Manel Barceló: “Xirinacs no era pas dels del lliri a la mà”

Entrevista a l’actor, que interpreta Lluís Maria Xirinacs al film ‘Sis nits d’agost’

VilaWeb
Clara Ardévol Mallol Victor Serri
28.08.2022 - 21:40
Actualització: 28.08.2022 - 22:10

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“Xirinacs ens mira”, comentava l’actor Manel Barceló abans de la projecció de Sis nits d’agost als Cinemes Girona de Barcelona. El film, de Ventura Durall, parla del Lluís Maria Xirinacs més íntim, però connecta amb el fet col·lectiu quant a la mort, l’amor i l’alliberament nacional. Recrea els darrers dies del religiós, filòsof i activista. Just el dia que feia setanta-cinc anys se’n va anar cap a la muntanya, i sis dies més tard el van trobar mort, amb una carta de comiat que va titular “Acte de sobirania”. L’autòpsia va determinar que havia estat una mort natural.

Aquest film, basat en la novel·la homònima de Jordi Lara, se situa deu anys després, el 2017. La Duna (Anna Alarcón), una escriptora en crisi, es troba la història per casualitat i cerca el sentit a una mort volguda i meditada que no sembla que es pugui considerar ni eutanàsia ni suïcidi. Un acte que no es vol fer romàntic, però que al film serveix per a reflexionar també sobre un mateix i mirar als ulls una qüestió que sovint s’evita: com afrontar la mort pròpia.

Parlem de la història i de com connecta amb el present amb Manel Barceló, que encarna el Xirinacs que l’escriptora imagina. Una conversa que va ser breu, però en què l’actor es va mostrar contundent: “Als nostres dirigents els trobo una mica lluny de l’exemple d’en Xirinacs.”

Com heu viscut el procés d’interpretar Xirinacs?
—La imatge que tenim d’en Xirinacs és la d’un home amb molt de carisma, combatent, molt actiu, a primera línia de la resistència. Això condiciona la visió del personatge, que és una persona com qualsevol altra. El guió volia mostrar aquest enfrontament absolutament humà, despullat d’accessoris. Ell va arribar a la conclusió que volia acomiadar la vida des de la plenitud, i no des de la decrepitud. Per tant, és un moment en què es posa en pau amb tot. Vol donar exemple i enviar un missatge, sobretot a la seva nació, la nació catalana, i ho fa des del sacrifici. Però més enllà del gest hi ha l’acte humà de serenitat, d’admetre que és un pas del qual no hi ha tornada, però que impulsa el seu coneixement fins a l’infinit. Crec que ell fa la tria entre arribar a la mort en condicions de no poder disposar exactament com t’has de morir i fer-la dient: “Em vull morir en aquest moment en plena consciència.” La meva interpretació havia d’obviar tota la part més emblemàtica i tenir aquest ressò de la intimitat.

La part que no coneixem.
—Sí, o que ens queda més oculta pel fet que era un activista i un exemple de resistència, de coherència i de compromís. Però en el film és ell tot sol, com és ell tot sol davant l’amor. Hi ha moments que han estat durs de filmar, com el moment en què plou. Necessitàvem que estigués ennuvolat, però cada dos per tres apareixia el sol i havíem d’anar parant. Això causa un esgotament físic que en part també funciona perquè veus que el personatge té fred, que és el que li devia passar, portat més a l’extrem, fins a portar-lo a la mort. Quan em van dir que l’interpretaria, la simpatia que sento per ell em va poder, m’hi sento a prop ideològicament, sense arribar ni de lluny al seu compromís…

Alguns mitjans van interpretar la mort de Xirinacs com un suïcidi. La Duna, la protagonista que persegueix la història, al començament també ho interpreta així. Per què no se’n pot considerar?
—No va atemptar contra si mateix físicament, sinó que simplement va arribar a la conclusió que vivia perquè prenia unes pastilles que l’ajudaven a controlar les arítmies; que vivia perquè menjava; que vivia perquè estava confortable a casa… I que si sortia d’aquesta zona de confort segurament es moriria. Està disposat a confrontar el fet que s’ha de morir, però no es causa la mort: no s’estimba per un penya-segat, no es penja, no s’engega un tret. Simplement, deixa que la natura faci el seu curs si ell no té un seguit d’assistències. Ja s’havia enfrontat a aquesta experiència abans. En una de les seves vagues de fam, que va durar quaranta-dos dies, el seu encefalograma va restar pla i va ser a punt de morir. Les vagues de fam les va fer per convicció, per provocar, primer, la unió de l’antifranquisme, i després per les amnisties. I tot ho va fer per donar exemple: “Jo estic disposat a morir.” Al final no ho fa per això, sinó simplement per viure plenament l’experiència d’acabar la vida.

Al film es diu que tenim una cultura de la vida, però no una cultura de la mort. Què implica aquest tabú?
—És tabú, però ell ho va posar en pràctica. Ara legalment és permès de posar fi a la vida d’algú que pateix. Ell no patia, tenia plenitud de facultats. És una lliçó que jo no seguiria! Però és la conclusió a què va arribar. Hi va arribar decebut amb el món polític? Crec que no. Crec que entenia perfectament les contradiccions humanes i era capaç de perdonar i excusar les falles dels altres. Però personalment s’hi comprometia. En el famós discurs que va fer aquell 11 de setembre que li va valer la presó els darrers anys va dir que entre els terroristes i l’estat que genera terror, estava a favor de la part feble, perquè no estaria mai a favor de l’opressor. La política catalana es va dur les mans al cap, no entenien com un símbol del pacifisme es podia comprometre fins a aquell punt i comprometre’ls a ells. Si volien conciliar aquesta mena de democràcia que ens van vendre amb la lluita pel país, s’havien de conservar les maneres, i ell va dir que no, que amb aquesta gent que estossina, que causa la misèria, que ve del franquisme, no hi pactava.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Sis nits d’agost connecta molt amb el passat més immediat i la situació política. Què penseu que l’independentisme actual hauria de tenir present, de Xirinacs?
—Va demostrar que no era pas dels del lliri a la mà. Jo participo sempre en les mobilitzacions contra la repressió a la plaça del Rei. Ens trobem cada dimecres Teatre amb R de República i els Comitès de Llibertat amb els Presos Polítics i Represaliats Catalans. Arran del film, vaig fer-hi una reflexió: jo hauria pagat perquè en Xirinacs visqués més anys. T’imagines Xirinacs entrant el Primer d’Octubre en un col·legi electoral i votant, o el 3 d’octubre o el 20 de setembre veient el seu país alçat per la llibertat? Desitjaria que hi hagués una altra vida en què pogués veure-ho! Tornaria a dir que ens llegíssim La traïció dels líders, perquè va per aquí… Molts hem après la lliçó i, evidentment, és molt diferent el compromís que va adquirir Xirinacs del que van adquirir els nostres presos polítics i exiliats, que entenc perfectament. Han optat per una via diferent. Hi ha hagut un indult i crec que hi ha un intent de dinamitar l’independentisme des de dins.

En quin sentit?
—Fan tot allò que poden per desmobilitzar la gent. No tenim gaires referents que vagin per la via d’en Xirinacs, que és el que ens portaria a l’alliberament. En el sentit d’un enfrontament seriós. En Xirinacs no era d’agafar metralladores ni còctels Molotov, però s’hi comprometia fins al final. Qualsevol altra negociació, si no va acompanyada d’una mobilització forta, d’un “som aquí i ho volem aconseguir”, no és res. I ara tots et diuen que hem d’estar calmats a casa i que de la taula de diàleg encara en traurem alguna cosa. Als nostres dirigents i partits independentistes, els trobo una mica lluny d’aquest exemple d’en Xirinacs.

Es pot compatibilitzar aquest enfrontament fort amb la no-violència que ell defensava?
—L’exemple dels pacifistes és Gandhi. Ell deia: “Si una persona vol envair casa meva, li diré que no pot entrar, però si hi entra, l’hauré de fer fora.” Doncs l’autodefensa és això…

VilaWeb
VilaWeb

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes