Toni Comín
Toni Comín, en una imatge d'arxiu (fotografia: Albert Salamé).

Toni Comín (1971) celebra aquests dies les quartes festes de Nadal a l’exili. El conseller a l’exili, ara eurodiputat, i vice-president del Consell per la República, parla en aquesta entrevista telefònica d’aquest vessant més personal, però sobretot de l’activitat política. El Consell, l’òrgan que té per missió fer efectiu el mandat del Primer d’Octubre, acaba de fer públic el document “Preparem-nos!”, que basteix els passos a seguir, centrats en la mobilització ciutadana i el reglament de l’Assemblea de Representants, el parlament republicà a l’exili, que convocarà eleccions aquesta primavera.

Toni Comín, en una imatge d’arxiu, a Waterloo (fotografia: Albert Salamé).

Amb qui celebrarà les festes de Nadal Toni Comín?
—Amb la seva filla, la seva parella i la seva mare, de vuitanta-sis anys, que queda incorporada a la bombolla i unitat de convivència durant tres setmanes.

Quartes festes de Nadal a l’exili. Déu n’hi do.
—Tot i que et vas integrant, i és bonic, a la nova realitat, el desig de tornar es manté intacte. Com el primer dia. El xoc emocional el vas digerint, per sort. I la meva filla aquí està integrada, és ‘neerlandòfona’ nadiua.

Segon Nadal sense el vostre germà Pere?
—El tercer. Es va morir la nit del 22 de juliol de 2018. La mateixa nit que es va morir el meu pare el 1980. Amb una hora de diferència. Molt impressionant. Se’m fa inimaginable. Hi ha persones que no es moren. Jo visc com si el meu germà no s’hagués mort. Se’m fa massa estrany ser viu si ell no ho és. Deu ser que ell també ho és.

Què trobeu a faltar, de Nadal a casa?
—A casa fèiem Nadal molt massiu. I a l’exili, anys anteriors, Déu n’hi do. Ara, amb el coronavirus, no podrà ser. Trobes a faltar no tan sols el dia de Nadal, sinó anar a casa de la teva mare, i a la teva. La mare viu dos edificis més avall, i la germana, la Betona, al mateix replà que jo. Trobes a faltar aquell espai que és el teu.

Passem a la política. El Consell que vice-presidiu ha publicat “Preparem-nos!”, document oficial, on es parla obertament de desobediència civil. Ja no són declaracions a premsa.
—Exacte. Ja no és allò que pensa el president, la Clara o jo. Ara ja és un document fet pel Consell. És un destil·lat de mesos de debats. Nosaltres parlem de desbordament democràtic, que és més ric i adequat als fets del Primer d’Octubre que no pas el concepte de desobediència civil. Parlem d’un desbordament simultani a les institucions (autonòmiques i locals), electoral (a les urnes) i de mobilització ciutadana. La majoria de les pàgines parlen de la mobilització ciutadana, però hem deixat molt clar que no es pot demanar coratge a la societat civil si simultàniament les institucions no demostren aquest coratge.

Mobilització ciutadana. Exemples?
—El Primer d’Octubre vam trobar-hi la fórmula, i va ser una victòria parcial. Fem-ho ara a gran escala. Hem de fer un salt d’escala. Més temps, més actors, més anticipació, més planificació. Per passar de la victòria parcial a la completa. També dic que hem de trobar l’equilibri entre què expliquem públicament i què és més prudent de no explicar. No podem explicar els detalls del desbordament democràtic perquè els estaríem donant un avantatge a qui ens tracta com a enemic. Hem d’extremar la prudència. En un estat normal, com ara Alemanya, que diu que el Primer d’Octubre és un exercici de drets fonamentals i que no hi veu cap delicte, pots explicar els teus plans. Fas de ciutadà. Però en un estat com l’espanyol, aquestes accions són constitutives de delicte, no segons el codi penal, sinó segons el Tribunal Suprem, que té lògica franquista i ànima autoritària.

Toni Comín, en una imatge d’arxiu, al Parlament Europeu (fotografia: Albert Salamé).

“Preparem-nos!” diu que “hem d’estar disposats a assumir-ne els costos”.
—Crec que presos i exiliats tenim cert dret a plantejar aquesta qüestió, que forma part de l’equació: per desgràcia la nostra victòria requereix una quota de sacrifici. No m’atreviria a dir a la gent que assumís sacrificis si me n’anés a dormir al meu llit de Barcelona. Jo estic molt a favor del principi de realitat presidint l’anàlisi i és evident que tenim capacitat de guanyar, sí, però la victòria requereix un cert nivell de confrontació, i aquest nivell de confrontació requereix una certa quota de sacrifici.

No demanaré si el moviment independentista ha d’incloure més gent, o ha de ser més fort. La resposta és ser més, i més forts. Totes dues coses.  La pregunta és, on s’ha de posar més empenta? A ser més o a ser més forts?
—Hi ha dues maneres de ser més. Una és compatible amb ser més forts. L’altra, és contrària a ser més forts. La primera és la que posem al “Preparem-nos!” La mateixa confrontació democràtica és la que ha anat posant de manifest l’ànima autoritària de l’estat espanyol. I això ha portat un seguit de demòcrates a fer-se independentistes. Per exemple, Toni Comín. La confrontació la vam veure amb la campanya contra l’estatut, el 9-N, el Primer d’Octubre. La confrontació ens fa créixer i ser més. Si per a guanyar calen dues coses, ser més i ser més determinats, aquesta és la via.

I la segona manera de créixer?
—Rebaixar la tensió, l’aplanament. Una mica, i espero no ofendre, a la Chamberlain. L’appeasement. L’apaivagament. Hi ha gent que opta per aquesta via perquè creu que els que són fora de la frontera de l’independentisme s’hi acabaran incorporant. Si es rebaixa la tensió, se sumaran. Potser sí. Ara, si frenes, si rebaixes, això et farà créixer en vot no independentista i, per tant, tindràs un miratge: augmenta la base, però t’allunyes de la condició necessària, que és estar disposat a fer una confrontació. Creixes, però no ets més fort. Si per a guanyar calen dues coses, ser més i ser més forts, aquesta no és la via. De les dues maneres de créixer només en val una. Però a més a més, nego la major.

Què voleu dir?
—És molt dubtós que l’appeasement faci créixer l’independentisme electoralment. El vot en aquest moment és molt identitari. Els transvasaments són interns, i entre blocs. Blocs força polaritzats i impermeables entre ells. Tot allò que es podia gratar del PSC ja es va gratar. Les renúncies que cal fer discursivament per dialogar amb l’elector unionista que els queda no surten a compte. Cal una mica de ciència. Dades. En resum: què hem de prioritzar, ser més, o ser determinats? Responc ser més determinats, i això ens farà ser més. Crec que és la conclusió estratègica principal del 2017: hem de ser més forts. I això ens fa ser més.

ERC forma part del Consell, però ha decidit de no anar a les reunions, de moment, i creu que se’n fa un ús partidista.
—ERC és dins el Consell, cosa que celebro. Fa temps va demanar que no es fes un ús partidista del Consell, tothom va estar-hi d’acord i, per tant, vam decidir de no fer activitat pública en període electoral. Parar quan es dissolgués el parlament. I això hem fet. Hem respectat el requeriment. Per tant, no entenc ni entenem les raons d’ERC per no venir. Sense afany de voler entrar en polèmica, però veuen partidisme en una assemblea en la qual han participat Demòcrates, Poble Lliure, Òmnium, l’ANC, Junts, Reyes (que anava amb ERC), Lluís Llach? Si hagués estat partidista, les entitats haurien dit alguna cosa.

ERC demanava pausa fins després de les eleccions.
—Pausa des del mes d’octubre. Les eleccions són al febrer. Cinc mesos per no interferir en la campanya? No sé. Enlloc del món es congela una organització sis mesos. Però no passa res. Són membres nats. I quan l’assemblea es torni a reunir, se’ls tornarà a convocar.

Toni Comín, en una imatge d’arxiu, al Parlament Europeu (fotografia: Albert Salamé).

El Consell faria de govern, i l’Assemblea, de parlament. N’heu aprovat un reglament.
—Exacte. Un parlament té quatre rols: deliberatiu, representació, control executiu i legislatiu. L’Assemblea té els tres primers, però no té el quart. No fa lleis. Tota la resta, sí.

El taló d’Aquil·les de tota l’operació són tan sols 100.000 inscrits al Consell, que podrien votar a les eleccions. Potser són pocs.
—Hi estic d’acord. Que creixi és un eix d’acció. I forma part del dia a dia. Vam créixer de manera ininterrompuda fins a Perpinyà. I amb el coronavirus creixem molt menys. Tant de bo aquest 2021 es creixi. És molt diferent que el Consell tingui 300.000 inscrits que en tingui 100.000.

Quan serien les primeres eleccions per a escollir els membres d’aquest parlament a l’exili, l’Assemblea de Representants?
—Convocarem immediatament després que es constitueixi el Parlament de Catalunya. No volíem que hi interferís. Si és l’abril, serà el maig.

Vot en línia, ja és segur?
—Ens tranquil·litza una cosa: des de fa deu anys hi ha exemples reeixits de vot en línia segur. Eleccions oficials incloses. Per això no hem de patir. A banda, habilitarem com a subsidiari el vot presencial per a la gent que no se’n surt per internet.

Quants representants tindrà l’Assemblea?
—Cent vint-i-un. Dels quals vuitanta seran ciutadans que es presenten i quaranta-un, regidors o diputats actuals. Serà un parlament que pot tenir diverses seus, però activitat parcialment telemàtica. Això ha vingut per quedar-se.

Voleu substituir la Generalitat.
—No. Es complementen. En vam dir la bifurcació. El Consell no es crea per substituir les institucions autonòmiques, a qui tenim màxima estima, sinó essent conscients que estant assetjades. Necessitem una estructura institucional republicana, que sigui fora, a l’espai lliure europeu. Rols complementaris. Cap competició.

Doneu per fet el referèndum. Per què no cal un altre referèndum?
—Una de les conclusions, de fa molt, és que un nou referèndum només és desitjable si és acordat amb l’estat espanyol. No veiem què aporta políticament un nou referèndum unilateral. Ja el vam fer, es diu Primer d’Octubre, el mandat és vigent.

Algú us pot dir que no teniu ni el 50% en unes eleccions.
—Al principi de “Preparem-nos!” fem un exercici de números per fer veure que sobre el cens, el Primer d’Octubre érem molt per sobre en vots que molts altres referèndums i eleccions que ningú no discuteix. Quants catalans van donar suport a l’estatut? Quants escocesos a quedar-se al Regne Unit? Doncs sobre el cens hi estem per damunt. No hi havia un 50% d’escocesos, sobre cens, que volguessin quedar-se dins la Gran Bretanya. I s’hi van quedar. Dit això, ens sembla molt beneficiós aconseguir el 50% de vots en unes eleccions. Per tant, som-hi. Què passarà si ho aconseguim? Que estarem més legitimitats, que ja ho estem, per a tirar endavant aquesta confrontació. Som-hi.

Toni Comín, en uni imatge d’arxiu, al Parlament Europeu (fotografia: Albert Salamé).

Res a afegir?
—Hem de sistematitzar les condicions per triomfar. Parlem obertament de la preparació personal dels ciutadans, tractem la gent d’adults. Condicions logístiques, psicològiques, emocionals per a una confrontació. A nosaltres, òbviament, ens agradaria molt poder guanyar sense confrontació. Però hem de ser honestos i tenir el principi de realitat: sembla impensable avui que l’estat espanyol ens deixi fer la independència a través del diàleg. Algú creu que dialogant ens permeti fer la independència? La negociació seria conseqüència d’una confrontació on l’estat espanyol ja no pugui assumir-ne els costos. Qui ho ha triat, això? L’estat espanyol. És l’estat espanyol qui ha decidit que només hi ha un camí per a la independència i que passa per la confrontació. És una mica d’artificiós dir que hi ha dues vies, l’ampla i l’estreta. Escolti, n’hi ha una, és l’estat espanyol qui no en deixa cap altra: i és la via de la confrontació. Trien ells, no pas nosaltres.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.