04.02.2020 - 21:45
VilaWeb ha demanat a diverses personalitats independentistes què cal fer, després d’haver constatat la divisió que hi ha dins el govern de Catalunya, tal com es va veure al parlament. Aquesta sèrie especial vol ser una contribució al debat que, sens dubte, cal fer entre tots en un moment tan delicat com el present. Al final de la sèrie, publicarem una selecció dels comentaris que ens hagin enviat els nostres subscriptors.
Parlem amb Marta Roqueta, periodista i experta en estudis de gènere.
—L’independentisme s’ha dividit en dos blocs? Quin significat té això si penseu que sí?
—Sí. D’una banda, hi ha un bloc més conservador que, més que no pas cercar la independència, prioritza assolir un referèndum i ampliar la base a còpia d’esgotar la llei. Amb la taula de negociació, facilitant investidures o aprovant pressupostos, cosa que encara no se sap si faran però que entra dins les coordenades. L’altre bloc és més revolucionari, perquè accepta que les institucions, siguin autonòmiques o bé estatals, van destinades a reforçar el règim del 78. I per tant, consideren que per a ampliar la base o fer un referèndum encara s’han de fer molts passos que impliquen, en el cas social, la desobediència, i en el cas del parlament i dels grups al congrés espanyol, o bé no jugar al joc de pactes amb les forces espanyolistes o bé fer accions ‘il·legals’. Aquestes posicions també hi són en el cas de la gent, però molt més properes. Als partits, són transversals. Llevat de Primàries i els feixistes reaccionaris de merda, que són clarament revolucionaris, a Esquerra, la CUP i Junts per Catalunya hi trobareu gent de totes dues tendències. Però als partits hi ha una pugna per veure quina família s’imposa i, paral·lelament, una pugna per l’hegemonia que fa molt més extrem aquest debat entre conservadors i revolucionaris. A Urquinaona es va veure clarament que la gent entenia la via revolucionària. Però està a l’expectativa que hi hagi un pla, perquè si n’hi ha un, és molt més fàcil discernir quan cal cada via. Jo crec que potser hi ha moments que cal optar per mesures més conservadores, però el plantejament ha de ser revolucionari. És a dir, una esmena a la totalitat del règim del 78, perquè és una continuació espanyolista de la dictadura franquista, les repúbliques i tot el que hi ha hagut abans. I si bé per a la gent és més fàcil arribar a un consens amb un pla, no ho és per als partits, immersos en el partidisme autonomista i en la cantarella que ‘sempre hem de governar les molletes’. Perquè tampoc no tenim una mentalitat descolonitzada que faci que considerem res més institucionalment. I per això són en aquestes dinàmiques absurdes que fan que aquestes dues visions estiguin molt més en disputa.
—Què cal fer per tornar a agafar la direcció del procés i deixar d’anar a remolc de la repressió de l’estat espanyol?
—Primer, cal explicar tot el que va passar del 20 de setembre al Primer d’Octubre i fins al desembre. Segon, s’ha de demanar perdó per haver enganyat els ciutadans, perquè el referèndum era clarament una catxa. Tercer, s’ha de traçar un camí perquè pugin nous lideratges, perquè ara mateix no hi ha ningú a primera fila de cap dels tres partits polítics capacitat per a encapçalar el moviment. Ningú. I a partir d’aquí, bastir una estratègia i un moviment de base. En l’àmbit popular, cal començar a fer república des de la base: agitar els moviments socials i que la intel·lectualitat independentista faci d’una punyetera vegada la feina de crear cultura republicana. Això també es podria haver fet des del govern efectiu. Però, com que ningú no passa comptes ni explica què farà després, és impossible tenir una cultura democràtica i republicana, que és el que en el fons necessita l’independentisme, perquè tot el que hi ha ara és gesticulació absurda.
—Expliqueu una mesura urgent que proposaríeu al govern, als partits, a les associacions o a la gent, per reactivar el procés d’independència.
—Que creïn un relat emancipador, acompanyat d’uns objectius a curt termini i a llarg. Res de tempos, però sí objectius. Un relat que mobilitzi els pocs recursos materials que tenim en aquesta direcció, tant pel que fa a la societat civil com a les institucions i l’administració pública.
