Regina Rodríguez: “Era com una mànega desbocada. ‘Viu el teu somni!’ Però no sabia quin era”

  • Entrevista a l'autora de ‘Les calces al sol’, que ja va per la cinquena edició · La novel·la és basada en un viatge que va fer en un moment de molta desorientació personal i laboral

VilaWeb
Clara Ardévol Mallol Albert Salamé (fotografies)
06.01.2023 - 21:40
Actualització: 07.01.2023 - 18:41

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Regina Rodríguez Sirvent (Puigcerdà, 1983) ha aconseguit que la seva primera novel·la, Les calces al sol, sigui tot un èxit de vendes. Es va publicar al setembre, ja va per la cinquena edició i es manté a la llista dels més venuts. Malgrat que realitat i ficció s’hi entremesclen, el viatge iniciàtic de la protagonista de la novel·la, la Rita, també és el de la seva autora, que a vint-i-tres anys i sense saber què fer amb la seva vida laboral i personal va acabar fent d’au-pair a Atlanta, on cuidava tres nens amb altes capacitats. Aquest és el punt de partida d’un seguit d’aventures esbojarrades narrades amb frescor i tendresa, que també serveixen per a reflexionar sobre qüestions més profundes, com ara la vocació, la intensitat de les vivències a l’estranger, el fet de no encaixar i la pressió per a perseguir unes metes que ni un mateix sap quines són. Parlem de tot plegat amb l’autora, que diu que li encantaria que el llibre es convertís en un film i que ja pensa en una segona novel·la.

Sou l’autora catalana que més llibres ha venut aquesta darrera setmana. Com ho viviu?
—No m’ho esperava! He cregut molt en aquesta història i hi he treballat molts anys. Pels inputs que tenia de l’escola d’escriptura podia intuir que agradaria a un públic ampli, crec que part del secret de l’èxit és que no és un llibre gaire encasellat. I la gent riu. M’ho he passat molt bé escrivint la novel·la i després també m’ha portat moments molt macos. M’ha escrit gent per dir-me que, després d’haver llegit la novel·la, se’n va de viatge, que s’ha decidit a fer d’au-pair… Volia que fes venir ganes de viure, i no cal marxar a l’altra banda del món. Simplement, allò que volies fer, fes-ho.

Tot allò que narra la novel·la és la vostra història?
—La qüestió no és si és veritat o mentida, sinó si és literal o no. Tot és veritat i tots els personatges existeixen, però hi ha coses que no van passar literalment d’aquella manera, potser una festa l’he construïda a partir d’unes quantes. És com una mena de trenca-closques vital i, per ser més rigorosa amb allò que vaig sentir, he de construir una trama diferent de la que vaig viure. És paradoxal, però així arribo més a la veritat que explicant-ho tal com va ser.

VilaWeb
VilaWeb

És fàcil d’identificar-se amb la Rita, la protagonista. Així com molta gent, té la típica crisi postuniversitària de no saber què fer amb la seva vida ni a què dedicar-se professionalment. I acaba fent d’au-pair a Atlanta amb un anglès macarrònic.
—Tots hem fet el ridícul, no cal anar-se’n a l’altra banda del món. Sentir-te estúpid perquè no entens l’entorn, perquè ets com un peix fora de l’aigua, és una cosa que tots hem viscut i on tots creixem. I també acceptar que estàs perduda i atrevir-te a buscar-te. Acceptar que estàs perdut és de valents. No tothom ho diu, hi ha gent que va tirant per inèrcia fins que s’adona que hauria d’haver fet alguna cosa. També hi ha la qüestió de la vocació, que és com una metàfora de vida. La vocació potser n’és una o potser en són més, com els enamoraments.

“La vocació potser n’és una o potser en són més, com els enamoraments”

Vau anar a parar a una família molt intel·lectual amb tres nens amb altes capacitats. Com eren?
—El pare és cum laude del MIT, la mare, cum laude de Harvard. Tots tres nens són unes bèsties. El gran va estudiar tres carreres alhora en una de les millors universitats, becat del tot. Ara viu en un àtic a Nova York i és a punt de fer el seu primer milió de dòlars. Però no són tan nerds com al llibre. Alguna ressenya ha dit que hi ha molts clixés a la novel·la, però els clixés que jo tenia no eren aquests. Hollywood i Els Simpson no ens han venut americans molt intel·lectuals… La protagonista ve d’Alp i els seus pares no parlen de Nietzsche. Li sembla una bestiesa que un nen de deu anys llegeixi una enciclopèdia. Però allà tot té sentit i ho fan per entendre la vida per mitjà del coneixement.

Vau viure molt el xoc cultural entre Catalunya i els Estats Units?
—M’agrada molt la gastronomia i l’he volguda utilitzar. Allà l’hort de la iaia no hi és, tot és més asèptic. Steiner deia que Europa és aquesta xarxa infinita de bars. Som gent que vivim al carrer, al mercat, que necessitem contacte. Allà passejava pel barri i els veïns trucaven a la família estranyats. No hi havia ni voreres! Tot eren cases, un club social i ja està. Allà la gent queda per fer alguna cosa concreta i de tres a sis… Al sud, la gent normalment és més animada, i allà això es tradueix que són molt oberts i genuïnament generosos. Les calces que donen títol a la novel·la també poden ser símbol d’aquest contrast.

En quin sentit?
—Són el detonant de l’aventura, el moment en què la iaia de la Rita, estenent la roba al terrat, li diu: “Què faràs, quedar-te aquí asseguda veient com s’assequen les calces al sol?” És una lectura de: “No tinc vergonya, això és el que sóc i el que tinc.” Rituals com ara estendre la roba, petits i poètics, als Estats Units no els tenen. Aquest moment d’endur-te-la al terrat amb el sol i la bona olor, amb aquesta imatge comunitària, perquè hi ha més roba i perquè no tens vergonya de penjar les calces… Ens defineix donar importància a aquestes petites coses: fer un cafè i mirar la gent passar. Treballo fent rutes gastronòmiques i a vegades porto els americans a fer un entrepà i descansar a una plaça de Gràcia i al·lucinen. Són conscients que van molt accelerats.

“Rituals com ara estendre la roba, petits i poètics, als Estats Units no els tenen”

Vau anar a Atlanta el 2007, en un moment encara sense xarxes socials ni telèfons intel·ligents. Com creieu que això va marcar l’aventura?
—Sort que no en vaig tenir! Potser ni hauria arribat a escriure… En aquell moment, l’escriptura va ser el vehicle de la meva necessitat de deixar registre i comunicar. Si acabava d’arribar d’Alabama o tenia una professora de tenis que portava el cos ple de banderes americanes, ho escrivia. Amb Instagram potser hauria fet una fotografia, no hauria estat igual. Escrivia el que em passava i enviava correus electrònics llarguíssims explicant-ho a la gent. Et queda una mica la reminiscència dels antics exploradors que feien diaris de viatge. S’hi assembla més que no el que fem ara.

Els beneficis que dóna la distància es feien encara més grans?
—Sí. Per a fer un viatge introspectiu necessites un aïllament personal com el de la Rita. No et coneix ningú, si passa res, t’has d’espavilar, perquè el contracte de telèfon no et deixa ni trucar… Va ser dur, vaig plorar molt, em sentia al pou i no sabia què hi feia, allà… Els nens adoraven absolutament l’au-pair antiga, no entenia res… No vaig poder tenir una conversa sencera fins al cap de sis mesos! I em perdia constantment, tots els barris són iguals. Un Google Maps m’hauria fet més feliç, però em vaig fer forta i vaig conèixer molta gent a les gasolineres.

Tot i els telèfons intel·ligents, quan som fora tot es viu més intensament.
—Sí. Hi ha elements que ja tenim integrats. Ja sabem com hem de seure, com ens demanaran coses, quin gust tindrà això… Allà, tot és completament diferent, has d’estar molt més atenta perquè tot et sorprèn: la cadira, la música, les olors, com et parlen, allò que se suposa que has de fer… I més en un país on hi ha tanta diversitat cultural, cada persona és un univers. I les amistats! Quan vaig trobar la Six, catalana, va ser un miracle poder parlar amb ella i poder fer bromes.

“Un Google Maps m’hauria fet més feliç, però em vaig fer forta i vaig conèixer molta gent a les gasolineres”

A la novel·la reflectiu en un personatge femení, la Roberta, un professor que vau tenir allà i que va ser decisiu. És qui té més culpa que escriviu?
—Hi ha molts personatges. El meu pare no té cap frontera de somni, en canvi, el meu marit és molt disciplinat, té molt els peus a terra i també m’ha ajudat molt. Però aquest professor em va il·luminar. Em vaig apuntar a escriptura creativa quan era allà, força perduda. Tot i l’anglès terrorífic, em va dir que veia alguna cosa en la meva escriptura. M’ho va dir amb la serenor de les persones que estimen el que fan i que tenen una energia que es propaga. És una mica el missatge de la novel·la, si estimes el que fas, això fa bé als altres. Em va motivar per escriure i quan li vaig entregar el llibre vam plorar molt.

La novel·la és també un homenatge a les àvies. Per què?
—Primer, perquè tenir una família forta i amb bones relacions és un dels factors que et permet de fer viatges així. Pots anar a fer el que vulguis perquè sempre pots tornar a casa. Vaig voler personificar tota la meva família en el personatge de la iaia, que és una barreja de les meves dues iaies Natàlia, una de catalana i una d’andalusa. La relació d’arrel més profunda és l’àvia catalana, però l’explosió de personatge és la meva àvia andalusa, que també vaig estimar molt.

Com era?
—Sempre feia broma, tot i que va passar per coses molt dures. Va venir d’Andalusia deixant les claus al pany de la porta. La seva mare no volia que marxés, però ho va fer. Ho va deixar tot i se’n va anar amb una mula cap al transsevillà, que la va portar fins a l’estació de França. El seu poble era Las Casillas de Martos, tres cases, un pantà i cinquanta-tres graus; agafava olives tot el dia. Vaig plorar molt escrivint l’escena en què canta “Volver” perquè el fet d’anar-me’n és gràcies a ella. Ella volia ser cantaora, però no va poder fer res del que volia, havia de collir patates per viure. I tenir aquestes vides i tot i això trobar l’alegria… La gent l’adorava allà on anava.

Hi ha un diàleg intergeneracional gairebé de deute, d’atrevir-vos a fer allò que la vostra àvia no va poder fer.
—Sí, i després hi ha l’altra cara de la moneda, que és adonar-te que els teus pares han treballat per donar-te el que tens, però no saps què fer amb aquesta abundància i temps. Era com una mànega desbocada. “Viu el teu somni”, però quin és? No ho sé! Li he volgut posar aquest atac d’ansietat tan bèstia a la Rita perquè el vaig viure i en vaig aprendre. Resulta que les meves amigues també n’havien tingut, però ningú no ho deia. Sabia que volia fer coses, tenia ganes i energia, però no sabia què. Haver estat tan perduda va ser un gran regal i després he sabut trobar què vull fer, però no és fàcil. És una bestiesa, però en un moment de desesperació, la Rita pensa que preferiria haver nascut als anys quaranta i haver carregat amb el marit i ja està, sense tenir totes les possibilitats del món. Haver d’escollir és agorafòbic.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

La Rita és pressionada per això de “Faràs grans coses”.
—I aleshores li ve l’ansietat. És terrible: què he de fer, guanyar un Oscar? Crec que és un pes invisible que té la nostra generació i que costa d’explicar. Per sort, ara es parla més de la qüestió de la salut mental.

“La nostra generació té un pes invisible que costa d’explicar”

Heu comentat que, a banda d’escriure, dirigiu rutes gastronòmiques per a turistes.
—Vaig començar fa deu anys i ara tinc una petita empresa. A l’abril vaig parlar-li del llibre a un client i vam comentar la pel·lícula Good Will Hunting, perquè hi ha un capítol de la novel·la inspirat en el moment en què Robin Williams diu a Matt Damon: “Em podries dir totes les dates de les guerres del món, però no saps quina olor fa la Capella Sixtina perquè no t’has atrevit a viure.” Ell em va dir: “Matt Damon és el meu millor amic. Quan tinguis la novel·la en anglès, m’asseguro que se la llegeixi.” Vaig entrar en xoc… Hem traduït dos capítols i li he enviat un paquet amb unes calces d’àvia gegants i el llibre. Li he posat: “Si això arriba a alguna banda, tot haurà començat amb una caixa, unes calces, i una carta d’una noia que els teus amics van conèixer en un mercat mil·lenari de Barcelona.”

Pot acabar en film de Hollywood…
—Ho he escrit pensant així. Vaig fer un màster de guió de cinema i em surt així. Crec que dóna per vuit capítols.

Hi haurà segona part?
—No segona part, segona novel·la. Tractarà de l’amistat a la trentena, una experiència de molta gent perduda que ens vam trobar en un edifici de Barcelona i vam viure els millors anys de les nostres vides. Sempre es parla que si els vint, els trenta, els quaranta… Però és una filosofia de vida. Ho vull viure intensament tot sempre. Sempre buscaré el meu Atlanta.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes