Ramon Font és el portaveu de la USTEC-STEs des del 2015, el sindicat majoritari entre els docents de l’escola pública catalana. El sindicat defensa sense fissures la immersió lingüística i Font critica que el PSC abandoni el consens en matèria de llengua a l’ensenyament. Argumenta que el català va en retrocés i fa autocrítica respecte de la pèrdua de consciència entre els professors de la importància de continuar impulsant el català per garantir la igualtat d’oportunitats dels alumnes. També es mostra crític amb el conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló, per no prendre mesures per a revertir l’espiral en què ha caigut el català a l’educació secundària i també per no democratitzar els centres.

Quina valoració feu que el PSC abandoni el consens sobre la immersió lingüística?
—Molt negativa. El PSC havia estat un partit important per al consens sobre el domini de la llengua catalana a l’ensenyament. Cada vegada costa més parlar d’immersió lingüística perquè la situació real als centres no és per a tirar coets. El PSC ha seguit el model lingüístic que va presentar el conseller Bargalló l’octubre del 2018. Si l’hagués presentat el PP en ple 155, hi hauria hagut una revolta. Però com que ho va fer el govern de la Generalitat, només va generar mala maror. Per exemple, la Plataforma per la Llengua, la USTEC-STEs, la Intersindical-CSC, la sectorial d’educació de l’ANC, Docents per la República, etc., unes quantes entitats compromeses amb la llengua i el país, van criticar-ho.

Es parla de ‘flexibilitzar’ l’ús de la llengua a les escoles.
—Són faves comptades: tot allò que dónes al castellà o a l’anglès ho treus al català. I l’únic lloc on el català està més cuidat que en uns altres és a l’escola. Fora de l’escola, fa fred per al català. A YouTube, internet, les sèries, els videojocs, tot això que mira el jovent, hi ha poc català. Objectivament, el domini del castellà és superior al català a Catalunya quan acaben la secundària. Això és preocupant perquè després, durant els anys, l’ús del català es perd. Això ja passa als patis, com ha explicat l’estudi de Plataforma per la Llengua. I passa a les aules, que encara és més preocupant. Si el català tingués una situació normalitzada, podríem parlar de què fem amb el castellà i l’anglès. Però no som en aquesta situació, ni de bon tros. Ara hi ha un relaxament institucional.

Però la manca de control del Departament d’Ensenyament sobre si s’aplica correctament la immersió és un mal endèmic. El relaxament no és nou.
—La llei diu que el català serà la llengua preferent, però no diu que sigui obligatòria. A primària hi ha més consciència, però a secundària la situació és més preocupant. Hi ha més relaxament i poques ganes de fer-ho. Se senten classes en castellà, i això no ajuda els alumnes. El català és important per a la cultura catalana, però nosaltres reivindiquem una altra part, que per a la USTEC és més important, la igualtat d’oportunitats. Dónes les mateixes oportunitats a un nen independentment de l’origen social, ètnic, cultural… Tothom ha de saber parlar en català i això obre portes a la vida associativa, al món de l’amor i, evidentment, és important al món laboral.

Creieu que la situació política i els atacs a la llengua catalana hi han influït?
—Crec que l’activisme lingüístic va ser fort als anys vuitanta. Han passat trenta anys. Hi ha hagut un relaxament i intentem reactivar la campanya de la catalanització de l’escola, en el sentit lingüístic. Pensem que encara cal més català a l’escola perquè no hi ha igualtat lingüística. Hi ha una llengua minoritzada en contacte amb la tercera llengua més potent del món, el castellà. Fins i tot als Estats Units fan lleis per a protegir-se del castellà. Si ho fan els americans, què no hem de fer els catalans per a defensar el català? Per a la igualtat d’oportunitats no seria bo que no ensenyéssim el català a les famílies castellanoparlants o de qualsevol altra llengua, que n’hi ha moltes ara mateix a les nostres escoles.

Fa anys que es denuncia aquesta manca de control. Per Ensenyament, hi han passat consellers del PSC, de CiU i d’ERC. Per què no s’ha fet res per a revertir-ho i tornar a la consciència lingüística que expliqueu que hi havia als anys vuitanta?
—Tots en tenim una part de culpa. Per defensar-nos dels atacs que venien de fora, que han estat molts, hem dit que això funcionava molt bé, que la immersió era collonuda i tot anava perfectament. Els qui, sabent que no anava tan bé, fèiem de tortuga romana per a protegir-nos dels atacs de fora dient que tot anava bé, ara som en una nova fase de fer un diagnòstic real. Hi ha molts problemes amb el català a l’escola. Hem d’anar cap a un canvi de tendència, fer créixer l’ús del català. El Departament d’Ensenyament, en comptes d’invertir aquesta tendència, ha volgut oficialitzar la situació de plurilingüisme i ha volgut fer de la necessitat virtut, amb una redacció molt ambigua perquè tothom s’hi pugui sentir inclòs. Això no pot ser. Que plogui a gust de tothom no vol dir que estiguis fent bé les coses, i a la pràctica hi ha més anglès i més castellà.

Per tant, falta contundència en la defensa de l’ús del català.
—Completament. Sobretot a secundària, però a primària també. La situació del català és preocupant. Els docents tampoc no fem tant com hauríem de fer. Per part de la USTEC, volem deixar aquesta ficció que tot va bé.

Com?
—Fem jornades, revistes, preparem una eina, material de sensibilització per als centres, campanyes. I donem resposta als atacs que fins ara venien de fora i que ara vénen de dins. Parlo del model lingüístic d’Ensenyament, del congrés del PSC… Si comencem així, tot farà aigües i anirem malament.

El PSC es justifica acusant l’independentisme d’instrumentalitzar la llengua.
—És molt qüestionable. A la USTEC hi ha molts professors que no són independentistes, però que defensen la llengua i la immersió. En la defensa de la llengua no hi ha fissures. Si el PSC agafa com a bandera el castellà per lluitar contra això, no farà cap favor a la convivència que tant defensa. La convivència és que tothom parli totes dues llengües, i això només ho garanteixes si ensenyes el català a l’escola, perquè el castellà l’aprens.

Més enllà del soroll polític, sorprèn que es qüestioni la immersió quan ha estat un mètode educatiu elogiat internacionalment.
—Vam parlar amb càrrecs d’Ensenyament perquè rectifiquessin el document de l’any passat. Fan un diagnòstic que no compartim, diuen que en algunes zones el castellà necessita suport. Sempre es diu que hi ha estudiants brillants que no parlen bé el castellà en públic, però s’hauria de veure com parlen el català. Potser cal treballar més l’oratòria, com els italians i els argentins.

Heu demanat la dimissió de Bargalló. L’última vegada, per aquelles declaracions polèmiques sobre els funcionaris a Tortosa.
—Ja n’havíem demanat la dimissió el juny de l’any passat. Ensenyament va fer una nova retallada: a partir del setembre, els docents majors de 55 anys no podien fer la reducció de dues hores lectives. Va ser la gota que va fer vessar el got. Teníem expectatives amb el conseller Bargalló, perquè era una persona que en sabia, amb pes polític. Era afiliat nostre i pensàvem que podia començar a resoldre problemes de l’interinatge, que defensaria més l’escola pública, la recuperació de les condicions laborals, l’increment del finançament del departament, que hi hagués més democràcia als centres… Però hem vist que no s’ha aprofundit en la democratització. La llei d’educació de Catalunya, la LEC, afavoreix un nou atac del 155 perquè deixa els claustres sense eines.

Expliqueu-vos.
—Durant el franquisme, les direccions eren addictes al règim i seleccionaven el professorat. Amb totes les mancances de la transició, en educació va haver-hi una ruptura constituent. Els claustres van passar a ser assemblees en què es discutien les coses, s’elegien les direccions, que eren revocables, i s’establia un sistema objectiu d’elecció del professorat. Amb la LEC hem tornat a un sistema on la major part de la comissió de selecció de les direccions és de l’administració, i a més, les direccions tenen cada vegada més poder per a seleccionar el professorat. Amb això, és més fàcil fer un sistema piramidal. Amb l’aplicació del 155, això seria perfecte. Podrien donar ordres de dalt cap a baix amb un toc de xiulet. També hi ha un decret d’autonomia dels centres, que l’anomenem decret del virregnat, perquè ens posen un virrei al centre, un director, i has de fer allò que diu. Abans es feien assemblees, ara els claustres semblen misses. En una reunió de claustre, ara hi vas a veure què ofereixen i prou. Abans s’hi discutia, la gent s’oposava a les propostes de la direcció, s’havien de posar d’acord… Ara tot això ha quedat enrere per culpa de la LEC. És la mare dels ous, i la va aprovar Ernest Maragall quan era conseller. Vam fer vagues i protestes. Aquest sistema s’acosta el nepotisme i l’opció de triar el professorat a dit.

Heu parlat amb el Departament d’Ensenyament del nou pressupost?
—Sí, però no recull les principals demandes del professorat. Hi ha unes millores molt tímides. Per primera vegada en molts anys, el pressupost executat és més alt que el pressupostat. Els avenços del nou pressupost respecte a la despesa que hi ha ara és gairebé inexistent. Pràcticament no hi guanyarem res. Es parla de finançar millor les escoles bressol, i una mica més l’escola inclusiva. Però també d’externalitzar les vetlladores, i això és la punta de llança de totes les coses que vindran més endavant amb la llei Aragonès. Gastar més diners en això no era cap demanda de la comunitat educativa, perquè creiem que aquest servei ha d’estar internalitzat. Demanem que es recuperi la segona hora lectiva, perquè les condicions laborals són molt importants per a la qualitat de l’educació i pels infants.

El govern no té garantit el suport parlamentari per a aprovar el pressupost. Encara que dieu que té poques millores, creieu que és important deixar de banda la batalla política i posar-se d’acord per tenir uns comptes nous després de dos anys?
—No uns comptes qualssevol. Han de ser dignes. Tota la comunitat educativa té una demanda que no arriba a cinc-cents milions d’euros respecte de l’últim pressupost executat. Però tenim un endarreriment històric del finançament de l’educació. La LEC preveu que s’inverteixi el 6% del PIB, i som en un 2% pelat. Cada punt del PIB són 2.500 milions. L’infrafinançament és molt dur, als nivells del Perú i de Laos. A Finlàndia eren en un 7% fins fa poc.

Heu tingut un paper protagonista a les protestes contra la sentència del procés, especialment en la convocatòria de la vaga general del 18 d’octubre. També ha aparegut el Tsunami Democràtic.
—Des del primer moment ens vam posicionar a favor del Tsunami Democràtic. Les convocatòries han anat en la línia que sempre hem defensat, la desobediència civil no violenta. Hem vist als carrers que el jovent ja en tenia prou, de rebre. Valorem positivament tota la resposta que va haver-hi, que majoritàriament va ser massiva i conscient. Pel que fa a la vaga general, era per motius laborals, però entenem que molta gent s’hi va sentir interpel·lada i va fer la vaga per allò que va venir-li de gust. Va ser un èxit i ens hem de sentir molt orgullosos com a país de les Marxes per la Llibertat.

La repressió també ha afectat el professorat. El cas més escandalós va ser el dels nou del Palau, de Sant Andreu de la Barca. Com us afecten les acusacions constants d’adoctrinament?
—Estem molt contents per la manera com ha acabat Albert Rivera, després dels piulets que va fer contra els docents. Ha acabat com havia d’acabar, aquesta persona no servia per a la política i celebro que se n’hagi adonat. Els atacs han estat continus i, fins i tot, Pedro Sánchez va proposar una assignatura sobre la constitució espanyola. Podríem explicar que hi ha un article, el 10.2, que diu que els tractats internacionals formen part de l’ordenament jurídic de l’estat. Com el Pacte dels Drets Civils i Polítics, que inclou el dret d’autodeterminació, i la Declaració Universal dels Drets Humans. Coses que no accepta aquest estat i que no interpreten aquests tribunals que diuen que respecten la constitució. També podríem parlar del soroll de sabres, de la monarquia… No em fa res haver de fer una assignatura sobre la constitució espanyola, la faré amb molt de gust. Però no ens poden dir com la farem, perquè justament la constitució protegeix la llibertat de càtedra. Adoctrinar és fer allò que el poder vol que facis. Quan el poder et diu que adoctrines, en realitat et diu que no adoctrines com ells volen que ho facis.

Formeu part de la plataforma contra l’anomenada llei Aragonès. Què hauria de canviar perquè la veiéssiu amb bons ulls?
—Cal una llei de contractes i serveis a les persones, però en el sentit contrari. Cal internalitzar els serveis que s’han externalitzat fins ara. Això que la gestió privada és més eficient que la pública és un dogma neoliberal que no compartim. Si ens hi fixem, quan TV3 ha hagut d’estalviar diners no ha fet sinó internalitzar, fer producció pròpia. I el govern, encantat. No hi ha un benefici, la gent treballa i fa un servei públic. Igual que a les escoles públiques.

Com han afectat les externalitzacions en el dia a dia de l’escola pública?
—La llei Aragonès permet d’externalitzar serveis que ara no ho estan. Per exemple, pre-escolar. Són les escoles bressol, ja externalitzades per alguns ajuntaments, però també P-3, P-4 i P-5, que ara no estan externalitzats. Amb la llei Aragonès a la mà, ens podem trobar una empresa en qualsevol escola pública fent diners amb l’educació infantil, amb un personal treballant en pitjors condicions laborals perquè l’empresa necessitarà un benefici… Quan externalitzes es precaritza el món del treball i es perd la qualitat de servei.

Però els serveis que hi ha ara externalitzats com afecten les escoles?
—Al menjador, el monitoratge viu fatal. Tenen una precarietat molt gran. A l’estiu passen a l’atur, quan haurien d’estar contractats. També he vist llençar tones de menjar, és un desastre, perquè els nens no s’ho mengen. Els primers de demanar que s’elimini el servei de menjador han estat les famílies, perquè sovint el menjar és incomestible. I tenen raó. Abans hi havia cuineres contractades a les escoles, personal intern, i era més casolà i més bo. Volem anar cap aquí, i no cap a una externalització de més serveis. La llei Aragonès diu clarament que és per a fer un servei onerós. No acceptarem que es guanyin diners amb els drets socials.

La posició del govern és la contrària. Argumenten que és una ‘llei anti-Florentino’, que farà més difícil que les grans empreses aconsegueixin de guanyar els concursos públics dels serveis que s’externalitzin. I, d’aquesta manera, evitar que les grans empreses fomentin la precarietat.
—No se’n sortiran. L’Ajuntament de Barcelona ha intentat posar unes condicions i no ho ha aconseguit. Com podran competir empreses petites amb grans empreses? Tenen un exèrcit d’advocats estudiant tot això i preparant-ho tot perquè ells guanyin els concursos. Que el preu compti un 40% és important, però si hi ha una sensibilitat social i es demanen beques, les grans empreses tenen més facilitat per a donar-les i poden competir pel preu. Pel que fa a les condicions laborals, en empreses externes s’han descobert casos de treballadors que no cotitzaven a la Seguretat Social. En el fons, tot això és lluita de classes. El ‘divideix i venceràs’ és externalitzar, dividir els treballadors en diferents empreses. Quan hi ha oposicions, moltíssims professors intenten passar de la concertada a la pública, perquè tothom vol tenir millors condicions laborals. El negoci només es pot fer rebaixant la qualitat del servei o les condicions laborals, o totes dues coses. D’aquí treuen el benefici, les empreses, i això és el motor del capitalisme.

El govern desmenteix que la llei Aragonès externalitzi més serveis.
—Els serveis socials, la sanitat i l’educació han de ser públics. És bàsicament això, que regula aquesta llei. Els concerts educatius han d’acabar formant part de la xarxa pública, perquè si no, hi ha segregació escolar, condicions laborals diferents entre el professorat… I això no és bo per a ningú.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb