Escriptors: la baula més feble de la cadena del llibre

  • Els autors només cobren un 10% de cada exemplar venut i els és pràcticament impossible viure del seu ofici

VilaWeb
Sebastià Bennasar
29.12.2022 - 21:40
Actualització: 30.12.2022 - 21:02

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Segurament, aquestes festes de Nadal heu regalat algun llibre, o us n’han regalat, o en regalareu. Amb una mica de sort, sou d’aquells que en compreu sovint, durant tot l’any. Ja no entrarem a demanar els hàbits de lectura de cadascú, que aquí tot va per barris, però no anem gaire sobrats: ni de lectura en general ni de lectura en català en particular. És molt possible que algun d’aquests llibres comprats o llegits s’hagin escollit pel títol, per la coberta o per la temàtica, però en la majoria dels casos s’han escollit per l’autor que signa el text. I segurament són molt poques les persones que s’han demanat per les condicions dels autors de la novel·la, l’assaig, el poemari, el llibre de relats o l’obra de teatre que tenen a les mans. La majoria dels lectors ignora un fet important: els escriptors són la peça més feble de la cadena tròfica del món del llibre, els qui menys remuneració reben per la seva feina.

Paga la pena que ens aturem un moment a respondre a una pregunta: quant guanya un escriptor per cada llibre? Molt fàcil: el 10% de cadascun dels exemplars venuts sense IVA. És a dir, si un llibre es ven a 18 euros –preu mitjà dels exemplars que es venen en català en aquests moments– vol dir que l’autor s’emporta 1,72 euros de remuneració. Per aconseguir de ser mileurista, hauria de vendre al voltant de 7.000 exemplars dels seus títols cada any, una xifra molt complicada d’assolir per a la majoria dels escriptors, sobretot perquè la tirada mitjana en narrativa és de poc més de 600 exemplars, i de 250 en el cas de poesia.

El repartiment del pastís

Arribats a aquest punt, cal posar els guanys de l’autor en relació amb la resta dels agents de la cadena del llibre. Actualment, i sempre parlem de mitjanes, els llibreters s’emporten el 30% del preu final del llibre, els distribuïdors el 25% i els editors el 35%. És a dir, dels famosos 18 euros, un cop descomptat l’IVA, el llibreter se’n queda 5,1; el distribuïdor 4,3; i l’editor 6,02. Cadascun d’ells, és clar, haurà de pagar els seus costs estructurals i els imposts pertinents. L’autor també, perquè un 15% dels guanys els haurà de destinar a Hisenda (segons com, els pot recuperar, és clar) i un altre 15% (de mitjana) al seu agent. Per tant, de cada 1,72 euros, li’n quedaran nets 1,2, de manera que, automàticament, la xifra d’exemplars a vendre per aconseguir de ser mileurista s’eleva fins als 10.000. Primera conclusió: és pràcticament impossible viure (sobreviure) dels drets d’autor al nostre país.

I doncs, de què viuen els escriptors i com? La immensa majoria, d’una altra feina que combinen amb l’activitat d’escriptura, o fent múltiples feines vinculades amb la literatura que, entre totes, fan un sou. Abunden sobretot els professors, altres tipus de funcionaris i professionals liberals en el primer grup. Són feines que permeten de tenir prou temps lliure per a dedicar-se a l’escriptura, sobretot quan, a partir d’un moment en què la plaça ha estat consolidada, poden demanar reduccions de jornada.

Fixem-nos un moment en aquells que combinen mil feines, que seria el més semblant al model d’escriptor professional. Entre les múltiples ocupacions, hi pot haver redactar continguts (tant periodístics com d’altres menes, molt especialment per a pàgines web o obres col·lectives o, fins i tot, obres que signen altres autors); redactar llibres d’encàrrec; traduir; conduir clubs de lectura i altres activitats públiques com ara conferències i tallers, que moltes vegades inventen ells mateixos; fer classes d’escriptura… o la combinació de totes aquestes tasques amb la creació de l’obra pròpia mentre s’espera l’arribada d’un gran èxit o, com a mínim, d’un èxit temporal que ajudi a la visibilitat.

El problema de la visibilitat

Perquè aquest és un altre gran problema: com es poden arribar a vendre 10.000 exemplars cada any –entre tots els títols que pugui tenir un autor– si les tirades són tan curtes i, sobretot, si la rotació dels llibres és tan gran i, a més, tenim la competència dels llibres en castellà i de les traduccions que arriben de fora? La visibilitat dels llibres ha de ser un factor a tenir molt en compte i en això també hi ha diferències importants: les editorials petites i independents tenen molta cura dels seus autors i els textos, però difícilment poden fer tirades tan grans ni inversions en publicitat com les editorials grans, que poden escampar més els llibres però que, a la vegada, han d’optar per uns quants autors que publiquen cada any i no pas per tots. Perquè hi ha un fet incontestable, que és que hi ha més de 2.000 escriptors en actiu en català al país, i la xifra no para d’augmentar amb noves incorporacions any rere any. Atesa aquesta allau, la majoria dels qui escriuen només té una solució: buscar-se la vida i enginyar-se-les tant com pugui per aconseguir de treure el cap. En aquest aspecte, són fonamentals les xarxes socials, però també la capacitat comunicativa de cadascú en els actes públics i envers els mitjans de comunicació.

Parlem dels premis

Moltes vegades, als mitjans es parla de literatura quan s’associa a premis literaris. Certament, els premis i guardons són molt importants per a la supervivència dels escriptors, però cal fer unes quantes consideracions. En primer lloc, hi ha la distinció entre els premis grans i els petits. En català, els petits són tots els de menys de 3.000 euros. Els solen convocar els ajuntaments i altres administracions i sovint comporten la dotació econòmica i la publicació del llibre en obscures publicacions municipals de molt poca difusió més enllà del municipi convocant. D’altres vegades ni això, tan sols el taló i el diploma acreditatiu.

Aquests premis poden ser una salvació per als autors que han optat pel camí de la professionalització. Els 600 euros (amb imposts a deduir) d’un premi municipal per un relat o per un petit conjunt de poemes que es cacen de tant en tant poden significar menjar carn i peix la darrera setmana de mes o no, per exemple, o poder canviar una rentadora o una nevera que fa temps que demanen a crits la jubilació. N’hi ha molts, d’aquests guardons, però el gran emperò és saber qui forma part del jurat i el fet que, d’ençà que es permet la presentació en línia en molts casos, la competència ha pujat enormement. Hi ha premis de relat amb una dotació de 400 euros, per exemple, que han rebut fins a 150 originals. La immensa majoria de vegades el jurat no és professional i no cobra per la feina.

Els premis amb una dotació superior a 3.000 euros també se subdivideixen principalment en dues categories: els institucionals i els que van vinculats a editorials i que són, per tant, privats. Aquí hi ha de tot i sempre ha planat l’ombra de possibles pactes per a premiar determinats escriptors en determinats moments. Sigui com sigui, algun dels premis grans poden ajudar decisivament a la carrera d’un autor i a la seva supervivència, perquè comporten un ajut econòmic directe i, en aquest cas, bones vendes. Però fem una anàlisi un poc més acurada. Si un autor guanya, per exemple, el premi Sant Jordi, dotat amb 60.000 euros, haurà de pagar-ne el 45% a Hisenda. Per tant, li’n queden 33.000. Si paga a l’agent uns altres 9.000 euros (el 15% del guardó), ja només en són 24.000, i si pensem que potser ha estat dos anys per escriure la novel·la, surt el que dèiem: un mileurista.

Aquests darrers temps, els escriptors també han estat notícia per l’augment de les beques a la creació. La Institució de les Lletres ha augmentat les partides que s’atorguen tant a la traducció com a la creació, i l’Ajuntament de Barcelona també ha impulsat noves beques per a escriure obres vinculades d’alguna manera amb la ciutat. Tant en un cas com en l’altre són una molt bona ajuda, però res més que això. L’autor que les rebi haurà de continuar fent de la pluriocupació una de les seves majors virtuts.

També van mal dades per a la literatura infantil i juvenil 

Quant als autors que es dediquen a la literatura infantil i juvenil les perspectives tampoc no són gaire bones. Durant un temps, aquest gènere havia estat un bon refugi per als escriptors professionals (i encara ho és en alguns casos comptats, com en la literatura d’adults) i no són pocs els escriptors que combinen la literatura d’adults amb l’escriptura per a canalla, possiblement la més difícil de totes, per les dificultats implícites dels nous temps en què cal atrapar l’atenció del lector des del primer moment i perquè cal adaptar el llenguatge a la realitat lingüística dels nens i a la vegada tenir en compte (sobretot en la literatura juvenil) que els hàbits lectors són cada vegada més complicats. Els autors de literatura infantil i juvenil són els cuidadors de la pedrera de lectors futurs i durant un temps es guanyaven bé la vida gràcies a uns canals de distribució propis i a les nombroses xerrades que es feien als centres escolars. Ara se’n continuen fent, però l’administració ha complicat enormement la manera de cobrar-les i, a més a més, d’ençà de fa una dècada llarga hi ha un altre gran problema: la socialització del llibre de lectura.

Què implica la socialització? Doncs, a la pràctica, la ruïna per a editors i autors i la desaparició d’un hàbit imprescindible per a tenir lectors en el futur: la creació de la biblioteca personal. El mecanisme pervers de les escoles és comprar un lot de llibres d’un autor, que és propietat de l’escola, i aprofitar-lo any rere any amb l’excusa d’abaratir els costs i de no discriminar ningú. Cal recordar que el preu del llibre infantil i juvenil és de 10 euros de mitjana, i el més intel·ligent seria trobar solucions per a subvencionar la compra per a aquelles famílies que realment no s’ho poden permetre. Tres llibres de lectura l’any no costen més de 30 euros, però, en canvi, el perjudici per als autors i els editors és enorme i el cost social, sobretot, és terrible, perquè es fa creure falsament als infants que els llibres no costen res, que no s’han d’apreciar i que la biblioteca personal i l’hàbit d’adquirir llibres és una estupidesa.

Amb aquest panorama, torna a ser obligatori demanar-se si es pot viure d’escriure i si es pot viure d’escriure en català. La conclusió és que no, que és pràcticament impossible, i que, si de cas, es pot viure (sobreviure) de la literatura en català i totes les feines que s’hi vinculen. Evidentment, hi ha un grup molt petit d’escriptors que sí que poden, però en la majoria de casos combinen l’escriptura amb alguna altra font d’ingressos. A més a més, el problema principal, seguint una tendència general de la societat, és el de la desaparició de la classe mitjana.

La desaparició de la classe mitjana

Què vol dir, això? Doncs que fins fa uns quinze anys, en la literatura catalana, hi havia tot un seguit d’escriptors que eren molt venuts, i després hi havia una classe mitjana que venia entre quatre mil i quinze mil exemplars dels seus llibres. Amb l’arribada de la crisi, la proliferació de noves editorials, el boom de l’autoedició i el sorgiment de molts escriptors, aquests autors no varen arribar a fer el salt cap amunt i varen quedar-se en la franja alta dels autors que venen poc, és a dir, són autors que poden vendre amb facilitat entre 1.000 exemplars i 2.000 de les seves obres, però en cap cas acostar-se a xifres que permetin de viure de l’escriptura, ni tan sols fer que els drets d’autor siguin l’entrada més significativa d’ingressos del conjunt de feines que fan. És el reflex exacte del que passa, amb una classe mitjana com més va més migrada i precaritzada.

Algunes solucions

I quines solucions hi ha per a revertir aquesta tendència que implica que els productors principals, la peça essencial sense la qual no hi hauria llibres, sigui la més feble del sistema? Per començar, revertir el concepte que qualsevol producte de fora és millor que els nostres. Si fem una reivindicació ferrenya del quilòmetre zero en totes les nostres compres, també l’hem de fer extensiva a la nostra literatura. En segon lloc, revertir la socialització del llibre de lectura a les escoles i fer efectiva una política d’ajut a la compra per a qui realment ho necessiti i tornar a potenciar la biblioteca personal. I en tercer lloc, treballar tots plegats per fer més visibles els llibres escrits en català en tots els àmbits i, sobretot, fer més visibles els autors i oferir més espais i llocs perquè puguin trobar-se amb el públic lector. En definitiva: aconseguir que les llistes dels més venuts, les cues de Sant Jordi i les de tots els festivals literaris del país siguin per a aconseguir les signatures dels nostres autors, perquè siguin tan coneguts o més que qualsevol de fora. I això implica creure’ns que els escriptors en català són tan bons o millors que Paul Auster, Dolores Redondo o qualsevol suec amb dièresis sobre les a de torn. Ens hi posem?

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes