Joan Maria Pou

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Joan Maria Pou és la veu que explica el Barça a RAC1 d’ençà del naixement de la ràdio, el 2000. Aquests darrers dies ha demanat la dimissió immediata del president del FC Barcelona, Josep Maria Bartomeu, per la crisi esportiva i institucional del club, i la convocatòria d’eleccions. És molt crític amb la junta directiva –l’acusa de vetllar pels seus interessos personals, no pels del club– i creu que cal fer foc nou i tornar als orígens, que anomena ‘cruyffisme-guardiolisme’.

Durant l’entrevista, a part el futbol, treu el cap l’altra gran passió de Pou: els llibres. L’agror i el to dur per la situació del Barça deixa pas a una conversa més relaxada i apassionada. Li demanem que recomani tres llibres, i acaba ressenyant-ne una desena, amb fluïdesa i ritme. Al final, hem parlat gairebé tant de futbol com de novel·les i assaigs.

Sou una de les veus més crítiques amb Bartomeu. L’heu acusat d’aferrar-se a la cadira i d’avantposar els seus interessos als del Barça.
—Bartomeu fa temps que ha fet les coses molt malament. Ha pres decisions que s’han demostrat perjudicials als interessos del Barça. S’ha entrat en una dinàmica en què cada decisió és una mica pitjor que l’anterior. Sense fer-ne pas una repassada exhaustiva, hi ha diversos exemples i una anècdota que ho explica molt bé: el jugador més car de tota la història del Barça, Philippe Coutinho, va fer dos gols al Barça i va donar una assistència al Bayern en el 2 a 8. Imagineu quina és la planificació esportiva que tu inverteixes una quantitat descomunal de diners en un jugador que acaba jugant contra tu als quarts de final de la Lliga de Campions i a més et fa dos gols. És la magnitud del desastre.


—Fitxar dos futbolistes a preu d’or quan se’n va Neymar, i que s’ha demostrat que no tenen nivell per a jugar al Barça; o fer fora Ernesto Valverde sense tenir un substitut immediat, i acabar fitxant la quarta opció –Quique Setién–, que acaba venint sense cap autoritat i que diu que pasturava amb les vaques. És un desgavell. I encara el ‘Barçagate’…: el màxim responsable, Jaume Masferrer, va ser apartat de la feina, però continuava cobrant el sou. Com s’explica, això? Quin càstig, no? Una altra crisi tancada en fals… L’última la tenim amb Éric Abidal. Dilluns el Barça envia un comunicat dient que Abidal continua, i dimarts Abidal deixa de ser el secretari tècnic. Què és aquest desori? Per això defenso que Bartomeu deixi de prendre decisions tan aviat com sigui possible.

Joan Maria Pou

La junta directiva exhaurirà el mandat. Les eleccions no seran fins a mitjan març.
—Entenc què fa la junta directiva: vetllar pels seus interessos. Volen tancar l’exercici i estalviar-se disgustos segons qui guanyi les eleccions. Volen anar-se’n deixant les coses endreçades per a ells, per no tenir problemes si després algú comença a auditar els comptes. El fantasma de l’acció de responsabilitat, que van impulsar alguns dels directius actuals, continua planant. Hi ha una altra raó per la qual decideixen esgotar el mandat: volen temps per a preparar una candidatura rosellista.

Hi ha qui argumenta que no poden convocar-se eleccions ara perquè les decisions que s’han de prendre restarien a les mans de la comissió gestora, tot i que podrien ser al novembre en lloc del març.
—Més enllà dels arguments tècnics, des del punt de vista del Barça, la millor solució seria que aquesta junta directiva prengués el mínim de decisions possibles i que els socis tornessin a decidir qui ha de presidir el club.

Si el partit contra el Bayern hagués acabat, per exemple, 1 a 2, hi hauria hagut aquest esclat d’indignació? O qui dia passa, any empeny?
—Amb aquesta magnitud, segurament no, però hi hauria hagut xup-xup. Ja n’hi havia abans. El ‘Barçagate’ ja va implicar un parell de mocadorades al Camp Nou, però passa que després els partits s’han jugat a porta tancada. Ara, la manera de perdre a Lisboa també explica la implosió institucional absoluta.

Aquesta derrota, segons què passi els mesos i anys vinents, podrà arribar a considerar-se com un punt d’inflexió positiu?
—Ara mateix m’és molt difícil de veure com es podria convertir en positiu un desastre esportiu històric, d’aquests que s’arrossegaran per anys que passin. Una altra cosa és que ha servit realment perquè ara ja no hi hagi ni una sola excusa, cap opció de tapar les vergonyes del projecte.

