Xavier Godàs: “ERC no genera il·lusió ni tan sols en la base de suport”

Xavier Godàs va ser el candidat de Nova Esquerra Nacional a presidir ERC i, en aquesta entrevista, exerceix de portaveu d’aquest espai polític, com ell el defineix. El seu sector no tan sols continua actiu al partit sinó que es mobilitzarà en el debat d’esmenes a les ponències que es debatran internament fins al congrés de mitjan març. Godàs és crític amb la direcció d’Oriol Junqueras i Elisenda Alamany. Creu que ERC dóna estabilitat al PSC encara que no negociï el pressupost, assegura que l’organització no es recús i avisa que Junqueras té les mans lligades per la repressió. Godàs està convençut que és inevitable que hi hagi un canvi al partit, encara que no s’hagi fet en aquest congrés.

—NEN ja no és una candidatura. Us constituireu d’alguna manera?
—Nova Esquerra Nacional és un espai polític d’Esquerra Republicana. Perviu a partir d’afinitats segons el programa que vam presentar en el seu moment i de la contribució que volem fer a Esquerra a partir de les tesis que hem anat proposant durant tot aquest temps.

—Quina valoració feu d’aquests primers mesos de la presidència d’Oriol Junqueras?
—Es fa allò que es preveia: anar fent. En campanya vam dir que amb el PSC i el PSOE s’havien de cobrar factures, que vol dir bàsicament que has d’entrar en l’arena política i treure rèdit de tot allò que s’ha acordat. L’actual direcció diu que serà molt dura amb el PSC aquí i, en canvi, està molt adaptada a les necessitats del PSOE al conjunt de l’estat. És a dir, opta per una posició de suport permanent al Partit Socialista. Descric uns fets, no els jutjo. Donar suport al PSOE d’una manera sistemàtica implica donar suport al conjunt de la política de relacions amb el PSC a Catalunya. Teníem la tesi inicial que la direcció mantindria un plantejament de partit que pretén agradar a tothom, una política que se centra en el curt termini, que no té horitzó estratègic i no proposa reptes que eren propis d’ERC en termes d’objectius finalistes. Sap greu dir-ho d’aquesta manera. No genera il·lusió ni tan sols en la base de suport.

—ERC s’ha negat a negociar el pressupost d’Illa. Com ho interpreteu?
—Vam dir que havíem de ser exigents. Però parlem de política en sentit estricte i no de desitjos només. No pots dir que no hi haurà pressupost el 2025 perquè el PSC ha de respondre als acords d’investidura. Això sempre genera un element de temps que no s’ha de menystenir: alguns acords triguen més a arribar no perquè hi hagi mala voluntat, sinó perquè és impossible que vagin ràpid. Han de passar altres coses. D’entrada, que hi hagi canvis legislatius molt importants al congrés dels diputats. No hi haurà pressupost, però s’aprovaran les ampliacions de crèdit. Per tant, la governabilitat aquí és la qüestió clau. Si la governabilitat es garanteix per la via d’acords fora del que seria la negociació de pressupost, la conseqüència és que es mantindrà. Cal preveure que es donarà suport als elements centrals de governabilitat del PSC a Catalunya. Sóc partidari d’entrar en el fang.

—Què vol dir entrar en el fang?
—Doncs que no has de deixar cap porta tancada a avançar. He estat alcalde, hem hagut de fer pressupostos i els hem hagut de negociar. M’han fet suar la cansalada.

—ERC hauria d’haver intentat de negociar-los?
—Cal clarificar aquesta política general d’ERC en relació amb Catalunya i amb l’estat. Costa d’entendre que a Catalunya siguis tan exigent pel que fa al govern d’Illa, siguis molt poc exigent pel que fa al govern de Collboni quan dónes suport a un pressupost al qual l’alcalde diu que no en donarà curs, i que al congrés dels diputats, cada vegada que hi ha alguna mena de conflicte –com en el cas del decret òmnibus– la intervenció d’ERC per la via del senyor Rufián sigui gairebé de fer de govern del PSOE. És difícil d’entendre.

—Voleu dir que la negativa a negociar amb el PSC és més aviat cosmètica?
—Em sembla que té un recorregut estètic, bàsicament. Hi havia un company vostre que em feia una reflexió: quan tu dius que d’això, ni parlar-ne, surts de la foto. Tothom juga les seves cartes, tothom està en l’arena de la relació i de la negociació. Quina és l’estratègia que justifica una relació, una negociació, o fins i tot el fet evident que a vegades t’has de plantar? I el resultat final de la situació actual és que, malgrat que hi ha una confrontació superficial, diríem, amb el govern d’Illa, molt centrada en el pressupost del 2025, el còmput general que fa ERC, des del punt de vista més aviat de l’opinió pública, és tombar-se al partit socialista.

—Teniu contacte amb Oriol Junqueras o amb la direcció d’ERC?
—Jo, particularment, no.

—Us estranya no tenir-ne?
—Jo en tindria. Guanyar un congrés vol dir que la direcció és legítima, només faltaria, i que, per tant, és qui ha de tirar endavant ERC. Però més enllà d’això, el fet de guanyar un congrés i sistemàticament dir que som un sol partit, i que hem de tenir una sola veu, que ja no hi ha candidatures, i que no hi hagi cap altre moviment en relació amb les altres candidatures que no sigui el que veiem habitualment a la premsa, no funciona, i segueix una lògica militaritzada d’una organització política democràtica. Perquè ERC no és un bloc monolític en aquest moment. Això és una virtut, més que un defecte, i el que cal és intentar d’integrar discrepàncies, afrontar el conflicte amb els altres espais per tirar endavant el partit. Això no ha passat i no crec que passi.

—El partit no es recús?
—Sincerament, crec que no. Que la direcció actual fa les seves trobades territorials i que mira de parlar amb tothom? És clar, només faltaria. És molt important que ho facin. Però no es pot dir que s’hagi recosit o que es recusi. Perquè per a recosir, ja que som un partit polític, has de poder parlar amb l’altre que discrepa de tu políticament. De què? De política, de model de partit, d’estratègia, de casos concrets, de què fem i què no fem en relació amb el pressupost, i de qualsevol altra qüestió important per ser útils a la societat catalana. Enfocar un diàleg amb qui discrepa és recosir. Dir que som un sol partit, que hem de tenir una sola veu i que s’ha acabat el temps de les candidatures, no.

—Us van proposar de formar part de les comissions de les ponències del congrés…
—Potser és una perspectiva una mica clàssica de la política. Però si tu vols tenir contacte amb l’altre, no li dius que has muntat una comissió i a veure si et faria gràcia de participar-hi: una persona per comissió quan n’hi ha quinze. Nosaltres vam aconseguir el 42,2%, i anàvem a contracorrent. Abans quedes i dius: com ho fem això? Quina comissió muntem amb la resta de candidatures?

—Presentareu una esmena perquè la presidència i la secretaria general no puguin ser càrrecs institucionals. En realitat, és una esmena a la direcció actual?
—No. Estem convençuts que un partit que pretén l’emancipació social i l’alliberament nacional ha d’estar autocentrat. L’organització política com a tal és molt important, ha de poder perviure en moments d’auge i de crisi. Per tant, les responsabilitats institucionals, que en volem, no han de supeditar la capacitat de l’organització per a marcar una línia. S’ha dit moltes vegades que volem fer com els bascs. No és que ho tinguin en l’ADN, és que segurament el conflicte basc els ha portat a dissenyar organitzacions polítiques potents. A Catalunya ens diuen, d’una manera poc científica, que tendim més al lideratge messiànic. Doncs és un problema. Si anem seriosament a aconseguir els objectius, hem de tenir organitzacions polítiques potents, igual que una societat civil autònoma, la capacitat de mobilització que havíem tingut i la capacitat institucional. Que l’actual president és Oriol Junqueras? Que l’actual secretària general és Elisenda Alamany? Sí, però podria ser un altre i diríem el mateix. I podem parlar de quan s’implementa, però és una proposta sincera, i és política. No tenim interès a parlar de les agendes personals de cadascú. ERC ha d’encarrilar d’una vegada un debat a fons sobre model de partit i sobre l’estratègia política en el camp de l’esquerra d’alliberament nacional.

—Estaríeu disposats a negociar un temps de carència perquè s’apliqués?
—Per a parlar de model partit, estem completament oberts. Treballarem aquesta setmana, perquè és una esmena anunciadíssima i la que més ha interessat. És important tenir una organització política centrada en si mateixa, capacitada per a elaborar estratègia política, tenir un capital humà important que la faci créixer, i això vol dir que la presidència i la secretaria general s’han de dedicar al partit. L’esmena als estatuts que altres plantegen perquè la presidència del partit sigui automàticament la candidatura a la presidència de la Generalitat és un error garrafal, perquè disminueix l’organització, i impossibilita que qualsevol militant d’ERC tingui la possibilitat de concórrer a unes primàries.

—En una de les ponències es parla d’una conferència nacional sobiranista. Hi veieu reflectida la proposta que vau fer en aquesta línia?
—He pogut fer una primera lectura de la ponència estratègica i no, no és la nostra. Nosaltres dèiem: una conferència de les esquerres independentistes i sobiranistes. I el nostre objectiu és contribuir decisivament a reorganitzar l’espai de l’esquerra nacional, que és hegemònicament independentista, i contribuir al procés d’alliberament nacional. S’ha constatat, històricament parlant, i no fa pas tant, que des d’aquest espai es podia créixer. Volem ser un partit gran, centrat en l’esquerra nacional, no un partit que per a fer-se gran ha de saltar el perímetre de l’esquerra nacional i anar a pescar en un àmbit en què sóc tan català com espanyol, etc. Això si volem ser nació i exercir l’autodeterminació. Si no ho volem, tot i que ho declarem, parlem d’una altra cosa: d’un partit que es converteix en una gestora d’agendes personals. Per tant, és als antípodes de ser el partit republicà que hem de mantenir de cara al futur.

—També es preveu el 2031 com l’any per a aconseguir una majoria social i institucional, però no es fixa data per a cap referèndum ni embat.
—Qui discreparà del fet que el 2031 siguem més? No, ningú. Ja hi estic d’acord. Crec que ens falta mètode. Al conjunt de l’independentisme, no només a ERC. Sabem que per a arribar a exercir el dret d’autodeterminació hem de ser una majoria social que pugui arribar a guanyar un referèndum i abans d’això que el posi damunt la taula. Això vol dir confrontar perquè es faci inevitable com a sortida per resoldre un conflicte. Confrontar, no resoldre el conflicte. Hem de fer crònic el conflicte fins que no hi hagi una solució. Com hi arribem és molt més important que la data. L’àmbit municipal torna a ser clau, com el 1931. És el lloc on la institucionalitat i la capacitat contra-hegemònica de la mobilització és més important, on es pot trenar molt més. I perquè és la trama institucional republicana més gran que podem arribar a tenir. No ens podem passar tota la dècada dels 30 especulant. El 2031 hi ha unes eleccions municipals. Si el 2035, per posar una data, no hem arribat a generar la possibilitat fàctica de fer un assalt de sobirania, el país en sortirà malament. Som més dèbils que no ho érem fa deu anys. La nació, com a tal, és més dèbil. S’ha de tornar a construir nació. No podem posar dates, però la dècada dels 30 ha de ser determinant.

—ERC ha eliminat les referències a un pacte de claredat.
—Tot això, la veritat, és molt poc important. Quan tens la capacitat d’exercir l’autodeterminació s’ha de buscar la fórmula. El que està clar és que vivim en un marc geopolític on és realment complicat pensar que pots imposar-la per la via insurreccional. Perquè el marc geopolític és la Unió Europea, l’estat espanyol i el francès no en són la perifèria. Val la pena que tinguem una afinitat estratègica amb altres processos d’alliberament nacional: el basc, el gallec, l’escocès, la reunificació d’Irlanda. Hi ha una doble dimensió: la capacitat d’implantació territorial que tens i la capacitat d’aliança amb uns altres processos d’alliberament nacional en el marc de la UE. Ho tenim francament difícil. Però si només especulem i fem discursos i diem que hem de ser més, però no diem com, llavors ho tindrem encara més difícil. En el marc de l’estat espanyol hem de concertar. Mentrestant, hem de prendre com a objectiu la monarquia: una crisi de sistema permet obrir portes a l’alliberament.

—Esteu en contra de la modificació de l’article 2 dels estatuts per obrir ERC a no independentistes. Què significaria per a vosaltres que s’aprovés?
—No s’aprovarà perquè l’actual direcció ja no planteja aquesta possibilitat. I jo no crec que la militància d’ERC estigui per fer aquests passos. Joan Tardà té tota la legitimitat del món per a plantejar una esmena en aquest sentit i afavorir el debat polític. És possible fer créixer l’opció sobiranista i d’esquerres sense recórrer a aquestes fórmules. Si no, hauria estat impossible arribar on ho hem fet.

—Una part d’Esquerra se’n sentiria fora, si tirés endavant?
—Sí, és clar que passaria. La militància d’ERC déu n’hi do el que ha assumit. Ha assumit el conflicte del 2017, la repressió, el canvi d’estratègia… Perquè el 2017 havíem de tocar la lluna i no la vam tocar. Ha hagut d’aguantar una davallada important, la desorientació… I ara una part important d’aquesta militància ha dit que continuï la mateixa trajectòria. D’acord. Ara, no crec que estigui per massa més alegries. Hi ha una cosa evident: ara hi haurà el congrés del març, i les eleccions del 2027. Però ERC, allò que hauria pogut fer bé fins el 14 de desembre, ho haurà de tornar a fer més endavant.

—Creieu que el canvi s’acabarà fent?
—Si no hi ha un canvi, l’esquerra sucursalista del PSOE mantindrà les posicions de poder i les augmentarà i, en l’àmbit nacional, l’extrema dreta creixerà. Per tant, l’espai de progrés nacional de l’esquerra disminuirà encara més. I, en general, l’àmbit sobiranista també declinarà encara més. No és creïble per a la ciutadania en general, no dic ja per a les militàncies, que són una altra història, que qui comandi aquesta etapa sigui qui va arribar fins el 2017. La repressió marca. Tens les mans lligades, faràs el mateix de sempre.

—Creieu que Oriol Junqueras té les mans lligades?
—Crec que l’independentisme en general té les mans lligades per no haver entès que hi hauria d’haver hagut l’entesa per a una pista d’aterratge, quan la repressió s’ha plantejat només des de la perspectiva humanitària s’ha anat despolititzant. ERC s’ha hagut de concentrar en la qüestió antirepressiva i ho va haver de fer des d’un primer moment sobretot des del punt de vista humanitari, tot i que les declaracions fossin unes altres. Això tenalla les organitzacions polítiques i fa que la repressió, si es personalitza, generi una dinàmica infernal en què la repressió acaba explicant que qui era al davant ha de continuar-hi, sigui com sigui, fins que això no s’acabi, per molt que les coses no vagin bé. Això li ha passat al conjunt de l’independentisme. El dia que la repressió deixi de ser una llosa per a actius tan importants com Oriol Junqueras i el president Puigdemont, llavors ja no hi haurà excusa.

—Teniu algunes coincidències amb Foc Nou. Preveieu d’arribar a alguna mena d’entesa per a defensar-les?
—Estem oberts a parlar amb tothom amb qui coincidim. Però nosaltres pretenem anar fent via en el debat polític. És bo per a ERC i el país.

—Vau ser molt crítics amb la Comissió de la Veritat. Què n’espereu, ara que ja funciona?
—Com a militant de base, estic a l’expectativa de quin serà el resultat de la Comissió de la Veritat, que ara és la comissió de les suposades estructures paral·leles. Tot aquest tema s’ha portat molt malament. Ha estat una arma llancívola en tota la campanya. Acusaven NEN de tenir components que havien promogut aquestes estructures paral·leles. La meva hipòtesi, ara parlo com a Xavier, és que és una gran comèdia. I, a mi, les comèdies, en política, no m’agraden. Si acaba amb un document ecumènic que digui que han passat coses i que no tornaran a passar, crec que a la militància no li agradarà. Detecto que la militància està una miqueta fins al capdamunt d’aquests temes. Perquè se n’ha especulat molt, massa, durant massa temps.

—Més endavant hi haurà els congressos territorials. Hi presentareu candidatures?
—Aquesta qüestió ens interessa pel que fa al debat polític, al partit i a l’estratègia, no per a adquirir quotes d’influència, perquè tindrem un conseller nacional més o un secretari general de no sé quina federació comarcal. Perquè això, sense una línia política, no vol dir res. Ho veurem en cada cas, però no seguim la consigna que no es pot discrepar i que, per tant, no hi pot haver més d’una candidatura. Només faltaria que, en aquest punt, fos un gran anatema que hi hagués prou discrepància perquè algú intentés una candidatura alternativa. I tant que sí. Endavant, si això és possible. En cada cas, actuarem en conseqüència amb allò que decidim amb la gent que a cada lloc milita.

—Una última pregunta. En la llarga campanya interna es va parlar molt d’una purga. S’han mantingut la majoria dels càrrecs, amb algunes excepcions, com ara la de Marta Vilalta al grup parlamentari. Com veieu la situació?
—La paraula purga, com la Comissió de la Veritat, em remet a una cosa estalinista. Volia dir, bàsicament, que t’enviaven al gulag i et treien de circulació. És una paraula molt grossa. Què passa, en realitat? Hi ha una versió més postmoderna de la purga: tu mantens la teva posició, però et trec funcions. Cal veure si cadascú amb la posició ratificada per la direcció té les mateixes funcions i projecció pública.

—I creieu que no?
—Jo crec que no, com a observador exterior. Em sembla que és evident que no.