Escenes de l’autodestrucció de l’espècie (i 4)

Amb una nova aproximació a l’obra i la biografia de l’escriptor cubà d’origen gallec Lino Novás Calvo, l’escriptor català d’origen murciano-andalús J –exiliat, com sabem, a l’illa d’Arousa, on, reclòs a l’hotel Tamanaco amb una cama trencada, espera recuperar la inspiració perduda– comprova que al començament del nazisme Novás era a Hamburg (“Hamburg està oblidant el seu anglès […] Els joves escolten menys quan se’ls parla en un idioma que no és pas el seu. Aquest fet em va semblar més essencial que el “Heil Hitler!” de la salutació actual. Abans de la guerra, la burgesia usava l’adieu francès a tall de comiat. Més endavant va adoptar l’auf wiedersehen del poble. Avui està adoptant el heil Hitler!”) i a Berlín (“Als caus dels voltants de l’Alexander Platz, al principi s’hi reunien molts enemics del règim. El govern n’ha tancat alguns, n’ha reformat uns altres, i ha enviat molts dels que els freqüentaven als camps de concentració. Però, en el fons, hi resta un pòsit. Els nazis no han pogut exterminar del tot ni el vici, ni la criminalitat, ni el comunisme”). J pensa en la novel·la Berlin Alexanderplatz, d’Alfred Döblin, a qui l’escriptor alemany W.G. Sebald retreu la temptació de fer desaparèixer els horrors reals del seu temps sota l’artifici de l’abstracció i el vertigen metafísic. En la seva tesi doctoral, Paula Kuffer Dinerstein diu que la crítica de Sebald a la incursió de Döblin en el mite, amb les seves imatges de destrucció, es poden entendre de manera anàloga a la crítica que Benjamin dirigia als surrealistes. J recorda l’evocació onírica de Berlín que recull Ingmar Bergman, simpatitzant del nazisme quan era jove, a Lanterna magica: “En els meus somnis nocturns sovint he estat a Berlín […] Surto a la recerca dels barris de l’altra banda dels ponts […] La curiositat i el terror m’impulsen a continuar, he d’arribar a temps a les execucions públiques. Aleshores em trobo amb la meva dona morta, ens abracem amb tendresa i cerquem un hotel per fer l’amor […] El cel està negre i es mou tallant. Ara sé que he arribat als barris prohibits. Allà hi ha el teatre, amb l’incomprensible muntatge.”

J troba una ressenya de Lino Novás sobre un llibre (Abdul-Hamid. Le sultan rouge) on es parla dels abissinis (“Efeminats i àgils, gràcils i agradosos, d’un color bronzejat, quasi daurat, els abissinis eren de trets harmoniosos, ben proporcionats. Tenien els llavis prims, el nas sensible, les dents regulars”), molt cercats pels xeics àrabs per a fer-ne eunucs: “Els botxins lligaven els nois a una taula, o els estiraven a terra, mitjançant corretges que en fixaven els braços, les cames i el tronc; després, estrenyent amb un nus les parts a eliminar, tallaven arran el que calia amb un instrument ben esmolat. Tot seguit vessaven pega bullent a la ferida i, a vegades, oli o mantega; sovint la cauterització també es feia al ferro roent. Després s’introduïa una tija a la uretra per evitar-ne l’obliteració i, seguidament, els pobres desgraciats, quasi moribunds, eren enterrats a la sorra fins a la cintura. Nou de cada deu es morien. Els rars supervivents eren deixats en aquella posició uns quants dies, amb aigua i llet com a únic aliment”. J recorda un comentari de l’escriptor suís Robert Walser, recollit per Carl Seelig al llibre sobre les passejades de tots dos a Suïssa, de l’època que els abissinis eren bombardejats pels feixistes italians: “Els abissinis no haurien arribat a aquesta situació si s’haguessin resistit a les seduccions de la civilització mantenint-se fidels a les tradicions. S’ha de ser fidel a les tradicions, sempre i en tot moment!” Novás Calvo també parla dels eunucs a El negrero: “El factor, va dir el músic, tenia un harem de mulates i un altre de princeses negres, comprades o robades als seus reis. El seu palau, va dir, era folrat de tapisseria àrab i persa, amb els colors crema, mel i vermell. A l’harem tenia eunucs, castrats per ell mateix, i guardianes blanques portugueses.”

Lino Novás va viure a Barcelona durant la República; de la seva estada a la ciutat, va treure material per a escriure Un experimento en el barrio chino (1936). Pedro Blanco, el personatge històric que li va inspirar el protagonista d’El negrero, es va retirar a viure en una torre de Sant Gervasi de Cassoles, tot i que altres fonts en perden el rastre a Gènova. Un antic soci de Pedro Blanco en el tràfic d’esclaus, el capità Canot (The Adventures of an African Slaver), parla de les “dificultats familiars” del negrer malagueny pel fet que, als catorze anys, va fer una filla a la seva germana Rosa i va haver de fugir de Màlaga. Quan era un reietó negrer a les costes africanes, Pedro Blanco va reclamar Rosa, que el va anar a trobar i va morir a la factoria del germà. En el seu penúltim any de vida a Barcelona, Pedro Blanco havia perdut el cap. Sota la custòdia de dos infermers, sempre furiós i delirant, el negrer es tranquil·litzava tenint davant els ulls una caixa en forma de nau. Lligat amb una camisa de força que era capaç d’estripar, els nens li tiraven pilotes de fang per sobre de la tàpia i els mariners que arribaven a port anaven a escoltar vora el mur els deliris del boig: “Au, nois! Mastelers de goneta, al peu de l’eixàrcia! Braça a sobrevent! Arria i carrega! Trenca guia, hissa i embica! Llestos per a carregar les gonetes! Avall!”. Pedro Blanco va custodiar la caixa sagrada fins als últims moments. El dia que la filla, que es deia Rosa com la mare, el va trobar mort a la torre, els cuidadors havien desaparegut. De la caixa sagrada, oberta damunt la taula, sobresortia una mòmia de dona, amb els ulls esbatanats, enfaixada amb sedes (“Pedro havia romàs en una convulsió, els ulls també oberts. Les dues mòmies semblaven mirar-se”, escriu Novás Calvo). Pedro Blanco era conegut com “el Rothschild dels negres”: els cuidadors devien pensar que la caixa que guardava amb tant d’afany amagava un tresor. Era l’any 1854. Potser el van enterrar al cementiri de Sant Gervasi, construït l’any 1853, però, de tornada a Barcelona, J no hi va trobar la tomba del negrer.

El juliol del 1854, en venjança per l’execució del seu líder, Josep Barceló, els teixidors que havien participat en el conflicte de les Selfactines van matar Josep Sol i Padrís, soci del fabricant Joan Güell i Ferrer, que havia fet la seva fortuna com a negrer a Cuba. (Aquests fets van ser dramatitzats pel Teatre Lliure –Camí de nit, 1854– en el seu muntatge inaugural el 1976.) Arran de l’Exposició Universal de 1888, Barcelona va dedicar una estàtua a Güell i Ferrer; enderrocada el 1936, el pedestal va ser dedicat a les víctimes de la insurrecció feixista, però els vencedors de la guerra civil van fer reconstruir el monument entre el 1941 i el 1945.

En abandonar l’illa d’Arousa, a J li ballava pel cap un fragment d’Ahir, la novel·la de l’escriptora hongaresa, exiliada a Suïssa, Agota Kristof:

“Dalt de la muntanya, s’hi van reunir els músics. El director d’orquestra va replegar les seves ales negres i els altres van començar a tocar.

El seu vaixell navegava sobre les ones de la música, les cordes onejaven al vent.

Els dits ganxuts del més gran es van clavar a la fusta. Els altres quatre es van treure les vestidures, les costelles els tibaven, els genolls se’ls doblegaven, aranyes negres ballaven a les seves artèries.

A la vall, encara hi ressonava el sol, senzilles cases grises pastaven l’herba del prat, en el moment que el més fort dels músics, que, somiador, passejava entre el blat, es va agenollar dalt del turó. I al fons del vaixell cantava qui va ser el més feliç de tots.

Els altres no van veure les crosses del sol impotent. Un quadre es va omplir dels colors del cel. Als ulls, s’hi van encendre les estrelles del futur.

Llavors, els homes del vaixell van carregar els seus morts a les espatlles i van mirar cap a la terra per última vegada.”

El poeta de Santa Coloma de Gramenet Jordi Valls Pozo recomana en una piulada –adreçada, entre d’altres, a J–, la lectura d’un Josep Sol (1909-1982) distint del soci de Güell i Ferrer. Aquest altre, colomenc, fill de pagesos, escriptor i crític els anys de la República, soldat a la guerra i exiliat interior durant el franquisme, va ser estudiat per Maria Campillo i Marçal Subiràs. J recull un fragment d’un article de Sol que Jacint Torrents reporta a la revista literària Lletres Bàrbares: “Si no fos la guerra…! Com faria de bell estar, assegut en un pedrís, prop d’una esglesiola antiga voltada de xiprers, d’atzavares i figueres de moro, i mirar el bany d’or que el sol posa damunt de totes les coses! […] Si no fos tan viva, per la llengua, la nostra germanor amb València seria ja vivíssima i només per aquesta comunitat d’ideals [Sol era al front de guerra de la costa valenciana], reveladora d’una consanguinitat racial. I, amb això, em va venir al pensament una carta d’un amic meu, que jo associava amb les últimes notícies dels diaris. Ambdues coses es referien a la grandesa dels pobles. En la seva carta, expressava el meu amic, conegut escriptor, el seu anhel que poguéssim treballar tots dos per Catalunya, ‘per aquesta pàtria que tenim petita, però d’abans i d’ara feta d’una grandesa espiritual il·limitada’. En canvi, els diaris parlaven d’una altra grandesa: la dels setanta-cinc milions d’alemanys que constitueixen, després de la invasió d’Àustria, l’imperi del Reich. Com es pot veure, la primera, de grandesa, contribueix a acréixer el patrimoni cultural de la humanitat; la segona, el posa en perill de desaparèixer, com estem veient, per desgràcia, actualment.” (“Camí vell de Torrent”, Meridià I, n. 15., 22 d’abril de 1938, p. 6).

No cal dir que, en tornar a casa, J no havia escrit ni una ratlla de producció pròpia.