Jordi Matas

Jordi Matas és catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona (UB) i fou president de la Sindicatura Electoral de l’1-O. Els dies 4 i 5 de novembre s’enfrontarà a un judici al jutjat penal 11 de Barcelona, acusat de desobediència i usurpació de funcions, juntament amb Tània Verge, Marc Marsal, Josep Pagès i Marta Alsina, tots ells acadèmics reconeguts i ex-síndics de l’1-O. La fiscalia els demana dos anys i nou mesos de presó, una multa i inhabilitació, i per recomanació de l’advocat no parla dels fets ni de l’estratègia de defensa que seguiran.

Matas atén VilaWeb al seu despatx de la UB. Diu que té ganes que passi el judici i deixa entreveure el patiment familiar que ha significat el fet d’estar-se tres anys pendent d’una causa que no té cap sentit. Els cinc síndics van plegar a petició del govern quan van rebre l’advertència del Tribunal Constitucional espanyol el setembre del 2017. El professor agraeix les múltiples mostres de suport, però és molt crític amb el silenci dels rectors de les universitats catalanes. Cap no els ha donat suport públicament, tret del rector de la Universitat Pompeu Fabra.

Han passat tres anys d’ençà que va començar la investigació contra els síndics. Com afronteu el judici?
—Amb moltes ganes de treure-me’l de sobre. És massa temps amb aquesta pressió. La veritat és que tinc ganes de poder explicar-me en seu judicial. Fins ara hem rebut moltes mostres de suport, però convindria que expliquéssim les nostres raons a la jutgessa. Els arguments de la fiscalia són molt febles i no s’aguanten per enlloc. No tenen res. S’inventen la realitat i el codi penal, i l’escrit d’acusació és molt feble.

Teniu el dubtós honor de ser les primeres persones amenaçades amb multes –de 12.000 euros diaris– del Tribunal Constitucional espanyol. Un nou mecanisme de coerció que va aprovar-se en la reforma que va fer el PP el 2015.
—Hem rebut una doble repressió. Una repressió de la fiscalia, sense cap argument jurídic. I la repressió del Tribunal Constitucional. Els 12.000 euros de multa per als membres de la Sindicatura Electoral i els 6.000 euros de multa per als síndics territorials. En total, uns dos milions d’euros. A més, el TC tenia la possibilitat de pujar-ho als 30.000 euros diaris. Se suposa que les sancions de les administracions es poden assumir perquè no hi ha voluntat d’arruïnar la gent. En el nostre cas, 12.000 euros al dia. Hi havia una voluntat d’arruïnar-nos. Això és absolutament impresentable. Aquesta capacitat del TC espanyol no hi és enlloc.

Jordi Matas Dalmases

Heu rebut molt de suport internacional de les acadèmies de ciència política.
—Sí, estem molt agraïts i contents. Hem rebut el suport de la principal associació de ciència política del món, la nord-americana. Va rebre moltes pressions de l’espanyola perquè no ho fes, però va ratificar-lo. També de la britànica, la canadenca, la quebequesa, suports de molts professors en un manifest que va tenir un ressò extraordinari… Hem de pensar dues coses. Aquestes associacions tan potents no es pronuncien per qualsevol cosa. De peticions, en reben a cabassos. Seleccionen molt bé els casos sobre els quals es pronuncien, que no arriben als dos o tres l’any. Casos molt clamorosos de vulneració de drets fonamentals. Les associacions nord-americana i britànica van basar els seus arguments precisament en la vulneració de la llibertat acadèmica. Són pronunciaments importants que portarem al judici.

L’acadèmia espanyola va pressionar la nord-americana, dieu. L’Associació Espanyola de Ciència Política s’ha posat en contacte amb vosaltres d’alguna manera?
—Hem rebut suport de professors. Vam demanar el suport de l’associació, però ens el van denegar. Tampoc van donar explicacions de per què no.

En l’àmbit nacional, els síndics de l’1-O heu rebut el suport del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya, del IEC, els claustres, la Secretaria d’Universitats, professors… Heu trobat a faltar algú, però?
—Hem rebut molts suports i val la pena remarcar-ho, però hem trobat a faltar el suport dels equips rectorals. Als síndics de l’1-O, els rectors no ens han volgut donar suport, excepte el de la Pompeu Fabra. No hi ha hagut un pronunciament dels equips rectorals. Alguns, de manera més bel·ligerant que altres.

Quins?
—Els de la UB i la UAB. S’han negat rotundament a donar-nos suport explícitament i públicament, i han volgut frenar el suport conjunt de tots els rectors.

Com valoreu el paper de les universitats l’1-O?
—Les universitats han d’estar atentes al seu entorn. En aquell moment, no van saber reaccionar bé, ni generar debats interns ni solidaritzar-se contra la repressió que hi va haver. Ni donar suport als acadèmics imputats, alguns polítics que són professors universitaris. No van saber reaccionar, i no van voler-ho. Lamento que en un moment de vulneració extrema de drets fonamentals, la universitat miri cap a un altre costat. Que amb una aparent neutralitat, es pronunciïn en contra de la defensa dels drets fonamentals. Això és gravíssim i anem retrocedint. Es confon allò que és un determinat moviment amb els drets fonamentals.

Per què hi ha tantes resistències, sobretot dels rectorats?
—Tenim una fornada de rectors que tot això els cau una mica lluny.

Per por?
—No. Per ideologia.

Els rectors han posat la seva ideologia per davant de la defensa dels drets fonamentals.
—Clarament.

Jordi Matas Dalmases

Heu criticat que la causa en contra vostra és un atac a la llibertat acadèmica.
—Ho és. Més enllà de la defensa jurídica que farà el nostre advocat, també farem una defensa acadèmica. Dels 2.800 i escaig represaliats, els únics que som perseguits per la nostra condició d’acadèmics som nosaltres cinc, per haver exercit l’encàrrec del Parlament de Catalunya. D’acord amb la llei del referèndum, ens van triar com a juristes i politòlegs experts en processos electorals. Vam exercir la nostra responsabilitat acadèmica i ara som perseguits. El concepte de llibertat acadèmica, com reconeixen la UNESCO i el Tribunal Europeu dels Drets Humans, no només té a veure amb la docència i la recerca, sinó que també hi ha una responsabilitat de contribuir amb el nostre coneixement i expertesa a la societat. Per tant, si tu exerceixes com a acadèmic i participes en un encàrrec del parlament, o si assessores l’administració o un partit, és una responsabilitat acadèmica i forma part d’aquesta llibertat. Si ens volen escarmentar, es vulnera la nostra llibertat acadèmica.

A l’acte de la setmana passada vau assegurar que ho tornaríeu a fer.
—Només faltaria, i tant! Nosaltres continuem essent acadèmics, i hem d’acceptar els encàrrecs que ens facin, sobretot si són nobles i per a enfortir valors democràtics. Totes les universitats tenen els principis democràtics bàsics als seus estatuts. El dret de participació dels ciutadans en els afers públics pertany als drets fonamentals.

Dilluns, una jutgessa va condemnar la UB pel manifest de suport als presos polítics. Què us sembla?
—Absolutament aberrant i fruit d’un còctel explosiu. Encara hi ha professors i jutges amb mentalitat reaccionària. Hi ha un rebuig per part de múltiples sectors de la comunitat universitària i un greu atac a l’autonomia universitària. És inacatable, perquè ataca l’essència de les universitats i els seus principis. És inacceptable i esperem que tingui un recorregut amb un recurs i, si convé, anar fins als tribunals europeus. De pronunciaments polítics, n’hi ha hagut sempre a les universitats, fins i tot en època franquista, i a cabassos. A més, amb aquest manifest ha estat la primera vegada que totes les universitats públiques catalanes en feien un simultàniament.

Hi ha tensió a la comunitat universitària amb aquests professors?
—No crec que hi hagi tensió en la defensa dels drets fonamentals, però hi ha un context en què aquestes actituds i comportaments afloren i són més visibles. Els plantejaments contra el manifest són reaccionaris, i a més la jutgessa que ha condemnat la UB també ho és.

Res més a afegir?
—Hi ha un tema més personal. Vaig intervenir al claustre de la UB, el dia que vam aprovar el manifest contra la sentència del Suprem, per fer una reivindicació de la llibertat acadèmica i del referèndum com a expressió democràtica. Vaig apel·lar també a les qüestions més personals. Cadascú té el seu entorn familiar. N’hi ha de més febles i de més forts. En el meu cas, tenia un entorn familiar que era difícil de preveure com reaccionaria a la repressió. Jo puc tenir la pell més gruixuda, però a vegades hi ha criatures, i els costa reaccionar i assimilar aquesta pressió. Això és el que em sap més greu de tota aquesta situació. No pas les conseqüències que pugui tenir jo, sinó sobretot les possibles seqüeles que pot tenir l’entorn més feble. En el meu cas, criatures de nou anys i onze. Quan va començar tot, en tenien sis i vuit. També l’entorn dels presos polítics i exiliats. Hi ha gent gran que pateix molt en el tram final de la seva vida. Que tinguis una sotragada d’aquest tipus, des del punt de vista humà i vital, és un daltabaix i n’hauríem de ser molt conscients. També hi ha presos que tenen criatures petites, que veuen que hi ha gent que vol que siguin a la presó, imputats o exiliats. Això és molt dur i és una condemna estesa. S’haurien de reivindicar més aquests entorns i protegir-los.

Jordi Matas Dalmases

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.