Joan Puigcercós, dimecres a Barcelona, a l'Escola de Noves Tecnologies Interactives, on hi fa de director executiu (Fotografia: Albert Salamé)

Joan Puigcercós (1966) ha estat president d’Esquerra Republicana i va ser conseller durant el tripartit. També va ser diputat republicà a Madrid. Fa anys que ha deixat la primera línia política, i ara treballa de director executiu de l’Escola de Noves Tecnologies Interactives, que imparteix el primer grau universitari en videojocs a Catalunya. Però que Puigcercós hagi deixat la primera línia no vol dir que hagi deixat la política. Al contrari. L’home continua essent una veu escoltada, dins i fora del partit, i ha fet de pont entre republicans i Junts per Catalunya quan ha calgut. En aquesta entrevista parla del moment polític, i de la seva obsessió: que l’independentisme trobi una estratègia conjunta.

Com us mireu la política?
—M’ho miro amb prismàtics. Sóc a quarta línia o cinquena.

Havíeu fet d’home pont entre ERC i Junts per Catalunya. Encara ho feu?
—Si m’ho demanen, sí. Ho faig. I hem intentat suavitzar algunes situacions, sí. Jo tinc una obsessió: ha d’haver-hi una estratègia conjunta. I l’obsessió per les llistes conjuntes acaba cremant allò que ha de ser prioritari. L’estratègia conjunta ara és prioritària. Un pacte de mínims. I no ha de ser tan difícil. La meva obsessió és que s’arribi a un acord. I us diré una altra cosa: evidentment, ERC i Junts per Catalunya són competència electoral, però no ha de ser utòpic arribar a una estratègia conjunta d’on hem d’arribar. I ERC ha d’entendre que, malgrat que pugui semblar-li un competidor ferotge, interessa més la Junts per Catalunya de Puigdemont que no pas la vella Convergència. Junts per Catalunya és un pas endavant respecte de la vella Convergència. Tota la vida hem volgut que hi hagués un independentisme de centredreta clar, contundent, i no refugiat en l’autonomisme. Ara el tenim. Hi ha la temptació de pensar que si Junts per Catalunya torna al passat, serà més còmode per a ERC. Doncs seria un desastre per al país. I a la llarga, pitjor per a ERC. ERC ha de ser prou intel·ligent i tenir vista.

Quin seria el full de ruta de Joan Puigcercós?
—Si jo tingués un full de ruta, seria al davant. No en tinc. La idea que tombarem Espanya unilateralment… Espanya és un estat, que sap què s’hi juga, i en faran defensa. I ho veiem. No és tan fàcil, la via unilateral, no. Però no s’ha de descartar mai. S’ha de tenir damunt la taula. Tard o d’hora, si vols ser independent, hauràs d’exercir la via unilateral. Però no pots plantejar-te un camí recte, curt i fàcil. S’ha demostrat que no és tan fàcil. I una altra cosa que no ens agrada de dir: aquí mig país se’n va de vacances. Dic això perquè algú va dir que això era una revolta postmoderna. La revolució dels somriures. Gran part és classe mitjana. No tota. Però gran part. I per tant, a aquesta gent no els demanis sis mesos de vaga. Això no funcionarà. Aquest fet pot ser una fortalesa, però també una debilitat. Aquest procés no té parangó en revoltes i canvis de règim. Som en un terreny que necessita idees noves. I no és fàcil.

El rival actuarà amb violència una altra vegada.
—Sí.

Oi que no hi ha votants morts damunt la taula? Doncs no passa res. Això va dir un alt càrrec europeu després del Primer d’Octubre.
—I de fet, Espanya i la Unió Europea aguanten uns quants morts. No ens enganyem. Uns quants, els aguanten. L’estratègia més efectiva és la no violenta. Més dura, més llarga, però més efectiva. Però l’estat té una capacitat d’aguantar molt més gran que no ens pensem. Ja sé que això que dic a vegades no ens agrada: però aquest serà un conflicte força cronificat. Això durarà. I també en positiu: la resiliència de la nostra gent és molt alta. Amb totes les diferències que vulgueu entre nosaltres. Però la resiliència és alta. El Primer d’Octubre és el camp base. I ens falta pujar a l’Everest. Això és molt complicat i de moment no hem trobat la manera. Sí que tenim algunes coses clares.

Quines?
—L’enemic no vol negociar. Ja està bé com està. Per què ha de voler negociar, l’estat espanyol? Encara més, i pensant amb els amics federalistes: per què ha de voler canviar? Ja estan bé com estan. No tenen cap necessitat de canviar i defensaran l’statu quo fins al darrer moment. I en pagaran els costos, que veuen assumibles. Independència judicial, credibilitat exterior, debilitar la corona. Ho veuen assumible.

Què en penseu, de l’opció pel diàleg?
—El diàleg és tàctica. Si algú es creu que l’estat està disposat a cedir, viu als núvols. No volen canviar. El diàleg és una forma de gestionar el dia a dia. Però no porta enlloc. Ells no volen canviar ni ho necessiten. Han après una cosa: no necessiten electoralment Catalunya. El PP pot guanyar les pròximes eleccions amb un diputat, o cap, a Catalunya.

I aquest setembre Pedro Sánchez pot ser investit president amb el vot en contra dels catalans.
—Sí. Perfectament. No bloquem res. Espanya ha après a viure amb Catalunya en contra.

I per què, doncs, tota aquesta retòrica de demanar un referèndum pactat, i diàleg, i solució negociada?
—Autoconsum. No ens enganyem. És per a la nostra gent. Que vegin una via. Però la via es va escrutant. I per altra banda, hi ha l’Elisenda Paluzie que diu que si tenim el 51% declarem la independència. I l’endemà com ho farem? Com ho gestionem? Espero que algú ens il·lumini. Una via no nega l’altra. L’estat, quan es vegi derrotat, oferirà diàleg. I t’hi hauràs d’afegir. Però potser al diàleg hi hauràs arribat per la via unilateral. Ara, entremig, hi ha coses que es poden fer: ocupar el poder, d’entrada. Hem de tornar a recordar l’espoliació fiscal. Quan veig dirigents del govern els ho dic: heu de tornar tres pantalles enrere i explicar aquestes coses. Perquè al final, ampliar la base, que algú se’n riu, també es fa així. L’eslògan ‘Espanya ens roba’, a ells els fotia malalts. Perquè al final toques el moll de l’os de la injustícia financera que hi ha muntada.

Creieu que és millor que mani el PSOE que el PP?
—No, no. És evident que a l’hora de la veritat es posen d’acord de pressa. PSOE, PP, fins i tot Podem, i ja no parlo de Ciutadans, estan al servei de l’estat. Ara, és més còmode viure amb el PSOE que amb el trifachito, però amb el PSOE tampoc solucionem res. El trifachito entraria en conflicte directe i hauríem de veure com hi reaccionem. Potser el trifachito faria que reaccionéssim d’una manera definitiva. Segurament no en quedaria res. Seria un tot o res.

Creixem amb el PP. El PSOE ens té la mida molt més presa.
—Totalment d’acord. I això que hem vist aquestes darreres setmanes amb Pedro Sánchez demostra què és el PSOE. EL PSOE de Felipe González. No hi ha cap diferència.

Pedro Sánchez president o no? Què faríeu?
—És que no depèn ni de nosaltres. Aquest senyor farà el que voldrà. I fa d’aprenent de bruixot. I tot fa pensar que repetirà eleccions. I pot tenir un espant. I el tindrem tots. Això està al 50%, malgrat el que diguin les enquestes.

Passem a ERC. Què heu de fer, si us inhabilitaran el president?
—L’inhabilitaran com a càrrec públic, però continuarà essent el líder d’Esquerra Republicana. ERC té una cosa molt clara: no pensa renunciar a Marta Rovira ni a Oriol Junqueras. Passa que ERC haurà de buscar la fórmula. ERC haurà d’ungir persones reconeixibles socialment, i internament, perquè estiguin al seu costat.

Marta Rovira no se la veu gaire, públicament.
—Treballa molt internament. Molt. Feina de secretària general. I també treballa molt per bastir una estratègia unitària amb les altres opcions.

Tesi: ERC frena perquè té Junqueras a la presó. Si el tingués a l’exili, seria dalt del cavall.
—Fa de mal dir. No ho sé. ERC fa una cosa important, que a mi m’agrada recalcar. Hi ha una part de la gent que ens va fer confiança l’1-O, i el 3, que no era independentista. I aquesta gent, quan veu un determinat discurs irredemptista, tot o res, no hi combrega. No hi simpatitza. ERC fa la funció de retenir i fer tombar aquesta gent. La prova és que una part dels comuns ha anat tombant cap a ERC. I aquí hem de treballar. I després del que ha passat a Barcelona, queda clar que el projecte dels comuns a Catalunya ha naufragat definitivament. Hi ha un espai a créixer i consolidar. I per això us dic: no em preocupa tant que ERC i Junts per Catalunya tinguin tàctiques separades. Però sí que hi ha d’haver un punt de comú. És prioritari que ERC i Junts per Catalunya trobin un punt comú.

ERC és la nova convergència. Ho heu sentit?
—Sí. Però no va exactament per aquí. ERC no és un partit marxista leninista. És d’esquerres. I instal·lat a tot el país. Ha aconseguit equilibri territorial. I això fa que algú el vegi com el substitut de Convergència. Però no té a veure amb el discurs polític, sinó perquè socialment i territorialment ocupa allò que abans havia tingut convergència.

No eixamplem la base. Ens repartim l’existent. El transvasament és dins del grup independentista. Vam tocar sostre el 21-D. I des d’aleshores no hem sumat més gent.
—És possible. Hi ha uns vasos comunicants. L’un puja, l’altre baixa. Però sí que hi ha zones perimetrals on cal treballar. És que si no, què fem? Hi ha gent que ridiculitza això d’eixamplar la base. Hi ha una franja de no retorn. Gent que ha fet el pas independentista per sempre. Però també hi ha una franja que dubta, que els fa paüra, el pas. Hi ha una part de la gent, i també de creadors d’opinió, que t’ho diuen: a mi m’has d’explicar com fem el salt. Estem enrocats. I hem de saber fer-nos forts i avançar.

Gent que us il·lumini i hi vegi idees?
—Sí, comparteixo idees de gent. Però són anàlisis a curt termini. A mi em preocupa, i no diré noms, la fugida endavant sense veure la realitat immediata. No he trobat un vademècum.

Com valoreu el president Quim Torra?
Torra és un patriota, i ho dic a favor seu. I l’home fa de president de la Generalitat en una administració que ha de despatxar cada dia. I molta gent li ha fet una campanya salvatge. Jo parlaré bé del senyor Torra. El dia dels incendis, on era el president Torra? Allà, trepitjant terreny. I l’oposició no es va veure ni se l’esperava. No és fàcil, el seu paper. Agradarà més o menys, però jo no m’apuntaré a la crítica fàcil.

Eleccions després de la sentència?
—Després de la sentència hi haurà un instrumental de coses a fer. I una, probablement, serà fer eleccions. Serà més higiènic. I una manera de deixar clar què els ha semblat la sentència. Si avalen un nou govern independentista o no l’avalen. És la legitimitat més gran i la fortalesa més gran que podem tenir.

Amb la gent tan emprenyada amb els partits, les podem perdre.
—Doncs podem perdre. Al final, potser vol dir que no som tants. Potser no cal fer eleccions. Jo dic que és un instrument que es pot fer servir. El tenim damunt la taula i no cal obviar-lo, d’entrada. No cal.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb