Geoffroy Lourdou: “De petit pensava que el català era la llengua dels vells”

Geoffroy Lourdou es defineix com un rossellonès a l’Eixample. Fill d’una família que, com tantes a Catalunya Nord, va canviar el català pel francès, explica que va descobrir la catalanitat a poc a poc, gairebé com un secret amagat col·lectivament. De la seva Elna natal va traslladar-se a París i finalment a Barcelona, on viu de fa gairebé vint anys. El fil amb el nord no l’ha tallat mai, i treballa dia a dia perquè els catalans del sud tampoc no el tallem. De fet, és el president de l’Associació Amics de la Bressola, l’entitat que dóna suport, al sud, a aquestes escoles immersives de Catalunya Nord. Parlem de la seva història i també de la situació de la Bressola, que es troba en un moment econòmic molt delicat.

—Heu convocat una manifestació el 15 de març a Perpinyà per a exigir al Departament dels Pirineus Orientals i a la Regió d’Occitània un suport digne, amb motiu de les dificultats econòmiques de la Bressola. En quina situació esteu? 
—Volíem pressionar les col·lectivitats territorials del nord –Consell Departamental i Regional– i veure la reacció del rectorat. La resposta del sud va ser tan contundent i ràpida que hem hagut d’avançar la crida prevista per a la inscripció de socis. Òmnium de seguida va organitzar una caixa i nosaltres vam engegar la campanya una setmana després. També hem tingut bona reacció de les institucions. Amb la Generalitat, el president del parlament i les diputacions hem tingut una bona entesa.

—I quina reacció hi ha hagut a les institucions de Catalunya Nord? 
—Accions mínimes que són gairebé engrunes, i per això mantenim la manifestació. Per exemple, el Consell Departamental ens donarà 30.000 euros més, però això no paga ni un mestre l’any. Som en un moment de retallades i les primeres víctimes són les col·lectivitats territorials, però igualment fa anys que hi ha deixadesa. No hi ha compromís de les institucions perquè saben que la Generalitat ens ajuda. Han delegat el seu compromís a les entitats del sud.

—Què argumenten?
—És com això que es diu que no es poden donar diners a certes coses perquè llavors no hi haurà beques menjador. El consell departamental ens ha fet un xantatge similar. És com dir que no pots construir escoles perquè has de construir hospitals… Amb la Regió d’Occitània ha anat millor, però les reunions es van allargar molt, i per això vam decidir d’accelerar-ho. Ells van reconèixer que no ens havien ajudat prou i que pensaven que teníem diners de sobres. Com que vam comprar el monestir del Vernet, hi ha gent que pensa que som una multinacional, però va ser gràcies a un préstec i vam fer reserves durant anys a cada final de tancament. S’han avingut a donar-nos una subvenció excepcional o a augmentar-nos la normal.

—Quina crida voleu fer, per a la manifestació?
—Que, tot i que ens han dit que pujarà la subvenció –ho han dit a la premsa, no hi ha res signat–, amb això no en tindrem prou per a assegurar la perennitat de l’entitat. Hem d’arribar al juny, i per a l’any vinent necessitarem més compromís institucional. Una part de les nòmines dels mestres la paga l’estat, l’altra nosaltres. Cada any es negocia l’atribució de noves places de funcionaris. Fa deu anys que en demanem cinc i ens en donen una o dues. I les escoles immersives en altres territoris en tenen més, perquè tenen més diputats que penquen per a ells. Els nostres són de Rassemblement National i el català tant els fa… Hem de parar el cop abans de l’estiu i després aconseguir més places de funcionaris. Cinc mestres més ens ajudarien, deixaríem de pagar gairebé 150.000 euros l’any. En canvi, si tanquem la paradeta, hauran d’assumir el cost de mil alumnes.

—Heu explicat que, per a ajudar, la millor manera és fer-se soci de l’Associació Amics de la Bressola. Quina feina fa? 
—És l’entitat al Principat que dóna suport a la Bressola. Són dues entitats perquè tenim dos estats diferents i, administrativament, és més fàcil de trobar finançament quan tens dues associacions. Es va crear deu anys després de la Bressola, per la voluntat i força de Francesc Ferrer i Gironès. Va ser arran de la inquietud que tenien uns catalans del sud amb aquest experiment. També Enric Larreula, que és el nostre president d’honor. Van veure que es podia fer un petit miracle, que la Bressola és el miracle permanent.

—Parlem d’un entorn molt hostil per al català.
—I a final dels setanta ja ho era. Hi havia gent que, amb autoodi, deia: “No hi porteu els nins, que no sabran pas parlar francès, els fareu idiotes.” La gran majoria d’alumnes quan entren són francòfons, però quan surten dominen totes dues llengües. La immersió, ben feta, funciona. A la Bressola les mainaderes parlen català, els mestres juguen al pati amb els nens en català, el personal de la cantina parla català i els mestres mengen amb els alumnes en català… Això al Principat no passa.

—Com va ser que acabéssiu presidint l’Associació Amics de la Bressola? 
—A partir de la constatació que qui fa catalanoparlants al nord és la Bressola, perquè la transmissió familiar s’ha perdut. Me’n vaig fer soci i, com que sóc de Catalunya Nord i visc al Principat, em van animar a ser-ne el president. Fa vint anys que visc al Principat, però conec bé l’autoodi que hi ha a Catalunya Nord, i fins i tot un complex d’inferioritat de cara al sud que abans havia estat de superioritat.

—Com és aquest complex? 
—Hi ha molta gent que et diu que ells no parlen català de veritat. Falta confiança. Com no tenen ningú amb qui parlar-ne, simplement el tenen rovellat. Jo vaig allà i parlo en català normatiu, perquè sé que m’intentaran contestar en català. Però si s’adonen que sóc rossellonès, pot passar que em preguntin per què no parlo francès. Hem passat tres-cents anys en un estat que ens ha intentat convèncer que la nostra llengua és d’estar per casa, com un patuès, uns esclops. Per què vols esclops si tens sabates? Els meus avis no van parlar català a la meva mare, hi va haver un tall generacional. Al meu oncle, com que era pagès, el meu avi sí que li parlava en català. Però a la meva mare, com que feia estudis, li parlava en francès. A més, el meu oncle va néixer abans de la Segona Guerra Mundial, i hi ha tota una generació que després de la guerra va passar massivament a parlar en francès als fills.

—I entenc que us vau criar en francès.
—A casa, sí. Quan era petit, als anys vuitanta, a Elna, el meu poble, totes les persones de més de cinquanta anys parlaven català entre elles, i les de menys de cinquanta, en francès. De petit pensava que el català era la llengua dels vells… Fins als noranta el català era molt viu als pobles perquè, encara que no transmetessin la llengua als fills perquè no la consideraven seriosa, entre ells sí que la parlaven, era una cosa íntima. Joan Pau Giné deia que teníem dues llengües, una per al dia i una altra per a la nit. La de la nit era el català, la llengua íntima. Però a partir dels cinquanta la ràdio i la televisió, que van entrar a les cases en francès i eren símbols de modernitat, ajudaven encara més a pensar que el català era una llengua que no servia.

—Com en vau aprendre, de català? 
—De petit teníem uns veïns que parlaven català perquè el pare venia del sud. Em vaig preguntar per què ells parlaven català i jo no. I veia coses estranyes: per què a Perpinyà tenim el Palau dels Reis de Mallorca? I vas estirant el fil i t’adones que de tot allò que es va construir abans del 1659 no en tens informació. Al meu amic li vaig demanar que continuessin parlant en català, i parava l’orella. I entre això, el mercat i els meus avis l’entenia, i després m’hi vaig posar més. Com més dominava la llengua, més informació tenia sobre tot això. És com Matrix, descobreixes tot un món. Quan vaig veure Matrix vaig pensar que era la història de Catalunya Nord! Tenim un passat que ens han amagat. No t’expliquen la història de Catalunya ni res que t’hi lligui. L’única cosa que ens lliga és que al nord ningú no té cap dubte que la llengua que parlem és català, cosa que no passa al País Valencià.

—Quan vau arribar al Principat què us va sorprendre?
—El desconeixement total. Abans d’arribar al sud vaig passar cinc anys a París, i no sentia que fos casa meva. Tenia una enyorança total, estava subscrit al Punt Catalunya Nord i tenia uns col·legues de rugbi que em miraven estrany. Un em va dir “Deu ser estrany tenir una identitat així.” Jo li vaig respondre: “Tu també en tens una, ets francès.” En aquella època a Barcelona hi havia una web que es deia rugbicatala.org, però no tenien notícies dels clubs de Catalunya Nord, tot i que el rugbi al nord és molt més potent… Els ho vaig fer veure i vaig començar a col·laborar-hi. Vaig coincidir en una manifestació per les seleccions catalanes amb un dels qui m’havien convidat a col·laborar-ho. Era mesos abans de decidir la seu dels Jocs Olímpics del 2012, amb París, Madrid i Londres nominades. I hi havia una gran pancarta que deia “No a Madrid 2012, sí a París”. Em vaig indignar moltíssim: “Per què aneu amb París? Una part dels vostres germans estan segrestats per això! Aquests diners fomentaran el nacionalisme banal francès.”

—Al cap de poc, el 2007, vau deixar tot allò que teníeu a París per treballar a Barcelona. Què us hi vau trobar?
—Diàlegs com ara “Com és que parles català, si ets francès?”, “És que sóc català”, “Ets català? Els teus pares van anar a viure allà?” “No, no, és que sóc català del Nord, rossellonès”. I no ho acabaven d’entendre. Tot l’exili del 39 té un nom, al nord, se’n diu “la retirada”. Al Principat ningú no sap què és. Jo em preguntava per què no tothom era independentista, si és un país ric, amb una identitat pròpia i autonomia. Llavors t’adones que aquí també hi ha autoodi, hispanocentrisme, que la gent canvia al castellà, que allò d’un sol poble no és ben bé un sol poble, que hi ha gent que viu molt bé en espanyol i se senten espanyols i que això fa que els altres no estiguin prou segurs d’ells mateixos… I també t’adones que des del sud no ens consideren catalans de debò.

—Què voleu dir? 
—Molta gent pensa que som o venim d’exiliats i que per això parlem català. Hi ha molta gent que no sap què és el tractat dels Pirineus, i que no és que s’arranqués un tros de Catalunya, sinó que es va dividir Catalunya en dos. Molta gent té aquesta idea romàntica de “al sud de França hi ha gent que parla català”. No, no és el sud de França. Si passes Salses és un tros de Catalunya. Això ha millorat una mica des que el 2017 les urnes es van amagar al nord.

—Va activar una certa connexió emocional. 
—Hi ha un fil que sempre ha unit el sud i el nord. Quan al sud hi havia les guerres carlistes, hi havia gent que travessava la frontera. Abans de Primo de Rivera, hi havia els Jocs Florals. Amb la repressió de Primo de Rivera hi va haver gent que va tornar a pujar. Després, l’exili del 39; després, les pel·lícules porno a Perpinyà… Però sobretot durant els setanta i tot el franquisme hi havia molts rossellonesos que ajudaven represaliats a travessar el Pirineu i els acollien. Aquest fil hi és, però, com que no tenim un estat al darrere per a mantenir la memòria i ajudar-nos amb els símbols, hi ha pèrdues de memòria, coses que has de redescobrir sempre. I hi ha una altra cosa, aquest sentiment de superioritat que es tenia abans al nord.

—En què consistia? 
—En l’època de Primo de Rivera, els qui anaven del sud al nord deien: “Quina sort que teniu d’estar a França, que podeu parlar català i no patiu una dictadura.” I els nord-catalans pensaven: “Quina sort tenim, de ser francesos.” Els quaranta anys de franquisme encara van fomentar més aquest sentiment. Després va venir aquesta idea de “sigueu nets, parleu francès” a les escoles. Però amb els jocs olímpics la cosa va canviar.

—París i Barcelona van competir per aquells jocs. 
—Estaven convençuts que guanyaria París perquè veien Barcelona com una ciutat de província d’un país pobre. “À la ville de… Barcelona” va ser la primera bufetada. La gent de Catalunya Nord es va adonar que tothom defensava una ciutat a 1.000 quilòmetres de Perpinyà i que va guanyar una ciutat a 200 quilòmetres. I, amb totes les càmeres del món mirant, van veure un home ben vestit parlant en català. Si els havien dit durant anys que el català no servia de res! Qui guanya a París, el símbol de la modernitat, és un català que parla català. I amb uns jocs que són un èxit. La imatge sobre el català va començar a canviar: “Si el meu fill parla català potser tindrà una sortida laboral al sud.” I cada vegada el Principat és més ric mentre que el nord s’empobreix. Es gira la truita i el sentiment de superioritat es converteix en sentiment d’inferioritat.