Queco Novell

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Queco Novell (Barcelona, 1963) és un dels actors del Polònia que continua al programa quinze anys després de l’estrena a TV3. L’humorista i periodista repassa la trajectòria del programa i admet que ha estat a punt de deixar-lo un parell de vegades o tres, però sempre s’ho ha repensat. Novell ha encarnat personatges molt estimats i aplaudits per l’audiència. Segurament, el més entranyable és el del president Pasqual Maragall, una de les imitacions més característiques del programa que encara perdura en la memòria de la gent.

Novell, que rebutja de manera contundent –i diu que li fan gràcia– les acusacions de riure’s més d’un partit que d’un altre, assegura que no han rebut mai queixes de la direcció de TV3, però sí dels partits polítics, sobretot al començament. Tanmateix, Polònia ha estat un èxit d’audiència temporada rere temporada. Els moments més difícils per al país a causa de la repressió van posar a prova els guionistes i els actors del programa, i Novell considera que se’n van sortir.

El Polònia fa quinze anys en pantalla. Què us evoca aquesta xifra?
—M’he fet gran al Polònia. Tots. Han passat quinze anys i és una xifra per a celebrar. Són 580 programes i 6.600 gags… És una barbaritat. M’ho diuen fa quinze anys i no m’ho crec. Sóc feliç, és una proesa. No hi ha gaires casos i ens omple de satisfacció.

Suposo que quan vau començar era una aventura fer el pas de la ràdio a la televisió, amb tots els canvis que comporta.
—Havíem tingut l’experiència de Mire usté a Antena 3, que no va anar gaire bé. TV3 s’hi va fixar, crec que Paco Escribano n’era el director. Significava fer ràdio amb un peu posat a la televisió. Un programa de televisió té molts imponderables, com l’audiència, el fet que agradi o no, saber-ho fer… Era una aventura, sí. Els personatges apareixien i els anàvem assumint els actors sobre la marxa. La ràdio ens servia de banc de proves, però hi havia setmanes que fèiem personatges al Polònia que no havíem fet a la ràdio. Ara tot està més organitzat. També érem quinze anys més joves, i ara demanaríem que hi hagués una mica més d’aigua a la piscina.

Quan ens fem grans, som més conservadors?
—Hi ha un punt més conservador. A veure on ens fotem, mirar si hi ha aigua a la piscina…

Mire usté no va funcionar. Hi ha una mena d’humor diferent?
—Aquí hi ha una tradició de periodisme satíric que no existeix fora de Catalunya. Publicacions com el ¡Cu-Cut!, l’Esquella, etc., que feien el Polònia en paper i que fora no existien. Però també crec que en aquell moment a la política espanyola hi havia només el PP i el PSOE. Qualsevol gag que fèiem del PP era molt malinterpretat, i qualsevol del PSOE també. Vam constatar que costava més de fer entendre a l’audiència que ens podíem riure de tots, però només hi havia dos colors. Aquí n’hi ha més. També vam anar a tretze dies i horaris diferents d’emissió i no hi havia manera de fidelitzar l’audiència. No es va entendre o potser no ho vam fer bé. Jo ara veig els gags del Mire usté o del primer Polònia i m’amago sota terra!

Què hi veieu de diferent?
—Tot! La interpretació, el guió, la caracterització, la realització, el decorat… No és una crítica, és una realitat. N’hem après una mica!

El Polònia ha perillat durant aquest temps?
—Per censura o malestar polític, no em consta. Sí que l’estiu passat va haver-hi dubtes per la situació econòmica.

Heu tingut queixes de la direcció de TV3 en algun moment?
—No em consta. Al contrari, els primers anys, la direcció actuava de paraigua. Després de quinze anys, s’ha assumit que aquest país té una televisió pública que fa un programa de sàtira política. Al principi no era fàcil. Per als polítics era molt nou i es veien allà cada setmana…

Darrerament hi ha hagut queixes de dirigents de Junts a les xarxes.
—S’ha instal·lat el mantra que el Polònia és d’Esquerra Republicana. És una cosa que em fa riure molt. Com si els guionistes esperessin que arribessin els gags des del carrer Calàbria. És molt ridícul. He llegit aquestes queixes a Twitter, però només cal veure els gags que dediquem a ERC. Els satiritzem tant com a Junts o més. No hi dono gaire importància. És absurd i una falta de respecte per als guionistes del programa.

Un dels desafiaments deu haver estat fer humor d’una situació de repressió, amb polítics que imitàveu i que han acabat a la presó o a l’exili. Ha estat difícil trobar un equilibri entre l’humor i la sàtira sense caure en la frivolitat?
—El curs 17-18 ha estat el més difícil del Polònia. La situació era molt tensa i fer-ne humor, amb una implicació sentimental de tanta gent, era molt difícil. Amb els presos polítics va costar molt, també, teníem el risc que ens acusessin de frívols. La direcció del programa va trobar la manera i vam fer-los aparèixer a l’últim gag d’aquell curs, dient que tant de bo poguessin tornar aviat al Polònia. Va ser molt difícil. La setmana passada vam fer un gag amb Aragonès i Junqueras, i vaig pensar que s’havia normalitzat. Si el tornen a tancar, segurament tornarà a desaparèixer. Combinar la tensió que hi havia als carrers i la tensió política amb l’humor va ser molt difícil, i els guionistes van fer filigranes.

Com és la gestió de les emocions? Sigui per la situació política o en l’àmbit personal, en quinze anys hom pot trobar-se en moltes situacions i haver de continuar fent humor…
—Això ens passa en general a tots els qui ens dediquem a la interpretació. Els qui fem humor, encara més. Et fa mal un queixal, t’acabes de separar o se t’ha mort algú. Tothom s’hi ha trobat alguna vegada. No tinc la recepta, però és com posar la ment en blanc. Allò no existeix i fas això. Es fa. Ha costat més amb la crisi política que amb el dia a dia personal de cadascú. Hi havia una tensió terrible en aquell moment del 2017, i anaves a filmar amb tensió. Sabies que qualsevol coma o accent seria mirat amb lupa, i que ens podien acusar de frivolitzar amb tot el que passava.

Heu sortit de situacions límit, amb programes enregistrats a darrera hora seguint l’actualitat política. Quin ha estat el programa més difícil?
—Per a mi, el pitjor va ser el 26 d’octubre. El president Puigdemont havia de fer una roda de premsa al matí per a anunciar la decisió sobre les eleccions. A les 12.00. A les 13.00 encara no havia sortit. A les 14.00, tampoc. Aquell gag s’havia de filmar. Vam avançar els altres, que no és fàcil, perquè hi ha tota la feina de decorats. Vam acabar-ho tot i el president Puigdemont encara no havia parlat. Ens vam haver d’esperar, equip tècnic i actors implicats. Vam menjar pizza per dinar, esperant la roda de premsa. Tot parat. Jo maquillat de Puigdemont, esperant. Al final va sortir i després vam filmar.

Sense temps per a aprendre’s el guió?
—En aquests casos acostuma a ser un gag senzill. Amb una càmera. Una declaració i prou. I t’han de posar un teleprompter d’apuntador. Es filmava a quarts de cinc i s’emetia a les deu.

Quant de temps us donen per a aprendre-us el guió?
—Ens l’envien el dia abans, cap a mitja tarda o al vespre. Tens aquella estona i la de maquillatge, que serveix molt, perquè és llarga.

Heu arribat mai al programa sense haver estudiat el guió?
—No! He arribat sense guió! Perquè el que m’havien enviat no servia perquè havia passat alguna cosa i ja me’n passaven el nou.

Un atracament.
—Demano pietat i compassió. L’aprenem sobre la marxa.

Quantes preses s’enregistren d’un gag?
—La primera només és bona si són quarts de quatre de dijous. Anem molt justos de temps i mirem de fer-los tan de pressa com podem.

Quina anècdota destacaríeu d’aquests quinze anys?
—Durant un temps van venir polítics a fer cameos. Allò creava un ambient molt bèstia, venia un polític que veia com caracteritzaven un actor d’ell! El “culpable” és Josep Piqué. Va demanar de venir amb el seu fill, que era molt fan del programa, i vam dir-li que sí. Quan el teníem allà, el vam atracar amb un ganivet al coll, perquè se’ns va ocórrer de treure’l. No estava preparat ni res. En Toni Soler el va enredar i ell s’hi va avenir. Allò va establir el precedent de la presència de polítics al Polònia. Va ser boníssim! A vegades les coses passen per casualitat. Actualment, seria molt difícil. Quan vam fer la festa dels deu anys, hi va haver una fotografia que ara és impossible, amb representants de tots els partits polítics. Puigdemont, Arrimadas, Albiol… Un ambient molt divertit i distès. Ara això és impossible, i segur que alguns no voldrien venir al programa. La cosa s’ha irritat una mica. Per part d’ells. Nosaltres no tenim problema.

Darrerament, fins i tot, us han denunciat per un gag, el del “Poli band”.
—Va quedar arxivada ràpidament. El sindicat denunciant volia citar els Manel a declarar, era absurd. No hem tingut problemes judicials. La crítica al Polònia sempre me l’he pres tranquil·lament, tenim un suport tan brutal quant a l’audiència…

Us heu censurat mai cap gag?
—Les millors idees no s’emeten mai, però són les més gamberres. Apliques el sentit comú. No per estripar-ho molt farà més gràcia. Ens basem en el fet que les coses facin gràcia i diguin alguna cosa. Si per forçar la màquina no fa més gràcia, tampoc cal forçar-la. No sé si això és autocensura, jo crec que no. Ara, mai, mai, mai hem tingut un gag filmat i l’hem llençat. TV3 tampoc mira els gags. Algunes vegades ni s’havia fet prova de qualitat, perquè anàvem a última hora.

Aquests dies ha ressorgit el debat sobre els límits de la llibertat d’expressió. On el situeu?
—Evidentment, defenso la llibertat d’expressió. Hi ha coses que no m’agraden. No faria servir-la per demanar la mort de ningú, em sembla de mal gust. En una cançó, un gag o un poema, m’és igual. Però defensar la llibertat d’expressió vol dir defensar-la també en aquests casos o quan algú digui una cosa que m’afecta molt. Ho hauré d’entomar, les normes són aquestes. Si defenso Pablo Hasel, també hauré de defensar algú d’extrema dreta demanant que ens fotin una bomba. És realment bèstia això que passa amb en Hasel.

Com vau viure tota la polèmica amb Toni Albà?
—Amb preocupació i disgust. Des de la incomoditat. En Toni Soler com a director va prendre una decisió i ja està. L’altre dia vam filmar junts, feia molt que no ens vèiem. T’imagines fer La família irreal 2? Ens vam excitar molt pensant-ho!

En aquests quinze anys han passat molts actors pel Polònia. Quina baixa heu notat més?
—Hi ha hagut baixes notables. El Polònia és un transatlàntic molt bèstia. Un es pensa que es notarà molt, i es nota, és clar, però l’equip es refà. Se’n va anar en Bruno Oro i es va notar, però ens vam recol·locar i vam continuar. O, fa poc, l’Ivan Labanda. Es nota, però no té un efecte dramàtic. Ningú no és imprescindible.

Heu pensat mai a deixar el programa?
—En quinze anys, i tant! Tres vegades o quatre. Sobretot quan arriba el final de curs. M’agafa una baixada de moral molt gran. Seriosament, dues vegades o tres. Per cansament, esgotament… No ho he fet per falta d’un pla B. Sempre ha estat en moments de molt cansament, i després hi penses i ho analitzes. Pesa més el cansament, realment, i tires enrere. I també treus el cap per la finestra i veus que fora hi fa molt de fred.

Us han tancat portes?
—Que jo sàpiga, no. A vegades sí que crec que els actors del Polònia estem una mica estigmatitzats. Però també hi ha exemples claríssims que això no passa, com en Marc Rodríguez o en Pol López, que han fet autèntiques barbaritats de teatre.

Acabem amb unes preguntes ràpides. A quin personatge teniu més estima?
—Pasqual Maragall.

Qui us ha costat més d’imitar?
—Joan Laporta.

Com us prepareu el personatge?
—Escoltant-lo i veient-lo, fins que t’arriba alguna cosa. A vegades ens ho marca la pressa. Es busca el to de veu i una manera de parlar concreta. I has d’estrenar-lo sense filigranes.

Us reconeixen sovint pel carrer?
—Sí. Qui et reconeix de dia normalment va sobri i és educat. De nit no tant, i és més desinhibit. Fins i tot amb la màscara.

El millor gag?
—Molt difícil de dir. La paròdia d’El Hundimiento i “El llop del Palau”.

El millor musical?
—El “Mas Style” va tenir molt d’èxit. El “Lentamente” de Rufián i Tardà, el “La La Land” amb Torra…

I un de vostre?
—Un amb Rajoy, “Amo del mesón”. M’ho vaig passar molt bé fent-lo.

El vostre millor personatge?
—No ho sé. És molt estranya la relació amb els personatges. Rajoy tenia molt èxit i a la gent li agradava molt, i a mi em costava fer-lo i m’incomodava. Al final vaig agafar-li el gustet.

El millor personatge d’un altre actor?
—El 99% dels personatges del Cesc Casanovas. Qualsevol, em pixo.

El millor moment del Polònia?
—El millor moment del Polònia ha estat el pitjor del país, segurament. En els pitjors moments del país fa tres anys, el programa va tenir un nivell d’excel·lència més gran.

El pitjor.
—Va haver-hi un moment polític molt avorrit…

El segon tripartit?
—Hosti! No s’acabava mai! No passava res! Ni aquí ni a Madrid. Res! El tema era l’estatut, la crisi… El període Montilla. No per ell, compte, no vull estigmatitzar-lo. Per la situació política, els pobres guionistes s’anaven suïcidant per les cantonades.

Una queixa que us hagi sabut greu?
—Qualsevol queixa que titlli de partidista el Polònia em sap greu, perquè és falsa i gratuïta. La història del Polònia demostra que no ha estat mai partidista. Des del primer dia hem tingut clar que havíem de ser equitatius amb les castanyes.

La cosa més boja que heu fet?
—No serà la més boja, però m’ha vingut al cap de seguida. Vam canonitzar Pasqual Maragall, però amb un canó. Hi havia un canó fora de TV3 en un especial que vam fer. M’ha vingut això al cap, però n’hi ha de pitjors.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.