Decididament, no són bons temps els que vivim. Diria que des de fa un any ens anem acostumant massa a la presència de la mort rondant a prop nostre. Per desgràcia, de motius no ens en falten, però em preocupa que a força de sentir-ne parlar, de convertir-la en una corba estatística o en un percentatge aritmètic, perdem de vista la contundència de l’inapel·lable “s’ha acabat”, la tragèdia individual que s’amaga darrere de cada notícia que ens assabenta de la pèrdua d’algú que havíem conegut.

Tot això m’ha vingut de resultes de la mort recent d’un escriptor català al qual no fa ni tres mesos jo mateix destacava en tots els articles que solc publicar amb les efemèrides i aniversaris del nou any. Em refereixo a Estanislau Torres, que ens va deixar el dilluns 15 de març i que l’11 d’abril hauria arribat a la noble edat de noranta-cinc anys.

La seva esquela va sortir publicada al Punt Avui del dimarts 16 i jo aquell dia vaig comprar, com tinc per costum, el diari, però, segurament per raons de feina, no el vaig obrir fins l’endemà. Aleshores vaig veure l’esquela, vaig anotar la defunció al lloc on solc anotar aquestes coses… i res  més. Vull dir que no ho vaig anunciar –com he fet altres vegades– per les xarxes socials i ni tan sols se’m va acudir de passar el retall de l’esquela a algun mitjà informatiu amb el qual tinc contacte sovintejat. Res.

Fins que avui, quinze dies després de la seva mort, he vist que Joaquim Carbó publicava un text de record en la secció d’obituaris d’un diari barceloní i tot seguit la notícia, ara sí, començava a escampar-se per la xarxa.

L’estima que traspua el text de l’amic Carbó per la figura d’Estanislau Torres l’he entesa perfectament i m’ha arribat a l’ànima perquè, de fet (i salvant totes les distàncies), jo en podia haver escrit un de força similar. Vaig conèixer en Torres gairebé en el mateix moment que vaig conèixer en Carbó: quan vaig tenir la sort d’entrar en contacte, gràcies a Gaspar Aguayo, l’ànima de la llibreria Maga del carrer d’Amèrica, amb un grup que va començar a ser conegut com “els escriptors del Guinardó” i que teníem com a seu oficiosa els escassos vint-i-cinc metres quadrats d’aquesta llibreria.

Parlo dels primers anys vuitanta i, sobretot, d’una data cabdal: la nit del 13 al 14 de juliol de 1986 en què, de matinada, un grup d’extrema dreta va atemptar contra la llibreria Públia, de Joan Ballester, i la Maga del Gaspar i la Marina. A la Públia els estralls varen limitar-se a l’aparador, però al Guinardó varen ser devastadors. Però aquell grup de lletraferits, amb l’empenta de tot el barri, l’associació de veïns, les escoles i els mestres, el districte municipal, el Gremi d’Editors i la Generalitat, va saber capgirar la situació i no varen passar gaires setmanes fins que la nova Maga va obrir les portes en aquell petit cop de puny carregat de bons llibres i de millors vibracions.

Nosaltres ens vàrem conjurar amb l’Associació d’Escriptors i l’editorial Laia que va editar en un temps rècord un llibre que es va titular Crema de Maga i que es va exhaurir de seguida perquè tot el que recaptés anava destinat a la reconstrucció de la botiga. I en aquell grup, al costat de la parella Fuster-Oliver, de l’Albanell, del Josep Maria Illa, del Carbó, del Brossa i d’uns quants més hi havia l’Estanislau Torres; tancant la llista, a més a més, per imperatius de l’ordre alfabètic dels cognoms. Un home de físic eixut –era un gran caminador, en Torres–, de conversa plena de referències cultes i amb un rostre presidit per unes espectaculars celles que ell tenia prou cura de mantenir sempre en posició rígida i alerta.

Escriptor de registre ampli, summament observador i amb un gran domini de la concisió i de la frase breu, ens ha deixat una obra ara potser oblidada però que valdria la pena de recuperar de manera selectiva perquè em resisteixo a creure que res del que va escriure ja no tingui cap interès per al lector d’avui. Penso sobretot en els textos dedicats a la guerra civil –especialment la batalla de l’Ebre i la caiguda de Catalunya– i en alguns viatges que cada any feia a països exòtics i que després va convertir en llibres.

L’Estanislau Torres no va tenir gaire sort a partir de la dècada dels noranta. La seva obra ja no va trobar un públic interessat i a poc a poc la seva actitud crítica envers tot el que feia referència a la societat literària que l’envoltava es va accentuar. No era, ni de bon tros, un cas únic ni encara menys hi havia res de personal en contra seu, però ell ho va patir molt i durant una època va ser una presència habitual en la secció de cartes al director d’alguns diaris, sempre per desmentir alguna cosa que s’havia dit –també, ai las, per algunes que no es deien, pels silencis– sobre els seus llibres o les seves opinions.

Torno al començament: ens habituem massa de pressa a oblidar-nos de la gent que en algun moment hem estimat o ha format part de la nostra vida. I de l’oblit per antonomàsia; és a dir, el que porta la mort. En Torres, l’amic Estanislau, feia temps que vivia retirat i lluny de la ploma. De tant en tant el vèiem en algun acte o preguntàvem per ell quan el fet de trobar-se i xerrar en colla i sense barreres era normal.

I ara som on som. Hi pensem, ens fa pena i acabem escrivint textos de recordatori com aquest, encara que sigui a deshora. Perquè això –la memòria i la gratitud que ens surt del fons del cor– sí que el virus no ens ho ha pogut prendre.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.