Deixant de banda factors personals, esportivament el 2 a 8 ha estat la derrota més difícil de narrar?
—Sí. Fins ara, el moment més trist, parlant només de futbol i ràdio, va ser l’eliminació del Barça contra l’Inter al Camp Nou a la semifinal de la Champions abans de la final al Bernabéu. Explicar aquella eliminació va ser realment dur i desagradable. La derrota de l’altre dia és la més difícil dels meus vint anys de carrera perquè va ser un ridícul espantós. Te’n vas de Lisboa sense res. Sense present, sense futur a curt termini ni a mitjà…

En canvi, la victòria més gratificant d’explicar?
—Afortunadament podem elegir. Però el moment continua essent el gol d’Iniesta a Stamford Bridge. És l’explosió emocional més bèstia amb diferència. I si he de dir un partit, dic el 5 a 0 al Madrid de Mourinho al Camp Nou.

L’error principal ve de no prendre les decisions necessàries després de la desfeta de Liverpool la temporada passada?
—He llegit companys aquests dies que deien quin mal que ha fet el triplet del 2015. Va ser una alegria enorme per al barcelonisme, però indiscutiblement Bartomeu guanya aquelles eleccions amb el discurs triplet-trident. És evident que durant aquest temps s’han reproduït errors provocats, resumidament, per l’absència d’un full de ruta esportiu. Des d’un punt de vista futbolístic, el barto-rosellisme des del primer dia sabia molt bé què volia destruir, però gens bé què volia construir. L’objectiu era destruir tot allò que tingués a veure amb Laporta, Cruyff i Guardiola, incomprensiblement. Però no tenien cap alternativa. El vestidor cada vegada ha tingut més poder, la secretaria tècnica menys, la direcció esportiva tirava per vies diferents, hi ha hagut renovacions de futbolistes a preu d’or, poca estabilitat esportiva a conseqüència de no saber què vols, una massa salarial cada vegada més difícil de gestionar…

Quan dieu que han volgut destruir l’etapa anterior, com ho podeu exemplificar?
—El Barça arriba al punt de màxima expansió i es converteix en un referent indiscutible des de tots els punts de vista amb Joan Laporta com a president. Amb tots els errors, comportaments que van originar-li dimissions… però el balanç global és del millor president de la història del Barça. Aquella etapa brillant acaba sense un hereu clar, i l’odi entre Laporta i Rosell acaba tenint conseqüències. El 2010, Rosell guanya les eleccions essent antilaportista i anticruyffista abans que res més. Rosell tenia clar que volia desfer les bases ideològiques del projecte anterior, per odi, animadversió i enveja.

Joan Maria Pou

Bartomeu pràcticament no ha estat qüestionat fins ara. Hom ha estat massa dòcil amb la seva gestió?
—No sóc capaç de valorar què ha fet aquests cinc anys el periodisme amb Bartomeu. Crec que sí que hi ha hagut crítiques contundents. Per exemple, a la crisi d’Anoeta. Després de Roma i Liverpool també. Hi ha hagut veus crítiques, i n’hi ha hagut que no. Això sempre ha passat a l’entorn del Barça. No crec que hi hagi hagut una absència de periodisme crític respecte de Bartomeu, com tampoc respecte de Laporta o Rosell. Cadascú té fílies i fòbies i cada mitjà, la seva línia editorial. Això no sé si us interessa…

Digueu.
—Hi ha un sector del barcelonisme bastant actiu a les xarxes que, per exemple, a qualsevol persona que treballa al Grup Godó ens consideren desautoritzats, perquè som uns venuts als poders malèfics que volen la destrucció del Barça. És igual la teva trajectòria, què hagis dit a l’antena de la ràdio del Grup Godó… L’argument és gairebé ad hominem: com que treballes al Grup Godó, diguis el que diguis si ho dius ara és massa tard, i si els expliques que ja ho deies neguen la major. I jo durant aquests vint anys a RAC1 he pogut fer i desfer amb llibertat total.

Us sap greu això, personalment?
—Ho trobo injust. De què parlem? Santi Nolla té la mateixa visió del Barça i del barcelonisme que Jordi Basté? Miguel Rico té la mateixa visió que Cristina Cubero? El senyor Artells té la mateixa visió que jo? Roger Saperas té la mateixa visió que Fernando Polo o Joan Josep Pallàs? Ja entenc que la línia editorial de Mundo Deportivo va ser molt contundent amb Laporta, i que hi ha moltes portades que són allà. Però ficar tothom al mateix sac… pot haver-hi un punt d’indigència intel·lectual en alguns casos, una intenció d’erosionar en uns altres; o de mandra o d’enfilar-se al carro. Em demanes si em sap greu. Dormo cada nit vuit hores perquè sé com funciona tot això, però sí que és veritat que hi ha personatges i alguns trolls a les xarxes molt pendents de tot allò que té a veure amb les essències. No tinc cap inconvenient a definir-me cruyffista-guardiolista, però això no vol dir que no pugui ser crític amb coses que van fer Laporta o Cruyff.

Joan Maria Pou

Koeman podrà fer neteja al vestidor?
—No el conec personalment, però la gent que el coneix diu que és un home amb personalitat i caràcter, valent i capaç de fer treballar el bisturí. Arriba en unes circumstàncies que té poc a perdre. Però no oblidem que el problema hi continua essent, els caps pensants seran els mateixos que ens han dut fins aquí.

I Gerard Piqué?
—Me’l quedaria, continuo creient que és un dels millors centrals del món. Tens Ter Stegen, Lenglet, De Jong, Araújo, Riqui Puig, Ansu Fati, Messi espero… Els fitxatges que has portat: Pedri i Trincao, a veure com surten, Pjanic… M’imagino el Barça de la temporada vinent tornant a arribar a la primavera en una posició raonable a la Lliga, també segons com estiguin el Madrid i l’Atlètic de Madrid, i si no ha millorat gaire el vestidor te’n tornaràs a anar a casa als vuitens o als quarts de la Champions. Però no hi ha cap ambició i una sensació d’anar-se a menjar el món, i veníem d’aquí. Llegia a Alfred Julbe que una part de l’esport s’ha d’analitzar tenint en compte la inèrcia i l’herència. En el cas de Rosell i Bartomeu, cal analitzar les seves presidències tenint en compte que el 2010 el Barça era l’hòstia amb patinet, la referència absoluta. Per la manera de jugar a futbol, per la manera com s’expressava l’entrenador, pel creixement econòmic, UNICEF…

Qui veieu més preparat per a presidir el Barça?
—Si em presentés jo… [riu]. Ara mateix tampoc no sabem gaire qui es presentarà. Hi ha una candidatura que fa anys que es prepara, la de Víctor Font. I a veure què fa Joan Laporta

Creieu que Laporta o Rosell es presentaran? Rosell ho ha negat…
—Rosell va dir que volia influir en les eleccions. No crec que es presenti, però haurem d’estar pendents de quina candidatura apadrina. Serà bo de saber-ho per actuar en conseqüència. Clarament hi haurà una candidatura apadrinada per Sandro Rosell, la de Víctor Font i a veure què farà Joan Laporta. Com diu Àlex Santos, les eleccions del Barça o es preparen o és molt difícil de guanyar-les. Si Laporta es presenta el 2021, seria bo per al barcelonisme que es presentés amb la contundència que és capaç de transmetre, les idees clares i una junta potent i cohesionada. Víctor Font és de la mateixa família ideològica que Laporta, però potser tenen projectes diferents. També serà interessant de veure en quines circumstàncies es podrà votar, amb la pandèmia, i quina participació hi haurà. I una altra cosa: potser aquell dia l’equip té dotze punts més que el segon a la Lliga i a la Champions ha fet quatre recitals i vés a saber aleshores a la gent per on li surt, i resulta que tothom s’ha de presentar tot garantint la continuïtat de Koeman! Aquests tombs hi són, a vegades. Ara, la magnitud de la batalla serà important.

Us escoltarem explicant els partits del Barça la temporada vinent?
—Estic renovat. Si no decideixo de presentar-me a les eleccions… [riu]

Necessiteu un avalador…
—Sí, és el que la gent no rica ha de solucionar. Si algú troba una solució imaginativa per a poder avalar, hi hauria eleccions d’accedir al càrrec sense ser milionari.

Piqué encara no l’hi veieu, oi?
—Jo crec que encara no. Potser d’aquí a sis anys, depèn de com li vagin els negocis.

A la televisió, us hi veurem aviat? O dirigint algun programa a la ràdio?
—A la tele, de moment no. A la ràdio ja ho veurem. Tinc idees i alguns projectes, però la temporada vinent només a ‘El Barça juga a RAC 1’.

Joan Maria Pou

A Instagram compartiu els llibres que llegiu. D’on us ve l’afecció per la lectura?
—La tinc des de relativament jove. Sempre he estat envoltat de llibres i al meu pare li agradava llegir. Els llibres sempre han format part del meu paisatge a casa i sempre m’ha agradat llegir. Llegir no ens fa millors ni ens permet mirar la gent de dalt a baix, però m’ho passo molt bé. Un bon dia a Instagram em vaig adonar que quan penjava portades dels llibres que llegeixo i que m’agraden obtenia respostes que m’agraden moltíssim. Recomanacions, peticions… ja només per això Instagram m’alegra. Jo acabo posant la portada d’un llibre i arribo a 35.000 persones potser. I que un percentatge decideixi de llegir aquell llibre, millor per a l’autor, l’editorial i la cultura. Així també contribueixo en la mesura que puc a desmentir els cretins que diuen que si t’agrada el futbol no pots parlar de res més. Al nostre país hi ha Joaquim Maria Puyal, Jordi Basté, Antoni Bassas, Toni Padilla… podria fer una llista de periodistes esportius que han tingut una capacitat de parlar d’història, política, economia o fer programes de tota manera, escriure llibres interessantíssims relacionant l’esport amb conflictes socials i polítics… però encara es manté la brama que el futbol i els llibres són incompatibles, com la que comentàvem abans del Grup Godó.

Quins tres llibres recomanaríeu i per què?
—Ara fa poc he llegit un assaig de l’Enric Juliana, Aquí no hem vingut a estudiar. És un llibre deliciós perquè fa servir una discussió del comitè del PCE a la presó de Burgos entre les dues ànimes sobre les estratègies per liquidar el franquisme, i amb aquest fil posa l’Espanya de Franco dels seixanta i els setanta en el context internacional. El protagonista és un personatge fascinant, un guerriller que va tornar de l’exili per eliminar el franquisme i que va acabar a la presó disset anys… El recomano moltíssim. Vaig veure que David Fernàndez i Pau Llonch l’havien recomanat. Ho dic perquè no són del Grup Godó.

El segon?
—Un dels últims que he llegit també, Cançó de la plana. La primera part de la Trilogia de Holt. És l’autor d’un altre llibre que em va encantar, Nosaltres en la nit. L’autor és Kent Haruf. El que us deia tracta de la vida d’un poble inventat, Holt, de Corolado, a l’Amèrica rural. Històries de petits personatges, les seves relacions, la por, l’esperança, la violència… És explicat amb una delicadesa, una precisió, està tan ben traduït… és meravellós. Recomano molt aquesta trilogia.

I el tercer?
—És un llibre que sempre recomano. Persecució, de Toni Sala. És un llibre… Buah! Em va enganxar i no em va deixar anar fins a l’última pàgina. És una història ambientada el 2017, al voltant dels atemptats, el referèndum, etc. És una història de violència. El punt de partida és boníssim, una dona que conviu fa un any amb un home que li confessa que va matar la seva ex i que havia estat a la presó per això. A més, l’editorial i en Toni Sala van veure la meva publicació a Instagram i em van demanar que el presentés a la Setmana del Llibre i em va fer moltíssima il·lusió.

Joan Maria Pou

Com trieu allò que llegiu?
—Sóc bastant caòtic. A vegades faig cas de recomanacions de gent que té un criteri que m’agrada. A vegades passejo per la llibreria. Si són assajos, en miro l’índex. Si són novel·les, em fixo en les editorials que em mereixen més credibilitat. A vegades parlo amb les meves llibreteres. Per exemple, un dels últims que he llegit és Milkman. És un llibre espectacular que explica la Irlanda del Nord dels anys bèsties sense dir en cap moment que parla d’allò. S’entén perfectament. Em va fascinar, i d’aquest, per exemple, vaig llegir-ne la sinopsi, que parlava de conflictes polítics, i ho vaig comentar amb les meves llibreteres de la Casa Usher. També s’ha de dir que tinc temps per llegir, tinc aquesta sort, una estructura vital que em permet de tenir espais per llegir. Hi ha hagut llibres que he devorat, i n’hi ha hagut que he comprat i han arribat a la meva vida tres anys després perquè n’han passat uns altres per davant; i n’hi ha que he començat dues o tres vegades i a la quarta m’han apassionat. T’adones que no era el llibre, sinó el teu moment vital a l’hora de llegir-lo. A vegades el problema som nosaltres, el nostre moment vital.

Amb quins us ha passat?
—Amb Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, o Les veus del Pamano, de Jaume Cabré. Un llibre que el recomanaria mil milions de vegades, però en els dos primers intents no estava prou lúcid. Hi ha autors que et reclamen concentració i deixar el mòbil lluny. Amb Saramago també passa. En moments que estàs cansat o preocupat, val més agafar llibres més lleugers. Recomano una mica el que m’agrada. Ara llegeixo un llibre d’Andy Robinson, Oro, petróleo y aguacates: Las nuevas venas abiertas de América Latina. Uns reportatges sobre l’extractivisme econòmic a l’Amèrica Llatina, el sistema econòmic que fa que la riquesa se’n vagi d’allà. Durant el confinament em va agafar per la Segona Guerra Mundial i el nazisme i vaig llegir-ne set llibres o vuit. Això va com va.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.