de continuïtat, sí que hauríem de fer un plantejament sobre com canviar la situació legislativa actual de l’estat espanyol. Ens hem de concentrar més a fer el canvi per tenir l’estat propi.

I en aquest sentit, quin ha de ser l’estatus del català en una possible constitució?
—Crec que la primera cosa que afavoreix que després es puguin prendre unes decisions encertades és que no es facin declaracions sense pensar quines conseqüències pot tenir allò que es proposa. En aquest sentit, nosaltres vam començar a fer unes reunions d’experts en dret constitucional i sociolingüistes per a parlar de l’estatus de les llengües en un futur estat. El resultat va ser que discutíem molt, però costava encara més de concloure res, perquè no partíem de bases sòlides. Vam acordar d’encarregar un estudi sobre l’oficialitat lingüística, sobre el concepte mateix d’oficialitat lingüística, i sobre les aplicacions que pot tenir en un estat, en tots els àmbits. I això s’havia de fer en comparació amb nou realitats estatals existents. És a partir d’aquest estudi que hem de tenir més elements d’anàlisi perquè els nostres parlamentaris puguin escriure la constitució de Catalunya sabent quines implicacions tindrà la declaració que facin en matèria de llengua.

I quina opinió particular en teniu?
—A mi em sembla que el català s’ha de blindar en el nou estat perquè sigui la llengua de l’estat, la llengua nacional. La llengua catalana ha de tenir el màxim estatus. Ha de ser la preeminent. Si volem un nou estat, també volem que sigui millor des del punt de vista lingüístic. I després cal saber trobar la manera de garantir els usos oficials i els drets individuals de les persones que parlen llengua castellana. També hem de garantir que l’occità tingui el corresponent tractament jurídic com a llengua pròpia que és. I, finalment, també cal veure com queden reconegudes les més de dues-centes cinquanta llengües que els ciutadans de Catalunya fan servir cada dia. Organitzar tot això mereix més reflexió i menys improvisació.

Hem parlat sobre l’ús de la llengua i sobre l’estatus de la llengua. Però us preocupa la qualitat de la llengua? Hi ha una reculada important…
—Ens preocupa i ens ocupa. I ens ho mirem amb la distància necessària. Ens ocupa perquè la direcció general de Política Lingüística té adscrits dos consorcis que s’hi dediquen. Ja hem esmentat el de Normalització Lingüística, que es dedica al coneixement de la llengua en tots els nivells. I això és imprescindible perquè la qualitat lingüística augmenti entre la població. L’altre consorci és el Termcat, en l’àmbit científic i tècnic. Aquestes dues accions es complementen amb el suport de la direcció general a l’activitat normativa de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Institut d’Estudis Aranesi. Així com una voluntat que pren molts recursos econòmics i personals de la direcció general d’oferir eines sòlides i ràpides, que són l’Optimot o els sistemes de traducció.

Però més enllà d’aquestes eines per als ciutadans i les empreses, un lloc on caldria actuar amb celeritat per a millorar la qualitat del català és als mitjans de comunicació i a l’ensenyament…
—Els periodistes han de procurar utilitzar la llengua amb el màxim de qualitat, com passa amb qualsevol llengua i adequació. Hi treballem. També en l’àmbit dels mestres. Tenim converses amb Televisió de Catalunya perquè no s’abaixi la guàrdia…

Més que no abaixar-la, s’hauria d’alçar aquesta guàrdia…
—Sí. Ha canviat el sistema d’organització de l’assessorament lingüístic als mitjans. El temps passa i és natural que aquells sistemes d’assessorament ja no hagin de ser necessaris perquè els professionals surten d’escoles i universitats on han estudiat en català. Per tant, els sistemes d’assessorament lingüístic dels mitjans dels anys vuitanta i noranta haurien de ser obsolets. I haurien de ser una empenta o una ajuda en casos de dubte. Però no un assessorament en tot moment i en tot el que es diu o s’escriu als mitjans. Com que aquest sistema ha canviat, la incidència dels assessors és menor. En el sentit que és menys nombrós i amb menys intervenció directa. Cal buscar mecanismes que incideixin en els professionals.

Dieu que els professionals dels mitjans surten d’escoles i universitats on han après la llengua. Però diria que hi ha un problema evident també en la qualitat del català en l’ensenyament…
—Jo també ho he viscut això. En això coincideixo que hem de tornar a posar la qualitat de la llengua al centre del debat. Pel fet d’haver avançat tant en la formació dels mestres durant aquests trenta anys, ja no podem continuar fent el mateix. Però sí que hem de tornar a fer un esforç per assegurar que els mestres que veuen que la seva competència lingüística no arriba al nivell necessari tinguin maneres de millorar-la. Amb el Departament d’Ensenyament, en parlem sovint perquè rebem queixes en aquest sentit. Cosa que també ens passa amb TV3.

Voleu dir que ha de ser una cosa voluntària dels mestres que vegin que no arriben al nivell… No caldria passar un control de qualitat i competència lingüística periòdic?
—I si no el passessin, que fessin el reciclatge necessari. És un treball conjunt que hem de fer amb el Departament d’Ensenyament. Necessitem qualitat i prestigi perquè les noves adhesions hi siguin. Una llengua que no és forta, que no s’utilitza prou en determinats àmbits i que s’utilitza malament, no atreu els que s’hi han d’incorporar. Per això també cal parlar de les dades positives de l’ús de la llengua. Si parlem només de les dades negatives, transmetrem molt poca il·lusió als nous parlants.

L’administració també té una responsabilitat important en el prestigi i la qualitat de la llengua…
—Tenim feina a fer en aquest àmbit també. Hi ha moltes coses a millorar.

Per exemple, he llegit crítiques a l’anunci publicitari de la Grossa d’enguany, que diuen que estripa el català…
—És un cas i, evidentment, les opinions són ben lliures i és bo que hi siguin. Quan el vam veure, ens vam imaginar que hi hauria alguns comentaris en contra. Però en aquest anunci hi ha una estratègia de màrqueting que té un sentit. Si el mires pensant amb qui competeix el producte que s’anuncia i el tipus de llenguatge que es fa servir, es pot entendre millor. És un llenguatge que és real. Aquell mateix anunci amb un llenguatge més nostrat segurament no tindria el sentit de màrqueting que es buscava. A mi no em sembla que aquests elements anecdòtics siguin per extrapolar-los a una voluntat del govern d’anar en contra de la qualitat de la llengua. És una estratègia amb voluntat de transmetre un missatge a un públic concret i que té el seu sentit. No ho veig tan greu.

Entenc que no és un problema de l’accent del cantant, ni del registre, sinó de la correcció lingüística… No cal parlar malament la llengua per semblar real…
—Una de les dificultats que ens diuen és que no agrada el cinema en català perquè fa servir un llenguatge que no s’ajusta a la realitat. Aquesta raó ens la diuen molt sovint quan preguntem sobre el consum audiovisual en català. Necessitem ajustar-nos a la realitat en la nostra producció audiovisual com ho fa qualsevol llengua. Hem de ser una mica més còmodes amb la nostra llengua i no estripar-nos el vestit quan l’utilitzem en uns moments determinats que estan acotats… no passa res! La realitat i el context demana ser més flexible. No podem fer que el llenguatge resti credibilitat a una sèrie o a un producte audiovisual… No ens podem posar les mans al cap per coses que són més aviat petites i, en canvi, hem de centrar l’atenció a les coses importants.

Ja he dit que era un exemple…
—Hem d’aconseguir que la llengua pugui funcionar en tots els casos i en tots els àmbits. Fins i tot en àmbits que alguna cosa pugui trontollar. No parlo d’aquest anunci. La nova gramàtica va una mica en aquest sentit també. Val més que alguna cosa trontolli que no pas renunciar a la llengua catalana perquè se’ns fa estranya. No podem escriure de la mateixa manera en una revista científica d’alt nivell i en una revista de divulgació.

És que no parlem pas de registres. Jo parlava de correcció, que és diferent. Parlar bé no pot ser incompatible amb parlar en un registre o en un altre. La transgressió formal es pot fer dins de la correcció lingüística perquè la nostra llengua, com totes, té molts recursos. Si no, podem acabar parlant el castellà amb accent català…
—Això és un comentari que es fa a vegades. Hem d’evitar-ho. És cert. Però parlem de la llengua catalana en conjunt i, a vegades, ens fixem només en l’àmbit metropolità de l’àrea de Barcelona. Si mirem fora d’aquest àmbit, realment la llengua és molt més rica, més forta i més genuïna del que pot semblar. Si sortim del domini del Principat, encara més. Hem de mirar més enllà. Mirar les diferències d’edat i ús de la llengua. I hem de mirar amb bons ulls alguns usos que potser ens poden trontollar quan són fets en una fase d’incorporació a la llengua concreta.

Heu fet servir la paraula que em sembla que és la clau: genuïnitat. Amb una llengua tan rica i amb tants recursos, es fa estrany que s’hagi de recórrer a la llengua d’interferència perquè sembli més real…
—Hi estic d’acord. En aquest camp, necessitem reforçar tant com puguem. Com més visquem la llengua i més l’aprenguem, la parlarem millor.

Parlem ara d’una actuació més positiva: la coordinació amb les Illes i el País Valencià. Ha millorat molt la situació, oi?
—En el moment que vaig assumir aquesta responsabilitat, tenia la sensació d’estar aïllada en un desert. No hi havia ningú a l’altra banda. I això abans no havia passat. Recordo que quan estava en relacions professionals diferents hi havia una bona coordinació especialment amb les Illes. Això ha estat desert fins fa poc. Ara hem pogut reprendre la col·laboració i la relació de manera clara i intensa. Cada govern té la seva competència, però la política lingüística ha de tenir la mirada posada en el conjunt de l’àmbit lingüístic. Ara treballem perquè el sistema d’acreditació de coneixement del català sigui comú o equivalent. És un punt que pot ajudar a fer més visible la unitat de la llengua. També és molt diferent presentar-se al Consell d’Europa conjuntament o separadament. Ens fa molt més forts anar units.

—La política lingüística d’un govern s’ha de fer des del Departament de Cultura?
—Jo crec que la política lingüística del govern ha de ser del govern. Aquesta és la resposta que a mi em convenç més. Tant si és al Departament de Cultura com al Departament de Presidència…

Això pot ser tota una declaració, que pot indicar que és una qüestió que afecta tot el govern de manera transversal.
—Hi ha un element important que cal tenir en compte, també. La llengua és matèria sensible. Hi ha qüestions de llengua que a vegades són controvertits. Si se situen a l’àmbit de la Presidència, els dónes una amplificació molt gran. Cal pensar si és bo en algunes ocasions posar un altaveu tan gran. Em sembla important que, sigui on sigui, la política lingüística és de tot el govern. Ha de poder actuar sobre la política lingüística de tot el govern. No és solament la direcció general de Política Lingüística i el seu pressupost, que és minso, sinó tota la política del govern.

I és així? El govern respecta aquesta idea?
—Em sento còmoda i incòmoda en algunes ocasions. Per exemple, aquesta setmana vaig assistir a una reunió amb tots els secretaris generals dels departaments per parlar d’una qüestió de llengua. Això es pot fer des del Departament de Cultura si el departament ho veu així de clar. La llengua és d’interès de tot el govern. Que és millorable? Sí. Que milloraríem si fóssim a Presidència? Segurament. Fins i tot podríem millorar en l’àmbit pressupostari. Però més important que això és que els consellers i els secretaris generals entenguin i comparteixin que la llengua és una preocupació transversal.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb