Ernest García: «En termes de llenguatge, s’ha passat de la sostenibilitat a la resiliència»

VilaWeb
Foto: Anna Mateu
Anna Mateu
21.12.2021 - 04:01

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Entreviste a Ernest García un d’aquests dies de tardor assolellats que fa goig passejar pel Jardí Botànic de la Universitat de València, l’espai on té lloc la trobada amb aquest sociòleg, catedràtic emèrit de Sociologia de la Universitat de València. Ernest García ha dedicat gran part de la seua trajectòria a conjugar sociologia i medi ambient i és autor de llibres com ara El trampolí fàustic: Ciència, mite i poder en el desenvolupament sostenible (1995) o Medio ambiente y sociedad  (2004). Ara, el sociòleg valencià acaba de publicar Ecología e Igualdad: Hacia una relectura de la teoria sociològica en un planeta que se ha quedado pequeño (Tirant, 2021). Un volum fruit de la seua tasca docent i d’investigació al llarg de la qual ha estat durant anys professor de teoria sociològica clàssica en els estudis de sociologia de la Universitat de València però també de sociologia mediambiental per a l’alumnat de ciències ambientals. «Deia de broma que era com si fossin cervells diferents: en ambientals tot el que eren dades i lògica entrava perfectament als alumnes, i tot el que era conflicte social, cultura, etc., els sonava molt estrany; i en sociologia ocorria justament al contrari», explica.

El professor García subratlla com aquest fet l’ha obligat a navegar entre disciplines diferents, i ací és on rau el germen d’aquest llibre que tenim ara entre les mans. Aquesta tasca per a adaptar els ensenyaments a uns i a altres el va obligar a mirar-se aquests dos camps amb ulls nous, i  trobar-ne lligams que fins a aquell moment potser s’havien ignorat. Rellegir les discussions sobre els recursos que s’han tingut en el passat assegura que li ha servit per a veure que, tot i emprar un llenguatge diferent, que es trobaven fa 200 anys encara els podem trobar avui dia. Sobre aquestes qüestions conversem a bastament, durant una conversa en la qual Ernest García mostra el seu tarannà reflexiu i tranquil.

Fent referència al títol del seu llibre, com de petit se’ns ha quedat el planeta en relació amb els recursos que necessitem per a mantenir el mode de vida actual?

Depèn. Si prenem la petjada ecològica com a indicador, ja en els anys setanta vam superar els límits de la capacitat del planeta.

En el llibre, vostè es remunta a la Revolució Industrial i a la figura de Malthus, que és una figura molt present en l’obra. Ell defensava precisament això, que la natura posa límits al creixement.

Malthus afirma això a finals del segle XVIII, igual que en 1972 ho fa el Club de Roma.

I tot i això, en el seu llibre explica com el terme malthusià s’ha utilitzat gairebé com a insult. A què es deu aquest rebuig a les idees de Malthus?

En part, per la construcció d’una imatge de Malthus com a enemic dels pobres, dins del desenvolupament de la teoria social i política. Ara, la meua opinió després d’haver llegit molt sobre açò és que hi ha una altra raó: el recordatori per part de Malthus que la naturalesa posa límits, fet que no ens deixa fer tot el que voldríem fer. Açò ha influït en la condemna de tota l’esquerra del segle XIX, per una banda: marxistes, anarquistes… Entenien que açò era una tesi que introduïa núvols sobre la perspectiva de l’avenir radiant de la humanitat al mig de l’abundància material.

Però no només de l’esquerra…

No, hi ha una coincidència molt gran entre marxistes i pensadors d’inspiració cristiana en el rebuig d’aquest aspecte del malthusianisme de què hi ha límits imposats per la natura. En el cas cristià això lliga amb la qüestió del control de la natalitat que proposava Malthus. A final del segle XIX i principis del XX, els moviments neomalthusians mantenen la tesi de què moderar la reproducció és una via de millora de la situació material de les classes treballadores. Açò en la societat actual està molt assumit, però en aquell moment va ser una font de conflicte molt seriosa. Però també hi ha un altre moment clau en aquest rebuig a Malthus. Després de la publicació de L’origen de les espècies s’accentua el rebuig de Malthus sota la tesi que havia estat inspirador de Darwin. Ho reconeix el mateix Darwin en la seua obra. Aleshores, des de la segona meitat del segle XIX, tota aquesta connexió Malthus-Darwin és repetida, i el rebuig al darwinisme arrossega l’accentuació del rebuig a Malthus.

Recentment, entrevistàvem en Mètode a l’economista Joan Martínez Alier, que defensava que l’únic camí ara per ara era el decreixement. Què en pensa?

És que és així. Si hem anat enllà dels límits planetaris, el decreixement no és una opció, és inevitable.

És compatible aquest decreixement amb un cert benestar o prosperitat?

En teoria sí. No és un tema que haja tractat molt a fons en aquest llibre, però hi ha visions que apunten cap a una davallada pròspera. El biòleg Howard Odum i la seua companya [Elisabeth Odum] titularen precisament així un llibre on defenen que pot haver-hi una fase de decreixement de les magnituds físiques compatible amb el manteniment del benestar. També hi ha d’altres visions que apunten cap a un col·lapse o una catàstrofe. En aquesta banda tenim per exemple l’obra del 2005 de Jared Diamond [Collapse] sobre el col·lapse de les societats antigues, que va ser un best-seller.

La qüestió d’un possible col·lapse està molt present també en l’actualitat. Pot arribar fins al punt que la nostra societat desaparega igual que aquestes societats antigues a què feia referència Diamond?

És possible. De fet, en el llibre repasse les tres formes principals d’abordar o discutir la qüestió que s’han expressat en les últimes dècades. Però la meua opinió és que no podem anunciar amb certesa que es produirà aquest col·lapse, i que es produirà de tal manera o en tal data.

En el llibre parla d’algunes societats passades que més que col·lapsar van haver d’adaptar-se als canvis. En concret, parla de l’illa de Mangaia i com en arribar al límit de recursos el que van fer va ser canviar de costums, van canviar de dieta. Açò pot semblar una qüestió menor, però em recordava a la polèmica de l’estiu passat sobre la reducció del consum de carn que es recomanava des del Ministeri de Consum. Per què són tan problemàtics aquests canvis relacionats amb costums o hàbits que a priori semblen menors?

Aquest és un dels nuclis que tracte extensament en el llibre. La connexió entre col·lapse i reorganització  mereix més investigació de la que s’ha fet fins ara. L’exemple de Mangaia és un exemple deliberat perquè mostra l’evolució de la interpretació sobre el que havia ocorregut allà. A principis del segle XXI es parlava del desastre de Mangaia, i en els últims anys s’ha fet una altra lectura, que passa del col·lapse al reajustament via resiliència. En el fons, la transició en termes de llenguatge, de sostenibilitat a resiliència a mi em resulta prou divertida.

Per què?

Perquè en el fons és passar de la tesi de què com a mínim podem mantenir les coses com estan a dir que ja no hi ha res a fer i el que cal és adaptar-se com siga possible. En els últims vint anys aquesta idea ha anat guanyant terreny. Si mires els informes sobre el canvi climàtic, sempre hi ha hagut dues idees bàsiques: la mitigació, controlar o reduir els efectes, i l’adaptació, ajustar les institucions socials al que ja és inevitable. Doncs l’adaptació ha anat guanyant terreny i cada vegada té més presència.

Llig l’entrevista completa ací.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes