Iolanda Segura: “Som els docents més mal pagats de l’estat espanyol”

  • Entrevista a la portaveu del sindicat USTEC amb motiu de la vaga d'ensenyants que començarà demà, el primer dia del curs escolar a Catalunya

VilaWeb
Iolanda Segura en una imatge d'arxiu (fotografia: ACN / Laura Busquets).
Pol Baraza Curtichs
04.09.2023 - 21:40

Els sindicats USTEC-STEs, la CGT i la Intersindical han fet una crida als docents a fer vaga demà, 6 de setembre, el primer dia del curs escolar 2023-2024 al Principat. La convocatòria respon a la manca d’acord amb el Departament d’Educació i exigeixen, entre més qüestions, el reconeixement del deute pels estadis deixats de cobrar i un termini de cobrament; l’equiparació salarial per als professors d’FP; i la reducció de dues hores lectives per als més grans de cinquanta-cinc anys. S’exclamen que el canvi al capdavant de la conselleria no hagi anat acompanyat d’una millora en les negociacions. Iolanda Segura, portaveu d’USTEC-STEs, diu: “No som optimistes perquè veiem una línia continuista, i a més a més s’han aturat les negociacions per revertir les retallades. Per nosaltres ha estat una regressió.”

Manteniu la vaga de demà als centres educatius?
—La vaga és una mostra de disconformitat per les polítiques del Departament d’Educació i de les inèrcies a l’hora de prendre decisions, que han menystingut la negociació reiteradament. La situem el dia 6 de setembre perquè va ser una data no acordada ni negociada amb la comunitat educativa. Semblava que hi havia aquesta voluntat, i finalment, com sempre, va quedar en paper mullat.

Què reclameu? Hi ha coses concretes?
—Reivindiquem el retorn de les condicions laborals, que podia haver estat un retorn ja signat el mes de juny o juliol. Amb el canvi de conselleria, això va quedar aturat i nosaltres vam dir que si no es reprenia i es tancava el cicle convocaríem una vaga a començament de curs. Reclamem la recuperació dels sexennis amb el reconeixement del deute. I també l’equiparació salarial del professorat d’FP, que fa la mateixa feina que els companys i companyes de secundària, i, per tant, reclamem que cobri igual. També la reducció de dues hores lectives als més grans de cinquanta-cinc anys, que ara són complementàries, i realment no és cap reducció, perquè els fan fer feina al centre igualment. I després, evidentment, totes les qüestions del català als centres, que ja sabeu com estem. També reivindiquem l’estabilització dels interins. Si això ja ho haguéssim signat el mes de juny ara no estaríem parlant d’una vaga d’inici de curs, sinó d’un inici de negociacions en unes altres qüestions que hem de continuar abordant. Ha estat decebedor que no s’hagi pogut tancar un cicle.

El mandat de Gonzàlez-Cambray va ser molt convuls. Amb l’aparició de la consellera Simó el panorama no ha canviat? No hi ha una relació millor?
—Amb una reunió no podem dir que hi hagi una relació millor. Quan Cambray va entrar també va mostrar una voluntat molt gran, molt bones paraules, ens vam reunir tots. Els meus companys van tornar entusiasmats. Deien que amb ell aniríem pel bon camí, i al cap de quatre dies ens va venir la sorpresa. I es va materialitzar que no tan sols menystenia el sentit de la negociació, sinó que ens menystenia a la part social, però d’una manera molt pública. A més a més, amb desprestigi cap a les organitzacions sindicals. Realment fins i tot un menyspreu cap a la comunitat educativa. No va voler ni escoltar el consell escolar. La nova consellera pot mostrar molt bona voluntat i molt bones paraules, però ja va dient que no sap què pot fer perquè no sap amb quins pressupostos comptarà. Ostres, comencem bé, no? Perquè, bé, els pressupostos, evidentment, ja sabem que són els que són, però estàvem a punt de signar un acord que entenem que anaven amb l’aval d’Economia, i que, per tant, s’hauria pogut tirar endavant. La millora de l’educació, les condicions laborals del personal i l’atenció de l’alumnat responen a la voluntat política.

Al principi els sindicats respiràveu prou optimisme, amb la consellera Simó.
—Suposo que hi haurà organitzacions sindicals que potser seran molt optimistes. Nosaltres, després de la reunió que vam fer el dia 30 de juny, i després de veure les declaracions que fa ara… Bé, l’amabilitat és agraïda, no? [riu] Un tarannà amable o més simpàtic s’agraeix. Però allò que compta és que hi hagi uns fets al darrere, una realitat. No som optimistes perquè veiem una línia continuista. S’han aturat les negociacions per revertir les retallades, cosa que ha estat una regressió. Ens sentim profundament decebuts. Avui tenim mesa sectorial i sabem que no portaran cap ordre del dia que sigui reversió de les retallades. Segurament actuarem en conseqüència perquè considerem inadmissible que convoqui una mesa el dia abans d’una vaga sense portar cap proposta o voluntat de parlar-ne. És un menyspreu, una altra vegada. La mesa, si no tenia aquesta intenció, que la convoquin més tard. No han fet ni un comitè de vaga. Res, cap voluntat.

Què seria important de tractar de manera urgent?
—Per a nosaltres és important la millora del personal. Ara ens trobem amb un problema de manca de professorat molt greu als centres educatius, amb moltes especialitats. I van augmentant les especialitats en què falten professors. És un aspecte que la consellera va apuntar que la preocupava molt. Si la preocupa, la primera cosa que ha de fer és millorar les condicions laborals del personal perquè aquest no vagi a treballar a l’empresa privada, que és el que passa. Els qui tenen una altra opció a la vida, més enllà de l’educació, i busquen estabilitat van a l’empresa privada, amb més horari, més bon sou, reconeixement de la feina i estabilitat. Tenim una fuita de professionals molt important. I diuen que això passa mundialment. Doncs potser que ho reconsiderem tot plegat, a veure què passa. Potser no es considera prou els professionals i l’educació es deixa en mans de grans empreses i no de les persones que donen el servei. O aturem això o tindrem un gran problema.

De la reunió d’avui, entenc que no n’espereu cap acord que aturi la vaga, no?
—No esperem que ens vinguin amb cap proposta. Això s’hauria de fer convocant el comitè de vaga, aportant propostes, i no ho han fet. Ha convocat una reunió amb dos punts a l’ordre del dia: un és la constitució de la mesa, perquè venim de les eleccions i per tant s’ha de constituir la nova mesa, i el següent és el començament del curs 2023-2024, sense concretar res.

Com creieu que hi respondrà la comunitat educativa?
—En declaracions anteriors vaig dir que no esperàvem una gran mobilització, però ho deia en el sentit que no esperem el mateix que vam tenir fa dos anys, quan va esclatar tot el problema. Som en un altre moment, al començament del curs. Però no tenim una bola màgica i no sabem la resposta que hi haurà. Nosaltres, evidentment, volem que la gent hi participi, i fem tant com podem per sumar el nombre més gran de participants en la convocatòria. La gent fa visible el descontentament per haver avançat el curs. Tinguem en compte també que divendres hi va haver nomenaments amb moltes incidències. Davant aquesta problemàtica el Consorci d’Educació va decidir que els nomenaments els passaria a dilluns. La gent nomenada ahir tindrà molt poc temps per preparar-se el curs. I no són pocs, perquè de substitucions, de permisos, de baixes mèdiques, n’hi ha. Voler avançar el curs, tenint en compte que els primers dies encara es nomena gent, no té sentit. Als centres educatius, a l’hora de preparar l’inici del curs, és un gran inconvenient, és un impediment molt gran. Si d’això en volen dir qualitat educativa, doncs no ho sé, però jo crec que això passa aquí, a Catalunya, i a pocs llocs més.

Estan cremats els docents? Estan cansats de fer vaga?
—És veritat que quan has participat molt activament i veus pocs resultats… Però, és clar, depèn com ho mirem, perquè hem fet destituir un conseller. I Esquerra Republicana ha tingut molt mals resultats a les eleccions. Per tant, sí que hem aconseguit coses. Vam aconseguir que ens retornessin l’horari que teníem abans de les retallades. Sabem que és un desgast, però nosaltres, com a sindicat, tenim la responsabilitat de continuar reivindicant allò que creiem que ens correspon. Quant a les mobilitzacions, a vegades tens molt suport i hi ha com una cosa que esclata, després es relaxa una mica, després torna a revifar. Però nosaltres hi hem de ser, és la nostra responsabilitat.

Certament, hi ha un sacrifici econòmic al darrere que no sempre tothom pot assumir.
—Sí, però més hi perdem ara. Per exemple, que se’ns retallés l’assoliment dels sexennis ha implicat una pèrdua econòmica molt forta. Perdem poder adquisitiu perquè la nostra pujada no es correspon amb la de l’IPC. Fa deu anys que sofrim una pèrdua de més d’un 16% de poder adquisitiu. Som els docents més mal pagats de tot l’estat espanyol, i amb una diferència substancial. Perdem cent euros o vuitanta per la vaga, el que sigui, però és que hi perdem molt més ara. La vaga és la mobilització amb més visibilització, i la que realment més molesta. Perquè amb una concentració es visibilitza el malestar, però necessitem paralitzar els centres. És l’única cosa que molesta el servei: paralitzar el funcionament normal del servei. Sí que és veritat que tot té un desgast, i molta gent s’agafa aquí per no participar-hi. Però bé, igualment creiem que és l’eina que fa servir tothom. Quan vols reivindicar o millorar les condicions laborals, mires a qualsevol sector i tothom recorre a la vaga. Per alguna cosa deu ser.

Com veieu que reaccionaran els pares, després d’unes quantes jornades de vagues, i de convocar-ne una de molt especial per als alumnes, a començament de curs?
—Crec que hi ha hagut una mica de canvi. Anys enrere, recordo que quan dèiem “vaga”, com que teníem socialment un mal prestigi –i això l’administració s’ha encarregat també molt de fer-ho– érem molt criticats. La gent deia: “Què volen, aquests, ara?” Passava igual que amb els pilots d’avió, que quan fan vaga la gent diu que com pot ser, cobrant tant com cobren. Em fa la sensació que una mica s’ha girat, perquè crec que, en realitat, en això la gestió de Cambray ens va ajudar una mica [riu]. Que la gent tingués més empatia i consideració social. La pandèmia va evidenciar molt les mancances del sistema educatiu. La gent es posava les mans al cap. Al final intentem que els fills tinguin una atenció molt millor, una educació millor, amb més recursos, més qualitat, defensant que no falti professorat, que no faltin efectius. És un problema que reverteix directament en l’educació dels fills. Hi ha famílies de tot, però veiem que hi ha un canvi d’inèrcia. Els dos darrers anys de lluita s’ha conscienciat la societat que realment el sistema educatiu està en alerta vermella. Falta finançament, recursos.

Un dels punts de l’acord que reclameu és blindar el model d’immersió en català. Aquest curs hi haurà noves escoles amb l’obligació del castellà. Es fa prou des de la conselleria?
—Ara caldrà veure què ens diu Anna Simó, que ja ens han presentat un decret que s’ha d’aprovar. Ens trobem amb els mateixos problemes de sempre, que és que no s’acaba de defensar la immersió lingüística. De fet, la immersió lingüística és un apartat que diu que són uns programes que es poden aplicar si és necessari, i no defineix que sigui en català. Podrien ser immersió lingüística en castellà o en suahili. No hi ha una política lingüística prou valenta perquè el català sigui la llengua vehicular del sistema educatiu, de manera igualitària, a tots els centres, que hi hagi un model de projecte lingüístic que dissenyi unes bases unitàries per a tots els centres, perquè no es generin desigualtats, que provocarien una segregació per raó de llengua, i que asseguri que tot l’alumnat, en acabar la seva escolaritat, domini tant el català com el castellà, que és el que assegura la immersió lingüística. Veiem que és el català el que té pèrdua d’ús, i per tant en l’àmbit d’aprenentatges es materialitza en uns resultats que cada vegada van més a la baixa. Per nosaltres, les polítiques lingüístiques del departament no han defensat mai el català, i continuen sense acabar de defensar-lo. Sense buscar una opció de regressió de la situació que tenim ara i de defensar el català com a llengua pròpia i llengua de cohesió social. I ara esperem el pronunciament del Tribunal Constitucional. D’això depèn que es tiri endavant i s’apliqui la sentència del 25% o no.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any