Joel Díaz: “Com més ridícula i penosa sigui la situació política de Catalunya, millor per a nosaltres”

Entrevista a l'humorista Joel Díaz, que s'estrena com a presentador de televisió amb el late Zona Franca a TV3

VilaWeb
Oriol Bäbler Albert Salamé (fotografies)
15.10.2022 - 21:40
Actualització: 19.10.2022 - 15:49

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’humorista Joel Díaz (Santa Coloma de Gramenet, 1980) s’estrena de presentador amb el late night Zona Franca, que s’emetrà a TV3 de dilluns a dijous a la mitjanit. Ara, combinarà aquesta feina amb la seva participació a L’última hora, de Catalunya Ràdio, i La sotana. “Crec que aquest ritme te l’aguanto set o vuit anys, si no em mata el tabac abans”, diu, i escura una cigarreta i un cafè de màquina, que li ha pagat en part qui escriu aquestes línies.

L’entrevista –feta dilluns passat–, integrada en una tanda promocional de TV3, comença gairebé mitja hora tard. El motiu és una periodista d’un dels diaris més importants de Catalunya, que s’ha perdut pel complex laberíntic de la televisió pública i ha fet salat en la seva cita amb Díaz.

Amb ell, mentre la B-23 es va congestionant i el Baix Llobregat s’enfosqueix, parlem sobre el desafiament televisiu, les traves i les audiències, però també una mica sobre el Barça, la crisi de govern i el moment polític.

El nom del programa té res a veure amb el vostre pis de protecció oficial a la Zona Franca?
—La veritat?

Sempre per davant.
—La resposta és que no [riu]. El nom neix a partir d’un joc de paraules que s’inventa la gent de la productora. A mi, quan me’l proposen, em sembla molt bona idea. A més, hi ha la casualitat que he viscut a la Zona Franca set anys. El programa no neix de la meva voluntat de reivindicar aquest barri, tot i que ara, aprofitant l’avinentesa, sí que em sembla bé reivindicar un barri que no surt mai als mitjans i que és bastant oblidat.

Heu tingut una carrera meteòrica, però…
—Vinga, primer tòpic…

Home, jo també vull parlar amb la grandiloqüència de la nota de premsa de TV3…
—Han cantat tòpic! Carrera meteòrica, sí. Saps què passa? A vegades els meteors s’acaben estavellant i causant destrucció.

Hi ha alguna cosa que trobeu a faltar de quan no sortíeu als mitjans?
—Crec que no. Vaig començar fent ràdio underground i ara ho combino amb el mainstream. No és que trobi a faltar res, sinó que entenc que són dos oficis diferents. No sóc idiota. Sé on he vingut a treballar i sé què es pot fer i què no es pot fer en una televisió generalista com TV3, cosa que no vol dir que m’hagi de censurar res, sinó simplement que les coses s’han de dir diferent. És a dir, no vinc a TV3 a fer La sotana.

Què té de diferent Zona Franca del pilot de Benzina, en què vau col·laborar?
—Aquell programa també era un late, però tenia un format una mica diferent. Allà s’anaven succeint les actuacions còmiques, mentre que nosaltres farem un late clàssic. Com a format i no pas com a franja. Això vol dir un plató amb una taula, una tassa, un sofà i un escenari amb una banda. Hi haurà un monòleg inicial i després passaran coses amb col·laboradors i una entrevista central amb un personatge interessant. Una hora de televisió, que en realitat són cinquanta minuts.

Què podeu aportar de diferent?
—El contingut del programa no serà clàssic. Si la gent diu “hòstia, quin programa més clàssic”, anirem malament. Tenia una obsessió, quan vaig acceptar aquest projecte, que era rodejar-me de bons guionistes d’humor, perquè vull fer un programa d’humor. I ho he aconseguit. Tinc un equip al·lucinant amb uns guionistes molt bons, que estan com una puta cabra.

Digueu noms.
—Magí Garcia, Guillem Barquín, Aitor Vizcaíno, Ramon Pardina i Joan Ferrús. Són gent amb molt de talent. De fet, jo em sento una mica…

Fora de lloc?
—No fora de lloc, però sí que sóc el que té menys experiència televisiva de tots.

Fa poc dèieu que no sabíeu que anàveu a fer…
—Ara ja ho tinc una mica més clar.

Heu fet uns quants pilots?
—He fet un pilot.

Tan sols un?
—Sí. I aquesta setmana en faré dos més. Un dimarts i un dijous.

I ja està?
—A la palestra. Sí, senyor.

Acollonit?
—Ho porto bé. Sorprenentment bé.

Heu après a llegir el teleprompter?
—En vaig aprenent. I no és fàcil, eh?

Teniu un problema de coordinació?
—És l’hòstia. El teleprompter ha permès a molta gent de poder fer televisió, perquè sense aquesta màquina no serien aptes per fer-ne. Ara, jo que vinc de la ràdio, estic acostumat a improvisar sobre un guió escrit i que no em vegi ningú, i el teleprompter… Mires la càmera i llegeixes alhora. Llavors, quan desvies la mirada per fer-li una conya a un paio del públic, després has de tornar a la càmera i buscar a tres metres de distància la línia on eres. De totes maneres, tothom m’ha dit que és qüestió de pràctica i que la primera prova no va anar malament del tot.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Malament del tot…
—Primer intentaré de dominar l’ofici. I quan el tingui dominat, ja començaré a improvisar i a fer el que em doni la gana [riu]. Però primer vull aprendre a fer les coses bé.

Com és que tan sols heu fet un pilot?
—Fins fa una setmana no teníem el plató muntat.

Per què?
—Doncs no ho sé, són els ritmes de la tele… Nosaltres fa dos mesos que treballem en els continguts del programa. Però és un merder muntar el plató. He al·lucinat. Hi ha molta història. Això requereix una feina, un temps i uns professionals, i quan han acabat, hem pogut entrar a provar-lo. I encara crec que hem tingut sort. Hi ha programes que no poden fer tres pilots.

Segur que no esteu acollonit?
—Em vaig posar tan nerviós, quan m’ho van proposar, et parlo de final de juny, que m’he cansat d’estar nerviós. Ara ja no ho estic. Se m’ha acabat el dipòsit de nervis, de veritat. No ho estic. Sí que tinc un cert sentit de la responsabilitat. Hi ha molta gent amb molt de talent que treballa perquè executi bé la seva feina, i això és molta responsabilitat. Però, de nerviós, no n’estic.

Ho dieu moltes vegades?
—És per deixar-ho clar.

Feu un programa de ràdio al matí, un late de dilluns a dijous i La sotana el diumenge. Quant trigareu a cremar-vos?
—Espero que prou per haver estalviat per tenir cobertes les meves necessitats bàsiques fins que pugui jubilar-me, que és el meu somni a la vida.

I quan serà, això?
—Crec que aquest ritme te l’aguanto set o vuit anys, si no em mata el tabac abans.

De debò?
—Sí, perquè quan més en saps, menys treballes. Ara treballo molt perquè en sé molt poc.

A la televisió o la ràdio?
—En tots dos llocs. Aspiro a ser un d’aquests paios que arriben mitja hora abans del programa i ho tenen tot preparat. Entren, ho fan de puta mare, i se’n van a casa.

Una mica com Toni Soler?
—Aquest nom l’has dit tu.

Ho veieu una evolució natural això de presentar un programa després d’haver fet de segona veu durant molt de temps o ho feu simplement per diners?
—Fa tres anys o quatre, perquè he començat molt tard en tot això, que vaig decidir que em volia dedicar a la comunicació. M’ho prenc com un ofici, no em considero un artista. El meu ofici és entretenir catalans, no pretenc canviar el món, i estic interessat a dominar el màxim de registres. Fins ara, era el col·laborador. El paio que anava al programa d’un altre, es lluïa amb la seva merda, i fotia el camp. Me’n despreocupava. Ara m’interessa d’aprendre l’ofici de presentar, portar el ritme, tenir en compte els temps… Coses que fins ara no m’havien preocupat gens.

Quant cobreu?
—A tu no t’ho diré.

Heu dit que el format serà clàssic…
—El format, eh?

Sí, sí, el format. Ho tinc clar.
—El format. El continent, no el contingut [riu].

Voleu abastar tots els públics?
—Això dels targets em sembla una collonada suprema. Tinc el mateix interès a entretenir algú de vuitanta-vuit anys, que algú de divuit. No veig per què un programa, almenys el que pretenc fer, ha d’anar adreçat a una franja demogràfica concreta. Sí que aniria bé que la gent que mira el programa entengui el català.

Han d’estar desperts fins la mitjanit…
—Sí, però també ho poden veure per internet. Per mi, el programa no té un públic objectiu. Sí que es farà molta feina a les xarxes socials i que darrerament TV3 vol seduir un públic més jove, i nosaltres hi contribuirem, però no farem un programa per a gent jove perquè, entre més motius, tinc quaranta-un anys, a punt de fer-ne quaranta-dos. Cal ser una mica honest.

Una altra cosa que haureu d’entomar són les audiències i les crítiques destructives per part d’alguns mitjans digitals.
—Marc Villanueva, ja l’espero. Tinc moltes ganes de sortir a En Blau. Però les audiències, sincerament, em són bastant igual. Fins ara m’ha anat força bé sense tenir gaire obsessió per l’audiència.

Però fins ara no havíeu conduït un programa.
—És cert. Sóc molt conscient que vaig a fer un programa en què tot i ser una televisió pública les audiències són molt importants. Per tant, hem de fer bones audiències, però a la casa m’han dit que, en el nostre cas, tenint en compte que sortirem passada la mitjanit, es tindran en compte les dades de la TDT, però també l’impacte a la web i a les xarxes socials. El meu somni és fer més audiència digital que no pas a la televisió. Això seria l’hòstia.

Això pot ser un inconvenient per al públic més gran?
—No m’ho sembla. La meva mare mira Netflix cada dia. Si pot fer anar Netflix també ho pot fer amb el TV3 a la carta. Et faries creus de tot el que es mous pels grups de WhatsApp dels nostres pares jubilats. És un festival d’enllaços i d’audiència.

Les cadenes de WhatsApp de tietes poden arreglar l’audiència d’una setmana.
—M’interessen molt les tietes, tot i que no m’agrada gens aquesta expressió. I els tiets?

Perdó, teniu raó, les cadenes de tietes i tiets. Tots són tòxics i beneficiosos alhora.
—Jo només vull que totes les tietes de Catalunya mirin el Zona Franca. I espero que els agradi molt.

Voleu ser el nebot preferit de Catalunya?
—No, aquest és en Quim Masferrer. Aquest paper ja l’he perdut.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Quina mena de convidats tindreu?
—No ho sé. Vull que vingui Estopa.

Tan sols Estopa?
—És que no en tenim cap de tancat perquè costa molt.

Però si sou TV3, teniu totes les portes obertes…
—Sí, però els famosos, diguem-ne així, volen saber on van. I, és clar, no els pots explicar on van perquè el programa encara no existeix.

Però hi ha d’haver un primer convidat, no?
—De moment no en tenim cap.

Pot ser que el primer dia l’entrevistat sigui a un sofà buit.
—Això és impossible que passi. El primer dia vindrà algú, el segon també i el tercer també. Però et juro que encara no en tinc cap de tancat.

Per què voleu Estopa?
—Perquè són la màxima expressió… són, crec, el fenomen cultural més transversal de la història moderna de Catalunya. Ara mateix són el punt de consens social més important del país. M’interessa molt, perquè ho han aconseguit d’una manera totalment involuntària. Però ho són. No se m’acut cap fenomen cultural català més transversal i que creï més consens que Estopa. Se te n’acut cap?

Com a fenomen cultural? Així, en fred, diria el Barça.
—Sí. És veritat. El Barça i Estopa. També voldria que vinguessin Joan Laporta i Sandro Rosell.

Tots dos el mateix dia?
—No.

Per què?
—Em faria més il·lusió que vingués en Sandro ara que se sap que es vol presentar per ser alcalde de Barcelona.

Però encara no és segur, això.
—Va dir que volia fer uns sondatges i, si els sondatges li sortien que podia obtenir representació, aleshores faria el pas. És una manera força covarda d’afrontar la política. A més, en una entrevista, va dir que no tenia ideologia. Això em va cridar molt l’atenció.

Crec que ho ha dit més vegades. És un robot.
—Em fa molta il·lusió parlar amb algú que diu que no té ideologia.

Dilluns té el judici pel traspàs de Neymar.
—Sempre té judicis, aquest home.

Li demanen cinc anys de presó.
—Doncs a veure si hi ha sort.

Bartomeu, què? No us interessen les amebes?
—El problema de Bartomeu és que no se l’entén quan parla. Crec que l’entrevista tindria poc ritme. També m’agradaria portar jugadores i jugadors del Barça, però és molt complicat. Allò és com una mena de búnquer.

Pot ser que feu una mica de por?
—No, no, em sembla que tothom té el mateix problema. A VilaWeb heu tingut gaires jugadors del Barça?

No és el nostre target, que diríeu vós.
—[Riu.] No ho heu intentat. Ja et dic que és molt difícil. El club té la tendència de tractar els seus jugadors i jugadores com si fossin infants de parvulari. Prefereixen que no parlin perquè no diguin allò que pensen.

És un inconvenient fer comèdia en el moment més gris de la història recent de Catalunya?
—Com ho va dir Rajoy? Com més malament, millor? Doncs això. En termes humorístics, com més malament, millor, sempre. El drama, el patetisme, la misèria institucional de Catalunya com a país són un gran actiu humorístic. Com més ridícula i més penosa sigui la situació política, social i econòmica de Catalunya, millor per a nosaltres, perquè els guionistes tindran més idees.

El patetisme institucional, portat a l’extrem, també degenera en desafecció. Us podeu trobar que el públic no sàpiga ni de què li parleu?
—Farem un programa per a gent mínimament informada. Evidentment, no ens podem posar a explicar la història de Catalunya per parlar de Pere Aragonès.

Quin dels nous consellers us agradaria que passés pel plató?
—En Carles Campuzano, sens dubte.

Per què?
—Vull saber com s’ho ha fet. L’última cosa que sabia d’aquest senyor és que era de Convergència, del PDECat, i ara, de cop i volta, és en un govern que es diu d’esquerres.

Un acròbata del plat a taula.
—Sense ironies. Em sembla molt interessant saber el periple vital d’aquest home. I si no, també el senyor Nadal. Per què no?

Abans dèieu que Bartomeu no tenia ritme…
—A veure, parlem d’un home que tothom donava per jubilat i patapam!, conseller d’Universitats.

En la crisi de govern, anàveu amb Pere Aragonès o amb Laura Borràs?
—D’entrada, em sembla una contraposició tramposa. Perquè tal com veig la política catalana, Pere Aragonès i Laura Borràs són molt a prop. Em sorprèn a vegades aquesta polarització tenint en compte que els discursos són pràcticament idèntics en el fons i les accions són les mateixes. Per tant, no entenc que hagi de triar. Aragonès o Borràs? Per a fer què?

Una cervesa?
—Probablement la Borràs, però si li he de deixar mil euros, segurament triaria l’Aragonès.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes