Joe Brew

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Les projeccions que fa Joe Brew de l’evolució de l’epidèmia de la Covid-19 ens posen en alerta. Permeten d’entendre més bé el potencial infecciós del coronavirus i la capacitat d’incidència en la nostra societat. La veu d’aquest científic expert en l’anàlisi de dades, col·laborador de VilaWeb de fa més d’un any, és crítica i discrepa del discurs més complaent dels responsables actuals de contenir aquesta epidèmia. Brew té experiència com a epidemiòleg en el control de brots infecciosos quan treballava al Departament de Salut de Florida, als EUA, i és un bon coneixedor dels projectes d’eliminació de la malària. Defuig l’etiqueta d’expert en virus, no és pas viròleg, però la seva expertesa en l’anàlisi ràpida i combinada de dades l’ha dut, enmig d’aquesta crisi sanitària, a assessorar alguns investigadors del nostre país, de l’estat espanyol i de més indrets del món.

El confinament es pot allargar fins al juny, segons un informe del Departament de Salut

Com que els seus pronòstics són més negatius que no els que es fan en les conferències de premsa de governs, el seu punt de vista és més incòmode. Però en aquesta entrevista Brew reclama que hi hagi transparència envers el ciutadà i que s’expliqui què diuen els models amb què treballa el govern espanyol pel que fa a la previsió de contagiats i de morts. Deplora que encara avui el govern de Sánchez no hagi pres unes mesures més dràstiques de confinament i que, per raons polítiques, refusi de confinar territoris com ara Madrid o Catalunya.

Les mesures de confinament parcial ja tenen algun efecte?
—Segur que sí que tenen efecte, o que en tindran. El contagi és un comportament previsible, en el sentit que si la gent no interactua i es veu menys vol dir que hi ha menys oportunitats perquè el virus vagi d’una persona a una altra. Però s’ha de tenir en compte sempre el temps que transcorre entre l’esdeveniment i el resultat. Hom pot estar exposat avui al virus, i trigarà entre set i deu dies a tenir símptomes, però cinc dies més a ser un pacient crític a l’UCI i cinc dies més a estar en estat crític i després morir-se. Per tant, quan parlem dels morts d’ahir no parlem pas d’infeccions d’aquesta setmana, sinó de les que hi va haver abans de l’estat d’alarma. Sobre el nombre de casos, sí que pot tenir un efecte ara, més ràpidament, però s’ha de recordar també que ara mateix no es compten gaire bé els casos, perquè hi ha molta gent que no es diagnostica. Ara, que ha tingut efectes, això segur. El fet de tancar Igualada, que ho trobo una decisió molt encertada, seguríssim que ha salvat gent i ha previngut casos. No sabem exactament quants, perquè no sabem ben bé quants n’hi ha.

Oriol Mitjà ens mostrava que la taxa de reproducció del virus ja ha baixat. Què vol dir això?
—La taxa de reproducció vol dir quanta altra gent pot contagiar una persona infectada de mitjana. Per les dades que tenim, sí que baixa una mica, però s’ha de recordar que aquestes dades es basen en el nombre de casos. Calcules la taxa de contagi d’acord amb les dades que tenim, i ni les dades d’ara ni les d’abans no reflecteixen perfectament la realitat epidemiològica. És la metàfora de l’iceberg; hi ha els casos clínics, i ho calculem tot a partir d’aquests casos, però després, per sota, hi ha la realitat. A més, aquestes mesures fan que la gent vagi més al metge, que hi hagi més o menys probabilitats que sigui diagnosticada? No ho sé pas… Si ara tens tos, aniràs als serveis sanitaris col·lapsats? Potser diràs que val més quedar-se a casa. I encara més: des de fa uns quants dies no es fa el test del coronavirus ni tan sols a tots els que són simptomàtics. Si és així, és clar que el nombre de casos sembla que ni pugi tant. I no dic que sigui cap manipulació, ja sé que és una manca de capacitat sanitària. Però quan comparem la taxa de contagis d’aquí amb la dels països on fan el test fins i tot als asimptomàtics que han estat en contacte amb un infectat, aquestes dues taxes no són comparables, perquè el denominador és radicalment diferent.

El nombre de casos de l’UCI o de morts sí que és més comparable.
—El nombre de morts és el que presenta menys biaix, però el problema que tenim és el temps que transcorre entre el moment de la infecció i la mort, que és més llarg. Els casos tenen l’avantatge que van més de pressa, que podem detectar-los més ràpidament. Si tanques Igualada, set dies després ja pots començar a mesurar l’efecte a Santa Coloma de Queralt, on visc jo, que és al costat. Però el nombre de morts reflecteix l’estat del brot fa unes quantes setmanes, potser tres setmanes. I el fet que ara hi hagi tants morts, per exemple a Madrid, vol dir que allà hi havia moltíssima infectivitat fa dues o tres setmanes, que hi havia molt contagi. No sabem fins a quin punt és útil aquesta dada ara, perquè no sabem si ara hi ha gaire contagi.

Fa tres setmanes, quan hi havia aquesta alta infectivitat, el missatge de les autoritats no ho feia pensar. Podem parlar d’una negligència?
—Després d’això crec que s’haurà de fer una gran feina retrospectiva per dir exactament què sabíem, quan ho sabíem, què es va fer i què es va fer malament. Perquè ara mateix ningú no pot dir que ho hagi fet bé. Ara, si parlem de fa tres setmanes, de final de febrer i començament de març, ja hi havia veus que deien que això era molt seriós i que s’havia d’actuar immediatament. Com deia per exemple Oriol Mitjà. N’hi havia que deien que semblava que no calia. En vista d’aquesta ambigüitat seria interessant de fer una anàlisi profunda que jo ara no sabria fer.

Ens deien que la quantitat de casos detectats era controlada, però veient les dades d’ara sembla que el virus ja s’havia estès entre nosaltres abans i tot.
—Probablement sí que era així. I a Washington han fet uns estudis genètics en què han comprovat que al desembre ja hi tenien casos.

I s’identificaven com a pneumònies o refredats o grips…
—Sí. Seguríssim que va arribar abans, sí. És la dificultat de la Covid-19, que molta gent és asimptomàtica o té símptomes molt lleus, que d’una banda és bo, perquè vol dir que sobreviuen sense problemes, però d’una altra banda és molt dolent, perquè vol dir que és molt difícil de controlar, i més en una malaltia amb una taxa d’infectivitat tan alta. Per a detectar-ho voldria dir que caldria fer un règim de proves proactives, en compte de reactives. Fins ara tots els països del món han reaccionat de manera reactiva, i l’única manera de frenar això, partint de la base que hi ha molta gent asimptomàtica, és ser molt proactiu: és a dir, has d’anar a buscar casos on sembla que no n’hi ha.

Insisteixo en la possible negligència dels responsables dels governs. Què hi dieu?
—Per a mi és difícil de parlar del final del febrer, perquè jo també seria negligent, tampoc no feia un crit d’alerta. Però una cosa és parlar del 28 de febrer i una altra cosa del 15 de març. Per a mi és bastant clar que hi ha una actitud força negligent a partir d’aleshores, quan ja s’havia detectat el brot d’Igualada i quan ja hi havia centenars de morts a Madrid. Trobo que les reaccions, molt reactives, del govern espanyol han estat massa lentes. I és una obvietat. Han negat l’existència territorial d’un brot, i això és un insult a la ciència. No voler incloure el concepte de focus, de brot, no admetre l’existència d’aquest concepte és absurd. I no han de ser unes línies geopolítiques, no és que hagis de traçar la línia entre Catalunya i l’Aragó, però sí que has de dibuixar una línia! Penso que dibuixar la línia a la conca d’Òdena va ser una decisió encertada, i hauria estat bé dibuixar més línies. Són mesures de control que funcionen: separes els infectats dels infectables. Reconèixer aquesta obvietat científica no hauria de dependre de la teva visió geopolítica.

Que el govern espanyol no hagi fet això ens condemna a tots que l’epidèmia sigui molt més llarga de passar?
—Sí. Jo ho diria d’una manera una mica diferent: el confinament territorial és una eina de lluita, una arma, i no fer servir totes les armes –i em sembla que el govern espanyol no vol aplicar mesures diferents en una determinada zona per raons ideològiques– em sembla un error estratègic. Perquè no fas servir tot l’arsenal que tens. Tenim més eines per a lluitar i no les fem servir. Una arma és la quarantena per als infectats, una altra és la cerca activa de casos, una altra el confinament dels focus del brot… Les epidèmies tenen característiques temporals i geogràfiques, tenen aquests dos factors, i els pots fer servir a favor teu o pots fer com si no existissin.

I no haver-ho fet allarga la lluita contra l’epidèmia i la fa més feixuga.
—És clar! Perquè cada nou contagi avui vol dir que hi haurà més contagis demà. Fins que aquesta R0, aquesta taxa d’infectivitat, no baixi d’1, cada nou infectat ara produeix més d’un nou infectat. Tancar Igualada va prevenir infeccions l’endemà, i l’endemà passat més, etcètera. Això no es pot comptar. Mireu si no és el reconeixement implícit d’aquesta obvietat el tancament de totes les fronteres dels estats del món. Tot el món fa servir totes les eines per a lluitar contra això, amb bona fe, amb bona voluntat. I tancar focus d’infectats és una manera de protegir els infectables.

A part el tancament, hi ha la reducció de l’activitat productiva al mínim. El govern espanyol també s’hi resisteix.
—El fet de permetre els desplaçaments laborals que no siguin essencials és un intent naïf de protegir l’economia. Però en realitat això allarga la crisi, perquè hi haurà més infectats i, per tant, també perjudicaràs més l’economia. No només costarà més vides, sinó que perjudicarà més que la gent no pensa l’economia. Ara, potser la raó de permetre que la gent vagi a treballar és que han fet un model dels costs econòmics i han vist que baixarà el PIB… Si fos el cas, que ho expliquin, que no tractin la població com a criatures. I això mateix passa amb el confinament. Si han decidit, amb bona fe, que no es pot tancar Madrid perquè la resta de l’estat dependrà de Madrid per a sobreviure, i pensen que caldrà moure els polítics o l’exèrcit o el que sigui, que ho expliquin així, però que no facin més el número de dir que ja estem confinats i que què més volen. És una manca de respecte a la gent dir-los que ja estem confinats quan és evident que no. Si hi ha cap justificació per a no fer més, que l’expliquin, però que no surtin a dir que ja ho fan tot.

Quina previsió d’evolució de l’epidèmia hi pot haver si el govern espanyol es manté igual?
—És molt difícil de dir. Hi ha uns quants models que intenten de projectar-ho, i hi ha moltes variables. Però si l’estat o la Generalitat o qualsevol altra autoritat pren les mesures d’acord amb aquests models estaria molt bé que expliquessin amb quins models treballen, quines són les previsions d’aquests models i quins resultats n’esperen obtenir. Què et diuen els models? Et diuen que hi haurà deu mil morts, vint mil o cinquanta mil? Et diuen que la taxa d’infectivitat arribarà a un 50% o un 60% els mesos vinents? El govern britànic ha publicat a internet tota la feina científica que van fent. No dic que ho facin bé tot, o res, però almenys hi ha una transparència. A les conferències de premsa de Madrid parlen de models, però no se sap ben bé quins són.

Hi ha models difosos per epidemiòlegs que arriben a predir 300.000 morts a l’estat espanyol. És convenient de difondre projeccions d’aquests tan catastrofistes?
—Sí. El cost d’amagar aquesta mena d’informació a la població és mil vegades més gran que el suposat avantatge de protegir la societat de la veritat. És paternalista i autoritari amagar a la societat les veritats que són dures. I té l’efecte secundari que la gent no s’ho pren seriosament. I la gent es pregunta: puc anar a treballar o no? És tan important? Has de dir la veritat, i si el missatge del govern és que això ho superarem i units, d’acord, però al darrere has de reconèixer que hi haurà centenars de milers de morts. I tots els models que he vist són catastròfics per a tot el món, i hi haurà moltíssims morts perquè ho fan molt malament. I la gent ho ha de saber. No em convencen aquestes idees paternalistes que si diem la veritat potser la gent tindrà pànic. És que la veritat acabarà sortint, i encara serà pitjor i hi haurà més pànic quan vegin que el govern ho sabia de feia un mes i no els n’havia dit res. Els governs perden tota la credibilitat quan amaguen les veritats.

Això ha passat a Europa? Que ha esclatat de cop perquè els governs no han gosat dir què venia?
—No solament a Europa, ja és a tot el món. No crec que hi hagi excepcions. N’hi ha que ho fan millor que no uns altres, això de donar tota la informació a la població. Crec sincerament en la bona voluntat de tothom, he de pensar que tant Pedro Sánchez com Quim Torra i la gran majoria de dirigents polítics fan allò que creuen que és millor en el moment que tenen la informació. Però aquesta bona voluntat no excusa la manca de transparència. Sobretot quan es tracta de coses relacionades amb la vida i la mort, la gent ha de saber els criteris amb què prenen les seves decisions. Per això estaria bé de saber qui va fer els models amb què treballen, i què s’espera d’aquí a uns dies.

I quants contagis hi pot haver actualment. Hi ha un estudi que calcula que el nombre total de casos ara mateix a l’estat espanyol és de més de mig milió. Ho veieu possible?
—Sí, és molt possible. La taxa de reproductivitat de la malaltia és altíssima. I la taxa de mortalitat sembla molt alta, i perquè comencin a arribar els efectes de la immunitat col·lectiva a la malaltia has d’arribar a un 60% d’infectats. No hi haurà un efecte protector envers la resta de la població fins que no s’arribi a aquesta xifra. Suposem que un 60% dels 47 milions d’habitants de l’estat espanyol són uns trenta milions de persones, i la taxa de mortalitat serà més baixa que la que hi ha ara, però un 1% d’aquest volum seria gairebé un milió, i un 0,5%, mig milió… Encara que la taxa de mortalitat baixés per sota de l’1%, parlem de moltes persones.

Una hipòtesi de contagi tan estès de la població s’hauria de situar a molts mesos vista, no? A un procés més progressiu.
—Sí, però no tenim gaires bones dades sobre el percentatge d’infectats asimptomàtics. I potser només hi ha els 20.000 casos que diuen a les notícies, però potser ja hem arribat als 200.000 contagiats… Si fos així, seria una bona notícia veure que hi ha molta gent a qui no li passa res, però també que ja és impossible de contenir això. Hi comença a haver un consens entre la comunitat científica que la batalla de la contenció i evitar que la població s’infecti bàsicament s’ha perdut. I que ara és una altra batalla, una batalla d’ajornament dels casos en el temps, de protegir els més vulnerables de la infectivitat i arribar a la immunitat col·lectiva d’una manera gestionable. I aquest és un missatge molt difícil de tractar del punt de vista comunicatiu.

Hi ha un altre factor a tenir en compte, que és el farmacològic. Els tractaments en estudi i en prova poden incidir també en l’evolució de l’epidèmia?
—Sí, això és importantíssim. Si això ajorna els casos, ens serveix no solament per reduir la pressió en el sistema sanitari, que és importantíssim, sinó també per a guanyar més temps per a les solucions farmacèutiques. Com que l’epidèmia és global, tenim tots els científics del món treballant alhora en això, i potser hi haurà un còctel de fàrmacs que podrà augmentar la taxa de supervivència, o reduir la taxa d’infectivitat. Ja parlen de la possibilitat de fer profilaxi de pre-exposició, és a dir, de fer un tractament abans de tenir símptomes o de tenir un positiu, com es fa amb la malària. S’han de cercar solucions d’aquesta mena, i s’hi han de posar tots els recursos. Però igualment s’ha d’actuar suposant que aquestes solucions no arribaran. Seria un error pensar que no passa res, no ens preocupem, perquè hi haurà un tractament o un vaccí. Els vaccins triguen mesos o anys. Per tant, cal fer servir totes les armes de contenció i de control que tenim, que són quarantenes, distanciament social i confinament territorial. Són les úniques que tenim ara.

Ja que coneixeu de prop les investigacions que es fan, hi ha assaigs de tractaments que comencen a donar resultat, com el que combina la hidroxicloroquina amb un antibiòtic. Ja es comencen a aplicar o es poden aplicar relativament aviat amb èxit?
—Que jo sàpiga no hi ha res que s’apliqui a escala. No hem generat evidència de res prou forta per a justificar la implementació a una gran escala. Hi ha moltes coses optimistes, com la que heu esmentat, però fins i tot els estudis i assaigs clínics més ràpids no donaran resultat fins d’ací a un mes. I serà un mes amb el creixement de les infeccions que pot ser tan gran que ja parlarem de milions de casos i milers i milers de morts. No sóc pas pessimista amb la via farmacèutica, però què podem fer avui? Us juro que els que es dediquen a l’àmbit farmacèutic hi treballen nit i dia, en això. L’única cosa que podem fer per ajudar-los és donar-los més diners. Però nosaltres, els polítics i la societat, només tenim les eines socials per a lluitar, i seran les úniques que tindrem durant setmanes i, potser, mesos. Tot i ser optimista, els assaigs clínics no donaran resultat per a saber si es poden aplicar a escala fins d’ací a setmanes. I ja pots tenir tractaments molt efectius, però sortim d’Europa i mirem per exemple què passa amb la malària. Es moren centenars de milers de persones cada any, perquè no hi ha capacitat de detectar casos ni tractar-los amb el temps. Això és una emergència mundial, i encara que tinguem un tractament que a l’Hospital Clínic de Barcelona pot anar bé, serà molt difícil de fer-lo arribar al Congo. Per això cal utilitzar les armes que tenim ara, perquè un cas que has previngut avui són cent casos en el futur.

Si ens trobem en un aplanament de la corba epidemiològica, després caldrà tenir cura que no torni a pujar. Parlem de mesures de confinament que hauran de durar mesos?
—Jo crec que sí. Això és una qüestió d’estratègia, i per això és important que els governs expliquin quina fan servir. Si l’estratègia és de contenció és una cosa, si és de control i de gestió n’és una altra. Estaria bé que tinguessin el coratge polític de dir a la població quina estratègia tenen. Sé que ara mateix volen aplanar una mica la corba, però d’aquí a unes quantes setmanes què volen fer? La idea és reduir a zero la taxa de casos? O bé tenir un riu constant i gestionable de casos de gent jove que pot sobreviure? Perquè les dues estratègies tenen implicacions molt diferents en relació amb les mesures a prendre. Cal que es puguin fer preguntes, que es puguin fer crítiques.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.