Tudi Torró

Tudi Torró (Ontinyent, Vall d’Albaida, 1955) ha estat mestra, inspectora d’educació i directora territorial d’Educació d’Alacant. La seva trajectòria de defensa de la llengua i l’escola pública valenciana li ha valgut premis i reconeixements (el més recent, el premi País del Tempir d’Elx). Acaba de ser nomenada membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) per cobrir la vacant de Carme Miquel (1945-2019). A les seves paraules hi ha aquest sentiment agredolç, per tant. I també perquè hi treballa de fa anys, hi viu i és estimada, i per les ganes, la necessitat de fer visible, i reivindicar, el sud del país. Com ella diu, el sud del sud.

Amb quin objectiu hi entreu, a l’AVL?
—No hi entre amb cap objectiu concret perquè rep la proposta de manera inesperada. Com sabeu, el meu nomenament es produeix després del traspàs de Carme Miquel, que era una persona i una mestra extraordinària, arrelada als moviments socials, defensora de la llengua, un model a seguir i, sobretot, una gran amiga. Tan sols espere estar a l’altura del que s’espera de mi. Què hi puc aportar? Primer hauré de conèixer la institució per dins i posar-m’hi a disposició, allà on es considere que puc ser més util. Jo vinc del món de l’ensenyament, de la gestió educativa, i supose que complesc eixe perfil, amb una experiència de quaranta-dos anys de treball en la promoció del valencià. Vull ajudar a fer més coneguda l’AVL al sud i a la promoció de l’ús del valencià.

Es pot interpretar com un intent de reforçar el sud del País Valencià, també?
—Jo crec que sí, que també hi ha comptat. L’Acadèmia necessita ser visible al sud. No ho és. O ho és molt poquet. Tenir-hi una persona que provinga d’ací és donar una visió més amplia i, a més a més, rebre’n informació de primera mà. Perquè el sud és un gran desconegut. Per molt que ens hem esforçat a alçar el braç i dir som ací, som ací, el sud del sud, és a dir, el Baix Segura i les zones no valencianoparlants, encara es coneixen poc. Per cert, fixa’t en una cosa.

Quina?
—Que encara que es diga ‘zones històricament no valencianoparlants’, en realitat no és cert: el nostre sud era històricament valencianoparlant. però després es va anar castellanitzant. Cal estudiar-ho. I conèixer-ho. L’alumnat mateix ho ha de fer. I el professorat que ensenye en eixa zona. I si jo, humilment, puc ajudar a fer visible una miqueta més el sud, el sud del sud, ja estaré contenta. El sud ha estat la meua casa, la meua escola, el meu espai de treball. Me l’estime tantíssim… Pense que no es mereix estar com està.

Hi arribàreu des d’Ontinyent, a final dels anys setanta. Quina impressió us va fer aleshores? Com penseu que ha evolucionat?
—Vaig arribar a Elx, com a mestra, l’any 1977. No sé per què m’atreia el sud, però ho feia. No el coneixia. D’Elx, en sabia que s’hi representava el Misteri i poca cosa més. Pensava que encara mantenia la llengua viva, m’esperava trobar una ciutat on es parlara més el català. Quan hi vaig arribar vaig tenir una gran decepció: al carrer, el senties molt poc. Elx va tenir una immigració molt forta, de cop, cap als anys cinquanta, amb més de cinquanta mil persones, sobretot de Granada. I el valencià pràcticament només es parlava, com deia aquell, en la intimitat. No eixia al carrer.

Pràcticament i aparentment.
—Sí. On vaig descobrir que hi havia moltes més famílies que parlaven valencià de les que veia a simple vista va ser a l’escola. A partir d’allí, vaig trobar gent que m’ha marcat i que m’ha ensenyat molt, com ara Joan Carles Martí. Teníem un grup de gent, professors del Carles Salvador [centre d’ensenyament del català, impulsat per Acció Cultural del País Valencià], també ens vam posar en partits polítics, en aquella època la UPV, i, a poc a poc la cosa es va anar consolidant. A partir dels primers governs democràtics, també s’hi van implicar molt. A Elx, hi va guanyar el PSOE i, per exemple, es van retolar tots els carrers en valencià, es va fer un gran esforç per a normalitzar i fer visible la llengua. Jo era molt optimista en aquell moment.

I què va passar?
—Que va guanyar el PP, l’any 1995. A la ciutat, no: al País Valencià. I les coses es van anar… alentint. En educació, els suports que hi havia d’haver no hi van ser. No van derogar res però van deixar que les aspes del molí s’anaren parant per inèrcia. En fi. I en aquest moment, ara, pense que necessitem un nou impuls. Ja han passat quatre anys de canvi. però esperava més d’aquests quatre anys de legislatura, la veritat. Esperava que es notara. Però no llancem la tovallola. Esperem que ara finalment s’avance pel que fa a normalització a la ciutat. Perquè és que veiem unes coses… gràcies al Tempir, diria, que és el gran veedor del que passa, que avisa quan posen un rètol i resulta que ho fan en castellà, per exemple. Però a qui se li acut? La regidoria de Turisme, que en els quatre anys anteriors estava era a les mans de Compromís, ha fet cartells i de tot únicament en castellà. És incomprensible. La llengua necessita un nou impuls, sí. No és que agonitze, però en aquests moments està un poc malalta.

Esperava més d'aquests quatre anys de legislatura. Esperava que es notara

Heu estat prou crítica amb aspectes de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, LUEV, sobretot pel que fa a l’exempció del català en determinades zones del País Valencià. Aquesta exempció continua existint.
—Sí. Tot i que en el seu moment vam veure que la Llei d’Ús era una llei feble, també és cert que tant de bo s’haguera aplicat. Perquè som en un país en què si no es fa res no passa res, i si les lleis no s’apliquen, tampoc. Per a mi el principal handicap de la Llei d’Ús és la possible exempció. Es plantejava com a cosa temporal, de dir són zones castellanoparlants i, per tant, hi posem l’exempció de l’assignatura durant uns anys perquè no s’hi troben atrapats. Però el fet és que han passat trenta-sis anys i l’exempció hi continua essent. I hi continua essent important, sobretot a secundària. Per qüestions purament practicistes.

Què voleu dir?
—Allò de pensar ‘una assignatura menys que tinc!’: que no es valora ni puntua ni pot fer baixar la nota. Hem arribat a una situació tan esperpèntica que tenim una llengua oficial del país, del territori (i les zones castellanoparlants formen part d’aquesta territorialitat), que és optativa, i unes llengües estrangeres, com puga ser l’anglès, que no qüestiona ningú i que són obligatòries. Aquesta és la primera nota discordant, i molt greu, que hi ha. A més a més, el fet que, de cara als mateixos alumnes, l’exempció és una discriminació. Quan era professora associada a la Facultat d’Educació d’Alacant, vaig constatar que s’adonaven de què havia implicat l’exempció per a ells: em deien que havien estat discriminats, que no estaven en igualtat de condicions, que si ara volien ser professors necessitaven el valencià per a treballar i que partien d’una desigualtat respecte dels altres que havien tingut el valencià des dels tres anyets. Crec que és una irregularitat que s’havia d’haver esmenat en aquests quatre anys. S’ha fet una Llei de Plurilingüisme i hauria estat el moment adequat. No conec els estira-i-arronsa polítics, però no trobe comprensible que, per exemple, segons eixa llei, en zones castellanoparlants han de fer assignatures en valencià… però com ho han de fer si han tingut exempta l’assignatura de valencià? Com encaixa això? És una de les qüestions que s’han de superar i esmenar. Per sort, al País Valencià tenim un govern progressista i es pot fer.

Per als alumnes, l'exempció del valencià és una discriminació

Abans de la LUEV, exercíreu de mestra al Baix Segura i…
—Sí. El curs 79-80. A Algorfa. Amb els xiquets de segon d’EGB, que tenien set-vuit anyets. Els sentia parlar i veia com el seu lèxic era ple de paraules valencianes, es notava moltíssim que érem en una zona de frontera: ‘los pésoles’, ‘las bleas’, la ‘boria’, ‘parar la mesa’… Vaig reunir pares i mares i els vaig dir que creia que la millor manera que els xiquets aprengueren castellà i que tingueren consciència de les diferències amb la seua llengua (que no era que parlaren ‘panotxo’, com deien alguns) era que els fera valencià. I hi van estar d’acord. I tots els xiquets, tots, es van comprar un diccionari de valencià, i un de castellà. I El llibre de Pau, que en aquella època era l’únic material que teníem editat. Vam estar tot l’any treballant i vam fer un llibret preciós de dues-centes paraules i expressions i frases fetes on posàvem com ho deien ells, com es deia en valencià, com es deia en castellà i el significat. I els pares n’estaven d’allò més pagats. Després, quan me’n vaig anar, un dels xiquets més trastos de la classe, Juanito, em va venir plorant i dient-me ‘Senyo, ¿y ahora quién nos dará valenciano?’ Per a mi eixa ha estat una de les anècdotes del meu treball que més m’han emocionat i que recordaré sempre. Fixa’t que no hi havia gens d’animadversió. Gens. El problema rau en com es presenten les coses, com es fan, que les persones vegen que realment els interessa, que els és útil… Jo m’hi reafirme, perquè no és que m’ho conte ningú: és que ho he viscut. A més, sóc casada amb un home de Callosa del Segura i, per tant, hi tinc família. Sé de què parle.

La qüestió és optar per crispar o per ajudar a recuperar l’autoestima.
—És clar. Temps arrere ho van agafar com un batalla política. I la llengua no és ni dels uns ni dels altres, és un patrimoni de tots, tinguen la ideologia que tinguen. Sembla mentida que algú vaja en contra d’una llengua que ens defineix no únicament com a poble, sinó també els pensaments i com hem anat construint-nos. I és un respecte als nostres avantpassats. Una llengua mor si no és transmesa per les famílies. L’escola pot fer-hi molt, i les institucions polítiques, però si una parella jove no transmet el valencià als seus fills, es va matant la llengua. A poquiu a poquiu. I això, que s’havia recuperat una miqueta, sembla que torna a passar.

Actualment, en aquest sud tan maltractat, el percentatge d’ús del català hi recula. Quines actuacions es poden fer per capgirar la situació, recuperar l’autoestima, l’ús de la llengua?
—Ja m’agradaria tenir una vareta màgica per a arreglar-ho…! Això de recuperar autoestima i ús és molt polièdric. L’escola és fonamental. I s’ha deixat d’oferir-li el que necessita el professorat, que és molta formació, moltes actituds positives. Eixe professorat que va començar als vuitanta es va jubilant, i era un professorat que s’ho creia, que creia en les llibertats i la recuperació de tant com ens havien furtat. I hi vam posar moltíssim esforç i moltíssima alegria. Ara, el professorat que entra potser ho veu des d’un punt de vista de professional. Bé. Però pense que s’ha de generar una mica més d’emoció, d’actituds, d’entendre que la llengua és realment necessària. Aquest professorat és el que després ho transmet a les famílies. I també hi ha els polítics: són una veu i una imatge. Si parlaren sempre en valencià i feren entendre que la llengua és útil… És una imatge que arrela. I la gent pensa: si el meu representant ho fa amb naturalitat, jo no tinc cap raó per a amagar la meua llengua. Si no, passa l’exemple contrari: si aquests que són a dalt parlen en castellà, jo, si parle en valencià, sóc inferior, no utilitze una llengua culta. En fi, s’hi ha d’implicar molta gent. Sobretot cal fer-ho normal en tots els àmbits. Que la gent que té més visibilitat use la llengua, i continuar apostant per l’escola. Però pense que el tren va al ralentí.

Al llibre Des del sud valencià (el Petit Editor), que aplega una selecció dels vostres articles, hi expliqueu una iniciativa interessant: unes jornades d’acolliment… per al professorat nou, perquè superés prejudicis sobre el sud. Hi ha condicions difícils, sí, però de vegades també la mirada hi afegeix complicacions.
—Va ser una iniciativa que va eixir del Tempir i que va donar molt bons resultats. Quan vaig ser assessora de valencià, també vam fer unes jornades a Guardamar, i l’ajuntament s’hi va implicar molt: a més de la qüestió metodològica de fer valencià per a no valencianoparlants, hi tractàrem de la qüestió de les actituds, les emocions, de com canviar la mirada cap a la llengua, i de donar força al professorat que venia. I no et pots imaginar la resposta que va tenir. Va donar molt bons resultats. Molt bons. Com fa el programa d’immersió, que, de fet, és l’únic que iguala: tant és si parles romanès, àrab, castellà o xinès, ens iguala des d’eixes estratègies didàctiques que s’utilitzen perquè el xiquet no veja que la seua llengua és menysvalorada, ans al contrari: es parteix del valencià com a llengua vehicular a partir de la qual vindran totes les altres. Eixes són actuacions que potser hauríem de reprendre. Sabent que cada situació, cada època reclama coses diferents per al mateix objectiu. Entusiasmar la gent també és fonamental.

Les institucions també hi han de prendre part, no?
—Exacte. No podem desaprofitar que tenim un govern progressista i que el problema de la llengua el té, o l’ha de tenir, com a prioritat. El govern actual té un treball que  no pot defugir. Un poble que recupera la seua llengua (que és també cultura, patrimoni, arrels) és un poble més feliç.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb