josé abella abús sexual

L’abús sexual infantil mata i, per tant, l’activisme per a combatre’l salva vides. Ho explica José Abella, que ha fet d’aquest activisme –especialment enèrgic a les xarxes socials– una manera de tirar endavant. Cinc anys enrere va descobrir que havia esta víctima d’abusos sexuals per part de la seva àvia materna quan era un infant. En aquell moment van encaixar totes les peces del trencaclosques de la seva vida, marcada per un dolor que no sabia d’on provenia i que l’havia allunyat dels seus fills, li havia motivat addicions i trastorns mentals i l’havia abocat a un gran sentiment de culpa.

Diu que el seu cas és un de tants, un exemple més d’una autèntica pandèmia, un problema de salut pública creixent. Investigacions de l’OMS assenyalen que hi ha entre 900 milions i 1.200 milions de casos d’abús sexual infantil (ASI) a tot el món i que el 90% de pederastes no trepitja mai un jutjat. Es calcula que un 80% dels casos succeeixen a la família biològica i només un 10% de les víctimes denuncien o assenyalen públicament l’agressor. En vista d’aquestes xifres esgarrifoses, Abella considera que són essencials la divulgació i la conscienciació. És per això que ha escrit Cien pastillas en un día (Edicions del Núvol), un relat autobiogràfic que pretén sensibilitzar i apoderar les víctimes perquè, com ell, es converteixin en supervivents.

Els primers anys de la vostra vida vau ser víctima d’abusos sexuals per la vostra àvia. Però la vostra ment va arraconar aquest fet i no en vau ser conscient fins al cap dels anys. Com ho vau descobrir?
—Ho vaig saber quan tenia cinquanta-tres anys, quan vaig trencar la dissociació. Les víctimes d’abús sexual es divideixen entre les que recorden i les que no. Encara que ho recordis, primer has d’entendre que allò que t’han fet és una grandíssima putada. Hi ha gent que triga quinze o vint anys a entendre que allò que li ha fet el seu pare o el seu germà és una violació. Si t’ho fa un familiar, penses que és normal… A mi aquella dona em clavava mastegots davant els meus pares i jo ho donava per bo, pensava que era culpa meva i ho mereixia.

I en el cas de les víctimes que no ho recorden?
—El mecanisme de la dissociació fa que el cervell aïlli l’agressió. Habitualment, passa quan la violació ha estat aviat, però no necessàriament. Tardar deu, vint o trenta anys a trencar aquesta amnèsia és completament normal. A mi em va passar abans de cinc anys i per tant és força excepcional que me n’assabentés a cinquanta. La dissociació fa que aïllis el record perquè les imatges són tan salvatges que et poden matar d’una aturada cardíaca o un infart cerebral. Però abans o després tornen. Hi ha un blocatge de neurotransmissors i parts del cervell afectades, danys físics al cervell. El trastorn d’estrès posttraumàtic que hi ha en aquests casos és la mare de tots els mals. És com si donessis un cop de rajola a un cervell molt petit.

La dissociació és, per tant, un mecanisme de supervivència.
—Totalment, però mantenir això a l’inconscient té un preu. Per poder tirar endavant, crees un seguit de miratges en forma de neurosi, manies… Tens aquest dolor, tot i que aïllat. Jo, de molt petit, feia molt d’esport, incomprensiblement. Era un acte reflex per a buscar endorfines i matar la depressió. Uns altres preus a pagar són les seqüeles psicosexuals –que són molt cruels–, la neurosi –jo tinc distímia depressiva crònica–, l’addicció als psicotròpics per aguantar el dolor, les autolesions… Trasllades al cos el dolor que tens al cervell perquè el dolor físic no és tan bèstia com el psicològic. L’abús sexual infantil mata, i ho fa de moltes maneres diferents: via esquizofrènia, trastorns límit de personalitat, fibromiàlgia, anorèxia nerviosa, bulímia, insomni, malaltia de Crohn, somatitzacions en càncer, addiccions, suïcidis…

Quant a les seqüeles psicosexuals, parleu de la importància de saber-les.
—Quan l’abús sexual infantil passa abans dels sis anys, una seqüela molt comuna són els fetitxes sadomasoquistes. És lògic: jo era un nadó i vaig associar el sexe a la violència, la intimidació i la humiliació. Quan una persona és violada, sent humiliació. Acabes reproduint aquest patró i passes tota la vida pensant que ets un raret. Freud ja ho va dir, això, encara que avui dia sigui bescantat. És l’única persona en la història de la psiquiatria que ha vinculat l’abús sexual infantil amb els fetitxes sadomasoquistes. A mi aquests fetitxes m’han complicat molt la vida sexual.

I els casos en què els abusos són més tard?
—Quan les bestieses te les fan a vuit anys, nou o deu, és a dir, quan l’impuls bàsic sexual ja és consolidat, la seqüela acostuma a ser la hipersexualitat. Cal deixar clar que l’homosexualitat no és mai una seqüela. Això és una animalada! És important de saber-ho, tot això. Jo, des que ho he sabut, no m’he considerat culpable de res i les meves parelles afectives ho han entès. Però és una gran putada, especialment fins que no ho saps, perquè et sents culpable, estrany i estigmatitzat. T’odies a tu mateix. A més, totes les víctimes que han reconegut que estaven lligades a aquests fetitxes són dones. Sembla que un home violat sigui menys mascle, però jo no veig per què m’he d’avergonyir si era un nadó…

En el moment que ho vau recordar tot, aquestes seqüeles que no havíeu entès mai van tenir sentit.
—Sí, no recordar-ho és anar directe a l’escorxador. A mi el moment de recordar em va agafar en una situació hollywoodienca. Feia poc que m’havia pres cent vint-i-cinc pastilles, que és el triple d’una dosi letal. En tres mesos vaig tenir tres accidents de trànsit. La vida no tenia sentit i només buscava una mort una mica èpica.

I què us va fer recordar? 
—Va ser un moment de la meva vida en què em vaig sentir molt estimat. Una persona que ha tingut ASI sempre se sent molt sola, però en aquell moment no. Ella era metgessa i era víctima de violència masclista per part del seu ex. Em va ajudar molt amb l’addicció als psicotròpics i jo la vaig ajudar en això. Dins aquest entorn afectiu, tot es va desllorigar. Vaig començar a dormir molt poc i a recordar, recordar i recordar. A mesura que recordava, em sentia fort, però alhora sentia que m’acostava a alguna cosa que feia molta por. Continuava somniant allò de sempre: una bèstia grassa amb pinta horrorosa i sense rostre. Fins que vaig posar cara al monstre. En aquell moment vaig notar una fiblada al braç que em va espantar, una impressió molt forta. Em va costar molt d’acceptar, perquè vaig tenir una sensació de ràbia i traïció que no cap a l’univers. Vaig passar un any i mig sense parlar amb els pares, però després vaig entendre que alguna cosa devien haver vist i segurament havien cridat l’atenció a la meva àvia. Però què en sabien, d’això, als anys seixanta?

En molts casos, els familiars fan costat a l’agressor i acusen la víctima de mentir. Per què?
—Parlem del teu pare, el teu germà, la teva mare, la teva àvia… Un familiar. Agafar-lo del clatell i dur-lo a la policia és molt salvatge. La família ha de fer pinya amb la víctima, que ha d’estar sota seguiment mèdic i psiquiàtric durant dècades perquè allò que duu dins és una bomba de rellotgeria i no es pot guarir al 100%. Quant a l’agressor, no sé on acaba el psicòpata i on comença la mala persona amb lliure elecció, però a un gos rabiós no el pots pas deixar al carrer… La família ha de veure clar que no pot estar alhora amb la víctima i l’agressor.

Remarqueu la importància de conscienciar la gent perquè el 80% de casos d’abús sexual infantil són dins la família.
—Sí. En el meu cas va ser la meva àvia materna. Les agressions van consistir en sexe oral forçat, i ho sé perquè he tingut malsons que m’ho recordaven i perquè me’n recordo… És excepcional perquè en el 90% dels casos l’agressor és masculí, però també hi ha casos de dones. Sé del cas d’una monja pederasta i traficant, per exemple. Si excloem les víctimes dels casos en què l’agressora ha estat dona, ens en deixem molts milions pel camí. A vegades hi ha males interpretacions, i allò que no pots és fer un hashtag que digui ‘Les mares no violen els fills’ o ‘Les àvies no violen els néts’, perquè jo penso ‘I una merda!’. S’ha de fugir sempre d’estereotips. La casuística és inacabable, però hem de partir de la base que, si volem combatre l’abús sexual infantil d’un punt de vista quantitatiu, hem d’anar a l’abús sexual infantil intrafamiliar, i això implica que la família s’ha de capgirar com un mitjó.

Normalment els agressors semblen persones normals i corrents. Quina estratègia va seguir la vostra àvia per no ser descoberta?
—El meu pare treballava molt i la meva mare l’ajudava. Per això van deixar-me amb l’àvia, perquè tingués cura de mi. I ella s’hi va abonar, amb mi. Naturalment, no la van enxampar mai. L’agressor és un manipulador i, sense amenaçar el nen, sap com mantenir-lo callat. Ella em deia que Déu em castigaria. Tenia un afany de poder malaltís i quan van acabar els abusos em va fer la vida impossible tant com va poder.

Com ho expliqueu, això que feia?
—Era tan psicòpata com jo jugador de bàsquet. Jo crec més en la teoria de l’hàbit social, que ho explica tot: permissivitat dins l’entorn familiar, que protegeix l’agressor, sumada a una esgarrifosa permissivitat legal. A banda, moltes vegades quan has estat objecte d’una agressió tendeixes a repetir aquell patró amb una altra persona. Jo recordo que a onze anys, malgrat ser heterosexual, vaig tenir un instint de coquetejar amb un company de pupitre més feble. Però una veu interior em va dir que no. Jo no sé si puc universalitzar aquesta sensació, però sí que sé que vaig escoltar aquesta veu. I tinc la sensació que molta gent la sent i en fa cas omís.

Creieu que van abusar de la vostra àvia?
—Amb tota la sinceritat del món, se me’n fot, perquè jo també vaig tenir aquest impuls cap a una persona més feble i vaig escoltar aquesta veu interna que ella no va escoltar. Diuen que són psicòpates, i en la mesura que són psicòpates, són malalts mentals, pobrissons! Però un malalt mental real no té una percepció clara de les coses. Potser se n’aniria a violar un home musculós, que li pogués fer mal. Ells, en canvi, sembla que tenen molt clara la percepció del perill, mentre que un psicòpata real no sent por. Veuen un nen indefens i pensen ‘som-hi!’. Hi insisteixo: crec que s’ha d’aplicar la teoria del gos rabiós, ni que sigui de la manera més humanitària possible. No es poden deixar lliures, pel seu bé i el de les seves víctimes. El meu suggeriment no és la injecció letal, sinó que estiguin en una institució psiquiàtrica tota la vida. El codi d’honor carcerari ja se sap què fa amb els pederastes i hem de donar proves de civilització i ser millors que ells. No hem d’aplicar la llei del talió, però veiem com la reincidència és constant i les dades diuen que prop del 90% dels agressors no trepitjarà mai un jutjat.

Són unes xifres brutals…
—Hi ha un estudi fet per la UB el 2009 que calcula que un 7,9% dels homes i un 19,7% de les dones han patit abús sexual abans de divuit anys. Pot ser difícil de creure, però totes les dades apunten cap aquí. Hi ha una predicció pel 2030 que diu que la primera causa de discapacitació adulta seran les malalties mentals. Jo no puc afirmar que siguin causades per l’ASI, però sembla força raonable de dir que hi ha relació entre això i aquesta pandèmia creixent, amb una legislació que és una calamitat i una màfia que creix.

Màfia?
—L’esclavitud sexual infantil és el tercer negoci brut del món, després del narcotràfic i el tràfic d’armes. Parlem d’un negoci que mou una milionada i es relaciona amb l’economia blanca. El turisme sexual n’és un exemple. Sense això, més d’una economia se n’aniria en orris. A Mèxic, per exemple, les autoritats sanitàries calculen que el 70% de la població ha tingut ASI, i només es denuncien el 2% dels casos. I hem de parlar també de l’Àfrica, l’Amèrica Llatina, Tailàndia, l’Índia, Taiwan, les Filipines, els Estats Units… A Tailàndia és un negoci familiar que consisteix a portar el nen o la nena al prostíbul, drogar-lo i deixar-l’hi en canvi de diners. La pederàstia funciona per xarxes i hi ha membres d’institucions legals com la policia que hi participen. Tenim un problema de salut pública que cada vegada creix més i hi ha molta màfia i corrupció. No dic que el poder polític sigui corrupte, però hi ha polítics i gent important fins al capdamunt. El cas d’Epstein, per exemple. O tot l’estament de Hollywood: Kevin Spacy, Woody Allen… Dues persones que s’han manifestat darrere d’acusacions a persones importants de Hollywood han tingut tràgics accidents. I jo no crec en les casualitats…

Critiqueu també les legislacions. Què més s’hauria de canviar, a més d’això que heu comentat?
—S’ha de posar el dia el concepte de violar, que vol dir entrar a la força a les zones més íntimes d’una persona. Només amb els tocaments n’hi ha prou. No calen actes sexuals ni penetració. Això d’abús o agressió sexual és ridícul… Com en el cas de la Manada, que una violació múltiple tan bèstia és considerada un abús. Una violació és una violació! S’han de tenir en compte els fets per mesurar la pena, però hi ha violació o no n’hi ha.

Hi ha cap manera de prevenir o detectar un cas d’abús sexual infantil intrafamiliar?
—Algunes coses poden fer saltar les alarmes. En primer lloc, una sexualització precoç de la criatura, amb interessos i comportaments sexuals impropis de la seva edat. En molts casos, també es pixen a sobre a edats impensables o presenten retenció de fluids, a més de manca d’autoestima, crisis d’ansietat, aïllament social… I qualsevol fòbia que tingui vers una persona ha de cridar l’atenció dels pares. Amb molt de tacte, han de demanar-li què passa. Un nen no mentirà sobre l’abús sexual. També cal deixar-los clar quines són les seves parts íntimes i dir-los que ningú no té el dret d’accedir-hi. Que el seu cos és seu i només seu.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb