Estel Solé guanya el premi Ramon Llull amb ‘Aquest tros de vida’

Sis anys abans no nasqués l’autora premiada enguany, Estel Solé Casadellà (Molins de Rei, Baix Llobregat, 1987), l’editorial Planeta instituïa el premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes, amb l’objectiu de distingir una novel·la inèdita en llengua catalana. Era, i continua essent-ho, el més ben dotat per a novel·la inèdita en català –actualment amb seixanta mil euros– i aquell 1981 el va guanyar Joan Perucho amb Les aventures del cavaller Kosmas. De llavors ençà, l’han guanyat Pere Gimferrer, Terenci Moix, Nèstor Luján, Josep Maria Ballarín o Baltasar Porcel i, els darrers anys, Gerard Quintana, Empar Moliner, Andreu Claret i Ramon Gener, que, amb Història d’un piano, s’ha alçat com la novel·la més venuda del 2024, i traduïda a més de vuit idiomes, com el francès, el portuguès i el croat.

Avui, Solé, de trenta-vuit anys, completa la llista dels quaranta-cinc guanyadors amb una novel·la que conté molta vida, amb totes les arestes que té. “Personalment, deixo enrere un dels pitjors anys de la meva vida, un any convuls en què confesso que sovint he hagut d’esgarrapar les escasses forces que em quedaven per escriure setmanalment aquests articles que, malgrat tot, m’empenyen a seguir endavant. No sé ben bé quins propòsits tinc per al nou any. Suposo que, senzillament, em deixaré portar, aigua avall, pel riu de sempre, que mai és el mateix riu, i ja veurem”, escrivia per Cap d’Any. D’alguna manera, el guardó permet de remuntar la trencadissa personal i encarar el futur amb més bones cartes.

Una història d’ambició i precarietat

Vuit anys després del seu debut en la narrativa, Estel Solé ha trigat a cloure la segona novel·la. “Sóc molt exigent amb mi mateixa, i escriure per a mi és molt tortuós –ha confessat-. Baixo a la cova a buscar les paraules, com els meus besavis miners, i em demano ser rigorosament honesta. Costa ser rigorós i reconèixer les vulnerabilitats d’un mateix i la part més fosca d’un mateix”, ha afegit sobre Aquest tros de vida, que voldria contenir “esperança i resiliència”, i que ha estat reconegut com a guanyador per un jurat format per format per Carles Casajuana, Pere Gimferrer, Isona Passola, Núria Pradas, Gerard Quintana, Carme Riera i Emili Rosales, d’entre cinquanta-tres originals presentats.

“De partícules meves n’hi ha en tots els meus personatges”, ha afirmat rotundament la guanyadora del Llull, quan li han demanat què hi ha d’ella en la protagonista. Per escriure aquesta novel·la, Solé assegura haver robat temps al temps, anant a escriure als bars de bon matí o a la nit, “i tot això s’ha acabat incorporant a la novel·la”. Com per exemple, aquesta necessitat de fer moltes feines per poder portar un plat a taula i pagar el lloguer. Segons que ha confessat ella mateixa, la precarietat ha marcat la seva trajectòria d’autora de poesia, contes infantils o teatre, a més d’actriu i col·laborada de mitjans de comunicació.

El masclisme de les dones, com el que hi ha en la violència obstètrica –un dels episodis que mostra Aquest tros de vida–, és un dels temes de què volia tractar en el seu text. Però també aquesta precarietat, que no volia encarar, però, pel vessant cultural, sinó del punt de vista de la recerca científica. La protagonista, la Lena, una científica ambiciosa d’una trentena llarga d’anys, té dos contratemps vitals que fa que el seu matrimoni, en què ha maldat per conciliar la criança amb les seves obligacions laborals, trontolli i cometi allò que ella anomena “el pitjor error de la meva vida”. Així doncs, voldrà tornar el favor a un desconegut, l’Abel, acompanyant-lo a un poble d’Occitània, a casa de la Margue i el Benoît. La convivència amb els tres desconeguts farà que ho reconsideri tot plegat, i es qüestioni com a mare i professional, reivindicant-se com a persona i dona, i demanant-se si és lícita la seva ambició. “A vegades les relacions amb desconeguts ens permeten de mostrar coses que no faríem amb el nostre entorn.” Barcelona, Empordà i Occitània són els escenaris de la novel·la, d’una road movie que Solé ja s’imagina com una obra de teatre o, potser, un film. De moment, Aquest tros de vida arribarà a les llibreries el 26 de febrer.

Escriptora, actriu, productora i directora teatral, Solé va rebre el 2011 el premi Amadeu Oller amb el poemari Dones que somiaven ser altres dones. Va debutar en la novel·la l’any 2016 amb Si no puc volar. Coneguda gràcies al seu paper a la sèrie La Riera, amb l’obra de teatre Animals de companyia va fer ronda internacional per teatres dels Països Catalans, l’estat espanyol, Mèxic i Panamà. Col·laboradora de VilaWeb, on publica setmanalment una columna d’opinió, participa en La tarda de Catalunya Ràdio i Tot es mou de TV3, a més de formar part de la junta directiva d’Òmnium Cultural.