Idiocracy (Idiocràcia) és un film de hihí-hahà en què un paio normalet se sotmet a un experiment d’hibernació i es desperta cinc segles més tard, en un futur distòpic en què la humanitat ha involucionat cap a l’estultícia per selecció natural. En un planeta poblat per enzes i ignorants, el protagonista esdevé l’home més intel·ligent del món, i el fan secretari d’un president dels Estats Units completament passat de voltes i idiotitzat. El guió és del 2006, però va ser deu anys més tard, amb la primera arribada de Trump a la presidència dels EUA, que se’n va tornar a parlar per qualificar-la de visionària: “Un retrat de l’antiintel·lectualisme, el consumisme desenfrenat i el declivi del pensament crític”, deien unes ressenyes que avui podrien passar per píndoles d’actualitat.

Dic això perquè cada vegada que llegeixo una notícia sobre l’impacte de la IA en la cognició humana em vénen al cap flaixos d’Idiocracy amb els seus personatges de vocabulari babau i primari, els teclats en què s’han substituït les lletres per pictogrames i les multipantalles que emeten vint-i-quatre hores de ximpleries patrocinades i simultànies. Als qui no l’heu vist no correu pas (els guions basats en els codis d’humor masculins no envelleixen bé), però quedeu-vos amb la idea: allò que fa vint anys ens podia fer riure per hiperbòlic i caricaturesc, avui ja forma part de la cultura mainstream occidental. Situacions que vint anys enrere les hauríem trobat insultants a la intel·ligència, avui les admetem com a signes dels temps, com ara que un president nostre difongui fotomuntatges bufonescs, que algú ens doni el condol amb dibuixets, o que hi hagi gent que dedica el seu temps a mirar vídeos de gent que fa vídeos mentre mira vídeos.

Per tant, la IA ens ha arribat al públic general amb la terra adobada. Tot just quan començàvem a assimilar l’efecte brain rot, el deteriorament mental –“podridura cerebral”, n’han dit a la Viquipèdia– que resulta de la sobreexposició al contingut trivial d’internet, sobretot a les xarxes socials. Com a curiositat que ve al cas, el 2024 brain rot va ser reconeguda com a “paraula de l’any” pels prestigiosos diccionaris Oxford, i que en realitat siguin dos paraules no sé si diu més que el fet que l’escollida del 2015 hagués estat una emoticona, la famosa cara groga que plora de riure i que té tant de predicament entre el boomerat. Per tant, si el 2027 continuen en voga els desastres bèl·lics, humanitaris i climàtics, humilment els suggeriria com a mot de l’any la careta que plora i encara una tirallonga de corets trencats, que són ben bufons.

Doncs això dèiem, que als nostres cervells podrits només els faltava la comoditat de poder externalitzar en la IA l’exercici de pensar, aquesta feina fatigosa que ens subjuga des de l’etapa escolar i que avui mirem de distreure a la mínima lliscant un dit d’esma per una pantalla. Justament, en un vídeo d’aquests mastegats que preparen els TN per a les xarxes, un professor de secundària deixava anar el titular: “La IA mata la creativitat i el pensament complex a l’aula.” L’algorisme me l’havia servit adjunt a un comentari d’una professora universitària: “Hi ha estudiants que arriben a la universitat sense pensament crític ni complex. Incapaços de redactar res que no sigui amb IA.” Res més fàcil que acostumar-se un hom a la mandra: fins i tot ja hi ha estudis que afirmen que els nostres cervells de plastilina queden endropits per la IA des de la primera setmana. Figura’t l’efecte en les generacions d’escolars que ens han d’enterrar, i us parla una tecnooptimista de pedra picada.

Ara mateix pots tindre professors que preparen tasques amb IA per a alumnes que les fan amb IA perquè acabin corregides per IA. Això, si és que no fan servir eines de IA per a detectar la IA alhora que els alumnes fan servir unes altres eines de IA per “humanitzar” els seus treballs fets amb IA, una mena de reescriptors estilístics automàtics que hi afegiran aquells petits errors tan entranyables dels humans. Aquest joc del gat i la rata ascendeix vertiginós per la jerarquia acadèmica: l’ús de la IA ha augmentat el nombre de publicacions d’articles d’investigació, però com que la bèstia només treballa amb material existent, els papers tendeixen a ser menys agosarats i més conservadors; i una dada paradigmàtica: si fa tres anys un de cada 2.800 articles científics havien colat citacions inventades per la IA –títols, autors i revistes inexistents–, només en mig 2026 ja se’n compten un de cada 270. La pujarem dreta, la paret.

Us en recordeu de quan protestàvem per l’asfíxia de les humanitats al currículum escolar, filosofia, llatí, grec, literatura, música, i més cap aquí la reducció de les ciències al batxillerat? Això era abans-d’ahir, que lamentàvem el que consideràvem un boicot al pensament crític dels adults de demà. Doncs en un d’aquests llençols que perdem a cada bugada, no sé si ho heu observat: abans parlàvem de pensament crític i ara ja parlem simplement de pensar. Hem baixat un graonet més, i a mesura que es va tancant la finestra d’atenció de la canalla –per on anem, ara, pels tres minuts?– més estreta es fa l’escletxa per al gruix feixuc del coneixement. Un coneixement que necessàriament ha de ser aplanat, triturat, simplificat; subministrat amb colorets, llumetes, avionets; sense ambigüitats que puguin desafiar una comprensió lectora rudimentària i que no para de caure en picat. I parlo de xiquets per no posar-nos en evidència als vells.

En aquest punt és inevitable fer un esment de l’efecte Flynn invers, la davallada de les puntuacions mitjanes als tests d’intel·ligència que s’ha observat en països avançats d’ençà de finals del segle passat, tenint en compte que fins aleshores no havia parat de pujar. Casualment, el descens coincideix amb la digitalització progressiva de les nostres vides i la fragmentació de l’atenció, jo no vull dir res. Però mentre no aprenguem com ensenyar a les generacions de l’era de la IA, passarà el que veiem ara: que les notes de la feina feta “a casa” pugen mentre les de les proves fetes a l’aula baixen, i això, combinat amb els aprovats generals, fa que aquella vella amenaça del “ja us suspendrà la vida” agafi més sentit que mai.

El film Idiocràcia partia d’una premissa ianquicèntrica i facilota, que és que la humanitat s’havia idiotitzat perquè els pobres i llecs es reproduïen més que els rics i cultivats. Si fos a fer avui i a casa nostra, els guionistes s’haurien pogut inspirar en un món en què la majoria de la població pateix un sistema educatiu en col·lapse, amb currículums esporgats i títols de llengua regalats, mentre que una elit minoritària fa anys que prepara els seus plançons en centres exclusius lliures d’experiments pedagògics i digitals. Un món distòpic en què, com ho definia perfectament una professora de la revolta dels mestres, les diferències socials des del bressol acaben donant lloc a diferències cognitives. La pel·lícula es podria titular IdIAcràcia.