Diuen que Ramon Llull és la figura més universal que ha donat la història de la cultura catalana. D’una obra vasta, que ha fet escola, el lul·lisme. Però Llull té fama de difícil. I, tractant-se d’un autor medieval, la distància també crea barreres per a la majoria de lectors (és un fet comú amb alguns altres autors destacats de la literatura medieval europea). Tanmateix, el fet és que el primer objectiu de l’Any Llull, que s’inaugurarà a Palma i Barcelona a final de mes, és difondre la vida i l’obra de Llull i acostar-la al màxim de lectors.

Una de les finestres per a entrar en el món de Llull són les versions dels llibres que mantenen una concepció més contemporània. I el ‘Llibre de les bèsties’ n’és un. Aquesta faula mostra l’ambició de poder i alhora dos mitjans per a aconseguir-lo: la corrupció i la violència. Un tema ben contemporani que trenca el tòpic repetit, segons el qual el ‘Llibre de les bèsties’ és per a infants. A propòsit de tot això, s’acaba de presentar la versió actualitzada del ‘Llibre de les bèsties’, a càrrec de l’escriptor, poeta i traductor Miquel Desclot i amb il·lustracions de Perico Pastor, editat per Proa.

Desclot explica que el ‘Llibre de les bèsties’ forma part del ‘Llibre de meravelles’, ‘que se suposa que és una novel·la, però costa de creure, per l’extensió i la singularitat (es divideix en deu parts i tota i l’aparença narrativa no deixa de ser una panoràmica enciclopèdica de les meravelles del món, que haurien de conduir tothom a estimar el Déu de la cristiandat). Amb tot, el ‘Llibre de les bèsties’ contrasta amb la resta de capítols i hi ha qui creu que Llull el va escriure abans. Per això es converteix en una mena de parèntesi que flueix tot sol, continua Desclot.

El ‘Llibre de les bèsties’ tracta de les misèries de l’ambició de poder de la humanitat, per mitjà d’una faula. Sembla que Llull es va inspirar en dos texts sobre bèsties ben remarcables: el francès ‘Le roman de Renart’ i el ‘Kalila Wa dimna’, un conjunt de faules d’animals procedents del clàssic sànscrit ‘Panchatantra’, que va arribar a Europa en la versió àrab d’Ibn al-Muqaffa. I Desclot recorda que Llull havia après l’àrab perquè l’hi havia ensenyat el seu servent.

Quant a la versió, que es pot comparar amb l’original de Llull que es mostra a les planes de l’esquerra del llibre, Desclot destaca: ‘He fet una traducció literària. Sóc un escriptor al servei d’un altre, he volgut mantenir l’estil de Llull, perquè he volgut homenatjar Llull. Ramon Llull és el primer gran clàssic català que vaig llegir, fins i tot abans d’entrar a la facultat.’ Diu que només hi ha fet alguns petits canvis. Segurament el més significatiu és que manté el nom de la Guineu, tot i que Llull l’anomena Na Renart. I Desclot conclou: ‘He volgut posar-me al seu servei i no imposar-li res.’

Per una altra banda, Perico Pastor, que es troba en la gènesi del projecte, es va deixar portar pel llibre i per una cadència lenta: ‘Una il·lustració és un diàleg amb un text i és una ajuda gràfica per al lector i per a l’editor. Els dibuixos fan el llibre més agradable, més atractiu, però sempre es troben al servei del text. I per a fer-los, cal entrar en el text i deixar-se emportar. Ja la primera lectura que en vaig fer em va suggerir d’adaptar l’estil a les miniatures dels llibres d’hores medievals. Per això vaig canviar el paper que faig servir habitualment. Vaig utilitzar un paper del Museu del Molí Paperer de Capellades: en comptes de paper oriental, vaig utilitzar un paper de més gramatge, amb poca cola i lleugerament refractari a la tinta xinesa. Això em va retardar la pinzellada, em va fer anar més a poc a poc.’

‘De fet –continua el pintor–, vaig fer servir dos estils d’il·lustracions: el de Capellades per a les imatges que corresponien a la narrativa lineal, la dels animals que busquen un rei. Però després vaig buscar un altre estil per a les altres petites narratives que són molt nombroses, fent petites il·lustracions, esquitxant les pàgines. I aquestes altres il·lustracions les vaig fer amb un paper semblant al Japó; més Perico, diguem.’

Us oferim un vídeo amb declaracions de Miquel Desclot i Perico Pastor, on responen dues preguntes simples i essencials: quin és el Llull de cadascú (diuen que hi ha molts Ramon Llull i que cada lector pot trobar el seu). I també quina lectura han fet del ‘Llibre de les bèsties’. (Vídeo: Llull i el ‘Llibre de les bèsties’).

Com sona Llull en boca de Desclot, ho descobrim en aquest altre vídeo que segueix (Escriptors.TV: Miquel Desclot llegeix Llull). Desclot imprimeix el ritme lent i la lectura neta que demana Perico Pastor i que, tal com ha explicat, ha volgut transmetre en les pintures que formen part del llibre.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb