Enric Vila viu en una trinxera intel·lectual sistemàtica. Farcida de pensaments incòmodes. O agraden molt o no agraden gens. És un periodista i escriptor que deixa pocs lectors indiferents. I això és una sort en els moments que corren, plens d’articulistes que escriuen per agradar. El seu últim fill es diu ‘Un estiu a les trinxeres‘ (Editorial Pòrtic, 2015). Diu que és una crònica política i sentimental de la lluita per la llibertat, però sembla més l’autòpsia forense del procés explicada pas a pas i sense gaires contemplacions. Vull dir que és un exercici dur en què més d’un i més de dos es poden sentir assenyalats. L’objectiu de Vila és remoure la consciència i que cada lector es pregunti si fem allò que toca per guanyar. En aquesta conversa, el periodista tampoc no s’ho pensa dues vegades, a dir què pensa. Si en teniu ganes, cordeu-vos el cinturó.

—Ens quedarem una altra vegada a un pam de la glòria?
—Sí. El pas cap a la glòria demana fer un salt. Sempre que calculem, i això passa amb tot, perdem. No sé veure l’escenari que faci possible aquest salt. Es guanya sempre amb l’últim cop de puny. Entenguem aquesta expressió sense violència. I es guanya si es fa perquè s’ha de fer; no perquè se’n tregui cap profit. I quan no es fa així, l’adversari sempre té eines per a doblegar-te. Una guerra es guanya quan un doblega l’altre. Sempre hi haurà un element de xantatge si no es fa perquè sí.

—No hi ha ‘win-win’ possible?
—Els estats no pensen en aquests termes. Pensen en termes de derrota o victòria. Són fatalistes. És Sèneca. Els estats són això. El ‘win-win’ és una cosa de les ciutats, de l’esperit comercial i tot això… No dic que no hi hagi països que tinguin una mentalitat més desenvolupada que els altres. Els anglesos en tenen més que els espanyols o que els francesos, per exemple. Però la mentalitat d’un estat és derrota o victòria. Fatalisme, derrotisme, poc respecte per les relacions humanes… La vida de les ciutats és més alegre.

Mas és el més valent de tots. És clar. És com en Companys. Hi és ell perquè no hi ha ningú més.

—De qui és culpa que no encarem la situació amb mentalitat d’estat?
—De ningú i de tothom. Jo dic que Mas és el més valent de tots. És clar. És com en Companys. Hi és ell perquè no hi ha ningú més. Ha agafat un paper que no li tocava i que no volia jugar. Ho ha fet per motius… no sé com dir-ho… no em sabria posar en el seu cap… però són motius que no tenen a veure amb la independència, sinó amb unes altres coses. Ho gestiona tenint sempre en compte la idea aquesta del prestigi i els diners. De no quedar malament i que ningú no hi perdi gaire. Ho entenc, però és la vella manera de perdre.

—I en això són diferents Junqueras o la gent de la CUP?
—No. Perquè no hi ha ningú que l’hagi desplaçat. Ni en el discurs ni en els fets. Ara és molt fàcil de dir-li que no el voten i tot això. Però això havia de passar el 9-N. La CUP li va donar peixet. La posició de la CUP és molt fàcil. És una posició de ‘tot a 100’. Com que no han governat, com que no han d’assumir les conseqüències d’allò que diuen… ara tot és gratuït. Somniar és gratuït en el seu món. Perquè encara no han portat les idees a terra. En Junqueras s’hauria hagut de plantar. És la meva opinió. Tampoc no sé si ell sol hauria pogut fer-ho. També recordo que tenia tots els mitjans en contra. La pressió de l’estat i de tot el que significa es nota. Fins i tot quan l’estat es disfressa d’independentisme. Es nota. Jo la noto. Potser sóc un paranoic.

—Al llibre dieu que no havíeu tingut mai tant la sensació de perill…
—Sí. És així.

—Amb tot, també considereu que la decadència de la guerra en el món occidental afavoreix els nostres interessos, no pas els de Madrid.
—És clar.

Hem d'estar disposats a posar en perill l'estat espanyol i aguantar-ho.

—I així i tot no guanyarem la independència?
—No ho veig pas fàcil. És que allà viuen molt bé! Si vas a Madrid, t’adones que se’ls en fot. Viuen la mar de bé en el seu món i ja està. Fan els discursos que no toquen a terra, però com ha estat sempre. Tant se’ls en fot. Si no posem en perill això, si no ho posem seriosament en perill, és impossible. Una cosa que ho posava en perill era el 9-N: desobeir i que vingués l’exèrcit. O que s’armés un escàndol. Si volem guanyar, hem de posar l’estat espanyol en perill. I evidentment hem d’estar disposats a aguantar-ho. El 9-N hi havia un ambient que feia possible una resistència forta. I l’hem anat desgastant amb personalismes i ximpleries. Les batalles petites ens han restat força per a la batalla gran. Tinc aquesta impressió. No dic que no es pugui guanyar, però no ho noto.

—Els pròxims passos tornaran a crear situacions com la del 9-N.
—Sí, però ells ja estaran preparats. Pot ser que hi hagi una nova oportunitat. Tant de bo! Però ara ja no els sorprendrem. L’independentisme s’ha radicalitzat d’ençà del 9-N. Però s’ha radicalitzat des d’un punt de vista estomacal i cap a l’esquerra. Això és un horror. És un horror des del punt de vista de fer un país. No perquè s’hagi decantat cap a l’esquerra. Perquè barrejar dues indignacions és molt perillós.

Els espanyols s'han preparat. Han posat jovenets. Jovenets que fa nou mesos no s'haurien jugat res per tot això.

—En quin sentit estaran més preparats?
—Els espanyols s’han preparat. Han posat jovenets. Jovenets que fa nou mesos no s’haurien jugat res per tot això. I ara sí que ho faran perquè els hi va el sou, el projecte de vida… Així és com es fan les coses: embolicant la gent en un projecte de vida. La política també són persones. Fan aquest transvasament cap a Ciutadans i Podem per reconduir la indignació i tenir-ho controlat. Ara donaran poder a joves de trenta anys i quaranta que entraran al congrés i cobraran calers. Aquesta gent resistirà molt més que no ho haurien fet fa un any.

—Així, aquesta història no té a veure amb construir majories socials i carregar-se de raó, sinó amb la capacitat de fer mal?
—Exacte.

—L’independentisme no fa servir la capacitat de fer mal?
—No. Mira la gent que disciplinada que és. S’han fet quatre manifestacions brutals. Multitudinàries! Allò és un exèrcit cívic. Amb això pots fer el que vulguis. Pots ocupar l’aeroport, per posar un exemple. Pots ocupar les estacions de tren. Pots fer mil coses. I no cal que vinguin tots. Amb la meitat ja n’hi hauria prou. Les independències de seda no me les crec. I no me les crec quan veig com viuen a Madrid.

—En la declaració de Mas al TSJC, aquest exèrcit cívic va tornar a actuar. Hi havia una posada en escena impressionant…
—Això, una posada en escena… Però el president ha declarat. Una bona posada en escena hauria estat que no hagués pogut entrar. És clar. Si no, a Madrid se’n riuen. Els espanyols se’n riuen. Se’ls en fot! Que no veieu com paguen als seus col·laboradors els diaris espanyols? Unes morterades impressionants! I no ho veieu, que endeutats que estan? Parlem de propaganda. Així és com es fa la guerra ara mateix. Mireu com ho fan. L’humor que gasten… Estan tots endeutats i paguen com si tinguessin diners a cabassos. En canvi, aquí tot fa misèries. Hem anat de cul enrere.

Quan vius en una presó, has de vigilar que no et violin a les dutxes. Això ja ho he après.

—Al llibre parleu de ‘pinxos disfressats de gent legal i rebels de plastilina’. Qui són?
—Ara no em facis posar noms. Quan vius en una presó, has de vigilar que no et violin a les dutxes. Això ja ho he après. No treu cap a res. Una de les coses que intento és fer mal en allò que serveix d’alguna cosa. No és un problema d’uns o altres. És un problema general. Són coses que veus i que fa uns quants anys potser tenien importància. Potser només per mi. Fa uns quants anys assenyalar tenia importància. I ara trobo que no en té. Potser m’he fet vell. Ara no serveix de res.

—He trobat que al llibre, s’hi diuen moltes coses però que hi falten noms i cognoms.
—Sí. Hi ha pocs noms. És clar. Mira, parlo del Sánchez Piñol. Per què? Perquè ja sé que no li faré cap mal. Serveix per a il·lustrar aquest heroisme una mica impostat i ja està. Però no li fas cap mal. És algú que ha tingut èxit i que ha venut molts llibres. I això no canviarà pel que jo escrigui. I no ens trobarem enlloc.

—També parleu força del cas Pujol. I dieu: ‘Ara el país poruc i ressentit que Pujol mateix va promoure per defensar-se de Madrid s’hi acarnissarà com si fos l’estàtua de Lenin.’
—Una reacció lògica d’un país petit i ressentit. Si protegim la gent i no la deixem ser lliure, quan traiem la protecció s’enfada. Hi ha una cosa que emprenya molt: la falsa seguretat, el fals amor… Les coses que se’t donen i que són falses o de cartó pedra acaben generant mala llet. Pujol va reduir el país per poder-lo tenir controlat i que els espanyols no poguessin esvalotar-lo. Dominar-lo i poder-se relacionar amb Espanya amb una certa seguretat. Políticament li va anar bé perquè va poder construir les seves estructures i el seu món; però va crear una societat poruga i ressentida. És a dir, petiteta. Quan li han tret el líder o el referent, la societat s’ha sentit desprotegida i s’ha enfadat. S’ha sentit estafada. La idea del món que li havien venut era falsa.

—Es va ensorrar el discurs moral de Pujol.
—Sí, és clar. Com que no tenen valor per a assumir que van ser còmplices d’això perquè ja els anava bé. Miraven cap a una altra banda. Qualsevol que mirés veia què passava i per què. En Pujol és un cas perfecte per a explicar l’ocupació del país. Què passa quan un país està ocupat? Sense corrupció en Pujol no hauria aguantat vint-i-tres anys. I sense aquests vint-i-tres anys el català no estaria en la situació que està. Recordem com estava l’any setanta.

—Expliqueu el cas de la descentralització i la corrupció a Indo-xina com a estratègia per a controlar el país…
—Serveixen per a cohesionar les elits. La corrupció serveix per a cohesionar les elits dels països que no tenen cohesió. Ho explica Maquiavel: quan envaeixes un país, com que no pots matar-ne tots els habitants, has de comprar les elits i tenir-les satisfetes. I aquestes elits faran la feina de repressió de la gent. Això aquí va funcionar perfectament.

El cas de la manifestació del 2010 és paradigmàtic. Van organitzar una marxa per a reivindicar l'estatut i els va esclatar un clam per la independència.

—I ara s’ha trencat?
—Sí. Com que a Espanya hi ha una crisi d’abundància –hi ha escassetat–, tothom mira d’arreplegar tant com pot. I la reacció de Madrid ha estat mirar d’arreplegar tant com ha pogut. I així ha reduït la dosi a les elits perifèriques. S’ha trencat l’equilibri. Com que les elits d’aquí són més fortes, s’han enfadat i miren de muntar una cosa alternativa. El cas de la manifestació del 2010 és paradigmàtic. Van organitzar una marxa per a reivindicar l’estatut i els va esclatar un clam per la independència. Aquella manifestació la van fer perquè els altres havien liquidat el pacte constitucional. Una cosa que havia estat votada –l’estatut en referèndum– no es pot tocar judicialment. Si fas això, fulmines la legitimació de les institucions estatals. Això va contra el principi democràtic de qualsevol país normal. Però a ells això se’ls en fot.

—’A mi no m’escandalitza la corrupció de Convergència. Si no tens armes, els diners donen poder.’ De debò?
—No m’escandalitza gens. M’escandalitza que continuem ocupats. Insisteixo: mireu quanta pasta corre per Madrid.

—Això seria l’argument de ‘i ells més’. No em serveix.
—No és ‘i ells més’. No és això. Un país no ha de justificar-se de tot cada dia. Ens passem la vida justificant les obvietats. Si la burgesia catalana fos tan avara com es diu des d’Espanya, seria la burgesia més rica del món. Si nosaltres fóssim tan nazis com diuen, no parlaria en castellà ni Déu a Catalunya. La gent que vol fer carrera a Catalunya o bé es torna cínica o bé se’n va a Madrid. La independència no és per a tenir més diners. La independència posa a les nostres mans la possibilitat de tenir-ne. I això ho és tot. Aleshores tant fa si en tens més o menys. Perquè aleshores són els teus diners, les teves decisions i els teus errors o encerts.

—’Fins ara, per defensar Catalunya i no ser un desgraciat calia ser o bé corrupte o bé ximplet.’ Per què?
—Si eres massa català, ja havies begut oli. Us posaré un exemple molt ximple però molt gràfic. Quan em vaig casar amb la meva ex-dona, li van fer una festa d’aquestes de comiat de solters en un lloc de ‘drag queens’. Li van fer dir el meu nom. ‘Enric Vila Delclòs.’ Se’n van mofar. ‘Qué catalán!’ Després vaig tenir una xicota que també em deia que era ‘muy catalán’. I n’he tingut alguna altra que m’ha dit que era ‘muy independentista’. Com si se’n pogués ser molt o poc, d’independentista.

Tenir un cognom castellà o dos és una cosa que funciona molt bé. Aleshores surt un Antonio Baños dient que ell és el català autèntic.

—I això ja no passa?
—Això passa molt a Barcelona. Si ets de classe alta i tens quatre cognoms catalans, t’has de fer sociata i cosmopolita. Si véns de poble, pots anar passant. Sempre poden dir allò del pairalisme… Si no, tenir un cognom castellà o dos és una cosa que funciona molt bé. Aleshores surt un Antonio Baños dient que ell és el català autèntic. No ho acabo d’entendre… Això es pot dir als Estats Units, on es van polir tots els indis. Però resulta que aquí no van poder liquidar els indis. És una mica insultant i curiós que algú que diu que és d’esquerres i que defensa els pobres i els febles digui això. Vol dir que no entenem res. Dóna per fet que l’extermini era normal. Doncs no!

—Parlant de la immigració dieu que ‘l’autocensura acaba destruint el pensament i la cultura’. Us referiu a parlar-ne així com fèieu ara?
—No. Però passa que ens han carregat els mals del segle XX a nosaltres. I nosaltres som les víctimes. Per dir-ho clarament: ens han violat i ens han dit putes. Ho vols més clar?

—No, no cal.
—No és un problema de què es pot dir i què no es pot dir. El problema és que quan intentes explicar la teva experiència respecte de la immigració de català de tres o quatre cognoms –sap greu esmentar els cognoms i no sé quants en tinc– et diuen nazi. No se’n pot parlar. Les cultures tenen punts febles i tabús. I es destrueixen a través d’aquests punts febles. Si intentes integrar dos milions i mig d’immigrants, però no pots parlar-ne, tot el discurs cultural trontolla.

Jo estic en un punt que, si ensorrem l'estat espanyol, ja estaré content.

—I ara què? La vostra lectura crítica i contundent us permet de pensar què ha de passar per no tornar a quedar a un pam de la glòria?
—No crec que canviï res. Poden passar dues coses: que ens arrasin o que incendiem Espanya. Això, pot passar. Perquè els espanyols també estan a la inòpia. Jo estic en un punt que, si ensorrem l’estat espanyol, ja estaré content.

—…
—Ens ensorrarem amb ells, segurament. És l’única carta que es jugarà. De fet, això és la CUP. Tota la deriva aquesta porta cap aquí. Si mes no, aquest és el patró històric. Mira Prim, la I República, Primo de Rivera, la II República i la guerra, i abans la revolta dels Segadors, amb la pèrdua de Portugal, i la guerra de Successió amb la pèrdua de l’hegemonia a Amèrica i al Mediterrani. De moment ja han hagut de canviar el rei i el nen Albert Rivera es va fent gran. Tota la deriva cap a l’esquerra porta a ensorrar l’estat espanyol. Amb nosaltres a dins, evidentment. Jo veig això. Tot això que passa a Espanya és per nosaltres.

—Sou molt fatalista.
—Sí. És fatalista, però…

Que la CUP i en Mas acordin de fer un referèndum unilateral en sis mesos. I que el facin.

—Us pregunto què es pot fer per guanyar i em dieu que només podem incendiar Espanya…
—Ah! Seria molt fàcil. Què es pot fer? Un referèndum unilateral. Que la CUP i en Mas acordin de fer un referèndum unilateral en sis mesos. I que el facin. Que el facin president o el que calgui. Que vagin per Europa a explicar que farem un referèndum vinculant d’autodeterminació. I assumir-ne les conseqüències. Tot aquest rotllo de la desobediència fiscal i totes aquestes coses posen en perill els diners de la gent. I no posa tothom en la mateixa tessitura. Amb la desobediència fiscal dónes a l’estat la capacitat de disparar contra qui vulgui quan vulgui. Li permets de ser arbitrari. En canvi, amb un referèndum unilateral tens tota una societat assumint una acció col·lectiva.

—Són ritmes i estratègies ben diferents.
—És clar. És diferent. Per fer això, caldria que els polítics acceptessin de fer un acte d’humilitat i reconèixer que el 9-N es van cagar a les calces. O si pensaven que no era el moment, ho haurien d’explicar bé. La desobediència parcial portaria al caos. Tot el món pot entendre que som una nació i que ens volem independitzar perquè ens volen exterminar. I tens el cas de València i de Mallorca per explicar-ho amb exemples. Això es pot fer. En canvi, si comences amb això dels diners, amb la fiscalitat, o que ara no aplico la llei Wert…, això serà una carnisseria.

—I la cançó de l’enfadós…
—Una mort lenta. Els seus soldats van ben alimentats. Si et digués què cobren els periodistes allà, et caurien els collons a terra. La comparació amb nosaltres és feridora. I aquesta és la diferència entre tenir estat o no tenir-ne. Ja ho crec.

—En aquest referèndum unilateral que proposeu hi anirien a votar tan sols els favorables a la independència, com al 9-N?
—Bé. Potser sí. Però seria il·legal i posaria l’estat en un problema real. I aniria més enllà. Ara ja han posat la querella a en Mas. No sé quanta gent aniria a votar. Però aquest hauria de ser el cavall de batalla. Fixa’t que la Colau ja utilitza el referèndum pactat. Per què? Perquè és com el federalisme, que saben que no passarà mai. I que si passa només serà per a matar-nos definitivament. Per a prendre’ns fins i tot això.

La Colau ja diu que s'ha de fer un referèndum pactat. Pactat, no! S'ha de fer un referèndum i punt.

—Voleu dir que se l’apropiaran?
—Ens van prendre els toros, ens van prendre la bandera, ens van prendre el republicanisme… el catalanisme… el que sigui! L’estat és una xucladora! S’ho apropia tot. Fins i tot el constitucionalisme! El constitucionalisme és nostre! Els constitucionalistes de tota la vida hem estat nosaltres. Que no ens parlin de constitucions! Nosaltres ja en teníem molt abans. I ara ens volen prendre el referèndum. I quan hàgim perdut, encara diran que se l’han inventat ells. La Colau ja diu que s’ha de fer un referèndum pactat. Pactat, no! S’ha de fer un referèndum i punt. Si l’estat vol pactar-lo, bé. I si no, també. I aleshores, aplicar-lo.

—Tot aquest derrotisme violent i tràgic, el feu anar perquè sou un rondinaire i un pedant?
—[Riu] Pot ser que sigui un rondinaire i un pedant. No et dic que no. És una discussió que tenim amb una amiga que diu que, si la gent vol, ho farem. Potser sí. Jo m’ho miro i ho veig així com ho explico. Tant de bo que sigui un rondinaire i un pedant i el temps em desmenteixi. A vegades em diuen que em penediré d’haver dit el que he dit. Tant de bo. Perquè a mi m’agradaria ser per una vegada d’una generació no derrotada.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb