No sé quina part de veritat hi ha en la famosa frase que cal ser en el moment i el lloc adequat, però Eric Hauck era a Sarajevo quan l’abril del 1992 començà el setge a la ciutat. Hi era com a enviat del diari Avui, juntament amb el seu amic fotògraf Jordi Pujol Puente. Sense telèfons mòbils, sense armilles antibales i amb pocs diners a la butxaca. Vint-i-cinc dies després, el Barça guanya la primera Copa d’Europa a Wembley mentre Hauck surt de Sarajevo conduint un cotxe atrotinat, amb el seu amic dins un senzill taüt de fusta al costat.

Més de tres dècades més tard, Hauck ha trobat la força i la pau interior necessàries per traduir aquella experiència brutal en paraules al llibre Desmemòria letal (Folch&Folch Editors). La crònica del setge i de les circumstàncies que van envoltar la mort de Jordi Pujol, que mai no s’han aclarit del tot, es llegeixen d’una glopada. Però el llibre és molt més que això i conté també reflexions sobre memòria i desmemòria, i sobre els conflictes bèl·lics i la impunitat que regeix el nou desordre mundial instaurat per Trump.

Nascut a Alemanya el 1968, Hauck també ha informat de Palestina estant, l’Irac, Berlín i Bucarest, en una època en què la Unió Soviètica i Iugoslàvia queien a trossos i un nou món semblava possible. També va codirigir l’Ambaixada per a la Democràcia Local de Barcelona a Sarajevo, dedicada a la reconstrucció de la ciutat, i la Delegació de la Generalitat de Catalunya al sud-est d’Europa, amb seu a Zagreb, dedicada a la construcció de ponts entre Catalunya i els països de la zona. Hem quedat per xerrar en una plaça tan simbòlica com la de Sant Felip Neri a Barcelona, plena de senyals ben visibles dels bombardaments feixistes de l’aviació italiana l’any 1938.

—Fa un parell de setmanes us van nomenar Ciutadà d’Honor de Sarajevo. Com us heu pres aquesta distinció?
—Me la prenc no com un reconeixement personal, sinó com un reconeixement a tots els catalans que hem tingut relació amb aquesta ciutat aquests darrers trenta anys. Pensa que dels trenta ciutadans d’honor que s’han nomenat fins ara, cinc són catalans! És evident que aquí hi ha un agraïment a l’ajuda i la solidaritat de Catalunya amb Sarajevo. De tota manera, no me l’esperava. Quan van nomenar Jordi Pujol Puente a títol pòstum l’any 2022, sí que em va semblar que era un acte de justícia, perquè va ser ell el primer periodista estranger mort durant el setge.

—En tot cas, és un element més que us lliga a aquesta ciutat.
—Sí, és com un tancament del cercle, però l’he tancat tantes vegades que més aviat sembla una espiral. Primer hi vaig anar com a periodista. Quan van matar el Jordi, encara no sé si va ser un assassinat o un accident, vaig sortir-ne. Però dos anys més tard, el 1994, hi tornava amb l’equip que va obrir l’Ambaixada de la Democràcia Local impulsada pel batlle Pasqual Maragall, amb aquella iniciativa tan bonica del Districte 11. Periodisme de guerra i cooperació i reconstrucció, ja m’agradava. Però aleshores el conseller Raül Romeva em va proposar de posar en marxa la Delegació de la Generalitat al sud-est d’Europa. Això em va permetre d’aprofundir en la relació entre catalans i bosnians, crear connexions, generar oportunitats de negoci, i connexions aèries com ara la de Ryanair, que fa que triguis més a anar a esquiar a la Cerdanya que a Sarajevo, si convé. I ara ha arribat aquest reconeixement que em converteix en ambaixador de Sarajevo al món. Benvingut sigui!

—Quan torneu a Sarajevo i passegeu per la ciutat, hi veieu moltes ferides obertes encara?
—De ferides visibles, n’hi ha per tot arreu, però t’hi has de fixar o ho has de saber. Un 80% dels edificis d’aquesta ciutat de quasi mig milió d’habitants tenen alguna cicatriu de la guerra i això no es tapa ni en trenta anys. A més, està bé no amagar-les, com passa en aquesta plaça de Sant Felip Neri. Cal recordar els danys que produeixen les guerres. Però el que queda a Sarajevo són sobretot ferides invisibles, ferides internes que encara no s’han guarit. Per contra, una cosa bonica és que a Sarajevo sovint sents parlar català pel carrer, siguin turistes, sigui gent de negocis o persones lligades a algun projecte d’ajut humanitari. Molts no van viure la guerra, però saben que va existir.

—Aquest és un dels objectius del llibre que heu escrit? Deixar constància d’una guerra que va existir i que ens va avergonyir a tots?
—Aquest llibre m’ha costat molt de fer, en primer lloc, perquè malgrat la foto de la portada, sempre he pensat que els periodistes no han de ser els protagonistes. És el que diu el Dave, que acompanyava el Jordi quan l’explosió de morter el va matar: “Això no ens pot passar a nosaltres, nosaltres som aquí per explicar la guerra.” Però el meu editor insistia que aquesta història s’havia d’explicar, i dels dos que podíem, un ja no hi és. Així és com un dia, fa cinc anys, després de veure l’excel·lent obra de teatre documental Encara hi ha algú al bosc, sobre les violacions com a arma de guerra i neteja ètnica, vaig decidir que sí que l’escriuria.

—Al llibre hi ha escenes molt dures, com ara la visita a la morgue de l’hospital. No deu haver estat fàcil de reviure-les.
—Diguem que m’ha servit per a fer teràpia. Pensa que jo, que sóc culer de mena, no em vaig assabentar de la primera Copa d’Europa del Barça fins molts dies després. Quan Koeman feia aquell mític gol a Wembley, jo era dins un cotxe atrotinat, amb el taüt del Jordi al costat que em blocava el canvi de marxes, mirant de sortir de Sarajevo per tornar-lo a casa i lliurar-lo a la família. Per a escriure el llibre necessitava treure moltes coses, però les tenia molt incrustades i em calia trobar un moment de pau, que va arribar quan em van cessar de la Delegació a final del 2024. Abans ho havia intentat, pensava que fent de delegat tindria molt de temps lliure, com els ambaixadors, però em passava la vida amunt i avall sense parar.

—Potser no és mal moment per a publicar un llibre que també reflexiona sobre la violència i les guerres, no?
—Crec que arriba en un bon moment, sí. A la primera part del llibre explico la meva experiència des de les trinxeres del periodisme, el naixement d’un món nou amb la caiguda del mur de Berlín, el final de l’era Ceausescu a Romania, la desintegració de la Unió Soviètica i de Iugoslàvia. Va ser una època de moltes il·lusions, però és evident que actualment aquestes il·lusions s’han desfet.

—Una volta llegit llibre, em quedo amb la idea que els humans som especialment hàbils a ensopegar sempre amb la mateixa pedra.
—No n’aprenem, no. Una de les coses que vaig dir en el discurs d’agraïment que vaig fer el Dilluns de Pasqua a Sarajevo és que hem de deixar de dir això de “mai més”. Si us plau. No serveix de res dir “mai més” si després tornem a ser allà mateix i no som capaços de complir-ho. És un problema nostre com a europeus i segurament és un problema nostre com a espècie. Però em sembla que anar dient “mai més” és un insult als resistents de Sarajevo, els de Gaza i els de Beirut. Menys excuses i més actuar. Hem passat del món bipolar al multilateral i ara al de la impunitat. El nou ordre internacional no és un desordre, és el de la impunitat més absoluta. Almenys alguns dels criminals i genocides de Sarajevo van acabar al Tribunal Penal Internacional, però ara?

—Ara què?
—Ara els genocides primer es carreguen els tribunals i després cometen els genocidis. L’home més poderós del món pot cometre un genocidi impunement. Malgrat els “mai més” i la manca d’intervencions de l’època, Sarajevo va saber resistir. Sense armes. Ara ja hi ha molts pacifistes que diuen que per a poder frenar els genocides potser sí que calen armes. Però ells no en tenien i van frenar els agressors amb cultura i amb resiliència, fins i tot abans no existís aquesta paraula. No van fugir del setge. Per a guanyar, ens hauran de matar a tots, deien. En van matar molts, sí. Però també són milers els morts que hi ha sota la runa de Gaza i ara volen construir un parc temàtic a sobre! Com podem ser tan bèsties?

—Quan éreu a Sarajevo, en un ambient dantesc, us preguntàveu gaire sovint quin sentit tenia tot plegat?
—Al llibre explico que aquest dilema el teníem cada dia. Per una banda, ens deien que no podíem marxar, que si els periodistes se n’anaven no quedarien testimonis i allò es convertiria en una massacre. Per tant, teníem aquesta responsabilitat. Però, per una altra banda, malgrat que com a periodista no t’ensenyen enlloc a sobreviure en un setge, hi ha unes mínimes condicions de seguretat que necessites i que són de sentit comú. Cadascú crea unes línies vermelles que saps que no has de creuar, igual com un pilot de Fórmula 1 sap que no pot encarar un revolt a segons quina velocitat. He de dir que érem prou responsables tot i que érem molt joves. Però era l’any 92 i no teníem mòbils. Si no tenies la parabòlica de torn, havies de travessar la línia del front cada vegada que volies tenir una línia internacional fixa.

—Per tant, entenc que, malgrat els riscs, pensàveu que valia la pena explicar en primera persona què passava allà.
—Hi ha molts periodistes que s’esforcen a explicar només què passa a les trinxeres, i totes les trinxeres són iguals. El que té valor és explicar què passa rere les trinxeres. A la resistència, cada persona té un nom, un rostre i una història. Això és el que intentàvem explicar des d’una ciutat moderna, que va organitzar els Jocs Olímpics vuit anys abans que nosaltres, a aquells que ens llegien a dues hores d’avió. Explicar el caos, com es formava l’exèrcit bosnià, que l’integrava tothom que tenia una arma a casa, com es buidaven els pisos, com es miraven de reüll veïns que havien conviscut en pau…

—Dóna esperança que enmig del caos la vida maldi per fer-se un lloc i hi hagi gent que surt a comprar el pa o el diari, a fer una cervesa?
—Són els petits miracles. A Sarajevo mai no es va acabar el tabac ni la cervesa, perquè sota la fàbrica hi havia un pou d’aigua. No teníem aigua corrent, ni llum, ni calefacció, ni menjar, però podies sortir a fer una cervesa, una pivo. Per això, encara avui, prendre una cervesa a Sarajevo té un punt d’homenatge a la resistència. I el tabac era la moneda més estable, quan la moneda local se’t desfeia a les mans i els marcs alemanys no arribaven. Els soldats cobraven el sou en cigarretes! A les terrasses i els balcons, la gent hi plantava tabac i plantes que no eren tabac. Per resistir aquells nivells d’estrès i adrenalina, tot ajuda.

—Cada vegada que supereu una situació de perill, parleu, al llibre, de la sensació de gastar vides, com si fos un videojoc. Algú es pot acostumar a viure així?
—Científicament, està demostrat que al cap de tres setmanes de viure en aquestes condicions comences a perdre el sentit de la realitat i, per tant, ja no saps d’on ve el perill o ja no t’importa. Potser per això alguns periodistes, al cap d’un temps, agafen les armes i se’n van a lluitar, com hem vist a Ucraïna. Si sents xiular una bala, vol dir que t’ha passat fregant l’orella. Això no t’ho ensenyen a cap Facultat de Periodisme. De tota manera, d’ençà de la guerra de Síria, en què la tecnologia permet que qualsevol ciutadà pugui ser un periodista, la situació ha canviat molt. A Gaza hi va haver un moment en què només hi eren ells per a difondre informació, sense periodistes internacionals ni organitzacions humanitàries. Al final, acaben essent uns periodistes boníssims. Jo m’ho vaig fer venir bé per a arribar fins a Bagdad el 2003 i allà vaig plegar. Les grans agències tenen blindats i armilles antibales, però els periodistes de mitjans modests cobrim conflictes com qui va a una manifestació davant el Parlament.

—Al llibre hi apareixen sovint els esports i sobretot el futbol. És per algun motiu en concret?
—En situacions de conflicte o de guerra, l’esport és una vàlvula d’escapament, un punt d’unió i de connexió, fins i tot de reconciliació. També hi havia el lligam entre els dos Jocs Olímpics, els de Sarajevo i els de Barcelona. La diplomàcia esportiva és molt important i això Joan Antoni Samaranch ho sabia molt bé. Ara que vaig anar a Sarajevo, va coincidir que Bòsnia es va classificar per al Mundial. No et pots imaginar com ho van celebrar. I ho van fer plegats: catòlics, musulmans, jueus, agnòstics, friquis… Tots feliços pel darrer gol de penal marcat per un noi d’una família que va haver de fugir de Srebrenica. És el paradigma d’aquest salt generacional que es torna a identificar amb un país que ningú no sap ubicar, que no interessa a ningú i que fa trenta anys que espera per entrar a la Unió Europea, més temps del que va passar vivint sota el comunisme. Els bosnians són uns grans supervivents i, com nosaltres, no han tingut cap procés seriós de reconciliació ni de reconeixement de les víctimes.

—Hi ha paral·lelismes entre la història recent de Bòsnia i la de Catalunya?
—La veritat és que ens assemblem molt! Els bosnians són mediterranis de muntanya. Però sí, el 92 ells també van anar amb el lliri a la mà i van confiar que la comunitat internacional i els cascs blaus els protegirien, i es van trobar que el paper de Mitterrand i dels cascs blaus francesos en relació amb l’aeroport de Sarajevo, per exemple, va ser vergonyós. Per no parlar de Srebrenica. Mentre eslovens i croats conservaven les armes o fins i tot n’adquirien de noves, els bosnians van cometre l’error de lliurar les seves a l’exèrcit iugoslau, que sota la influència de Milošević va passar a ser un instrument al servei de la Gran Sèrbia.

—Una de les conseqüències boniques d’aquest llibre és que us ha permès de reconnectar amb la família de Jordi Pujol, oi?
—Sí, el pare va venir a la presentació que vam fer a la llibreria Altaïr de Barcelona i va ser molt emotiu. Quan uns pares perden un fill és el drama més gran que hi pot haver i és normal que al principi me’n fessin culpable en part. Sempre cal temps per a posar les coses a lloc. O distància. La parella del Jordi va marxar a la Polinèsia a fer de monitora de busseig i encara hi és.