Sergi López: “Això no va bé, però no ens atrevim a rebentar-ho tot”

Sirat és un film que fa capgirar l’espectador. És impossible sortir de la sala com si res, et fa patir com si la barrera de la ficció s’esvaís. T’hi pots endinsar a partir de la curiositat per la cultura rave, cercant la desestigmatització d’allò que és alternatiu, però de sobte et trobes sortejant la caiguda a l’abisme. Aquesta proposta arriscada del director gallec Óliver Laxe, amb una part de producció catalana, va ser premiada al Festival de Canes amb el tercer premi del jurat, ex aequo amb Sound of falling. Sergi López n’és el protagonista, envoltat d’un grup d’actors no professionals que a la vida real també són part d’aquesta cultura que es protegeix del soroll del món amb el cap dins un bafle. Parlem amb ell del viatge de descoberta que li ha representat el film, però també d’aquest món apocalíptic, governat, com diu ell, per senyors que semblen canalla.

—Heu definit Sirat com un film estrany, una marcianada.
—No compleix cap estàndard. El guió em va agradar de seguida perquè, normalment, quan llegeixes guions o llibres pots veure’n l’estructura i intuir certes coses, però això no sabies per on agafar-ho. Primer s’instal·la la idea de l’aventura d’un pare i un fill en l’univers de les raves, però després hi ha un cop a la panxa i la pel·lícula se’n va a un altre lloc. No compleix cap expectativa d’estil o gènere. Volem històries diferents i trobar una pel·lícula que rebenta cap a totes bandes és feliçment marcià.

—El punt de partida és un pare amb el seu fill petit enmig d’una rave al Marroc, a la recerca de la seva filla gran, desapareguda. Què es pretenia amb aquest contrast entre l’home normal i corrent i la cultura rave?
—El director ens va explicar que els ravers no serien figurants o actors, sinó ravers de veritat. Són un col·lectiu de gent que viu així, han desertat del sistema. Les raves no són només festes, són l’expressió d’una mentalitat que considera que el món capitalista, aquesta proposta testosterònica de creixement, s’enfonsa. Posen el cap dins el bafle per no sentir el soroll d’un món que cau a trossos. Jo no formo part de la cultura rave, però no hi estic tan allunyat com el meu personatge.

—Havíeu anat a raves?
—Havia anat a alguna rave i conec els moviments anticapitalistes i alternatius. En canvi, aquests protagonistes són com un pop en un garatge. Ell mira els ravers com si fossin extraterrestres, però ells també el miren així. El pare podria haver estat descrit com un senyor més reticent o conservador, però és intel·ligent que no entri en la caricatura dels ravers que es droguen i no fan res i el senyor conservador que se’ls mira malament, sinó que es troba un espai comú.

—Com dieu, heu compartit filmació amb actors no professionals que formen part de la cultura rave en la vida real. Què n’heu descobert?
—M’he quedat parat, malgrat no ser-ne reticent d’entrada. Des de la nostra societat burgesa o confortable tenim prejudicis sobre les raves. En canvi, eren mil persones i no hi va haver ni una sola baralla. Aquí a qualsevol festa hi ha quatre homes trencant-se la cara… I sempre són homes, aquesta cosa testosterònica i tòxica del món en què vivim. Els ravers tenen molta consciència col·lectiva, de família, d’ajudar-se. No és un lloc de coqueteig i la gent és respectuosa. Tenen una gran consciència social i ecològica. Són festes de mil persones amb camions, cables, alcohol, menjar… Viuen allà durant tres dies i quan desmunten no queda ni un paper a terra.

—Això és sorprenent.
—I prenen drogues psicodèliques que entenen com una manera de mirar cap endins per descobrir-se. Psicodèlia ve de les paraules gregues ànima i manifestar. La gent no balla amb el de davant, coquetejant; és un ritual individual, tothom balla amb si mateix. Des de fora semblaven joves que es drogaven i no fotien brot, però, en canvi, produeixen pensament. Les cúpules d’aquests col·lectius estan formades per dones amb molta personalitat. Tothom en sap de motors, de trobar aigua, de plantes medicinals, d’orientar-se… Són autosuficients i s’adapten a un món que s’enfonsa, estan preparats per a la fi del món. Se’ls considera immadurs, però són molt més madurs que nosaltres…

—De fora sembla que el caos siguin ells, però de dins ells veuen el món com un caos, com si la fi hagués començat fa temps.
—Tenen més consciència d’aquesta idea apocalíptica. Secretament, fa anys que tots ho pensem: les Torres Bessones, els imperis que controlen el món com si fos el jardí de casa, el creixement sense límits… Hi ha un moment que no pots créixer més, no? Sembla que la fi del món siguin els ravers, però ells assumeixen la idea de morir-se. El sirat no simbolitza ben bé el camí entre l’infern i el paradís; és el camí de la vida pel qual tothom ha de passar per arribar al paradís, però és un pont que té l’infern a sota, el sobrevola. Hi ha qui el passa com si res, uns altres troben més corbes, n’hi ha que cauen… Sirat parla de la mort: sabem que ens morirem, però no quan. La idea d’avançar assumint que la mort –la teva i la dels altres– forma part del camí.

—El film és molt extrem en alguns moments. És un dels personatges més difícils que heu fet?
—Segurament, però ja de jove vaig veure que, si m’ho plantejava en termes de dificultat, no podria fer res, perquè no sóc mai el meu personatge. Jugues amb els impossibles. Sempre et poden dir, no m’ho crec! Els directors que diuen això, què volen? Inspira’m! Ja sé que no t’ho creus, jo no m’ho crec mai… No visc allò, jugo a viure-ho. El meu personatge travessa els moments icònics del dolor més profund, i no sabia si em sortiria. No sé si és una cosa que es pugui actuar, té un punt obscè. Pots fer veure que t’han passat coses que no t’han passat? Té un punt estrany, entrar en llocs tan punyents… I al final totes les pel·lícules són intents.

—En quin sentit?
—Es fan pensant que quedaran bé, però no hi ha una fórmula. Hi ha guions que estan molt bé i després no queden tan bé i viceversa. Aquesta pel·lícula, la vaig veure un mes abans d’estrenar-se en un ordinador i no em va acabar d’agradar, però, acabada, a Canes, amb la pantalla gran i el so definitiu, em van al·lucinar coses tan simples com uns camions pel desert amb la música de fons. Passa alguna cosa allà, és cinema, tot i que en aquell moment no hi hagi personatges ni diàlegs. És imatge i so, però amb una història que t’hi ha portat. No saps de què depèn, és una alquímia curiosa, i aquesta pel·lícula té una ànima, una pulsió, et transporta i ressona dins.

—Tornem a la qüestió apocalíptica. Hi ha aquesta crítica que assenyala que fa anys que no parem de veure ficcions distòpiques. És aquella frase que diu que ens és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. Compartiu la crítica, ens és difícil d’imaginar o representar unes altres maneres de viure?
—Hem caigut en el parany. Veig propostes alternatives com les de la cultura rave i em semblen bé, però a casa meva tinc aire condicionat i televisor. Tots notem que hi ha una cosa profundament injusta, que cada vegada els rics són més rics i els pobres més pobres, i majoritàriament la gent pensa que això és injust. Si hi ha gent amb tants diners, que en donin la meitat i ningú no es morirà de gana…

—No sé si és tan majoritària l’opinió que això és injust. Sempre hi ha aquest argument que un milionari “s’ho ha guanyat”.
—El capitalisme té això, educa en l’individualisme, en el, pensa en tu, pots tenir pasta! I als altres que els bombin… Hi ha una banalització de la violència i un culte a l’individu i a la cosa material. Hi ha la consciència que això no va bé, però no ens atrevim a rebentar-ho tot. Perquè jo, no; els meus, no; el meu poble, no… I pel que fa a les distopies, Sirat no és distòpica. A la ràdio pots sentir “és com si fos la Tercera Guerra Mundial”. El que passa a la pel·lícula és real: sents que han tancat una frontera, que l’exèrcit no deixa entrar. Podria ser l’Orient Mitjà, l’est d’Europa, els Estats Units, Mèxic… Aquesta pulsió d’un món violent a punt d’esclatar. Sembla que caiguem tots cap a l’infern…

—Heu comentat el contrast entre simpatitzar amb cultures alternatives i estar a casa tranquil amb l’aire condicionat. Què fem amb les contradiccions i l’anestèsia col·lectiva?
—Per més que siguem alternatius, vivim en una contradicció. Canes, per exemple: cinema d’autor, audaç, arriscat, transgressor… Però dins un festival carregat de ximpleria, limusines, influencers… De negoci! Cal treballar l’esperit crític i la consciència col·lectiva. O ens enfonsem tots o ens salvem tots. La idea de fer-nos un búnquer amb la nostra pasta i calefacció, amb els nostres amics i fills… Els teus amics i fills en realitat som tots, som la mateixa família! És urgent que no oblidem que no estem sols. I podem ser contradictoris i menjar-nos-ho amb patates. Sempre ho serem, tot i que intentem ser-ho el mínim.

—Us va anar molt bé a Canes, però com us vau sentir entre tanta façana i lluentons?
—No m’impressiona gens aquesta gent amb limusines i rellotges cars. Aquesta idea glamurosa és molt infantil. En el fons el que els fascina és l’art, allò que és transformador, la poesia, les imatges, el cinema. Hi ha una fascinació amb la part poètica i espiritual de l’ésser humà. Pesa més aquesta fascinació que la part material de posseir i conquerir, de guanyar el món per la força, de tenir-la més grossa. Necessitem una proposta femenina per al món, que no vol dir que hagi de ser només de les dones, més col·lectiva.

—Els youtubers misògins de moda també són ultraliberals, malalts de les criptomonedes… Va tot junt.
—Perquè és tot el mateix, d’una immaduresa profunda. I no sóc el més madur de la terra, sóc famós per ser un nen i fer el pallasso. Però ho trobo intel·lectualment justet, per això funciona, al capitalisme li van bé les idees senzilles. Els senyors que governen el món semblen canalla: “Doncs ara et cobraré el doble!”

—Volia acabar demanant-vos per Non solum, que torneu a fer al Poliorama. Com és fer un mateix espectacle durant vint anys?
—Com que som de províncies i no som dins l’establishment barceloní estem acostumats a fer les obres i anar de gira. Si ens van trucant, ho anem fent, i per això al currículum tinc poques obres amb moltes funcions. Non solum no està acabada del tot, tot i que ara potser sí. Han aparegut coses noves amb la improvisació i hi ha coses icòniques que hem tret. Si una part funciona per si mateixa, s’explica per si mateixa sense la part de davant i de darrere, t’has de preguntar si li serveix al conjunt. Què passa si la treus? Puja el nivell de la resta.

—Podeu dir les mateixes coses que ara fa vint anys?
—Sí, però vam treure una part en què insultàvem un polític perquè, quan ho vam fer el 2005, era molt trencador, però ara ja no, després dels escarnis, amb tots els còmics fent servir el mateix recurs. Semblava oportunista, lligat a l’actualitat, i volíem parlar de l’ésser humà des d’un punt de vista més genèric i filosòfic. L’obra vincula idees que van d’allò individual a allò col·lectiu que són atemporals.