De fa una colla d’anys, l’agenda de Toni Ayala (1943, Sant Vicent, Cortes d’Arenós, Alt Millars) i Llum Ferrero (1944, Tronxó, Maestrat aragonès), s’omple cada mes de juny. Fan conferències gairebé cada tarda a diferents pobles del territori per explicar l’origen i el significat de la Flama del Canigó. Durant molts anys n’han estat els portadors i promotors a Barcelona i més enllà, a més d’haver pujat vint-i-dues vegades al cim del Canigó per recollir-la-hi. Es van conèixer a Barcelona als anys seixanta i de fa cinquanta anys viuen al barri de la Marina, entre Montjuïc i el passeig de la Zona Franca. Aleshores cap dels dos no parlava català. Però ben aviat van esdevenir activistes al barri (van encapçalar la lluita veïnal contra el tren que portava els residus de Súria, en favor del metro i, sobretot, hi van promoure les classes de català mitjançant el Centre Cultural del Port, que ells mateixos havien impulsat). De fet, la Marina es diu d’aquesta manera per causa d’ells, car en plena discussió veïnal i de l’ajuntament sobre el nom que havia d’adoptar (cap de les opcions no generava prou consens: Port, Can Clos, Polvorí, Foment, Estrelles Altes…), va ser Ayala qui, arran d’una recerca, va recordar que els terrenys on ara hi ha la Marina s’anomenaven antigament Marina de Sants, quan era bàsicament agrícola.

Per a aquesta entrevista, reben VilaWeb al barri, de primer a peu de carrer, saludant veïns sense parar; i tot seguit a casa seva, un petit museu sobre els Focs de Sant Joan i la Flama del Canigó. Casa seva, curiosament, casualitats del destí, és a tocar del carrer del Foc, carrer que s’enfila per Montjuïc.

Abans de res, us vau conèixer parlant en castellà i ara parleu entre vosaltres en català…
Llum: Sí, va passar que quan els fills van començar a anar a l’escola vam canviar tots de llengua i d’aleshores ençà parlem en català.
Toni: Aquí al barri, al barri de la Marina, on fa cinquanta anys que vivim, vam crear un centre cultural, que encara existeix, el Centre Cultural del Port, per a poder a fer-ne classes i perquè els joves del barri poguessen fer teatre en català. El català, per nosaltres, és una lluita important i una convicció.

No tan sols vau canviar de llengua, sinó que de fa molts anys sou activistes per tot el país… En quin moment decidiu que el catalanisme és també la vostra lluita?
T: Mireu, a mi, el feixisme, per tradició familiar i òbviament per més coses, em rebota. Per tant, jo no tenia pàtria, quan vaig arribar a Barcelona, ben jovenet. I en el moment en què vaig sentir per primera volta les paraules ‘Països Catalans’, vaig dir: ‘Ara ja estic salvat!’ I quan els nens comencen l’escola, ens convertim en activistes de primera línia perquè hi estudiïn català. Vam fer venir mestres de català perquè ens l’ensenyassen tant a nosaltres, els veïns, com als mestres de l’escola, perquè poguessen fer ensenyament en català i perquè poguessen ensenyar la història de Catalunya.
L: Sí, encara me’n recordo, era l’època del ‘Digui Digui’! I caram, oi tant que el vam fer servir, el ‘Digui Digui’! Ens va anar molt bé. Penseu que aquí, en aquest barri, la majoria d’habitants vénen de més enllà de l’Ebre. De fet, en aquella època teníem mestres de Burgos. Però jo, quant a mi, que sóc aragonesa de naixement, ja fa molts anys que vaig decidir de ser catalana. I prou.
T: De fet, nosaltres som catalans per convicció, perquè ens dóna la gana, i com a resposta al feixisme. Penseu que a la meva mare el feixisme li va matar tres germans. I mon pare es va passar una bona temporada a la presó. Això no es perdona. I per això, també per això, vam canviar de llengua i tota la vida hem estat activistes del català i del país. La identitat no te la pot imposar ningú, ni Déu, encara que baixe, si és que hi és. Jo sóc allò que em dóna la gana de ser. I vaig decidir de ser català i lluitar pel meu país. I hi continuaré.

Pel país i pel barri…
T: Sí, però és que és la mateixa lluita, és la lluita pels drets i per la justícia. De fet, quan es va celebrar el mil·lenari de Catalunya, aquest barri, el de la Marina, va ser l’únic en què en tots els fulletons i cartells hi deia ‘Mil·lenari de la Independència de Catalunya’. Vam tenir moltes pressions dels que manaven perquè traguéssem la paraula ‘independència’. Però no ho vam fer. Això ho vam aconseguir nosaltres, juntament amb més veïns, gràcies al Centre Cultural del Port. I aquí dalt a Montjuïc, on hi havia el castell del Port, hi vam col·locar una pedra, que encara hi és, en què s’explica el Mil·lenari de la Independència de Catalunya, tal qual. I de lluites d’aquestes i de tota mena n’hem fetes un fum… Per exemple, quan Franco prohibeix els discs de Lluís Llach, algú [Riu, sorneguer, mirant-se ell mateix.] se n’anava a Perpinyà a comprar-ne uns quants, a més de llibres com la Rebel·lió de les Masses de Camús, tot ben amagat al cotxe, per repartir-ho aquí, a la gent del barri.

Com entreu en contacte amb la Flama del Canigó?
T: A partir de les inquietuds polítiques. Era l’època de la Crida, del PSAN, del BEAN i més moviments d’esquerres.
L: Un dia vam sentir per la ràdio que existia aquesta flama –devia ser a final dels setanta–, i vam anar a buscar la gent que la portava a diferents llocs. Ens van parlar de Tradicions i Costums, vam informar-nos-en i de seguida vam entrar en contacte amb Nemesi Solà, amb Martí Cassany, amb Xavier Valls, amb Ramon Torra, amb Reina Humbert, etc.
T: Ens vam posar a la seva disposició de seguida i ens van acollir amb els braços oberts. D’aleshores ençà ja no vam parar i vam portar la flama a Barcelona, a la plaça de Sant Jaume, i a diferents barris. I també en aquest barri de la Marina, sí, on la primera foguera de Sant Joan que s’hi va fer la vam encendre amb tota la llenya que havíem tret del Fossar de les Moreres quan hi vam anar a netejar-lo.

Com? Amb la llenya del Fossar de les Moreres?
T: Sí. Ja estàvem connectats amb el Fossar de les Moreres i amb les lluites diverses que hi havia per la remodelació de final dels setanta. Va arribar un moment en què s’havia de netejar. Doncs som-hi: vam agafar el cotxe d’un veí i amb la gent del barri que estava més implicada al Centre Cultural del Port vam anar a recollir tota la brutícia, llenya i arbustos del Fossar. I amb aquella llenya, i amb tot allò que significava, vam encendre la primera foguera de Sant Joan del barri de la Marina, amb la Flama del Canigó. Va ser emocionant. I, de fet, per una altra banda, cal dir que l’única volta que Pasqual Maragall va rebre la Flama del Canigó a Barcelona també va ser en aquest barri, perquè va coincidir que hi havia una visita oficial del batlle de Perpinyà i que inauguraven el Centre Cívic just quan arribàrem nosaltres amb la flama. Tant si volia com si no, Maragall no va tenir més remei que rebre-la. Però tornant al Fossar de les Moreres, penseu que abans de veure’l com és ara hi ha hagut moltes lluites. Hi ha anècdotes i vivències de tota mena. Nosaltres sempre hi hem estat i, si voleu, us n’expliquem alguna de grossa.

Endavant…
T: Mireu, més endavant, quan l’ajuntament feia obres a la plaça, els ossos que es trobaven els llençaven als contenidors.

Com?
T: Sí, sí. Llençaven els ossos als contenidors. Però per sort un veí d’allà ens va avisar i hi vam anar volant, vam buidar els contenidors i vam guardar els ossos en sacs que ens vam endur a casa. Vam parlar amb l’ajuntament –aleshores governat per Maragall– per dir-li que aquells ossos havien de tornar a la plaça. Però no van voler o no ens van voler escoltar. I què vam fer? Doncs el dia en què s’havia de pavimentar per a posar-hi el peveter, una bona colla ens vam llevar de nit i amb un fred que pelava, perquè era novembre, vam tornar els ossos al lloc on eren abans, amb espigues blat, banderes i amb papers que explicaven la història del Fossar abans no el pavimentessen a sobre, al cap de poca estona.

És a dir, que una acció clandestina va permetre que una part dels ossos del Fossar hi poguessin romandre?
L: Sí, senyor. No hi havia cap altra solució. Aquells ossos són just sota el peveter. De fet, al memorial hi ha l’única foto de moment de l’enterrament dels ossos, que encara es pot veure.
T: I sí, ho vam fer clandestinament, fins i tot vam cantar Els segadors ben fluixet per no despertar la gent, perquè penseu que la legislació espanyola no permet de tenir ossos de persones a casa. I nosaltres els havíem conservat a casa durant força temps!

Tornant a la flama, quan us vau adonar del caràcter polític que té?
T: Sempre ha tingut un caràcter polític, més o menys soterrat, segons el moment. I durant els anys setanta i vuitanta es va fer més evident. Encara recorde els congressos dels anys vuitanta que férem a Sueca, a Gandia, a la Universitat de València. Era tot ple de gent. Gent entusiasta! I això era pel caràcter polític de la flama.
L: Recordo homenatges preciosos a Joan Fuster, amb la flama, ballant la dansà; era molt emocionant! I tant, si tenia caràcter polític. A més, penseu que la flama és foc. I el foc té un simbolisme molt fort.

A què us referiu, exactament, respecte del foc?
T: Molt senzill. Després d’una conferència a Solsona, una antropòloga de la Universitat de Lleida va venir i em va dir: ‘Ostres, la gent que va començar això de la flama la va ben encertar, perquè, si mirem enrere, els primers individus que descobreixen el foc, el defensen, el foc, perquè els permetia de ser i viure.’ El foc simbolitza l’afany de ser i de viure. I la Flama del Canigó és això, és l’afany de ser i de viure com a catalans. Quan va començar la flama, allò que volien demostrar Deloncle, Solà, Cassany, Pujade i companyia és que pels catalans del nord i del sud no hi havia frontera. Volien ensenyar al món que érem tots catalans i que volíem viure com a catalans, tant al nord com al sud. I el foc ho simbolitzava de manera perfecta. Això no és fer baixar una flameta de la muntanya i encendre una foguera. És molt més! De fet, per explicar això, aquests mateixos decideixen d’instaurar l’anomenat ‘missatge’, que és diferent cada any i que és un text que s’ha de llegir abans d’encendre la foguera. I explica exactament això, aquest contingut espiritual i d’identitat, és a dir, explica per què nassos hem pujat a una muntanya de quasi tres mil metres, de nit, i hem baixat amb aquesta llumeta que hem repartit per tot el país per encendre fogueres. El missatge d’enguany, per cert, l’escriu Carme Forcadell. I si repasses els missatges de cada any t’adones de seguida d’aquesta força. Si no, com és que a Saragossa no s’encenen fogueres amb la flama del Canigó? Doncs perquè té un component d’identitat i una història que no són compartits.

Durant anys heu participat molt directament –i encara ara– en l’expansió de la flama per tot el territori… Amb la perspectiva dels anys, com veieu la flama, avui?
T: Mireu, abans de res, em ve al cap una història bonica. En ple franquisme, abans no ens hi impliquéssem nosaltres –això ens ho han explicat–, a Perpinyà hi havia un senyor que tenia molts diners i que es va oferir a col·laborar-hi, dient que tenia una avioneta per a allò que fes falta.
L: Dit i fet. Amb aquella avioneta van portar la flama de Rivesaltes a Reus. I de Reus a Mallorca. El primer any va sortir bé, però el segon ja els esperava la Guàrdia Civil a Reus. Ara, com que aterrant ja ho van veure, se’n van empescar una de bona.
T: Sí, imagineu-vos-ho: mentre aterraven, van encendre’s puros o cigarretes amb la flama, van apagar el fanal i van sortir de l’avió fumant amb el fanal apagat, davant la Guàrdia Civil. D’aquesta manera la flama continuava encesa, fumant! Però el fanal, que és allò que volia la Guàrdia Civil, era apagat. I d’aquesta manera va arribar la flama a Reus. I aquest esperit avui continua més viu que mai.
L: Mireu, enguany portarem la flama a Waterloo, per exemple. Del peu del Canigó hi haurà un cotxe que la portarà a Bèlgica. A les presons no la hi portarem, perquè són a Madrid i no ens hi deixen ni acostar-nos. Però si fossin a les presons d’aquí sí que els la hi portaríem. És que, de fet, la flama té un significat, un simbolisme, que ara té més sentit que mai, amb la situació d’excepcionalitat actual. Penseu que hi ha vora quatre-cents pobles que encenen fogueres amb aquesta flama.
T: A més, amb els anys t’adones que, si hi ha una xarxa tan gran de gent implicada, milers de persones i la majoria de mitjans de comunicació es fixen en la brutícia de l’endemà de la revetlla més que no en la flama que s’escampa per tot el país, vol dir que és quelcom que surt de la gent, del poble, sense necessitat de ser governat per ningú. I això encara hi afegeix més potència i més significat. Com s’explica, si no, que Joan Sicard, excursionista que ara ja és gran, esperés cada any la flama a Àreu i del poble pugés amb torxes cap al cim de la Pica d’Estats a encendre-hi una foguera? Ell volia que hi hagués foc al cim més alt de Catalunya. Com s’explica això si no és un sentiment? Costa molt d’explicar-ho amb paraules, si no ho vius.

Quan feu conferències per a explicar el significat de la flama, com l’expliqueu?
T: Jo sempre els dic que han de fer un esforç. I dic: ‘Pugeu al Canigó i a dalt o a mitja muntanya us asseieu en una pedra i contempleu el paisatge. Veureu els límits territorials del nostre poble. I sapigueu que una baralla entre un francès i un castellà va fer que perdéssem el control del territori. Un cop asseguts a la pedra, per entendre la flama, heu d’agafar una mica de terra, us l’acosteu a l’orella i pareu atenció, perquè la terra parla. I, com que parla, sentireu els crits dels catalans que lluitaven per la seva llibertat, catalans torturats i degollats, el cap dels quals era exposat a les muralles de Vilafranca de Conflent dins de gàbies.’ ‘Quan sentiu això’, els dic, ‘entendreu moltes coses. I si en aquell moment s’humitegen els vostres ulls, torneu a deixar la terra, però mentre baixi, digueu-li que mai, mai, mai no acceptareu que sigui francesa.’ I, com dèiem, si hi ha una cosa realment antiga, aquesta cosa és una foguera. I la simbologia que té emociona.
L: [Riu emocionada.] En el fons, la flama és una llum de país que ens marca el camí i en un moment com aquest d’ara té més sentit que mai. I per això ens hi posen cada vegada més traves.

Quines traves?
L: Enguany, per exemple, només deixen que arribin quaranta cotxes fins als Cortalets. Alguns anys havíem arribat a dos-cents cotxes. La resta de la gent haurà de pujar-hi a peu des de baix, que és un bon tros! És un desastre. I tampoc deixen pujar els tot terreny que fan de taxi local. No en tenen permís, perquè diuen que és una celebració massa catalanista i que a sobre la fem en una muntanya que ni tan sols és nostra! Penseu que molts forestals d’allà són ex-guàrdies civils.
T: Sí, aquest serà un dels problemes del futur de la flama. Però hi trobarem solució, encara que consisteixi a fer pujar un equip d’emissaris i a un lloc més avall repartir la flama. No és la mateixa cosa, però potser ho haurem de fer.

Heu tingut mai cap problema amb cap polític?
T: Sí, i tant. Per exemple, la flama ha d’arribar sempre a la plaça de la vila, que en el cas de Barcelona és la plaça de Sant Jaume. I d’allà cada barri s’emporta la flama. Però un any hi havia l’ex-ministre Alfonso Guerra amb algun dirigent dels països àrabs de visita oficial i la plaça de Sant Jaume era tancada. No ens hi van deixar organitzar la rebuda i vam tenir molts problemes i moltes discussions.
L: Arran d’això vam haver de fer, durant uns quants anys, que la flama arribés a Barcelona a un barri concret: Vam anar al Guinardó, a la Sagrada Família, al Poblenou, aquí a la Marina, etc. I hi vam tenir problemes, per exemple al Poblenou, perquè una gent que va aparèixer ens va dir que, si hi havia la catalana, també hi havia d’haver la bandera espanyola.
T: A sobre! Doncs què vam fer? Ni bandera catalana ni espanyola ni cap. Però aleshores la gent del barri va sortir a rebre la flama amb banderes catalanes que portaven de casa.

Per acabar, veient la situació del país, i amb l’experiència que teniu, creieu que ens en sortirem?
T: Sí, estic convençut que sí. Ens faran patir, però ens en sortirem.
L: A mi em costa més de ser optimista, perquè crec que no serà gens fàcil i perquè els partits es barallen massa, però tard o d’hora ens en sortirem, sí. Hem de recuperar precisament l’esperit unitari de la flama, el necessitem.
T: Mireu, us puc respondre amb un poema, perquè entengueu que sí que ens en sortirem?

És clar, endavant…
[I ací, per la plasticitat del moment, hem considerat més oportú d’incrustar l’àudio de la lectura d’aquest poema que no pas de fer-ne la transcripció.]

Agraït i molt bona revetlla.
L: Ui, igualment! Però tenim molts compromisos abans de la revetlla, perquè jo he d’anar al Penedès a portar la flama, el Toni ha d’anar a Vinaròs, després a la plaça Sant Jaume… I finalment aquí, al barri! Acabarem tard!
T: Sí, anirem amunt i avall. Però què coi, el dia s’ho val. I ho hem de fer. Com cada any. I sempre endavant.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb