Gabriel Fernàndez: “No és igual dir que ets independentista que parlar d’unes repúbliques estranyes”

  • Entrevista al membre de l’equip gestor de Foc Nou sobre el congrés d’ERC

VilaWeb
18.01.2025 - 21:40
Actualització: 18.01.2025 - 21:46

Gabriel Fernàndez i Díaz, portaveu d’ERC a Sabadell, és un dels membres de l’equip gestor de Foc Nou, que ja funciona com un sector articulat, i preveu de convocar assemblees quan hagin de prendre decisions importants. Fernàndez va ser el número tres de la llista d’Helena Solà i Alfred Bosch com a candidat a vice-president de Cohesió i Emancipació Nacional, i en aquesta entrevista avisa que, si en el congrés del març ERC canvia l’objectiu de la independència pel d’una república catalana supeditada a Espanya, ho interpretaria com un assenyalament de la porta de sortida per a militants com ell. Fernàndez no tan sols s’oposa a la proposta del conseller nacional Joan Tardà, sinó que manté que la presidència i la secretaria general no poden tenir càrrecs institucionals i alerta a Oriol Junqueras que el fet més important no és guanyar el congrés, sinó recuperar la confiança de l’electorat i millorar els resultats en les primeres eleccions que vinguin. Fem l’entrevista al mític bar la Llar de Sabadell, al costat d’un foc a terra que va cremant mentre dura la conversa.

El vostre objectiu és fer oposició interna a Oriol Junqueras?
—El nostre objectiu és ajudar Esquerra a tornar al camí que no hauria d’haver deixat mai. I per tant, quan l’executiva d’Oriol Junqueras vagi en el bon camí, li donarem suport i quan no sigui així, farem avinent legítimament la nostra posició, perquè al final el debat és d’idees, no de persones, tot i que alguns volen centrar-lo en persones. I és sa que sigui així. Representem un corrent, i fins i tot representem molt més fora del partit que dins. Foc Nou ha assolit un lloc en l’imaginari del votant independentista com una alternativa lògica, viable i desitjable dins d’Esquerra.

Com us expliqueu que tingueu més influència fora del partit que dins?
—No hi ha una única raó. Hem d’entendre que els militants d’un partit són una cosa rara, som un percentatge molt minoritari dins la societat. De fet, els 8.000 militants d’Esquerra som el 0,01% de la població de Catalunya. Les dinàmiques internes són diferents de les de la societat. A més, nosaltres vam sorgir a partir de la consulta de l’agost. No teníem pensat de presentar-nos a cap congrés i les circumstàncies ens van obligar a fer aquest pas. En dos mesos i mig, amb uns lideratges que no tenim les mateixes possibilitats d’estar presents en els mitjans i de ser coneguts, obtenir el suport de gairebé el 13% de la militància és un gran resultat. En enquestes de mitjans nacionals, majoritàriament la gent votava Foc Nou. Això què vol dir? Que el ciutadà que no és militant, però que és molt important, mira amb molta simpatia el pas que hem fet, el missatge que transmetem i la intencionalitat de mantenir Esquerra com el gran partit d’esquerres de l’alliberament nacional d’aquest país.

Creieu que la batalla interna en realitat es decidirà a les eleccions vinents?
—Sí. Com vaig dir a Oriol Junqueras en una conversa personal que vam tenir, es pot guanyar el congrés o perdre’l. Aquest no és el fet més important. La prova de foc seran les eleccions: si realment el missatge que has donat és trencador en la tendència a la baixa que té ERC. Si el camí és el correcte, ho dirà el votant, l’electorat.

Per què vau decidir que Foc Nou no formés part de les comissions en què la direcció us va oferir d’entrar?
—Perquè creiem que la direcció no ha fet la lectura correcta del resultat de la primera volta del congrés. Perquè la foto més valuosa per a mi és la de la primera volta, que marca els percentatges reals que hi ha en els tres corrents o famílies ideològiques. Oriol Junqueras ha guanyat legítimament, però en la primera volta no ha arribat al 50% i, en la segona, una vegada els vots de Foc Nou s’han dividit, amb prou feines supera la línia del 50%. El partit s’ha partit. Ha guanyat legítimament però amb un escàs marge. La resta del partit, que és gairebé la meitat, és més necessària que mai. Si vols formar comissions de treball, jo hauria format equips que fossin representatius dels percentatges interns d’idees: la diferència entre el corrent que representa Junqueras-Alamany i el de Bosch-Solà no és de 14 o de 10 a 1, és de 4 a 1, i ja no parlo de Nova Esquerra Nacional, que a més és superior. La poca proporcionalitat que ens van proposar és un mal senyal. El president del partit hauria de dedicar molt temps a cosir amb aquests actors, donar senyals i reconstruir confiances. S’han equivocat. Per això l’assemblea ha resolt no formar-ne part i concentrar l’esforç a fer esmenes que possibilitin millorar el que aquests equips produiran com a propostes de les ponències.

L’esmena per a fer incompatible que el president i el secretari general siguin candidats i càrrecs institucionals és un qüestionament directe de Junqueras i Alamany?
—No, i aquí hi ha l’error. Alguns ho volen aprofitar perquè en política hi ha gent a qui agrada jugar al victimisme i a plorar. No, és ideològic. Quan Foc Nou va proposar això, i després els companys de NEN també ho van proposar, no era pensat per a una persona. No es tracta d’això, es tracta de política, d’un model de partit. Volem que les màximes autoritats del partit no se signifiquin en llocs de governança a les institucions perquè això després col·lideix amb les decisions. Si Oriol Junqueras o alguna altra persona vol tenir càrrecs, endavant. Per sort estem en un partit que possibilita que tothom pugui presentar-se a tot. Que es presentin al que vulguin, però l’una cosa no és compatible amb l’altra en la idea de partit que tenim. En la ponència estatutària, Foc Nou proposarà pel cap baix dues qüestions més. Una és canviar el model actual de congrés, perquè primer es facin els plantejaments polítics i després s’escullin les autoritats. L’altra té relació amb els avals. Hem après en carn pròpia la dificultat de la gent de base per a participar en el congrés, perquè cada militant només pot avalar una candidatura. Per què no avalar totes les que vulguis i després ja en votaràs una? Volem una democràcia radical.

Us oposeu a la proposta de Joan Tardà perquè ERC deixi de ser un partit exclusivament independentista. Quines conseqüències tindria per al partit si prosperés?
—Creiem que serien terribles. És una molt mala idea, bàsicament per dues qüestions fonamentals. Perquè dius que vols deixar de ser tu i jo espero que la gent ens voti pel que som, no pel que no som. Imagina’t que jo, que formo part d’un corrent, dic que no hem de ser Esquerra Republicana perquè no existeix la dreta i les esquerres i hem d’intentar que se’ns acostin tots els militants progressistes. Per tant, proposarem dir-nos Progressistes Republicans de Catalunya! No. No és igual ser progressista que ser d’esquerres. No és igual ser i dir que ets independentista que parlar d’unes repúbliques estranyes, que formen part de no sé quina història ibèrica. Això ja existeix. De fet, tenim uns companys que participen coalitzats amb nosaltres, que són EUiA, que ja parlen d’això. Parlen d’una república catalana en el marc d’una federació. Al final sempre és estar supeditat a l’agenda espanyola. És ximple des d’aquest punt de vista i també perquè, una vegada demostrat que certs camins t’han portat a un fracàs, justament, com deia el mateix company Joan Tardà, per una qüestió d’intel·ligència i de respecte intel·lectual, hauríem de revisar aquesta estratègia. Deixant de ser tu, s’ha demostrat que perds suport. Per cada vot que pugui entrar d’un votant que votava esquerra espanyola, en perds molt més dels que sempre t’han votat. És un mal negoci. Ens hi oposarem. Si s’aprovés una cosa així seria un missatge terrible. Ens hauríem de qüestionar si Esquerra ha decidit ja no ser el partit de molts de nosaltres.

Plegarien militants?
—No m’agrada parlar per altres. Jo no formaré part d’un partit que no és independentista. Ara no parlo per Foc Nou. M’indicarien la porta de sortida. Canviaré d’eix. Crec en el socialisme. Sé que és molt difícil d’arribar a una societat socialista, però no hi abdico. És complicada la independència? Sí. Però jo he de dir als meus que treballo per a això. I el que vulgui venir ha de saber que nosaltres som això i representem això. I això no vol dir ser un partit tancat o no voler obrir la porta a tothom. Benvingut tothom, però benvingut a casa nostra, als nostres valors i principis. És legítim que altres companys vulguin construir una altra cosa? D’acord. Però els que creiem que no també és legítim que defensem la posició que és un molt mal negoci i una idea ximple.

Us preocupa que ja hi hagi baixes de militants afins a Foc Nou?
—És públic que es dóna de baixa gent. Han sortit representants electes que es donen de baixa i sabem de casos de militants. Qui ho ha de saber sobretot és l’actual executiva, que té el control d’aquestes dades. Ens preocupa que es doni de baixa gent abans del congrés, durant i després. Vas perdent els teus. No en sabria dir la magnitud perquè no tinc les dades, però hi ha un senyal. Qui hauria de respondre-hi és la secretària d’Organització i el president del partit.

Al congrés també defensareu el vostre pla sobre la independència?
—I tant. Sentim que una de les grans aportacions de Foc Nou és que per primera vegada a la història ERC té tres ponències i separa la qüestió independentista amb una ponència pròpia. Aquests temes, que eren com un tabú fins no fa gaire de temps, ara són sobre la taula. Ara es parla de construir nació. L’altre dia sentia la secretària general parlant d’això. Deia: mira, em sona tot això. És que no hem de tenir vergonya. I tant que hem de construir nació. No hem d’amagar qui som. És un pla que ha de ser construït entre tots, no tan sols per ERC. Ha de tenir també aportacions d’uns altres actors de l’independentisme. Una vegada sapiguem la proposta, que segur que xuclarà d’alguna manera allò que va presentar Foc Nou, intentarem fer aportacions perquè sigui tan bo com es pugui.

Quins altres àmbits creieu rellevants amb vista al congrés?
—Els resultats del partit també s’expliquen per una qüestió ideològica de fons. Tampoc no hem sabut ser visualitzats com un veritable partit transformador i d’esquerres. L’altre dia, la secretària general deia que havíem de parlar clar. Ho vaig demanar fa molt de temps, que no parlem d’una manera que ningú no entén. O que allò que s’entengui sigui contraproduent. I això implica, com en tot el conjunt de les esquerres occidentals, mirar-nos amb honestedat, deixar-nos de clixés i de missatges encriptats i assumir que caldrà canviar alguns paradigmes per poder-nos enfrontar millor als desafiaments que tenim davant. Si no ho fem, continuarem perdent. Hi ha en joc parlar de temes com la immigració, com tornem a posar el discurs de classe per sobre d’altres agendes –com diu Miquel Pueyo– que són importants però no són les fonamentals per a la societat. Com encarem l’estratègia a Madrid? Si continuem com fins ara, Catalunya ho té magre. Hem d’entendre una cosa, d’això del programa dels Infiltrats.

El 30 minuts de la Directa i TV3.
—Això que hem vist, que des del punt de vista moral és pornogràfic, no ho va executar ni l’extrema dreta ni un govern de dretes. Ho va executar el CNI a les ordres d’un govern del PSOE i Podem i Sumar. Hem d’entendre que nosaltres no ens enfrontem a un partit X o Y. El teu adversari real és l’estat. I en la mesura que continuïs jugant a la lògica de partits espanyols, continuaràs perdent sempre. I això implica un desafiament molt important també de com et situa la negociació allà, a Madrid. En la primera entrevista que vam fer a VilaWeb, vaig dir que no podíem ser uns Comuns amb barretina. Després la van utilitzar, amb petits canvis, més persones d’Esquerra Republicana i n’estic molt content. Ara som en una situació molt pitjor: hi ha qui vol ser uns Comuns sense barretina. Hi ha una fal·làcia que es va dir: que seríem independentistes fins al dia que arribem a l’estat propi. És mentida. Els que hem tingut la sort de néixer en un país independent, sabem que la independència l’hem de defensar cada dia. Perquè quan tens un estat propi comença el veritable problema per a ser independent. Una altra qüestió que em té molt preocupat és com ens enfrontem als populismes i a l’extrema dreta. No hi hem de pactar, però no hem de sortir del debat: no hem d’abandonar la batalla cultural. El cordó sanitari mut no serveix de res. Vull que hi hagi referents del meu partit capaços d’enfrontar-se a aquest populisme des del punt de vista dialèctic, donar solucions i respostes als problemes que posen sobre la taula. Algú ha donat per fet que no calia discutir amb el partit de Sílvia Orriols. Jo dic que no. Hem de plantar-nos, debatre, demostrar on és l’error i les solucions. Abandonar els debats o les xarxes és perdedor. És plorar, fer llàstima. No, has de presentar-te davant d’ells i guanyar dialècticament, èticament.

Oriol Junqueras ha endurit la posició amb els socialistes, sobretot amb el pressupost. Com ho valoreu?
—Era previsible. Però faré servir una frase del company Oriol Junqueras: els millors discursos són els fets, no les paraules. Esperem a veure com acaba tot, si realment passa això que diem quant al compliment dels acords assolits. Perquè hi ha alguns acords que no vénen de la investidura, que vénen fins i tot de pressupostos amb el PSOE. El traspàs de Rodalia, teòricament, ja l’havíem aconseguit. Entre els anuncis i la realitat hi ha una gran diferència. Està molt bé que el partit marqui aquesta posició, però el fet més important no és què diguin sinó què facin realment. Perquè si al final comprem miralls de colors i acabem fent allò que molta gent preveu que farem, i Rodalies continua essent un desastre i no hi ha traspàs, ni cap compliment en el conflicte polític, ni amb la llengua… tornarem a caure en els mateixos pecats.

També han congelat l’entrada d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona.
—És això mateix. Ja ho veurem. Esquerra, fins que no passi el congrés, és difícil que faci passos en aquella línia, fins que l’executiva actual no sàpiga on és situada des del punt de vista ideològic. I és correcte, i és coherent. Hauries d’esperar. Els que es van voler precipitar potser han reflexionat i han vist que ara no és el moment. Però també hem de veure què volem fer.

Creieu que pot ser una estratègia per a evitar tensions internes abans del congrés i que no sigui un canvi de fons?
—Això que fan és de manual. No es precipiten perquè això podria generar més problemes que virtuts. Ara, en política has de fer les coses perquè te les creus. I llavors, una vegada passi el congrés, suposo que aquesta discussió tornarà, sobretot a la Federació de Barcelona, i caldrà veure la posició de tot plegat. Quan s’acabi el debat de les ponències al març, s’engega el procés de les federacions. La de Barcelona també tindrà processos d’elecció de lideratges.

Creieu viable que la Comissió de la Veritat presenti les conclusions en tres mesos?
—Nosaltres no volíem aquesta comissió. El nom no és gaire afortunat, el veiem fora de context. Sempre vam exigir de saber la veritat, però ja hi ha mecanismes del partit: no cal crear una estructura paral·lela per avaluar si hi havia estructura paral·lela o no. Volem que les estructures del partit funcionin. Hem exigit una auditoria externa, que es demanés des dels òrgans del partit i que la Comissió de Garanties n’executi les ordres. No anem contra ningú, volem que tothom n’assumeixi les màximes conseqüències.

Miquel Pueyo, de Foc Nou, forma part d’aquesta comissió. Hi és a títol individual?
—La nova executiva va decidir fer una cosa –que en una reunió també li vam dir que a Foc Nou no ens agradava–, que és parlar de manera personal amb gent. També van oferir personalment a Helena Solà de ser presidenta del consell nacional. No era un oferiment a Foc Nou, era a una persona. En el cas de Miquel Pueyo, va acceptar abans de la nostra assemblea, a títol personal. És un referent, una persona que té tot el meu respecte i tota la confiança, però hi és en aquesta condició.

L’anterior responsable de Compliment va ser destituït per falta de confiança de la nova direcció i va denunciar amenaces i coaccions.
—És complicat. Personalment, m’hauria agradat que les coses anessin d’una altra manera, perquè en cada acció dónes un missatge. És legítim que l’executiva vulgui tenir gent propera, o de confiança, però penso que en aquestes coses les formes són la cosa més important. De vegades no és allò que fas, sinó com ho fas. I aquí es podria haver millorat per no despertar més suspicàcies, més dificultats, més senyals de trencaments o animar la idea de la purga. Aquells que tenen la màxima responsabilitat, com el president del partit o la secretària general, haurien de dedicar molt de temps a parlar amb els nostres, a cosir el partit. Pot ser que certes decisions es puguin entendre molt millor quan han estat treballades, parlades, consensuades. Es poden fer d’una altra manera i que no te n’assabentis per la premsa.

En canvi, Junqueras ha mantingut Josep Maria Jové al capdavant del grup parlamentari, malgrat rellevar Marta Vilalta, i es mantindran els càrrecs al congrés espanyol i al senat. Intenta evitar aquesta imatge de purga?
—És correcte que intentin fer-ho així. Jové estava en l’altra candidatura, representa una part important del partit. Intentar mantenir un cert equilibri seria recomanable. I quan fas un procés de relleu, que sigui acordat. No crec que ara hagi desaparegut tot allò del congrés i que siguem un únic partit. Som un partit que té una riquesa ideològica i de posicions importants. Si més no, tres, i hem sabut que hi haurà un grup format per Joan Tardà i gent que pensa en la seva línia, i també hi ha el Col·lectiu Primer d’Octubre que, tot i ser minoritaris, no els hem de subestimar. S’ha d’aprofitar tot això, intentar que cohabitin i que tothom pugui sentir que aporta alguna cosa. De vegades, amb una purga, no cal que et diguin: aquesta és la porta de sortida. És si et van incloent o no en el projecte. Penso que ha passat molt poc temps per a valorar si realment l’executiva actual ha entès el missatge que ha sortit de les urnes: que ells representen allò que representen, però que no som ni per casualitat en l’escenari d’Oriol Junqueras president amb més del 80% de vots.

A la segona volta del congrés, al desembre, vau optar per donar llibertat de vot. Vist en perspectiva, va ser la millor decisió per a vosaltres?
—Sí, perquè va ser la decisió més consensuada de l’assemblea. A més, els resultats van ser molt indicatius. Els 884 vots saps perfectament on han anat: majoritàriament, a una candidatura, en segon lloc a una altra, i en tercer lloc, més minoritàriament, al vot en blanc. A Foc Nou hi havia les tres sensibilitats. Veient fins on vam poder arribar, vam afrontar amb total transparència com havia quedat la negociació amb cadascú i vam donar llibertat perquè cadascú decidís segons la seva consciència.

Per alguns piulets i l’entesa en algunes qüestions, va semblar que s’havia establert una relació de confiança entre Foc Nou i NEN. Això pot permetre ara d’arribar-hi a acords sobre esmenes? O després, als congressos territorials?
—Tothom va intentar tenir amb Foc Nou la millor relació. També em consta que per part de Militància Decidim. El missatge d’Oriol Junqueras en la nostra assemblea era obert. De fet, no ens demanava ni tan sols que el votéssim, demanava que no marquéssim un vot en una direcció concreta. Tots hem intentat tenir aquestes complicitats. És lògic que amb Nova Esquerra compartim un seguit de qüestions, perquè en la negociació van acceptar més d’allò que proposàvem que Militància Decidim. Però jo no establiria a priori una complicitat predeterminada. Primer, perquè dependrà de molt dels territoris i el 90% dels acords que es fan depenen sempre de les persones.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor