Toni Comín: “El Parlament Europeu haurà de fer valer la nostra immunitat davant Espanya”

Entrevista al conseller a l'exili després de la primera sentència del tribunal de Luxemburg i les possibilitats de retorn

VilaWeb
Josep Casulleras Nualart
09.07.2022 - 21:40
Actualització: 11.07.2022 - 16:22

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Gairebé cinc anys d’exili no han estat pas un temps perdut, sinó guanyat. El conseller Toni Comín, eurodiputat per Junts per Catalunya i vice-president del Consell per la República, manté intactes les ganes de tornar a Barcelona. “La llibertat té a veure amb poder anar a casa teva.” Però les victòries judicials i l’impacte polític que han tingut han donat sentit a tot aquest temps allunyat de casa. I serà ara, precisament, quan començaran a venir les resolucions judicials més transcendentals. La primera, aquesta setmana passada, no va ser del tot favorable, però, segons que explica en aquesta entrevista, conté elements per a ser més optimista que no pas pessimista.

Us esperàveu aquesta sentència?
—Era una de les solucions que hi podia haver i que teníem previstos. De fet, fa mesos vam haver de decidir si deixàvem córrer aquesta causa perquè havia perdut raó de ser per la decisió de Sassoli d’admetre’ns com a eurodiputats. Vam veure que no hi perdíem res si la manteníem, per si n’extrèiem alguna cosa útil tot i el risc que fos desestimada. Ens ha sorprès la sentència? No. Era la que volíem? No. Ara, aquesta no era la sentència més fàcil de guanyar; de totes les causes que tenim a Luxemburg, era la menys important perquè discutia si érem eurodiputats quan ja en som.

I ha pagat la pena?
—Sense triomfalisme, des del rigor i la lectura freda i objectiva de la sentència, crec que l’objectiu que teníem l’hem aconseguit prou, perquè hem aconseguit coses valuoses per a la nostra estratègia de defensa. El balanç és més positiu que no pas negatiu.

Volíeu que es desautoritzés Tajani, però el tribunal no ho ha fet i no ha fet del vostre cas un precedent nou.
—És que no era l’objectiu de la demanda, que el tribunal establís una doctrina nova o un precedent nou. Això és una expectativa d’algú, però no la meva o del meu advocat. La sentència diu que tot allò que va fer Tajani era conforme a dret perquè quan ho va fer no hi havia encara la sentència Junqueras. I després, ja amb la sentència, quan Sassoli va actuar en un sentit contrari al de Tajani, els seus actes van ser possibles precisament a causa de la sentència Junqueras. Diuen que abans de la sentència l’actuació del president del parlament va ser correcta i després de la sentència l’actuació de l’altre president també va ser correcta, encara que siguin actuacions diametralment oposades.

Tajani, el salven…
—Sí que he percebut una mena d’interès a salvar el senyor Tajani i el parlament i protegir-los. Diuen que els actes recurribles han de tenir efectes jurídics irreversibles que perjudiquin els interessos dels demandants. Per tant, segons ells, no era irreversible allò que va fer Tajani, i no va fer res il·legal. Evidentment, presentarem un recurs de cassació perquè no hi estem d’acord.

La sentència diu que teníeu immunitat d’ençà del 13 de juny de 2019. Com podeu fer valer això?
—Ho haurem d’estudiar amb els nostres advocats. Perquè en principi qui haurà de fer valer això davant les autoritats judicials espanyoles és el Parlament Europeu. Amb aquesta sentència, el parlament d’alguna manera haurà d’actuar perquè aquesta immunitat sigui respectada per part de tothom, inclòs el Tribunal Suprem espanyol, que és qui no la respecta ara mateix.

Com a eurodiputats podeu utilitzar aquesta sentència per dir-li a la presidenta del parlament que us empari la immunitat?
—Qui ha de fer valer la immunitat davant les autoritats espanyoles és el parlament. I qui el representa és la presidenta. Hem d’estudiar quins poden ser els procediments, encara no puc avançar què farem.

Aquesta part de la sentència també és bona per a les altres causes obertes al tribunal de Luxemburg?
—De cara a la causa del suplicatori és molt útil que es digui que l’euroordre en què està vinculat aquest suplicatori era il·legal. El suplicatori s’hauria d’haver demanat abans de dictar-la i, en canvi, es va fer després. Tenim molts arguments diferents per a demostrar la il·legalitat del suplicatori, com el fumus persecutionis, els vicis de procediment… Però resulta que un altre dels nostres arguments, que l’euroordre era il·legal, el diu el tribunal mateix. És a dir, un dels arguments que li dèiem al Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) en l’altra causa que hi tenim oberta, que és la del suplicatori, resulta que el TGUE mateix se l’ha fet seu. Per tant, la probabilitat que la causa del suplicatori es guanyi des d’ara és més alta perquè el tribunal ha comprat un dels nostres arguments.

Si guanyeu la causa del suplicatori contra el Parlament Europeu, què fareu?
—És que abans encara pot passar que hi hagi una altra causa de nul·litat de les euroordres. La gràcia és que tots aquests procediments judicials que tenim interactuen i van encaixant. Ara tenim una causa d’il·legalitat de l’euroordre perquè Llarena no va demanar el suplicatori abans. I dijous vinent veurem per on aniran les pre-judicials amb l’informe de l’advocat general, que serà força orientatiu. Hi ha qui fa pronòstics optimistes, com ara Javier Pérez Royo, que creu que el Tribunal Judicial de la Unió Europea (TJUE) dirà que el Suprem no era competent. Si digués això, hi hauria una segona causa de nul·litat de l’euroordre i, per tant, el suplicatori també hauria de decaure.

Per on creieu que aniran els trets amb les pre-judicials, dijous vinent?
—He de ser prudent amb el pronòstic, però hi ha diferents possibilitats. N’hi ha una de màxims i que seria possible, que és aquesta que deia Pérez Royo, segons la qual el TJUE dirà que el Suprem no era competent. Si la resposta del TJUE diu que Bèlgica va actuar correctament quan va denegar l’extradició de Lluís Puig, seria una primera victòria; si digués que no es pot dictar una altra euroordre pels mateixos fets contra les mateixes persones, en seria una altra. I encara un pas més enllà, que seria de màxims per a nosaltres, seria que diguessin a Llarena que no és el jutge competent.

I la resolució negativa?
—Que no digués res d’això. I que li donés la raó a Llarena, que li digués que Bèlgica es va equivocar amb Lluís Puig i que pot emetre noves euroordres. Tot pot passar. Sempre avaluem totes les possibilitats.

Si guanyeu aquest trenca-closques judicial, se us obre la porta del retorn?
—Sempre m’he negat a especular sobre la nostra tornada en llibertat, perquè és un fet massa important, políticament i personal.

Se n’han generat massa expectatives?
—Sí, massa. I sempre he intentat de desactivar-les, quan he vist que es generava un cert efecte de bola de neu.

De vegades les heu generades des del vostre entorn mateix.
—Crec que han estat interpretacions que s’han fet de coses que s’han dit i que són perfectament objectives. Però, amb la il·lusió que hi ha, a la mínima s’interpreten les coses amb aquesta clau de “ja ho tenim”, “guanyem segur”… El desig és molt fort. Aleshores, una frase nostra o d’un advocat nostre que no diu això, després s’acaba llegint així. En canvi, sí que crec que cal dir que no hi ha blancs i negres, sinó que hi ha grisos, i així ho hem anat veient. Imagina’t que es fa valdre la sentència d’aquesta setmana i el parlament aconsegueix de fer retirar la nostra ordre estatal de detenció. Això ens obriria la porta per a tornar?

Sí, no?
—Però transitòriament. Perquè després Llarena podria demanar un nou suplicatori, guanyar-lo i dictar una nova euroordre i una nova ordre estatal de detenció. Potser seria una situació transitòria, d’uns quants mesos, ni tan sols fins al final del mandat.

I això que sou eurodiputats i teniu immunitat.
—Però quan no siguem eurodiputats aquestes immunitats desapareixeran. Però abans jo no em referia al fet que la nostra tornada estigui vinculada al mandat europeu, sinó que pot estar vinculada al temps que passa fins que hi hagi un suplicatori ben fet per part del Suprem.

Estaríeu disposats a assumir algun risc jurídic per a tornar si políticament la situació fos favorable?
—És que amb el Tribunal Suprem espanyol els riscs no existeixen, no hi ha solucions obertes. Després de què hem vist aquests anys, la hipòtesi d’actuar a veure com reaccionarà el Suprem seria irracional. Perquè, objectivament, quan hi ha hagut cap marge perquè el Suprem actués de manera negativa per a nosaltres, ho ha fet. És o caixa o faixa: o l’ordre estatal de detenció està retirada o no n’està. Si no l’han volgut retirar abans no tornem, no ho faran perquè nosaltres tornem; o tenim la immunitat garantida abans d’entrar o no la tindrem garantida mai. Aquesta situació de risc no forma part de la realitat. Les condicions jurídiques són determinants en aquest sentit, perquè es tracta de guanyar.

No prendreu cap risc per a tornar, doncs.
—No es tracta d’arriscar en si mateix. Es tracta de guanyar. Arriscar té sentit si et serveix per a guanyar. El risc és instrumental, no una finalitat. El risc que assumim ha de ser útil per a guanyar, però si és segur que et porta a perdre, aleshores no hi haurà risc, perquè aniràs directament a la presó, i no tindrà sentit políticament. Ni personalment. És a dir, o bé tenim la immunitat garantida o no la tenim garantida. I mato aquest globus de tornar a veure què passa perquè així posem a prova el tribunal. No; si posem a prova el tribunal, ja sabrem què farà. O tenim les garanties prèvies o no cal que el posem a prova.

En cas que no hi hagués risc jurídic, veieu ara a Catalunya unes condicions polítiques favorables per a poder tornar?
—La tornada en si mateixa pot generar condicions polítiques. La nostra tornada és capaç d’activar unes dinàmiques polítiques per si mateixa? Aquesta és la pregunta.

I la situació a Catalunya és propícia perquè el vostre retorn generi aquestes dinàmiques polítiques?
—Potser com menys propícia és la situació política més necessari és que nosaltres posem de la nostra part tot allò que sigui a les nostres mans per a fer un tomb a la situació. Es tracta només d’aprofitar un moment favorable o es tracta d’intentar de revertir un moment desfavorable?

Des d’una part de l’independentisme s’ha volgut desconnectar de vosaltres?
—Sí, però això és des del minut u, quan hi ha el divorci estratègic, quan una part de l’independentisme no comparteix l’estratègia de l’exili. En alguns casos fins i tot s’ha combatut la nostra estratègia.

Però ara és des del govern mateix de la Generalitat que hi ha la voluntat d’avançar en una estratègia diferent de la de l’exili.
—S’ha de diferenciar la presidència del govern, on hi ha diferents consellers, i no tots tenen la mateixa percepció de l’exili. I qui avui tenia la presidència, quan era vice-president tenia la mateixa estratègia que fins ara. La relació amb l’exili per part d’Aragonès és la mateixa que abans.

Però Aragonès ara és president, i això és un canvi substancial.
—És clar. Això té efectes en molts sentits, en les relacions amb l’exili, amb el govern espanyol…

I en la defensa de la taula de diàleg. Quin camí s’hauria de seguir ara, si l’intent de diàleg no reïx?
—És que hi ha tota una part de l’acord d’investidura que no es compleix. L’acord diu que hi haurà una taula de diàleg en què hi haurà representants dels dos partits a la part catalana, i no hi diu pas que hauran de ser membres del govern. Va ser el president Aragonès qui va vetar-hi la presència de Junts, i després ERC fa crides perquè Junts vagi a la taula, quan Aragonès en va vetar la presència, amb una condició sobrevinguda que a l’acord d’investidura no hi era. I encara més important: en l’acord es diu que cal explorar dues vies, la del diàleg i la de creació d’un espai de direcció estratègica de tot el moviment independentista amb presència de la societat civil i dels partits on es prepari l’alternativa si el diàleg fracassa. Aquest espai de direcció estratègica no s’ha creat i, per tant, l’acord no es compleix.

S’ha intentat de posar en marxa…
—Hi va haver converses discretes durant un any, en què va participar el Consell per la República. Perquè, com diu l’acord d’investidura, l’espai de direcció estratègica en alguna mesura ha d’estar vinculat al Consell per la República. Però al final aquest espai no s’ha creat perquè ERC va manifestar que la missió del Consell no era assumible per ells. No la governança o l’estructura institucional: ERC va objectar obertament la missió del Consell, que és culminar el mandat del Primer d’Octubre, amb l’argument que per a ells no és evident que el mandat del Primer d’Octubre sigui vigent. Els mandats caduquen pel fet que no s’han fet efectius de manera immediata? Al Consell tenim la convicció profunda que no, per una qüestió democràtica. Ningú no pot revocar aquell mandat, ni el parlament ni ningú, només el poble amb un altre referèndum. Per això sempre hem estat oberts a un nou referèndum, però diem que només té sentit si és acordat. Un nou referèndum unilateral no té cap avantatge respecte del Primer d’Octubre. Ja el vam fer. Aquest debat de fons sobre la vigència del mandat de l’1-O va encallar el debat de l’espai de direcció estratègica.

No el veieu possible aquest espai de direcció estratègica?
—És que si no es pot complir l’acord d’investidura, els partits hauran de prendre decisions.

Que Junts surti del govern?
—És una decisió que ha de prendre Junts, l’executiva i les bases.

Però quina és la vostra opinió?
—Crec que cal fer una anàlisi objectiva de la situació. Si és un govern del 52% que recull la voluntat de la majoria de ciutadans que van votar el 14 de febrer per continuar el procés d’independència i una de les vies per continuar endavant, que és la taula de diàleg, no funciona i l’altra via directament ni s’ha intentat, s’haurà de fer un diagnòstic honest de la situació.

Sembla que sou partidari que Junts surti del govern.
—No, jo ara no vull dir al meu partit què ha de fer o què ha de deixar de fer.

Fa gairebé cinc anys del vostre exili. Com ho porteu?
—La meva filla és neerlandòfona, fa cinc anys que és aquí, té el seu món, s’ha integrat perfectament. Si la teva filla és feliç a Lovaina, això et vincula. Ara tinc molts amics estimats aquí, i és evident que t’hi integres. En aquest sentit, les coses són més fàcils que no fa cinc anys. Tanmateix, malgrat això, les ganes de tornar estan intactes, com el primer dia, vull tornar a casa meva. La llibertat té a veure amb anar a casa teva, i això ho he vist a l’exili. Nosaltres hem fet una estratègia familiar per no trencar el vincle amb Barcelona, amb el meu company, la meva mare, la meva filla… Són cinc anys que han passat lentament, però per una altra banda han passat ràpidament, perquè hem tingut més victòries que no derrotes. Com que les nostres victòries en el front judicial tenen un impacte polític positiu molt gran en l’independentisme tot plegat dóna sentit a això que vivim. Tenim la consciència que tot aquest temps no l’hem perdut, sinó que l’hem guanyat.

I com a eurodiputats heu aconseguit de fer-vos respectar?
—Nosaltres vam notar al començament que hi va haver la voluntat d’aplicar-nos un cordó sanitari, de no deixar-nos actuar com a eurodiputats, perquè els eurodiputats espanyols havien intoxicat els seus col·legues. I de mica en mica, dia a dia, amb la feina de l’equip, l’hem anat superant. Alguns feien creure que érem populistes conservadors, però després han vist que els avancem per l’esquerra. Al final la gent veu la teva feina. I jo he pogut trencar una barrera no tan sols com a eurodiputat independentista català sinó com a no inscrit, perquè és molt difícil que els no inscrits puguin fer de ponents d’informes, i més encara quan tracten d’una de les qüestions més importants del mandat, la que es deriva de la llei del canvi climàtic.

Una fita destacada, fer de ponent en aquesta qüestió.
—Sí, he pogut fer de ponent d’un apartat d’aquest informe legislatiu de màxima importància política. Des de la comissió de desenvolupament vaig poder fer aquella proposta segons la qual els estats de la UE haurien de dedicar entre 1.500 milions anuals i 2.000 a ajudar els països del sud a lluitar contra el canvi climàtic. Perquè moltes vegades aquests països són les principals víctimes del canvi climàtic i els que en tenen menys responsabilitat. És la idea que qui contamina paga. I hem creat un mecanisme pel qual un 10% dels ingressos derivats de la subhasta dels drets d’emissió s’haurà de dedicar a programes de lluita contra el canvi climàtic a països del sud. Tot això és crucial, perquè els nostres electors vegin que hem entrat en el joc legislatiu ordinari al màxim nivell.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes